CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

IDENTIDADES

Dragones y bellos palacios sin princesas.
Molinos de agua y de viento. Las eras.

Camino del cementerio triste y polvoriento
donde fuman y esperan mis muertos.

Los marjales, la huerta y las montañas,
el mar, los tejados y las terrazas.

Las campanas, la pólvora, la música,
la reja, las acequias y la lluvia.

Soy quien soy, soy de donde soy: voz y cante
y una larga cadena de amantes.

****

IDENTITATS

Dracs i vells palaus sense princeses./Molins d'aigua i de vent. Les eres./Camí del cementeri trist i polsós/on fumen i esperen els meus morts.//La muntanya, l'horta, les marjals,/la mar, les teulades i els terrats.//Les campanes,la pólvora, la música,/la rella, les séquies i la pluja.//Sóc qui sóc. Sóc d'on sóc: paraules i mans,/

i una llarga cadena d'amants.

Del libro Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999) traducción de Arnau Alonso i Santos

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

DETRÁS DE UN GENOCIDIO
hay un poeta ciego

con la psiquis resquebrajada
ensalzando la nación pura,
la sociedad sin máculas,
construyendo con imágenes
presuntamente sublimes
la justificación del totalitarismo,
del alud de violencia,
del aniquilamiento del espíritu de la libertad
y la imposición de la esclavitud del alma.

Detrás de la liberación
hay un poeta lúcido
dispuesto a levantar los estandartes de la palabra
contra la sombra de la bestia que proyectamos
en las cámaras de tortura,
sobre los muros de los fusilados,
en las tumbas de los muertos.

**

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
amb la psiquis esquerdada
exalçant la nació pura
la societat sense macules,
bastint amb imatges
pretesament sublims
la justificació del totalitarisme,
de l’allau de violència,
de l’anihilament de l’esperit de la llibertat
i l’imposició de l’esclavitut de l’ànima.

Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat alçar els estendards de la paraula
contra l’ombra de la bèstia que projectem
en les cambres de tortura,
sobre els murs dels afusellats,
en les tombes dels occits.

***

Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de María Carmen Sáez (Millars -La canal de Navarrés-, 1958). Actriu i escriptora, i membre fundador del Grup Poètic Argila de l'Aire, ha publicado entre otros los libros de poesia Illa retrobada (2010) i Cercant ocells d'aigua (2009).

MULLER

Muller, o garrido e afable cabaleiro que queres

e o dragón de pensamento retorto e torturado que temes

é un monstro bicéfalo capaz das caricias máis tenras

xerador tamén dunha violencia súbita e cruel.

Muller, o teu lar é unha cova con hipoteca,

un antro sombrío e amargo de lúas eclipsadas,

onde estás atada a unha cadea de elos invisibles,

difícil de arrastrar, imposible de romper.

Muller, o amor é o odio, o medo é o desencanto

fornican enchéndoche a testa de entolecidas volvoretas,

namentres que o acedo refugallo do querer colma

coas charqueiras do rancor o chan por o que camiñas.

Muller, o paraíso é a fuxida soñada, inalcanzable,

o purgatorio o habitáculo onde rillas a pena,

o limbo o suco húmido onde é asasinada a xoia,

o inferno o morado infrinxido sobre a túa epiderme.

Tradución Galega: Roberto Pérez Pardo.

Versión francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versión en español http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

Versión italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

ALGUNS LLIBRES SÓN EXTREMADAMENT PERILLOSOS

Segons el Llibre de l’Apocalipsi, hi ha un indret terrible que Déu ha reservat per a desfer-se, el dia del juí final, de tot allò que esborrarà del llibre de la vida. Aquell lloc terrible és l’estany de foc. Es dóna l’estranya circumstància que de la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer, editada als tallers de Lambert Palmart l’any 1478, només es conserva un únic full, concretament la darrera part del Llibre de l’Apocalipsi i el colofó.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

DONNA

Donna, il galante e gentile cavaliere che tu ami
e il drago di pensiero sinuoso e torturante che temi
è il mostro bicefalo capace delle più tenere carezze
ma pure, generatore di una violenza subita e crudele.


Donna, la tua casa è una grotta con l´ipoteca
una tana cupa e amara di lune ecclissate
dove sei legata ad una catena d'invisibili anelli,
dificili da trascinare ed impossibili da rompere.


Donna, l'amore e l´odio, la paura e la delusione
fornicano e ti farciscono la testa di farfalle in follia,
mentre gli sgoccioli acerbi dell´amore riempiono
con le pozze del rancore la terra che calpesti.


Donna, il paradiso è la scappata sognata e irraggiungibile
il purgatorio, è l´abitacolo dove mastichi la pena
il limbo, è il solco umido, dove s´uccide la gioia
l'inferno è il blu infranto sulla tua epidermide.

Traduzione italiana Empar Claramunt

Puzzoli 3/12/2010

Dal libro Correspondència de guerra (2009)´

Versione francese http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versione spagnola e l'originale http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

ENTRER

Entrer, s'accrocher, remuer le bas ventre avec volonté de se rompre ou de rompre, avec la tête pleine d'images, avec la bouche pleine de mots, pris pour un vent qui t'arrache des viscères et il te sort de la gorge à des bouffées épaisses. Lever, comme une vengeance, l'étendard de la furie jusqu'à ce que la force t'abandonne i la chimie des sens te surgit du corps comme un feu blanc d’artifice.

Ne pense pas qu'alors tu as laiseé d'être mer, passée l’emportement vient le calme.

Un bouquet de lis indique un naufrage.

(Traduction: Manuel Bellver)

Du recueil de poemès Si em parles del desig (Onada edicions, 2010)

DE L’AMOR I DEL VIATGE

Va haver-hi un temps en què el conreu de la seda fou un dels secrets millor guardats del món. Un secret que l’aïllament de les diverses comunitats humanes convertia en enigmes i misteris als quals se’ls trobaven solucions sorprenents i fantasioses.
La geografia, la distància i els forts peatges que l’imperi persa imposava al comerç de la seda en destinació a Bizanci la convertien en un producte car i a l’abast de poques butxaques. L’escriptora reusenca Coia Valls ha situat en aquella època la novel·la La Princesa de Jade (Columna edicions, 2010), amb la qual va obtindre el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, una obra que esdevé un relat sòlid on el viatge, la història, l’aventura i l’amor són les matèries primeres.
A meitat del segle vi l’emperadriu Teodora, en el seu llit de mort, li fa prometre al seu marit, l’emperador Justinià, que organitze una expedició a la Xina per tal d’aconseguir el secret de la producció de la seda i eludir d’aquesta manera el peatge dels perses.
Justinià, un home intel·ligent i una mica pusil·lànime, més preocupat per la religió i la filosofia que per les lluites de poder que ha mantingut gràcies a l’astúcia i valentia de la seua dona i el coratge dels seus generals, es veu obligat a recórrer a l’ajuda d’uns monjos nestorians per tal que aquests guien l’expedició.
La novel·la està dividida en tres parts i un epíleg, en les quals d’una manera o altra tres dones diferents marquen la vida de la resta de protagonistes.
En la primera part es l’emperadriu Teodora, una antiga prostituta que governa de facto junt amb el seu home. Ací Coia Valls ens situa amb destresa en un espai, l’Imperi de Bizanci, en un temps concret, l’any 551, fent-nos partícips de les lluites de poder a la cort i les divergències que hi ha entre les diferents maneres d’entendre el cristianisme, però també ens parla de la situació del comerç internacional, dels intents per part de Bizanci de recompondre l’antic imperi romà...
En la segona part són el viatge i els expedicionaris els que porten la narració. Una expedició aparentment comercial guiada pel monjo Rashnaw, en la qual participen un teixidor de Corint, el seu fill i un amic i un escamot de soldats sota les ordres d’un iber. Coia Valls ens parla del viatge com a aventura col·lectiva a través de deserts, muntanyes, enfrontant-se al perill de la mort, però també ens parla del viatge en clau personal centrant-se sobretot en dos personatges, el jove monjo nestorià Tistrya, que aprofita l’aventura per a trobar el seu pare, i Úrian, fill del teixidor, qui busca respostes sobre la vida i la mort. En aquesta segona part s’unix a l’expedició Najaah, una dona d’una tribu nòmada del desert d’Aràbia que fuig del seu obscur destí i que marcarà aquesta part del relat.
La tercera part ens parla de l’arribada al regne del sud de la Xina, allí descobriran el secret de la seda i tramaran la manera d’endur-se’l a Occident, també assistiran atònits a les lluites de poder entre els diversos membres de la família governant. Per a bona part dels expedicionaris aquest serà el final del seu viatge, per a altres l’inici del camí de tornada.
Aquesta tercera part està marcada per l’aparició de la princesa Yu, amb qui Úrian, convertit ja en el vertader protagonista de la novel·la, iniciarà una relació d’amor que els esdeveniments convertiran en impossible.
Però si d’alguna cosa ens ha parlat en realitat Coia Valls en tota la novel·la és que ens cal molt poc d’equipatge per a viatjar, res no ens pertany, només la vida i la mort que en forma part, que s’ha d’assumir el risc i que només hem de ser coratjosos en la nostra lluita personal per a llaurar-nos el nostre destí, per a marcar el ritme del nostre viatge. Així, en l’epíleg sabrem que Úrian tornarà de nou a Xina per a estar a prop de la Princesa de Jade.
Una història ben construïda, de lectura amena que ens descobreix una autora que de segur que ens continuarà sorprenent amb nous i bons relats.

FEMME

Femme, le galant et aimable chevalier que tu aimes

et le dragon a pensée sinueuse et tourmentée que tu craignes

est un monstre a deux têtes capables de les caresses les plus tendres,

générateur également d’une violence soudaine et cruelle.

Femme, ta maison est une caverne avec une hypothèque,

une caverne sombre et amère de lunes éclipsées

où tu es attachée à une chaîne avec des maillons invisibles

difficile à traîner, impossible à briser.

Femme, l'estime et la haine, la peur et la déception

forniquent remplissant ta tête avec enfolies papillons

tandis que les miettes aigries de l'amour remplissen

tavec les flaques du ressentiment le sol où tu marches.

Femme, le paradis est la fuite rêvée, inaccessible,

le purgatoire l’habitacle où tu mâches la peine.

les limbes le sillon où est tuée la joie,

l'enfer le bleu infligé sur ta épiderme.

Traduction: Germán Vigo García

Vous pouvez lire la version originale et la traduction en espagnol sur le lien ci-dessous http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

D'ESTIUS SENSE HORARIS NI OBLIGACIONS

L’estiu és un temps en el qual aconseguim deslliurar-nos de les cadenes, dels peatges a què ens obliga el viure i reestrenem una llibertat, sovint fictícia, que ens fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la natura, amb els amics. Un període que, malgrat la intensa activitat a la qual ens obliguem, també compta amb un espai per a la reflexió i per a la memòria. El record de l’estiu va aparellat, quasi conformant un tot, amb el record del paradís perdut de la infantesa i de la joventut. Quan arriba l’estiu ens envaïx el desig que amb ell retorne la capacitat que teníem per a encantar-nos de la vida, per a enamorar-nos d’un somriure, per a establir llaços fraternals, per a gaudir dels petits detalls que al cap i a la fi són els que li donen color a la vida. L’estiu s’acomiada de sobte de nosaltres quan som reclamats de nou per la rutina, però aquells que encara gaudixen de la llibertat poden gaudir de la bellesa de la seua fi quan el blau del cel s’ompli de traços grisos i el bosc queda negat de perles transparents, mentre el silenci es convertix en company del caminant.
L’estiu és també, però, el darrer disc d’Òscar Briz, un pomell de cançons en les lletres de les quals trobem un autor sensible, reflexiu, preocupat per l’individu i la seua fragilitat, i esperançat en la seua força interior. Un home que creu en la llibertat individual, en la fraternitat, en el poder de la música, de la paraula i de la bellesa.

Briz forma part d’una generació de cantautors que no beuen de la cançó francesa i italiana. És un home que ve del camp del pop-rock, la seua música forma part d’aquesta tradició. Briz xucla de les fonts de cantautors com ara James Taylor, a qui dedica el tema JT, o de músics nostrats com ara l’incombustible Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda de la qual en la cançó Baixant del cim de les boires he sentit ecos. M’ha sobtat gratament el so intimista del disc i en especial l’adaptació musical que ha fet de dos poemes de Vicent Andrés Estellés: Llibertat I i Llibertat II, que ell ha unit amb una cançó sota el títol Font Serena de la Llibertat, m’agrada el marcat ritme que té.
L’estiu és un treball en el qual les guitarres acústiques prenen un gran protagonisme, on les veus estan molt ben tractades i l’acompanyament de teclats, violí, contrabaix i bateria empara amb cura el puntejat i els arpegis de les guitarres. Un disc en el qual el ritme és més pausat que en els anteriors, on Briz va cantant i relatant-nos a cau d’orella la seua visió de la vida i del món, una visió d’un home realista que creu que davant del desencant hi ha vies alternatives i totes estan encara al nostre abast.
Un recull de molt bones cançons, que cal escoltar amb atenció, descobrint la sonoritat de cada acord, atenent a les lletres, gaudint d’un so fresc i aparentment senzill. Una mostra magnífica del saber fer d’un músic honest amb molts escenaris trepitjats, que ha fet de la música ofici i passió.

DESPRÉS DEL SILENCI, LA RECERCA DE LA VERITAT

Enric Lluch, en la novel·la Després del silenci (XII Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Onada edicions, 2010), ha estat capaç d’agafar un silenciat i obscur secret d’una família d’Algemesí i convertir-lo, a través de la màgia de la literatura, en una història d’allò més universal. Lluch, un autor d’una àmplia obra destinada a infants i joves, en aquesta segona novel·la destinada a un públic adult (recordem que abans va publicar El llibre dels desheretats, Brosquil edicions), fa gala d’una prosa aparentment senzilla que oculta un escriptor amb un lèxic ric que domina l’ofici de narrador i que és capaç, com el rent amb la farina, de fer créixer de mica en mica la novel·la fins que aquesta agafa una complexitat i una dimensió considerables.
Enric Lluch ha dividit Després del silenci en dos gran plans temporals: el present i el passat dels quals ha fet protagonistes dos membres d’una mateixa família, el nét, Joan Queralt, i l’avi, Mateu Font. A través de les accions, les paraules, les opinions i els pensaments d’aquests dos individus anirem descobrint qui era realment la difunta Natàlia Font, mare del primer i filla del segon. Mentre que Font imposà el silenci, Queralt, convertit en un improvisat detectiu, anirà descobrint pas a pas l’enigma ocult i com aquest va influir en la vida dels seus avantpassats i en la seua pròpia.
Una de les grans aportacions que fa al meu entendre aquesta novel·la a la narrativa valenciana actual és la visió que ens dóna sobre el final de la Segona República espanyola, la guerra civil i la postguerra. Una visió gens habitual en les nostres lletres i que ens ve donada a través de la mirada d’un dels dos protagonistes, Mateu Font, un llaurador benestant d’idees conservadores i marcades per la testosterona. Lluch també ha sabut enriquir la marcada personalitat dels personatges afegint a diàlegs i descripcions els pensaments que tenen mentre parlen o actuen, i ho ha fet d’una manera creïble aplicant la norma que els pensament solen ser erràtics.
En aquesta novel·la, que conté aspectes de diferents gèneres però que és sobretot una història producte de l’estima, l’autor d’una manera diàfana ens diu que l’amor, ja siga fraternal o entre una parella, és capaç de sobreviure a la distància, al pas del temps, al drama de la història, a la incomprensió o a la nostra pròpia covardia, i que sempre d’una manera o altra acaba obrint-se camí, com ho fa la vida, l’esperança.
En resum, una novel·la de lectura molt recomanable.

OLIVA, BARCELONA, NEW YORK

«… algun vers que et dibuixe finestres / com les que se m’obren a mi, / quan llegesc els teus poemes», escriu Àngels Gregori en el poema Els ahirs, inclòs dins del llibre New York, Nabokov & bicicletes (Bromera, Alzira 2010), i de fet tot aquest poemari és com una gran finestra per on guaita la poeta d’Oliva i amb claredat i una aparent senzillesa ens parla de la memòria i de l’oblit, de l’amor, de la visió de l’ésser estimat que sempre és una sobrevaloració de l’altre, de la difícil relació entre obra i creador i entre persones sensibles tocades pel do de la creació literària. La mirada de la poeta que endevinem des del peu de pàgina on som situats com a lectors és fresca, diàfana, i també intel·ligent i sagaç quan aconseguix atrapar petits apunts lírics així com les gotes agredolces de la paradoxa diària i la ironia.
M’agrada com Àngels Gregori crea amb una economia de paraules els escenaris i l’atmosfera per on transcorren les seues estrofes que ens parlen des del jo d’una relació d’amor on la poesia en forma també part.
New York, Nabokov & bicicletes es dividix en tres parts i, a diferència del que ens diu aquest títol, les seues tres parts s’anomenen Parla memòria, Café Vienés i New York, New York, en les quals es van combinant poemes de vers lliure d’extensió diversa on mitjançant la memòria i els buits s’evoca un temps que fou per a l’amor. En la tercera part la poeta se’n va a Nova York per a trencar amb tot: la poesia que evoca les vesprades sense el seu estimat; és com si pretenguera fer un salt des dels alts edificis de Manhathan per a perbocar sobre l’asfalt el dolor que la tenalla. I quan ho aconseguix la ciutat de les ciutats es convertix en la protagonista i ens l’oferix sempre sota l’esguard del seu jo i el seu bagatge.
La poesia d’Àngels Gregori té una gran força lírica i a través d’una imagineria gens hermètica és capaç d’evocar i suggerir un univers personal ric en experiències, tot i la seua joventut.
Per acabar, m’agradaria destacar la tasca d’Àngels Gregori des del 2005 al capdavant de l’organització del Festival de Poesia d’Oliva, una magnifica iniciativa que porta cada any a la Safor el bo i millor de les nostres lletres.

ITINERARI DE TENDRESA

La poeta Maria Carme Arnau acaba de publicar el que és per a mi un dels seus millors llibres de poesia, Itinerari de tendresa (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, Bromera Edicions, Alzira 2010). Un llibre ple de llum, on la seua veu es mostra més clara i perfilada que mai, on trobem un missatge d’esperança, d’estima per part d’una persona que, a pesar de tot, creu encara en l’ésser humà i en la seua capacitat per a fer el bé.
No sé si ja ho he dit en alguna ocasió, si és així permeteu-me que ho repetisca de nou: així com hi ha qui diu que el poeta és el subjecte del poema i la raó no li la pense traure jo, en bona part dels poemes de Maria Carme Arnau el poeta també és, però, el personatge solitari que mira, que observa i a través del qual mirem i observem els lectors el món que ens dibuixa; el poeta és el personatge que veiem en el seu escriptori reflexionant sobre la realitat que l’envolta, inventant un nou motiu per a l’esperança, és l’individu que conversa amb si mateix i ens oferix les seues emocions, els seus sentiments, els seus pensaments: «A la balconada, mires el carrer, / el fred humit del desembre, / les teules ennegrides de molsa / i el sofriment gatejant per les parets». Aquest personatge de vegades se’ns adreça en primera persona, en altres ho fa com si el lector fóra l’espectador d’un diàleg entre dos.
Per a Maria Carme Arnau l’escriptura és un desig de bellesa, una necessitat vital de capturar-la i compartir-la. L’escriptura és un exercici d’amor al proïsme, com una lluita contra el mal que ens habita i ens governa. Per a la poeta la paraula és una eina que hem d’usar per a explicar-nos, per a dialogar, per a debatre, per a expressar valors positius, sentiments i emocions. La paraula és com una mà estesa a l’altre, és l’esperança, el crit de la vida, de la reivindicació de la vida per damunt del dolor gratuït i de la mort, la paraula és allò que ens allunya de la bèstia i ens acosta més a la humanitat i per tant a Déu, i és «la tendresa que s’escampa / pels llavis / i ens condueix per itineraris / d’allunyats abismes», encara que «És dur saber que les paraules / tenen ombres al seu darrere».
La tendresa és dolçor, és l’estima que portem dins i que hem d’exterioritzar i no deixar que es faça malbé dins nostre, sinó que cal oferir-la com un present als altres i també a nosaltres mateixos.
Per a seguir l’itinerari del viure ens hem de posar a aprendre i a assajar el gest amable de la tendresa, fer memòria i recuperar-lo per aconseguir amb ell l’equilibri del cos i de l’esperit.

VA DE BO CAVALLERS, VA DE BO!

El raspall és una de les diverses modalitats de pilota valenciana en la qual es fa anar la pilota molt baixa i s’obliga per tant als jugadors a fer gran esforç, però també Raspall és el volum de poesia amb què Juli Capilla va obtindre el XXVII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València i que ara ha editat Bromera Edicions. Aquest títol no ha estat triat debades, ja que Capilla hi fa un homenatge a aquesta i a altres modalitats de l’esport valencià per antonomàsia, tot convertint-lo en símbol de reivindicació identitària.
Raspall és un llibre extens i divers que l’autor ha organitzat en dos grans blocs: El llibre primer i El llibre segon, amb un poema que en fa de pòrtic, Llindar, on l’autor ens situa en un poble, qualsevol poble on encara es preserven les essències més autèntiques i naturals. Capilla obri el llibre amb tres citacions que anuncien d’una manera clara i contundent allò que trobarem dins: El meu poble i jo, de Salvador Espriu, El poble, de Miquel Martí i Pol, i Assumiràs la veu d’un poble, de Vicent Andrés Estellés, tres autors el rastre dels quals trobarem també en la veu poètica de Juli Capilla.
El llibre primer, que ja de per si podia haver conformat un sol volum per la seua unitat i temàtica, és el que conté un major nombre de poemes, trenta-dos en total. Està dividit en tres parts: Estampes de l’ara, Escenes de l’ahir i Postals de Capaltard. En aquests poemes Capilla lliga el seu present al seu passat, evocant personatges i escenaris on va transcórrer la seua infantesa i adolescència, reivindicant l’espai rural on encara perdura la memòria d’un món que ha marcat i ha conformat la seua personalitat. Els poemes són reivindicació i alhora balanç d’una vida, un balanç també sensorial que recull les olors, les sabors, el tacte, el paisatge sonor i visual viscut.
El llibre segon el conformen La partida, deu magnífiques proses que volen representar una partida de pilota i que inclouen referències a Jàson i els argonautes, on l’autor ens explica el joc de viure, la lluita per la victòria i la derrota; i tanca el volum el llarg poema Raspall, clar, directe, amb un to quasi pamfletari en el qual el poeta ens demana que siguem valents i apostem d’una manera ferma i decidida pel futur del nostre poble, un envit que va més enllà d’una defensa identitària, ja que també és una defensa dels valors i de la dignitat humana.

MEMÒRIES DIGITALS ARA EN PAPER

Albert Calls i Xart és un rara avis en els temps que corren, un individu hiperactiu i polifacètic que nodrix la seua caldera, que no la seua butxaca, amb tot un seguit d’interessos que el fan moure en diversos camps amb una gran energia i dedicació. Així, qui escriu l’ha pogut veure treballar com a agitador cultural, editor de fanzines, llibreter, editor literari, narrador, poeta, periodista i blogaire.
El seu univers té un centre físic al voltant del qual gira tota la resta: Cabrera de Mar i la comarca del Maresme. D’alguna manera, m’atreviria a dir que el Maresme o allò que passa al Maresme és la mesura amb la qual Calls registra el batec del món. És més, Albert Calls intenta arribar a l’universal a través d’allò que li és més pròxim.
Calls és un home del seu temps, els temps de l’era digital: porta des de fa cinc anys en dansa uns quants blogs i participa en diverses xarxes socials. S’està parlant molt de la qualitat literària dels textos que se’ns oferixen a través dels blogs; segons diuen, l’oportunitat d’immediatesa i la desaparició d’intermediaris entre el creador i el lector són uns valors positius perquè fan possible l’aparició d’uns textos més frescos i directes; que els blogs junt amb altres elements digitals estan revolucionant el món editorial. La meua opinió és una altra, la literatura necessita d’elaboració i reelaboració, un text literari necessita un temps també de repòs. Que la revolució digital en el món editorial pot afectar més el continent que el contingut. I que el format de paper encara ens resulta atractiu i està més prestigiat. Com a mostra un botó: el veterà blogaire Albert Calls ens ofereix ara en format de llibre els textos que durant cinc anys ha anat publicant en el seu blog El Quadern d’Albert Calls. Un llibre que subtitula Memòries digitals i companys de viatge i que ha publicat enguany l’editorial Clavell Cultura. De fet, aquest volum es llig com un dietari.
Els textos que apareixen en format paper no són exactament els que aparegueren en el seu moment en el blog, han estat revisats i fins i tot alguns reelaborats, això sí, intentant no perdre la frescor amb què van nàixer. En les diverses entrades d’aquest dietari, que fou abans digital, ens anem trobant les diferents cares d’Albert Calls, el lector voraç amant dels llibres que ens deixa l’apunt crític de la seua darrera lectura, el periodista que durant anys ha estat explicant al seu lector la realitat vital del Maresme, eixe centre físic, però també espiritual del qual els parlava en un principi; l’agitador cultural, el narrador, l’assagista que ens oferix petits artefactes en els quals reflexiona sobre present i futur, el memorialista en qui he trobat el Calls més emotiu.
Les entrades majoritàriament són curtes, directes, sintètiques, amb una gran economia de pirotècnia verbal. El Quadern d’Albert Calls està pensat com un instrument tranversal per a explicar des d’un punt de vista subjectiu un temps i un espai concrets. Una eina on he trobat l’Albert Calls molt còmode i a gust literàriament parlant.

LA TEMPTACIÓ DEL PODER TAMBÉ ENTRE ELS INFANTS

(Mercè i Àgueda Climent. Foto: Francesc Mompó)

L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens presenta, en el que és el seu primer llibre, Lina Panxolina i el quadern màgic (Edicions del Bullent, 2010), un relat destinat al públic infantil amb una estructura senzilla però alhora sòlida, on ens mostra com un ésser humà és capaç de passar de víctima a botxí si no sap administrar correctament el poder, qualsevol tipus de poder, en aquest cas màgic.
El pes de la narració cau sobre la protagonista, Adelina, una xiqueta de vuit anys amb una personalitat marcada pel seu aspecte físic: el seu cabell roig, les seues pigues i sobretot la seua panxeta, que la fan víctima de les bromes dels companys de classe.
El món que ens presenta Mercè Climent és el més pròxim a un infant: la família, l’escola i els amics, però també el dels llibres de lectura i la fantasia que alimenten en els joves lectors. Els llibres preferits d’Adelina són aquells que parlen de uendos i fades.
Del món de la fantasia vindrà una fada que li farà un obsequi amb el qual Adelina podrà crear un món on ella se sentirà més integrada i feliç.
El regal és un quadern màgic on tot allò que dibuixe es farà realitat. Una vegada descobrix el poder del quadern, Lina passarà per un procés que a la fi la transformarà en una persona egoista, gelosa i venjativa fins que un dia s’adonarà que la nova Lina és una persona que no li agrada gens ni mica.

El relat està ple d’imatges divertides i altres carregades de fantasia, la qual cosa de segur que ha facilitat en certa mesura el treball de la il·lustradora Àgueda Climent. Aquesta ens oferix unes il·lustracions expressives, on els ulls, la mirada dels personatges, ens parlen de les sensacions i els sentiments que els provoca cada escena narrada. En aquest sentit crec que hi ha hagut una bona connexió intel·lectual entre escriptora i il·lustradora que ha donat un magnífic fruit.
La prosa emprada per Mercè Climent és clara, neta d’artefactes i àgil, la qual cosa convertix el relat en un text atractiu i llegidor.
Lina Panxolina i el quadern màgic és un petit drama infantil amb final feliç i amb una certa sentència moral que els adults hauríem de llegir en companyia de la gent menuda i potser també prendre’n nota.

CANÇONS D'UNA VIDA

La celebració l’any 2009 del cinquanté aniversari de l’inici de la Nova Cançó i de la cançó Al vent ha fet que al llarg de tota la nostra àrea lingüística s’organitzaren tot un seguit de grans i petits esdeveniments per tal de celebrar-ho, des de concerts, conferències, exposicions, fins a discos commemoratius o espectacles. A València, on el govern autònom i la majoria dels mitjans de comunicació donen i han donat l’esquena a tot aquest moviment musical, també han aparegut algunes iniciatives que paga la pena ressenyar, com ara la del polifacètic actor Enric Esteve, que fa un repàs musical al moviment de la Nova Cançó amb un muntatge que es presenta sota el títol de Cançons d’una vida.
Enric oferix al públic un treball honest, amb una posada en escena sòbria, que recorda les escenificacions de Raimon i d’Ovidi Montllor, que ells van recollir de la cançó francesa.
Acompanyat per dos músics, Manuel Chust al teclat, percussió i vent i Ramon V. Pascual a la guitarra i cors, amb els quals ha fet els arranjaments musicals, Enric oferix al llarg d’una hora i mitja una selecció personal de les cançons d’aquest moviment del qual encara gaudim i del què continuen apareixent noves fornades. Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Carles Barranco, Paco Muñoz, Al Tall, Sau o els Manel són els cantants i grups triats, tota una àmplia varietat de registres que convertix aquest espectacle en una aventura no exempta de dificultats pels canvis de registres vocals que presenta, les quals es veu obligat a afrontar Enric Esteve.

Des de les primeres notes, el públic es veu atrapat per les cançons, algunes de les quals foren la banda sonora d’una època i altres han aconseguit superar les barreres del pas del temps i fins i tot les lingüístiques per a esdevindre cançons d’una vida. Després, mogut per l’emoció, per la complicitat que és capaç de transmetre Esteve, el públic participa activament i es convertix en un cor improvisat.
Enric Esteve, al meu gust, es mostra vertaderament encertat en la seua interpretació, quan no brillant, amb temes com ara Paraules d’amor, de Serrat, Parlant-me de tu, de Raimón, I direm qui som, de Carles Barranco, Boig per tu, de Sau o Ai dolors!, dels Manel.
En un país dels oblits com és el nostre, que un dia aparega a la plaça del poble un rapsode i un cantant de la talla d’Enric Esteve, i que per uns moments, a través d’unes cançons que ens pertanyen perquè formen part del nostre patrimoni cultural, ens faça memòria de qui som, de quins eren els nostres somnis i desitjos com a col·lectivitat humana és un fet d’agrair en un temps tan marcat pel desencant i la crisi d’identitat.

(Fotografies de Francesc Estrela. Concert d'Algimia d'Alfara, estiu de 2010)

UNA ILLA D’ESQUENA A UN MÓN HÒSTIL

María Carmen Sáez és una escriptora un tant atípica, una autora valenciana que fa literatura en valencià però que és nascuda a Millars, poble de la comarca de la Canal de Navarrés a la zona castellanoparlant del País Valencià i, per tant, la seua llengua materna és el castellà, de fet les seues primeres obres tant en narrativa com en poesia estan escrites en aquesta llengua.
María Carmen és també una gran agitadora cultural (cosa no tan atípica a València), membre fundadora del Cercle Poètica Argila de l’Aire, de la col·lecció de poesia i de la revista Diàfora que edita aquesta entitat. Es dedica al teatre i és una contacontes i una rapsode professional. L’amistat amb alguns autors com ara Berna Blanch o Maria Carme Arnau i la seua sensibilitat per la realitat sociolingüística del nostre país han fet que fera un pas important en la seua carrera literària convertint-se, sense cap renúncia, en una autora bilingüe capaç d’oferir al públic lector un treball honest i ben acabat en qualsevol de les dues llengües: la materna i la d’adopció.
Ara acaba de publicar el seu segon llibre de poesia en valencià, Illa retrobada (XIII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Onada edicions, 2010).
La seua poesia està conformada per elements biogràfics i, a diferència del que seria una poètica de l’experiència o del realisme intimista, amb una certa narrativitat la seua és una poètica de les sensacions i dels suggeriments a través de les metàfores.
Illa retrobada recull trenta-sis poemes i està dividida en tres parts: Despenge llunes cegues, Ombra que vaig perdent i Pell retrobada. El to dels poemes va evolucionant des de la tristesa que li produïx una realitat hostil que l’envolta per a, mitjançant l’esperança, ben patent en tot el llibre, retrobar una fortalesa, una seguretat que la convertirà en protagonista de la seua vida.
A diferència d’altres poetes valencians coetanis, la seua poesia se sustenta sobretot en les imatges, de vegades tocades per un cert surrealisme.
La seua capacitat de treball, la seua provada perseverança segur que faran possible que més prompte que tard ens oferisca altres títols encara d’un major interés.

FEMENÍ PLURAL

El 9 d’octubre vaig assistir a la representació en format de teatre de titelles de l’obra Femení plural, del grup Teatre Buffo. Es tracta d’un conjunt de dues faules i una adaptació del clàssic de la caputxeta per a titelles de taula adreçada a un públic eminentment infantil. El nexe en comú és el fet que les protagonistes són dones i la temàtica qüestions relacionades amb el gènere femení.
Els dos primers relats són dues faules, la primera protagonitzada per la tortuga Clementina, que ens parla de com es veu obligada a convertir-se en un objecte que viu reclòs a casa sense poder prendre cap mena de decisió lliure sobre la seua pròpia vida. La segona la protagonitza la hipopòtam Cati, una joveneta que pretén ser ballarina de ballet i que s’acaba obsessionant d’una manera malaltissa amb el seu pes.
El tercer relat és una versió del clàssic de la Caputxeta Vermella i està narrat utilitzant objectes de la vida quotidiana: una gerra, una cafetera..., que són transformats en personatges amb vida pròpia. En aquest relat es denuncia l'assetjament sexual.
Els relats estan narrats amb imaginació i amb grans dosis de tendresa i d’humor, tot buscant la complicitat i la participació en l’espectacle del públic.
Femení plural té una acurada ambientació musical i en el conte de Cati fins i tot una coreografia original i divertida. La posada en escena és senzilla però cuidada.
Destaca el saber fer de la titellaire Empar Claramunt i la seua gran capacitat d’adaptació vocal a tota mena de personatges, la seua seguretat damunt de l’escenari. Entre bambolines, pendent de tots els efectes tècnics, Carme G. Corberan fa una gran tasca, imprescindible perquè en caure el teló el públic se’n vaja a casa amb un somriure de satisfacció.

ELS COLORS DEL SISTEMA SOLAR

(Ramon Guillem, Mercé Climent, Francesc Mompó Rafael Escobar,..., i el llibreter sento Beguer a la Fira del Llibre de València)

Una conversa escoltada en una cafeteria de la ciutat de València i que apareix com una citació en l’inici del llibre li servix a l’autor, Rafael Escobar, com a introducció i al mateix temps com a nexe d’unió dels relats que conformen el recull Històries espectrals (25 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada Edicions, Benicarló, 2010). En l’esmentada citació un individu anònim afirma que els planetes que seguixen la Terra en el sistema solar guarden la mateixa seqüència de colors que l’arc de sant Martí.
A partir d’aquest moment Escobar anirà posant, davant del títol de cada relat, un color diferent i tot seguit situarà l’acció a l’entorn de cadascun dels planetes, així a Mart li correspondria el roig, a Júpiter l’ataronjat, a Saturn el groc, a Urà el verd, a Neptú el blau, però hi ha un petit inconvenient, Plutó no és morat. A la qual cosa caldria afegir que hi ha gent que considera que Plutó no és un planeta.
Aclarit l’eix del llibre, no els ha d’estranyar que els diga que estem davant d’unes narracions que es poden emmarcar dins del gènere de ciència ficció, un camp al meu entendre escassament transitat pels escriptors valencians.
Al llarg de cinc de les sis narracions que conformen Històries espectrals Rafael Escobar construïx uns espais claustrofòbics on l’ésser humà, lluny del medi que li és natural, intenta adaptar-se i sobreviure malgrat els alts costos que de vegades això li supose.
En cada relat trobem uns personatges tocats psicològicament i moralment, capaços de qualsevol cosa. Una de les narracions que a mi més m’ha interessat és El [sic] resplendor de Zeus, dedicat al color ataronjat i al planeta Júpiter, una història d’amor i traïció amb un final impregnat pels vapors de la tragèdia i la ironia, un relat que compta amb referències als clàssics grecs com no podia ser d’una altra manera, que l’autor repetix en altres ocasions com ara en La decisió de l’enginyer Maxwell-Hunt sobre Saturn, un relat sobre la vellesa, la mort i el pas del temps.
El darrer relat, situat en l’actualitat a la Terra però dedicat a Plutó, ve a enllaçar amb la citació inicial i d’alguna manera desembolica la troca.
Escobar recull en Històries espectrals un seguit de situacions dramàtiques creades per l’ésser humà en les quals ell mateix és la víctima però també el botxí.
He trobat un cert pessimisme en la prosa d’Escobar, un pessimisme que impregna cada pàgina i que de vegades intenta dissimular amb un to irònic i sarcàstic que no oculta una certa pèrdua de fe en la humanitat.

LA MORT: UNA SORTIDA DIGNA?

Hi ha un seguit de grans temes que al llarg de la història de la literatura s’han repetit, són temes que mai no deixen de preocupar l’ésser humà i que la mirada dels creadors literaris actualitza constantment. Un d’aquests grans temes és la mort. La mort, de vegades en contraposició a l’amor, d’altres com a complement final del viure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).
Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.

EL CARRER DELS BONSAIS

L'HOME EQUIVOCAT

Malgrat la seua edat el veí del número quatre es comportava, vestia i parlava com un adolescent. La paraula vosté adreçada a ell li feia vindre calfreds per tot el cos. No suportava els clubs de jubilats, ni tampoc les residències per a la tercera edat.

Intentava sempre anar amb joves i freqüentar els seus llocs de trobada i d'esbarjo. Sabia que el món era d'ells i per a ells, i per tant es negava a admetre que era un ancià.

Els joves de Pouet i de la comarca, per la seua banda, el toleraven, perquè els divertia. La resta de la gent se'n reien de la seua aparença i de les seues traces, per a ells no era més que un pobre fatxenda.

Es negava a madurar i a envellir. Afirmava que era feliç, que no patia cap complex, que era un home del seu temps: un present constant i etern que no deixa pas a un futur inexistent. I en realitat sabia que mentia.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ

Vicent Andrés i Estellés

Als marges del barranc del Gual
es vestien de pètals albins els ametlers.
Dibuixaven els coloms
mapes en l’atzur del matí.
Les dones, amb un clavell en els llavis,
estenien la roba en el terrat.
Les campanes tocaven cançons de festa.
Els infants jugaven feliços pels carrers.
Els hòmens tornaven a casa des del camp.
Cap al migdia, a la porta de l’ajuntament,
la gent s’arremolinava amb la virginal alegria
de la democràcia recent estrenada,
a les mans portaven aixades i lligones
per a plantar l’arbre invicte de la llibertat.
Vicent Andrés Estellés mirava per damunt de les ulleres
les cames fresques d’una novençana
tot mussitant un vers d’Ausiàs March.
Sonaren els tabals i les dolçaines
i esclataren els trons de la pólvora centenària.
Estellés cavà el sòl on un dia s’alçaren
els arcs d’un palau sense princeses.
L’espectre de Vicent d’Anna el mirava
des del cantó de la plaça de la Torre,
mentre Josep Maria Ribelles, en solitud,
al carrer sant Joan, intentava,
amb destresa de rellotger, compondre un sonet.
I el poeta de Burjassot, decidit, plantà l’arbre dels mots
en el solar ubèrrim i humit del vell Puteolum,
a l’esguard duia escrita la secreta esperança
que l’arbre donara uns fruits les llavors dels quals fructificaren
en un bosc que aixoplugara tot un poble.
Pel camí de la Mar se sentia
el pas joiós de la primavera que s’acostava.
Passats els anys he escrit el seu nom per les parets.

(El 28 de febrer de 1982 el poeta Vicent Andrés Estellés va participar en el Dia de l'Arbre organitzat pel primer Ajuntament democràtic de Puçol. Sobre el solar en el que en dia es va alçar el Palau Arquebisbal va plantar una surera, en homenatge a V.A. Estellés i tot recordant el seu pas pel meu poble he escrit aquest poema)

UNA MIRADA A LA REALITAT VALENCIANA

En les darreres dècades, just abans de la crisi, quan el País Valencià vivia immers en la bombolla immobiliària, l’aparent bonança econòmica ens ocultava un magma de corrupció que s’estenia per bona part del teixit social i dels engranatges del poder polític i econòmic. Aquesta bombolla se sostenia sobre la depredació del medi natural, el blanqueig de diners i l’especulació urbanística.
L’escriptor Juli Alandes, en El crepuscle dels afortunats (Editorial La Magrana, 2010), seguint la millor tradició de la novel·la negra americana i situant el relat en un poble imaginari, Bellvig, ens fa un retrat en blanc i negre del nostre país totalment allunyat del tòpic del Llevant feliç. Per l’escenari veurem pul·lular grans empresaris, feixistes de nou encuny, camells, sicaris de l’Europa de l’est, policies corruptes, prostitutes i proxenetes.
Alandes crea un personatge protagonista amb una gran personalitat i moltes possibilitats literàries de cara a possibles noves novel·les, Miquel O’Malley, un alcoià de pare irlandés resident a Catalunya. O’Malley és un inspector dels Mossos d’Esquadra, lector de Montaigne, que en plena depressió per un afer amorós és reclutat per a una missió especial a València, on es fa passar per un agent del Seprona.
O’Malley, com els millors detectius del gènere, és un out-sider, un individu que cavalca sol, un rebel que fa les coses a la seua manera. Un home amb un passat que li ha deixat un fort dolor interior i a qui només la intensitat de la investigació és capaç de fer-li’l oblidar.
El relat té grans moments, on Alandes reflexiona amb lucidesa sobre el que ha estat l’evolució de la realitat social, econòmica i política valenciana dels darrers vint anys, amb una interessant visió sobre el que li ha passat al camp valencià, una denúncia de les noves formes que pren el feixisme i del paper dels mitjans de comunicació i de la policia com a garants d’una societat amb conductes que haurien de ser honestes i no ho són.
Al llarg de les dues-centes vint pàgines, l’autor manté la tensió i l’interés d’un lector cada vegada més escandalitzat sobre la realitat que li va descobrint, una realitat que li toca molt de prop i que per desgràcia la premsa diària no l’acaba de desmentir.
En tancar el llibre m’ha quedat imprés en la ment un missatge: «Només quan la bèstia corrupta està sadollada busca l’aparença de l’honorabilitat».

KAVE KANEM O L’ÀNSIA DE VIURE EN LLIBERTAT

Aquest estiu, just abans que Tiko Esteve, cantant del grup Kave Kanem, se n’anara a passar una llarga temporada al Nepal, els membres de la banda es van tancar a l’estudi de gravació per tal de concebre el seu segon treball discogràfic, A viure, i tot seguit, esperant la tornada del cantant i líder del grup, l’han penjat en internet perquè els seus seguidors se’l puguen baixar.
Kave Kanem és un grup de rock dur, que no de heavy metal, amb notables influències dels clàssics del gènere, en especial de bandes de la dècada dels setanta. Les seues cançons contenen gotes de soul, de blues i fins i tot de la música tradicional valenciana, toquen una versió de La Tarara carregada de decibels.
Algunes de les lletres de les cançons de Kave Kanem enllacen amb els versos de diversos poetes de la comarca de l’Horta de València preocupats per la ràpida desaparició de l’horta i de tota una manera de viure i d’entendre la vida.

D’entre tots els elements del grup cal destacar la veu de Tiko Esteve, una veu potent, masculina, en la línia dels millors vocalistes del rock, que s’imposa sense dificultat sobre les guitarres embravides dels seus companys, unes guitarres bel·ligerants, guerreres, capaces d’alçar un mur de so sòlid però amb la ductilitat suficient per a deixar espais perquè la melodia es filtre o es puga fer un canvi de ritme i aparega el so vellutat d’un saxo amb ecos de música negra.
La diferència entre A viure i el seu anterior treball és que aquest té una producció més cuidada i el so de les dolçaines, present en el primer treball de la mà dels membres del grup Escandall-Els Dolçainers de Puçol, sense acabar de desaparèixer deixa en aquesta ocasió pas a altres instruments de vent.
El disc s’obri amb El Blues de l’Horta, un tema magnífic que evoluciona des del ritme del blues fins el del rock and roll, per anar desgranant tot un seguit de temes en els quals destaquen Dintre teu, Si no ets, Perduts, i es tanca amb Vull viure, un clam per la llibertat individual. Des del meu punt de vista (o potser hauria de dir d’orella), quan Kave Kanem s’acosta als límits del pop-rock però també al d’altres gèneres musicals és quan arriben els millors moments del disc.
El so de Kave Kanem, des de les seues primeres gravacions en cedés col·lectius (formen part del col·lectiu de grups L’Ampli) fins a aquest segon treball, s’ha aclarit, s’ha omplit de matisos i ha anat agafant personalitat.
El seu directe és magnètic i elèctric, amb cançons que entre els seus seguidors s’han convertit en vertaders himnes com ara L’esperit, un dels millors temes d’aquesta banda de Puçol.
En uns mesos Tiko Esteve estarà de nou a casa i tota la banda presentarà el treball, mentrestant nosaltres continuarem assaborint A viure.

RETORN AL CENTRE DE LA TERRA

Un personatge vestit a la manera d’un espeleòleg del segle xix entra amb una torxa en la mà en una sala fosca. Després d’un primer intent avortat per un imprevist, torna al lloc on es va estroncar la possibilitat d’aconseguir l’objectiu de la seua vida. Com en l’anterior ocasió, l’acompanya el seu oncle. De colp i volta apareix en escena una jove hindú que l’atura i intenta parlar amb ell, mentrestant desapareix l’oncle. A l’estona entra en escena un nou personatge, un capità de vaixell. L’espeleòleg no entén com han arribat la jove i el mariner allí i es mostra desconfiat. Ell només pensa en tornar al camí que el porte al centre de la terra i res del que li diuen no pareix que li interesse. Però a mesura que l’acció transcorre ens adonarem que cap dels quatre no és una persona real, sinó el producte de la imaginació d’un escriptor, concretament Jules Verne. Cadascun no és sinó un dels personatges d’alguns dels relats que conformen Els viatges extraordinaris del novel·lista francés.
Aquesta és la línia argumental del llibre de Josep Maria Diéguez Retorn al centre de la terra, amb el qual Tabarca Llibres ha inaugurat la seua col·lecció de teatre. Un llibre on el seu autor reflexiona sobre el fet literari, la pervivència de l’obra més enllà de la mort del seu creador i la projecció que exercixen els lectors sobre la vida dels personatges literari amb els quals ens alegrem i patim quan ells s’alegren i patixen, i ens frustrem quan veiem que no han aconseguit les seues fites o quan arribem al final del llibre i ensopeguem amb la realitat que ens assegura que, malgrat els bons desitjos de l’autor, aquella felicitat té les hores comptades.
Un text al qual la popularitat de l’obra de Jules Verne facilita un gran nombre de complicitats entre els personatges i els lectors. Diéguez, a més, convertix la sala en un escenari i el pati de butaques i els espectadors en part silenciosa, però expectant, de l’obra.

L'ELEGIT

Jordi, el personatge de la novel·la de Francesc Mompó L’elegit (Tabarca Llibres, 2003), és un adolescent de ciutat amb un caràcter difícil, per la qual cosa els seus pares decidixen anar-se’n a viure a un poble on pensen que el tindran més controlat.
Ell, però sobretot la seua germana, s’ho agafa com un càstig. Res més lluny de la realitat, ja que el poble que ells intuïen com a ensopit oculta una història increïble i apassionant de la qual acabaran sent protagonistes.
Tot comença amb la trobada al jardí de la nova casa d’una urpa, que Jordi pensa que és del diable. Des d’eixe moment Jordi rebrà un seguit de sensacions i tindrà un seguit d’aparicions estranyes que el posaran en la pista d’uns fets en què va estar implicada la Inquisició que van ocórrer fa tres segles en aquella vila i dels quals a penes resta memòria.
A poc a poc i amb l’ajuda de la seua germana i d’altres personatges que es van incorporant a l’argument narratiu, anirem descobrint una història terrible, injusta i extraordinària que va marcar la vida de tot un poble i en especial la d’una família.
Francesc Mompó ens narra, amb un llenguatge no exempt de lirisme, un succés amb una gran carrega màgica i per això mateix una mica inversemblant, per aquesta raó apuntala la narració amb personatges l’actuació dels quals aporta raciocini i veracitat històrica.
Hi ha moments de la novel·la en què el relat s’emparenta d’alguna manera amb el realisme màgic hispanoamericà, i pense que són els més aconseguits del llibre, em referisc a l’escena del corb, la vella i la figuera. El corb que cull una figa per a la vella i que aquesta, conscient i lúcida, diu que serà l’última que menge. En morir la vella, la figuera, després d’uns segles d’existència, s’anirà assecant i morint.
L’elegit és un text literari pensat per a un públic adolescent àvid d’emocions fortes, a qui van les històries d’ultratomba, però Mompó aprofita com altres ocasions la visita a les seus pàgines dels joves per a transmetre’ls el seu amor per la llengua i la literatura i per a deixar-los de regal alguns mots propis de la seua comarca.

L'AMANT DE DIÒGENES

Si he de dir la veritat, preferisc la representació teatral d’una obra a enfrontar-me a la seua lectura. La meua disposició per a enfrontar-me al text teatral ha de tindre una motivació superior a la d’una novel·la o a la d’un llibre de poesia. Supose que això mateix li passa a bona part dels lectors, ja que els índexs de lectura d’obres teatrals són baixos i la venda de llibres d’aquest gènere encara més. Aquests dies ha caigut en les meues mans l’obra guardonada l’any 2009 amb el 37 Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, L’amant de Diògenes (Brosquil Edicions, 2010). Un text escrit a quatre mans per Blanca Bardagil i Montserrat Mas, i m’he posat a llegir-lo sense ganes, però a mesura que he anat consumint pàgines m’imaginava l’escenari, els seus decorats i la fisonomia dels personatges fins que, atrapat per la trama, he arribat al final i m’he vist aplaudint en un pati de butaques on jo era l’únic espectador.
L’amant de Diògenes és una obra curta amb vint-i-cinc escenes breus, en la qual intervenen quatre actors i quatre actrius. L’argument aparentment senzill es va complicant fins el desenllaç final, que busca sorprendre l’espectador.
Una parella de germans amb pocs escrúpols venen la casa del seu avi que encara no han heretat, ja que aquest continua viu i gaudint de bona salut. Una dona viuda, de fet ha enviudat només casar-se, assessorada per la seua germana, els compra la casa. Però mentre es mor o no es mor l’avi, decidixen compartir l’habitatge.
Més endavant la cosa es complica força, ja que apareix la nòvia d’un dels dos germans. Aquesta primera parella, amb els diners de la venda, pretén comprar-se un iot per a donar la volta al món. Tot seguit entra en escena el marit de la germana de la compradora, descobrint-nos una nova conxorxa, el matrimoni que està arruïnat vol compartir la casa amb la nova propietària. En una nova volta del caragol apareixen, per una banda, el testament de l’avi que diu que la casa li la deixa a la seua criada, i per una altra el mateix avi, més fresc que una rosa. I per acabar-ho d’arredonir hi ha un darrer personatge, que com una figura espectral és present en totes les escenes.
Bardagil i Mas creen un seguit de situacions on l’espectador assistix amb un somriure en la boca al despullament moral d’uns personatges que, empesos per la necessitat o l’egoisme, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de fer el ridícul, per tal d’aconseguir allò que desitgen.
Arribat a la fi de la meua lectura he pogut comprovar que també es pot gaudir d’un text teatral sense haver d’eixir de casa. Ara, aquest no serà un motiu suficient perquè deixe d’anar de tant en tant a un teatre.

EL CRIT DE MAIG

Rafael Escobar torna a la novel·la històrica després d’una dècada en la qual ha editat una novel·la futurista, Els vidres entelats, el recull de relats Històries urbanes i el llibre de records El camí de les bardisses, i ho fa amb una obra extensa sobre els fets de la Segona Germania, El crit de maig (Editorial 3i4, València, 2010).
De nou el veterà narrador de Manises ubica una trama a les comarques centrals del País València, com ho féu amb anterioritat en les novel·les L’últim muetzí (Premi Andròmina 1993) i Les veus de la vall, en les quals recreava el temps de l’expulsió dels moriscos valencians.
Després de l’esmentada expulsió i del posterior repoblament del “quarter de la Marina” per gent provinent de les Illes Balears, la població rural viu una gran agitació social: els llaurador benestants pretenen eliminar la pressió econòmica que els imposen els senyors que actuen com a intermediaris entre ells i la corona. Aquest descontentament acaba esclatant la primavera del 1693 en un alçament armat encapçalat per un llaurador de Ràfol d’Almúnia, Francesc Garcia, i per un barber i també llaurador de Muro d’Alcoi Josep Navarro. El relat dels fets d’aquesta revolta, que poques coses té en comú amb la Primera Germania, ens els narra Escobar a través d’un personatge, un jove assistent del síndic Francesc Garcia anomenat Blai Llull, el qual en una mena de dietari va recollint els seus pensaments, les seues vivències i tots els fets de què ell és un dels testimonis privilegiats. Per a construir aquest dietari de campanya, Escobar fa diversos exercicis; el primer és el del posar-se en la pell d’un jove, quasi un adolescent, que comença a descobrir el món, un jove que s’enfronta per primera vegada a l’amor però també a la mort; i el segon, un notable exercici d’estil, ja que ha intentat, sense fer-se inintel·ligible, escriure amb un llenguatge ple d’expressions, formes i fins i tot construccions sintàctiques en les quals pretén plasmar el dialecte del segle xvii de les comarques de la Marina i del Comtat. En tots dos exercicis cal dir que se n’ix amb dignitat.
Es tracta d’una narració extensa, densa i lenta, amb poca acció. De la mà de Blai Llull farem un llarg i penós viatge per bona part dels pobles de les comarques centrals, veurem com es van unint a la causa dels agermanats, per a després d’unes escasses topades comprovar que aquest exèrcit minva fins a la seua desfeta en una última batalla.
A més del dietari de Blai, la novel·la la conformen un primer capítol, Via crucis per la ciutat dormida, la protagonista del qual és una vella boja, la mare de Josep Navarro, l’únic líder de la revolta ajusticiat, i els dos darrers capítols, El jardí escalfat, escrit com una mena d’entrevista amb Ventura Ferrer, governador de Xàtiva, que és quasi un duel d’intel·ligències, i Cruïlla, una narració dividida en dues protagonitzades l’una per l’exvirrei de València Carles Homodei, i l’altra per Francesc Garcia, els relats dels quals i els seus propis passos s’acaben entrecreuant a l’extrem sud del Regne de València. Aquests tres capítols vénen a cloure el relat de Blai Llull, que s’havia tancat just abans de la batalla final.

UN ENTRE TANTS

El poeta d’Algemesí Vicent Nàcher acaba de publicar el seu sisé poemari, Un entre tants (Brosquil Edicions, València, 2010). Es tracta d’un recull de cinquanta poemes de vers lliure i de vint estrofes cadascun que formen un únic bloc sòlid, ple de referències personals i d’una gran càrrega lírica.
Des de la primera estrofa assistim a un llarg monòleg on el poeta ens parla del món que l’envolta, però sobretot del seu món interior, ens confessa els seus sentiments, les seues emocions, les seues passions, els seus dubtes i anhels. Ell se sap un individu que ha estat malalt: «Només jo he estat més enllà dels límits / que tothom coneix i he viscut / temps instal·lat a les autopistes / de la desesperació... » que vol amb totes les seues forces reconstruir-se i ser «un entre tants que fa servir la paraula / que vol trencar amb silencis de corders».
En el llibre trobem els gran temes, les grans obsessions de la creació literària: l’amor (en el seu cas un gran desig d’amor), el significat de la vida, la recerca de la felicitat, la fràgil línia entre la raó i la follia, la literatura, i en tots ells alça signes d’interrogació cercant respostes que no troba i que li dolen.
La poesia viscuda des de la trinxera del lector, però sobretot del creador, té un gran protagonisme al llarg de tot el poemari, la poesia la sent com eixe verí que li dóna energia per a continuar vivint. Sobre ella escriu a sovint i reflexiona sobre diversos aspectes, fins i tot alguns de paraliteraris.
Però qui és realment protagonista i tema fonamental dels poemes és el mateix autor, la seua experiència vital, la seua lluita, el seu dolor és la matèria primera d’aquesta obra.
En els seus versos hi ha ecos i homenatges a Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Salvador Jàfer, però també de cançons tradicionals. Hi ha una imagineria poètica extreta del seu món més pròxim, el dels llauradors: «M’he criat a poal en el millor de tots els pobles», o de la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
Hi ha també alguns poemes que se n'ixen en part de les línies temàtiques del llibre com ara el 32, un poema de gratitud a la seua germana, que en els moments més difícils ha estat sempre al seu costat, el 36 i el 37, que denuncien, en un cas i utilitzant el gènere transfronterer del microrelat, la situació de maltractament que patixen moltes dones, i en l’altre reivindica el paper que ha de tindre la dona en la societat, el 43, sobre una dona soltera que viu per a la docència, o el 44, que parla d’una malalta mental.
Un entre tants és un poemari aparentment senzill, la seua lectura és intensa i sense opacitats, però amb càrregues de profunditat que ens portaran a la reflexió sobre el sentit del viure i de l’escriure.
Un llibre on el seu autor se’ns mostra nu, en carn viva.

L'HOME DEL BOSC

Pilar Garriga, en la seua novel·la L’home del bosc (Editorial Barcanova, Barcelona, 2003, que en octubre del 2009 ha arribat a la seua cinquena edició), ens presenta Martí, un jove adolescent de Barcelona el qual, en companyia de la seua mare i de la seua amiga Mont, viatja a l’illa de Borneo per tal de visitar la seua tia Rosa, una veterinària que està al capdavant d’una clínica d’orangutans.
Es tracta d’un relat escrit amb una prosa àgil, directa, sense cap mena d’artifici, en què el desenvolupament del viatge conforma la línia argumental. La seua aparent senzillesa atrapa el lector des dels primers capítols i l’obliga a calçar-se les botes i recórrer amb els protagonistes alguns dels racons més impressionants de l’illa de Borneo.
Pilar Garriga, que pel que ens anuncia la contraportada del llibre ha escrit la novel·la inspirant-se en la realitat (de fet Rosa és la seua germana, una veterinària especialitzada en primats), aprofita la narració per a transmetre als joves lectors, als qui en principi va destinat el llibre, valors positius com ara la defensa dels espais naturals i de la vida animal, alhora que també intenta denunciar tot un seguit d’accions que des dels interessos particulars intenten com un corquim anar a poc a poc reduint els paratges protegits.
La novel·la també ens oferix un esbós interessant d’un país complex, Indonèsia, format per un gran nombre d’illes de les quals Borneo forma part, i de les diverses maneres d’entendre la vida que tenen tant els nadius com els cooperants.
Junt amb Mont i Martí descobrirem com viuen els orangutans, com s’alimenten, quins són els perills que els sotgen, però també veurem la manera com persones educades en el gaudi de totes les comoditats que es tenen en el nostre país intenten adaptar-se a un entorn amb escassos luxes que de vegades se’ls presenta hostil.

EL MÓN SECRET DELS DONYETS

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.
De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.
Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.
La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.
Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.
De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.
Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.