MAIG, UN TEMPS TAMBÉ PER A LA CANÇÓ

Per a un home com Rafael Estrada, veterà en mil batalles polítiques i culturals, el mes de maig té un significat que va més enllà de la plenitud lluminosa de la primavera. Maig és el símbol de la revolta contra l’immobilisme social i l’encarcarament de les idees, és el crit contra l’opressió d’un sistema en què la mesura és el benefici econòmic; maig és el somni d’una altra societat possible, és el temps on habita la utopia que ens mou, però també maig és quan esclata la passió de l’amor i on la relació amb les forces de la natura és més intensa. Així que, quan el poeta i cantant Rafael Estrada bateja el seu tercer treball discogràfic com a Maig, els aficionats a la música sabem abans d’escoltar-lo que ens trobarem amb cançons de lluita i d’amor, de cants a la bellesa i a la natura.

Maig és una antologia que recull cançons que el seu autor ha compost en diversos períodes de la seua vida i que tenen en comú, segons ens diu Estrada, haver estat escrites un mes de maig. La concepció d’aquest cedé podia haver caigut en el perill de convertir-se en un treball on melodies i ritmes diversos, producte de les influències i dels interessos de l’autor en cada època, s’hagueren emmagatzemat tot oferint un batibull sense unitat, però la forta personalitat d’Estrada, la manera personal d’interpretar les cançons i els arranjaments i la producció de Pau Chàfer han fet possible un treball sòlid i ric en sonoritat i lirisme.
Maig el conformen huit cançons la lletra i música de les quals són del mateix Estrada, a més d’un poema de Miquel Martí i Pol, pel qual sent una vertadera devoció (per cert, un tema aquest que recupera del minicedé inclòs en el llibre de poesia Reminiscències), i una versió de L’Estaca de Lluís Llach que vol ser un homenatge al de Vergés però que, al meu parer, va més enllà i considere que és un tribut als músics que estima i que admira amb passió.
Al llarg del cedé ens trobem amb un acompanyament musical on els instruments de corda com ara el violí, el violoncel i la viola, es combinen amb el piano, l’acordió, el clavicordi, les guitarres, el baix i la bateria, tot donant protagonisme en alguns temes al clarinet i conformant tot plegat un llit sobre el qual es va movent la veu d’Estrada amb comoditat.
Hi ha en aquest disc un grapat de bones cançons, cançons que t’inviten a somniar, a pensar, com ara Seduïts de tanta llum, Des de la finestra estant, on el seu autor és capaç de crear una atmosfera carregada d’enyor i melangia (trobe que Estrada és un home enyorós, sentimental, amb un cor ple de tendresa, i això traspua en els seus poemes que després convertix en cançons), En blau marí, on sentim ecos de la cançó Moreneta del meu cor que va gravar en el disc Amagats racons.
En resum un treball honest, d’un home honest que va en línia ascendent i que de disc a disc millora d’una manera notable.

"L’AMOR", UNA REFLEXIÓ SOBRE EL PAPER DEL POETA I LA POESIA.

Josep Lluís Abad Bueno és una persona enamorada de la paraula, un individu amb una passió inusitada per la poesia, un escriptor amb una trajectòria marcada per l’honestedat i l’autenticitat. Abad no necessita dels premis i, diria més, ni de les empreses editorials per a tindre un espai en el nostre panorama literari. Tampoc no necessita d’intermediaris per tal de fer arribar la seua obra al lector. Ell ha signat una aliança, aliena al mercantilisme, amb les noves tecnologies per a fer-se’n servir i mantindre una comunicació directa amb aquells que s’acosten als seus versos, un diàleg obert i enriquidor, com el que ell mateix desenvolupa en el seu darrer llibre, L’amor, amb el llibre L’odi, de Josep Ballester.
L’amor és un poemari que no es troba a les llibreries, és un llibre en format electrònic que es pot baixar gratuïtament en la xarxa amb gran facilitat. Una joia que regala Abad a tots aquells éssers que com ell estimen la poesia (si vos interessa se’l podeu baixar ací http://musicaespaiclaudator.wikispaces.com/file/view/l%27amorFinal+v1.pdf/182663785/l%27amorFinal%20v1.pdf )

Després d’haver llegit L’odi, Abad no podia restar mut, ell és un home que creu pregonament en l’amor, en l’amor com una energia, com una força que ens pren i és capaç de transformar-nos i canviar també el nostre entorn, i ha sentit la necessitat de reflexionar sobre el paper del poeta, el valor del poema i la paraula, i deixar-ho escrit. Al llarg dels diversos apartats en què es dividix L’amor el lector té la sensació que el diàleg en el qual està immers el poeta és, en realitat, una partida de frontó. El poeta rep una idea de la paret (de la seua lectura de L’odi, però, també, d’altres textos) i la retorna o llança preguntes a les quals contesta amb més preguntes com una pilota que va dibuixant imatges en l’aire, perquè aquest és un llibre carregat de preguntes, però també ple d’aforismes, de petits apunts filosòfics, de flaixos poètics, de petites entrades d’un possible dietari i alguna prosa que ratlla en l’acudit intel·ligent.
És un llibre en el qual l’autor s’assaja amb la varietat de les formes: de la prosa poètica al vers lliure, del haiku i la tanka a una poesia en la frontera de diversos gèneres com els ja assenyalats més amunt. Hi trobem referències als clàssics, Ausiàs March omnipresent, però també hi apareix la seua formació filosòfica i els autors que més l’han influenciat.
De vegades el poeta obri un parèntesi, que no un punt i apart, i enceta un diàleg real amb el fill, amb la Jana, la seua gossa, amb un tercer poeta, Josep Porcar, sense trencar el ritme ni el contingut global del poemari.
Els versos d’Abad estan carregats d’humanitat, és un home, un poeta que es despulla i es busca, que no es conforma amb el sistema de coses que li han sigut donades, que no es vol deixar arrossegar i es rebel·la perquè ell sap que només la veritat de l’amor ens conduirà a la felicitat.
Un llibre que és una reivindicació de la poesia com un valor necessari, allunyat del mercat que ens castiga cada dia.

ELS FANTASMES DE LACRIMA COELI

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.
Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.
Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.
Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

MULHER

Mulher, o galante e amável cavaleiro que tu amas

e o dragão que pensas sinuoso e atormentado que temes

é um monstro com duas cabeças capazes das carícias mais ternas

gerador igualmente de uma violência cruel e súbita.


Mulher, a tua casa é uma caverna hipotecada

uma caverna escura e amarga, lua eclipsada

onde estás preso a uma corrente com elos invisíveis

difícil de sair, impossível de quebrar.


Mulher, a estima e o medo, o ódio e a decepção fornicam

enchendo a cabeça com borboletas enlouquecidas

enquanto as migalhas de amor azedam no ressentimento

no chão que tu caminhas.


Mulher o paraíso é o escape perfeito inacessível

o purgatório, o habitáculo onde mastigas a pena

os limbos, o sulco onde morre a alegria

o inferno, de azul infligido na tua pele.

************

Do livro Correspondència de guerra (2009)

Tradução do poema de francês para português: Helena Branco

Versión francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html
Versión en español http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html
Versión italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

Versión gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

DANS CE CORPS

Dans ce corps ma vie est tatouée
Dans chaque sillon tracé par la ineffable charrue du temps
je trouve mon amour, mon désir,
mon plaisir, ma douleur, ma fantaisie
en désirant devenir semence de joie perpétuelle.

(Traduction: Manuel Bellver)
Du recueil de poemès Si em parles del desig (Onada edicions, 2010)

LES ALTRES HISTÒRIES NATURALS

L’obra literària de Joan Baptista Campos Cruañes està marcada per dues grans passions: la poesia i el viatge. De fet, i encara que ha publicat diversos llibres de relats, com ara Contes d’estiu (2002) i El món en dotze postals (2009), és conegut pel públic per la seua trajectòria com a poeta i les seues referències al viatge tan en vers com en prosa. Campos és un observador nat, un individu aparentment tranquil que mira amb atenció el món, tot apuntant en el seu quadern imaginari els petits detalls que conformen la realitat que l’envolta.
L’any 2009 va obtindre el X Premi de Narrativa Breu Josep Pasqual Tirado amb un llibre de contes, Històries naturals (Brosquil edicions, 2010), el títol del qual té reminiscències peruchianes, encara que el seu interior es troba a anys llum de la fantasia de l’erudició i del vertigen expressiu de l’obra de Joan Perucho. Els onze relats que completen les Històries naturals de Campos són escenes diverses de la vida quotidiana que deixen entreveure les misèries de l’ésser humà.
Amb un prosa clara, una mica sòbria però sense estar exempta de lirisme, Joan Baptista Campos utilitza al llarg dels onze relats diferents tècniques narratives. Per una banda, empra la tercera persona, és a dir la veu pròpia d’aquell que sense ser part del relat ens el narra, com ara en el conte El poema, que és el drama d’un individu amb doble personalitat capaç de dedicar una gran energia i passió a un projecte i després, víctima de la seua malaltia, desfer-se’n com si fóra qualsevol cosa; també utilitza la primera persona, en aquesta ocasió és la veu del protagonista que ens explica allò que li està passant, com ara en el conte Macarena, el relat d’una jove anorèxica conscient de la seua autodestrucció; i finalment, deixa que siguen diversos personatges en primera persona els que ens narren la part del relat de què han estat testimonis o protagonistes perquè després nosaltres, com a lectors, ho ajuntem tot i obtinguem una narració dels fets sòlida, com ara en el conte Hassan, en el qual ens narra la mort d’un jove emigrant magribí, o Pasqualet, la Perla del Grau, una història de metges on la mort sempre acaba trobant l’espai per a véncer d’una manera o altra.
A Campos li agrada assajar-se en la descripció acurada de l’escenari on situa l’acció, en el minuciós esbós dels personatges, perdedors tots ells malgrat el nivell social d’alguns, i és capaç de crear en poques línies l’atmosfera necessària per a situar el lector en el punt àlgid de la tragèdia quotidiana.
Un recull de relats que t’obliga a pensar sobre la condició humana, sobre el drama individual de bona part dels components d’una societat encarada al consum i al culte a la imatge, una societat frívola, hipòcrita i intolerant.
Un llibre breu, de narracions breus però intenses.