"L'EXPERIMENT", DE JOSEP MARIA MUÑOZ PUJOL

L’any 1809 l’escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe publica la novel·la Les afinitats electives, un relat on els personatges protagonistes apliquen a les relacions amoroses la teoria química de les afinitats que diu que l’afinitat entre les substàncies és la raó per la qual es formen certs compostos i no altres.

Dos-cents anys més tard el veterà dramaturg i novel·lista barceloní Josep Maria Muñoz Pujol, un home amb una vasta cultura i gran coneixedor de l’obra de Goethe, en la seua darrera novel·la, L’experiment (Editorial 3i4, València, 2015), pren aquella obra de l’alemany i amb un exercici de malabarisme i funambulisme literari juga i capgira el relat per a posar èmfasi en la personalitat del quartet protagonista, i en especial en Otília, una jove de caràcter sinuós i torturada per les circumstàncies de la seua existència.

És interessant veure com Muñoz Pujol, amb una prosa elegant, canvia el temps i la nacionalitat dels protagonistes, l’Edouard i la Charlotte goethians es transformen en Eduard i Carlota, l’amic militar continua sent el Capità i Ottilia, neboda de Charlotte, és rebatejada ací com a Otília.

Interessant també és veure com se situa en una família de l’alta burgesia catalana propietària d’una extensa finca en l’interior del país, on fins i tot hi ha un monestir amb les monges del qual mantenen una intensa relació. M’agrada com recrea el paisatge i l’univers que conformen aquest escenari fonamental en el desenvolupament de la novel·la, el qual només serà canviat en el darrer tram de la narració per l’Orient Mitjà.

L’experiment social que efectuen a proposta d’Eduard és aparentment molt senzill i està vinculat a la simpatia, l’afecte, l’estima i fins i tot el desig entre diverses persones. Eduard i Carlota decidixen unir dos personatges torturats, víctimes de la depressió, provocada pel desencant d’un i la falta d’encaix en el món de l’altra, i curar-los dels seus mals a través de l’amor. Un joc per al qual Muñoz Pujol afegix tot un seguit d’elements propis del romanticisme: tortura interna, fatalisme, passions reprimides, el pes de la història...

Com Goethe, Muñoz Pujol aprofita la novel·la també per a parlar de literatura, fent protagonitzar a algun dels personatges escenes extretes de grans novel·les del segle xix i xx, com ara la del suïcidi d’Anna Karenina, també per a recollir arguments que l’ajuden a l’hora de conformar la seua pròpia opinió sobre certes coses. També de política internacional, amb unes magnífiques reflexions sobre el conflicte àrab-israelià, en aquest apartat l’autor es retrotrau segles enrere per a utilitzar passatges de la Bíblia a fi d’explicar les claus del conflicte i arribar a la conclusió que igual que hi ha elements afins que porten a la unió n’hi ha altres que porten a l’enfrontament, influenciats per forces externes perverses.

L’experiment no és un llibre fàcil, però és un llibre amb grans qualitats, la primera que ens invita a llegir o a rellegir l’obra del genial Goethe, la segona el gust de gaudir d’una prosa cuidada, d’assistir a la construcció d’uns personatges i d’un gran escenari, i la tercera les interessants reflexions que fa sobre el món actual un escriptor que ha viscut nou dècades prenent-li constantment el pols a l’actualitat.

UNA DISCRECIÓ OBLIGADA

Màxima discreció, dues paraules que juntes podrien conformar el lema publicitari d’una casa de cites o d’una agència de detectius, és el títol de la darrera novel·la de l’escriptor de Traiguera Vicent Sanz Arnau, editada en la col·lecció Narratives d’Edicions Saldonar.

Es tracta d’un relat detectivesc situat a les comarques del nord del País Valencià durant la dècada dels quaranta del segle passat. Vicent Sanz recrea una època, la de la postguerra, en què els vencedors de la guerra civil estan construint les seues xarxes subterrànies de corrupció i d’influències, que en bona part han arribat fins a hui saltant per dalt de l’anomenada transició i el procés democràtic. També ens parla dels buscavides i els estraperlistes que van configurar al marge de la llei o aprofitant els seus buits les seues fortunes personals amb les que més tard compraren una falsa honorabilitat. I els perdedors de la guerra civil, lluitant al maquis, ocults en la clandestinitat o carn de presó i de tortura. Al bell mig de tot plegat el vell Borrull, actual propietari d’una corredoria que no és més que una tapadora d’una mena d’agència de detectius especialitzada en afers tèrbols que es desenvolupen a un costat i l’altre de la llei.

Com a heroi protagonista, Ramon Borrull, un exlegionari de Sant Mateu, sense ideologia, sense escrúpols, amb una gran capacitat per a transformar-se físicament i saltar d’un personatge a un altre. Un individu aventurer, espavilat i gran observador, capaç de llegir en el llenguatge corporal de la gent amb la qual treballa. Un tipus dur, que es mou amb agilitat i perícia a un costat i a un altre de la fina línia que separa la legalitat de la il·legalitat, situant-se de vegades per damunt de la primera i convertint-se de vegades en part i altres en jutge implacable. Un home tendre quan l’amor truca a la seua porta. Ramon Borrull és un personatge realment ben construït, original i amb l’energia i intel·ligència necessàries per a navegar en un temps i enmig d’una fauna realment perillosos.

Un altre dels pilars sobre el qual se sosté la novel·la és la llengua emprada. Vicent Sanz Arnau, sobretot a través dels diàlegs, ens oferix una llengua rica i farcida de girs i formes dialectals pròpies de les comarques del Maestrat, els Ports i la Plana, donant a la llarga galeria de personatges que apareixen un color propi i una gran versemblança.

Un altre pilar del relat és el territori, el paisatge convertit en escenari sobre el qual es desenvolupa la trama. Un escenari de vegades urbà on retrobem setanta anys després el Vinaròs mariner, la Vila-real tarongera i el Castelló com un gran poble que exercix de capital d’una província franquista. En altres rural  i fins i tot agrest com és el territori de la comarca dels Ports, per on es mouen les partides dels maquis. Tot un univers retratat amb gran fidelitat i en el qual Vicent Sanz Arnau situa una història ben estructurada, amena, trepidant per moments, en la qual ha sabut mantindre la tensió al llarg de tot el relat. Però ens ha negat un happy end perquè, encara que entre línies podem veure un autor pagat amb el seu personatge protagonista, decidix al final que continue sent un llop solitari que en acabar el seu perillós treball retorna al seu cau per a llepar-se les ferides físiques i emocionals, i potser que l’autor tinga raó: en un món d’una cruesa esfereïdora no resta ni una engruna d’espai per al sentimentalisme.

Vicent Sanz Arnau, amb Màxima discreció, ens fa una magnífica fotografia en sèpia d’un temps en què sobreviure al preu que fora era el pa que es donava cada dia.

LA CIUTAT DE FRANCESC VIADEL

Potser que Francesc Viadel siga més conegut per la seua vessant com a articulista de premsa i assagista que com a narrador i poeta, però això no vol dir que la seua obra poètica i narrativa no tinga la rellevància de la primera. Viadel és un magnífic poeta, amb una veu de gran personalitat, i n’hi ha prou per adonar-se’n amb només donar-li un colp d’ull al volum que acaba de publicar en l’editorial Onada, Ciutat, dies insòlits, un llibre amb el qual va obtindre el 18é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles. Francesc Viadel i el desaparegut J.M. Ribelles, a més de tindre en comú arrels familiars en el mateix poble, Puçol, compartixen un tret de la seua personalitat: són tots dos uns out-siders dins de les seues generacions literàries, un fet que ha marcat profundament la seua obra.

El títol del llibre, Ciutat, dies insòlits, ens informa d’una manera directa d’allò que ens hi trobarem: una mirada personal sobre una ciutat que és centre del poder econòmic i polític, un poder provincià i subsidiari del poder central, amb una classe dominant instal·lada en la fal·làcia, la demagògia més barroera, l’egoisme, l’autoodi i encaparrada en destruir tot moviment individual o col·lectiu que no estiga al servei dels seus interessos i dels seus amos.

No debades el poemari l’encapçalen tres citacions d’autors coetanis i amics de Viadel: Enric Soria i uns versos d’Oda impossible a València, Lluís Roda i Elogi de la llibertat i Josep Manel Esteve i Inventari d’exilis, amb els quals compartix diagnòstic sobre una societat malalta.

Trobe que en el poemari, més que la influència d’aquests autors o d’altres de la generació dels setanta amb els qual Viadel manté una relació intensa, com ara el cas de Joan Navarro, es fa sentir més l’eco de l’Estellés de Coral romput, un Estellés molt ben digerit, ben assimilat.

La ciutat que és València, però, també, són altres ciutats. Espais habitats per perdedors, per exiliats, per cadàvers atònits que no s’han adonat de la seua pròpia mort en vida, camps de batalla on es constata diàriament el fracàs dels discursos de ruptura (“Que brutal la solitud de les banderes roges” ens diu Viadel), la resignació, i la venda d’ideals.

Uns poemes en el que el seu autor des de la talaia de la memòria, com un vigilant prudent i avisat, reflexiona i es fa preguntes sobre certes vicissituds de la seua vida que són també, animal social com és, un reflex de la de la societat del seu temps, convertint, d’aquesta manera, cada estrofa en el relat subjectiu d’un home lúcid i ferit.

L’altra part del títol no conforma en el llibre un apartat a banda, si així ho fera estaríem parlant de dues col·leccions de poemes en un mateix volum, i no és això. Els dies insòlits, els dies extraordinaris dels quals ens parla, són aquells que d’una manera o altra vénen a subratllar el discurs central del llibre i que han colpit d’una manera directa quan no sagnant l’autor.

Tant la prosa de Francesc Viadel com la seua poesia tenen en comú un llenguatge personal, construït al llarg del temps, un llenguatge contundent, d’un lirisme que de vegades ratlla en l’escatologia, en l’obscenitat, un llenguatge carregat d’imatges d’una potència devastadora davant de les quals no podem mantindre’ns aliens, un llenguatge que destil·la sarcasme, ironia i una ira convenientment canalitzada per a construir un camp de mines a través del qual obliga el lector a reaccionar, a estar alerta, a traure’s d’una vegada i per totes les lleganyes dels ulls i posicionar-se, rebel·lar-se contra un sistema que l’entreté amb estupideses mentre els seus lacais li roben la cartera.

Ciutat, dies insòlits és un llibre intens, combatiu, valent, gens ni mica pamfletari, en què l’autor ha posat la sang i el fetge, la seua llarga experiència com a observador crític i sagaç de la realitat que l’envolta, una realitat a la qual li agrada descobrir-li les veritats ocultes.

Estem davant d’una obra molt personal, que Viadel ha estat treballant anys i panys, on l’autor no és sols el subjecte que mira, analitza i trau les seues conclusions, sinó també aquell que sent sobre la seua pell el colp de la tralla de les circumstàncies, del destí fatal.

De vegades el poeta, que se sol protegir del dolor i de la impotència amb el sarcasme, es mostra nu, feble, adolorit, terriblement tendre, com en el poema X, que a mi personalment m’ha emocionat.

Ciutat, dies insòlits està conformat per trenta-nou poemes on d’una manera intel·ligent i complementària es barregen proses poètiques i vers lliure, unes proses cosines germanes dels millors articles d’opinió de l’autor però amb una gran vocació lírica.

En aquesta ocasió Viadel ha triat com a prologuista un home que el coneix des de que era quasi un adolescent, un poeta amb una paciència infinita que observa amb atenció el moviment constant de la poesia valenciana, em referisc a Marc Granell, que ha resumit en poques paraules aquest poemari: «En Ciutat, dies insòlits, són molts els poemes, els versos, que des de la memòria, des de la reflexió que du el poeta a conèixer-se a través de l’autocrítica més despietada, des de la ràbia que l’empenta a dir la veritat despullada, configuren el paisatge que hem construït i som».

EL RETORN DE L'HONGARÈS

El primer que m’ha sobtat en posar-me a llegir la novel·la El retorn de l’hongarès (Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, Bromera, 2015) ha estat la prosa emprada per Anna Moner, una prosa elegant, cuidada, rica en imatges i matisos, que discorre en un tempo reposat i que d’una manera pausada va fent una bona saó en la imaginació del lector; també la capacitat per a crear amb intel·ligència un esquelet, una estructura interna, que suporta amb enteresa un relat intens i complex.

Anna Moner ha defugit compartimentar en capítols i/o parts la novel·la, a penes un espai separa el temps i les vivències dels personatges i és, aquesta, en certa mesura, una aposta arriscada que necessita de tota l’atenció del lector, i més quan s’adona que la narració transcorre en dos plans temporals diferents, finals del segle xix i l’actualitat.

És una novel·la ben documentada, que ens fa assistir a la creació de la policia científica i com aquest grup de pioners comencen a aplicar innovacions científiques i tecnològiques en la investigació criminal.

Moner, a banda de tindre una gran capacitat per a construir escenaris, es destapa ací com una fabulosa creadora de personatges, els quals no dubta en despullar per a mostrar-nos les seues misèries més íntimes i evita, així, de convertir-los en herois impol·luts. Són éssers de carn i ossos víctimes de vegades de les convencions socials del moment, individus arrossegats fins el límit per les seues obsessions que són, al mateix temps, les seues passions i raons de viure.

El retorn de l’hongarès és una relat que va més enllà de la novel·la gòtica, trepitja clarament el terreny de la literatura de lladres i serenos, concretament el subgènere vinculat a les investigacions de l’anomenada policia científica, encara que conté pàgines d’una gran força i bellesa eròtica. De fet, el relat es mou entre Eros i Tànatos, entre la força del desig, la sensualitat, el culte al cos i a la joventut i la mort a través de l’assassinat.

Hi ha en els personatges protagonistes un afany per convertir la seua passió en un art, ja siga la investigació policial i científica, ja siga el crim. Hi ha en l’antagonista, l’hongarés, la voluntat de véncer els efectes que imposa la mort en el cos, de transcendir més enllà de la pròpia vida una voluntat que compartix amb bona part dels artistes, de fet ell se’n considera un, un realment privilegiat i cruel capaç de decidir sobre la vida dels altres.

Un altre gran protagonista de la novel·la és, sense cap dubte, París, la ciutat bohèmia de finals del segle xix, i alguns dels seus espais més llòbrecs, com també el París actual.

Hi ha en el relat una constant reflexió sobre la música i els perfums, i com actuen sobre el nostre estat d’ànim.

Hi ha, també, un cant a l’amistat i el desig perdurable, a l’empatia que genera, en una de les poques persones que són capaces d’interpretar uns fets luctuosos del passat, la vida i el destí d’uns éssers humans; així com una necessitat compartida entre la protagonista i l’autora de véncer el mal col·locant, arribat el moment, les coses i les persones en el lloc que realment es mereixen.

Una bona novel·la d’una escriptora que posa en la graella el millor d’ella mateixa.

ÀNIMES NÒMADES

La banda de Pego (la Marina Alta) Smoking soul’s enceta l’any amb un nou treball discogràfic: Nòmades. Onze cançons amb una base rítmica sòlida, potent, formada per un bateria de baquetes àgils i un baix creatiu, així com unes guitarres que vessen energia i sensibilitat quan se’ls ho demana.

Rock alternatiu, fill putatiu del punk, amb tocs de grunge, encara que en les lletres es mostren allunyats de l’angoixa que emanava del so de Seatle, també hi trobem rastres de britpop i d’altres gèneres, això sí, ben digerits i millor interpretats.

En la gravació de Nòmades han col·laborat Maria Bas, del grup Solar, que posa la veu en Carrer dels somnis; Panxo, del grup Zoo, que a més de la veu ha participat en la lletra d’El quadre en companyia de Jordi Sendra, que també canta; Xavi Sarrià, d’Obrint Pas, que ha posat veu i ha fet la lletra de la cançó que tanca i dóna nom al disc, Nòmades; i Jordi Martí, de La Gossa Sorda, que s’ha encarregat de tocar el baix.

Però en Nòmades no sols trobem un rock sòlid com una roca de granit, com un mur de so, la roca com un diamant ha estat polida i li han donat el color d’uns bons arranjaments musicals, on els cors, així com el canvi de ritme quan de colp i volta pren protagonisme un baix juganer o una guitarra sensual i suggeridora, vénen a subratllar la sensibilitat, la intimitat, l’ànsia d’estimar en llibertat, la força de la memòria per a construir o reconstruir un petit paradís al bell mig de la gossada humana, que tenen els membres del grup.

Els Smoking soul’s (ànimes fumadores) s’han convertit en aquest darrer treball en viatgers. Hi ha qui diu que el viatger de vegades no busca sinó que fuig d’ell mateix (ho deixe en l’aire). Viatgers a la recerca del paradís perdut, que en el seu cas no és la infantesa, la tenen massa pròxima perquè així fóra, sinó l’enamorament, eixe temps per a l’encant en què el món cap en una mirada, en un somriure. Nòmades en el desert del desencant que busquen en els estels els senyals que els portaran cap a l’oasi de l’amor.

El disc conté grans cançons, personalment destacaria Passatgers del món, un magnífic tema d’amor que sintetitza musicalment el millor del que és capaç d’oferir-nos la banda, força i sensibilitat foses en una abraçada. O Addictes, amb un ritme embogit, canviant, que invita a ballar, a cridar de goig perquè no hi ha murs que siguen un obstacle per a l’amor.

OFRENA

Per la memòria

de tantes flors escapçades

mentre perseguien un somni

diposite humil al mur

dels silencis funestos

un vers trenat

amb les lletres

de la paraula llibertat

amb l’esperança de rompre

fal·làcies i oblits.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES

SENSO

Miradas donde se dibujan labios.

Manos que esculpen pechos.

Falos que izan banderas

de fuego y terciopelo.

Latidos de luz, de música,

de sangre ardiente asumidos

en el deseo y en el gozo,

en el miedo oculto de la carne 

mordida por el lobo del tiempo.

(Del libro  Com una òliba. Manel Alonso -Editorial Aguaclara. Alacant, 2002- Traducción al castellano del propio autor)

EL VENTALL FINÈS

Un conegut bolero afirma que alguna gent creu que la distància és sinònim d’oblit, entre els quals, sense cap mena de dubte, no es troba l’escriptora de Gavà M. Brugués Mitjans, i no hi és perquè en la seua primera novel·la, El ventall finès (Editorial 3i4, València, 2015) construïx una història on l’amor és capaç de superar i sobreviure no sols a la distància geogràfica, sinó també a la temporal.

Hi ha generacions a les quals els ha tocat navegar en períodes de mar brava en què les tempestes de la història els han portat com vaixells a la deriva a encallar en platges que no eren les desitjades, tot allunyant-les de la vida que ells hagueren volgut viure.

Hi ha moments en què pareix que l’univers, després de veure’s convulsionat i trastocat per la mà de l’home, volguera tornar a posar les coses en el seu lloc, encara que haja passat una generació. Els descreguts diuen que certs esdeveniments vinculats són pura casualitat que les sobrevalorem víctimes com som de la química del nostre cervell. Jo no crec en les casualitats, i pense que Brugués Mitjans tampoc, i es recrea cosint amb traça una xarxa de relacions interpersonals amb el fil del desig i de l’amor. Una xarxa que només unes cartes i un ventall deixats en herència a una filla descobriran.

Brugués Mitjans ha escrit una narració que transcorre en dos períodes de temps molt diferents, la convulsa Barcelona dels anys 1935 i 1936, on encara les diferències entres les diverses capes socials estaven molt marcades, i Hèlsinki i Barcelona del segle xxi, on l’origen social de les persones no és tan important.

En el relat apareixen diverses històries d’amor que s’entrecreuen amb una gran tensió narrativa on assistim a la creació per part de dues famílies d’uns lligams emocionals capaços de superar les terribles distàncies que ens imposa el pas del temps, amb una energia que impregna l’herència genètica i que acaba fent possible que l’amor, d’una manera casual o no, renasca en una nova generació.

Estem davant d’una primera novel·la on l’autora ha sabut dibuixar uns protagonistes amb una gran personalitat, individus que s’han deixat colpir per l’amor que els acabarà donant una força que els serà imprescindible per a sobreviure.

L’altre gran protagonista de la novel·la és l’espai físic, els escenaris on transcorre el relat, la Barcelona de l’any 35 i 36 i la d’ara, sobretot Ciutat Vella, i Finlàndia, la seua capital i el paisatge del nord del país.

Es tracta d’una obra escrita per una autora que creu en l’amor, en la seua energia positiva capaç de moure els engranatges més complicats del nostre viure.