LA CIUTAT DE FRANCESC VIADEL

Potser que Francesc Viadel siga més conegut per la seua vessant com a articulista de premsa i assagista que com a narrador i poeta, però això no vol dir que la seua obra poètica i narrativa no tinga la rellevància de la primera. Viadel és un magnífic poeta, amb una veu de gran personalitat, i n’hi ha prou per adonar-se’n amb només donar-li un colp d’ull al volum que acaba de publicar en l’editorial Onada, Ciutat, dies insòlits, un llibre amb el qual va obtindre el 18é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles. Francesc Viadel i el desaparegut J.M. Ribelles, a més de tindre en comú arrels familiars en el mateix poble, Puçol, compartixen un tret de la seua personalitat: són tots dos uns out-siders dins de les seues generacions literàries, un fet que ha marcat profundament la seua obra.

El títol del llibre, Ciutat, dies insòlits, ens informa d’una manera directa d’allò que ens hi trobarem: una mirada personal sobre una ciutat que és centre del poder econòmic i polític, un poder provincià i subsidiari del poder central, amb una classe dominant instal·lada en la fal·làcia, la demagògia més barroera, l’egoisme, l’autoodi i encaparrada en destruir tot moviment individual o col·lectiu que no estiga al servei dels seus interessos i dels seus amos.

No debades el poemari l’encapçalen tres citacions d’autors coetanis i amics de Viadel: Enric Soria i uns versos d’Oda impossible a València, Lluís Roda i Elogi de la llibertat i Josep Manel Esteve i Inventari d’exilis, amb els quals compartix diagnòstic sobre una societat malalta.

Trobe que en el poemari, més que la influència d’aquests autors o d’altres de la generació dels setanta amb els qual Viadel manté una relació intensa, com ara el cas de Joan Navarro, es fa sentir més l’eco de l’Estellés de Coral romput, un Estellés molt ben digerit, ben assimilat.

La ciutat que és València, però, també, són altres ciutats. Espais habitats per perdedors, per exiliats, per cadàvers atònits que no s’han adonat de la seua pròpia mort en vida, camps de batalla on es constata diàriament el fracàs dels discursos de ruptura (“Que brutal la solitud de les banderes roges” ens diu Viadel), la resignació, i la venda d’ideals.

Uns poemes en el que el seu autor des de la talaia de la memòria, com un vigilant prudent i avisat, reflexiona i es fa preguntes sobre certes vicissituds de la seua vida que són també, animal social com és, un reflex de la de la societat del seu temps, convertint, d’aquesta manera, cada estrofa en el relat subjectiu d’un home lúcid i ferit.

L’altra part del títol no conforma en el llibre un apartat a banda, si així ho fera estaríem parlant de dues col·leccions de poemes en un mateix volum, i no és això. Els dies insòlits, els dies extraordinaris dels quals ens parla, són aquells que d’una manera o altra vénen a subratllar el discurs central del llibre i que han colpit d’una manera directa quan no sagnant l’autor.

Tant la prosa de Francesc Viadel com la seua poesia tenen en comú un llenguatge personal, construït al llarg del temps, un llenguatge contundent, d’un lirisme que de vegades ratlla en l’escatologia, en l’obscenitat, un llenguatge carregat d’imatges d’una potència devastadora davant de les quals no podem mantindre’ns aliens, un llenguatge que destil·la sarcasme, ironia i una ira convenientment canalitzada per a construir un camp de mines a través del qual obliga el lector a reaccionar, a estar alerta, a traure’s d’una vegada i per totes les lleganyes dels ulls i posicionar-se, rebel·lar-se contra un sistema que l’entreté amb estupideses mentre els seus lacais li roben la cartera.

Ciutat, dies insòlits és un llibre intens, combatiu, valent, gens ni mica pamfletari, en què l’autor ha posat la sang i el fetge, la seua llarga experiència com a observador crític i sagaç de la realitat que l’envolta, una realitat a la qual li agrada descobrir-li les veritats ocultes.

Estem davant d’una obra molt personal, que Viadel ha estat treballant anys i panys, on l’autor no és sols el subjecte que mira, analitza i trau les seues conclusions, sinó també aquell que sent sobre la seua pell el colp de la tralla de les circumstàncies, del destí fatal.

De vegades el poeta, que se sol protegir del dolor i de la impotència amb el sarcasme, es mostra nu, feble, adolorit, terriblement tendre, com en el poema X, que a mi personalment m’ha emocionat.

Ciutat, dies insòlits està conformat per trenta-nou poemes on d’una manera intel·ligent i complementària es barregen proses poètiques i vers lliure, unes proses cosines germanes dels millors articles d’opinió de l’autor però amb una gran vocació lírica.

En aquesta ocasió Viadel ha triat com a prologuista un home que el coneix des de que era quasi un adolescent, un poeta amb una paciència infinita que observa amb atenció el moviment constant de la poesia valenciana, em referisc a Marc Granell, que ha resumit en poques paraules aquest poemari: «En Ciutat, dies insòlits, són molts els poemes, els versos, que des de la memòria, des de la reflexió que du el poeta a conèixer-se a través de l’autocrítica més despietada, des de la ràbia que l’empenta a dir la veritat despullada, configuren el paisatge que hem construït i som».