El primer que m’ha sobtat en
posar-me a llegir la novel·la El retorn de l’hongarès (Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, Bromera,
2015) ha estat la prosa emprada per Anna Moner, una prosa elegant, cuidada,
rica en imatges i matisos, que discorre en un tempo reposat i que d’una manera pausada va fent una bona saó en la
imaginació del lector; també la capacitat per a crear amb intel·ligència un
esquelet, una estructura interna, que suporta amb enteresa un relat intens i
complex.
Anna Moner ha defugit
compartimentar en capítols i/o parts la novel·la, a penes un espai separa el
temps i les vivències dels personatges i és, aquesta, en certa mesura, una
aposta arriscada que necessita de tota l’atenció del lector, i més quan s’adona
que la narració transcorre en dos plans temporals diferents, finals del segle xix i l’actualitat.
És una novel·la ben documentada,
que ens fa assistir a la creació de la policia científica i com aquest grup de
pioners comencen a aplicar innovacions científiques i tecnològiques en la
investigació criminal.
Moner, a banda de tindre una gran
capacitat per a construir escenaris, es destapa ací com una fabulosa creadora
de personatges, els quals no dubta en despullar per a mostrar-nos les seues misèries
més íntimes i evita, així, de convertir-los en herois impol·luts. Són éssers de
carn i ossos víctimes de vegades de les convencions socials del moment,
individus arrossegats fins el límit per les seues obsessions que són, al mateix
temps, les seues passions i raons de viure.
El retorn de l’hongarès
és una relat que va més enllà de la novel·la gòtica, trepitja clarament el
terreny de la literatura de lladres i serenos, concretament el subgènere
vinculat a les investigacions de l’anomenada policia científica, encara que
conté pàgines d’una gran força i bellesa eròtica. De fet, el relat es mou entre
Eros i Tànatos, entre la força del desig, la sensualitat, el culte al cos i a
la joventut i la mort a través de l’assassinat.
Hi ha en els personatges
protagonistes un afany per convertir la seua passió en un art, ja siga la
investigació policial i científica, ja siga el crim. Hi ha en l’antagonista,
l’hongarés, la voluntat de véncer els efectes que imposa la mort en el cos, de
transcendir més enllà de la pròpia vida una voluntat que compartix amb bona
part dels artistes, de fet ell se’n considera un, un realment privilegiat i
cruel capaç de decidir sobre la vida dels altres.
Un altre gran protagonista de la
novel·la és, sense cap dubte, París, la ciutat bohèmia de finals del segle xix, i alguns dels seus espais més
llòbrecs, com també el París actual.
Hi ha en el relat una constant
reflexió sobre la música i els perfums, i com actuen sobre el nostre estat
d’ànim.
Hi ha, també, un cant a l’amistat
i el desig perdurable, a l’empatia que genera, en una de les poques persones
que són capaces d’interpretar uns fets luctuosos del passat, la vida i el destí
d’uns éssers humans; així com una necessitat compartida entre la protagonista i
l’autora de véncer el mal col·locant, arribat el moment, les coses i les
persones en el lloc que realment es mereixen.
Una bona novel·la d’una
escriptora que posa en la graella el millor d’ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada