EVOCHENDE

Evochende cantzones

chi ant acumpangiadu carovanas longas e manas

a conchistare logos arbos, a disora,

m’agato medende sa fortza de s’allenga.

Caminende a de note e a de die in logos de imbentu,

in s’interis pensednde so a rugadis de tempos fuliados

a s’àliga e a cuddas àteras oras de cando

m’afortigaia in carena e ànima pantumas

prou giogare a fagher cher veros sos bios míos.

Evochende e linghende fertas,

che gatu betzu m’apo fatu e, barrosu galu,

mi negó a sufriré de sas derrotas.

Evochende e iscriende animadu

da esa gana de mi vengare impitende ungras

che unu gatu marrudu.

***

Versió personal al sard del poeta alguerés Toni Arca amb l’ajuda de Micheli Ladu.

DONES E ALTRI

El periodista i escriptor del Cabanyal Felip Bens publica, en la col·lecció Jàssena de l’editorial Llibres de la Drassana, un recull de vint relats breus sota el suggerent títol de Dones e altri.

Bens és un autor polièdric que al llarg de la seua trajectòria s’ha interessat per qüestions diverses com ara el futbol, la gastronomia o la política. Un individu amb una gran capacitat de treball que ha estat capaç, per una banda, de convertir la ciutat de València i en especial els poblats marítims en l’escenari de les seues narracions (sense renunciar per això en un moment determinat a altres espais), un escenari que sap reproduir amb una gran versemblança, ja siga a plena llum del dia o a altes hores de la nit, recorrent alguns tuguris i barrejant-se amb gent poc recomanable. Per una altra banda, és un escriptor que ha sabut construir-se un llenguatge personal partint del model de llengua que encara perdura a la ciutat, que a pesar del que molts savis afirmen és on hi ha un major nombre de parlants, encara que a bona gran part els coste eixir de l’armari lingüístic on s’han reclòs.

El llenguatge narratiu de Bens, més que hereu d’altres autors valencians que en un moment o altre de la seua trajectòria convertiren la ciutat de València en un espai literari (estic pensant ara en Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira o Ferran Torrent), ho és sobretot del cinema i la literatura nord-americans, un ampli ventall de noms que aniria del cineasta Quentin Tarantino fins al novel·lista Richard Ford. Hi ha també altres influències importants provinents de les seues variades lectures, com ara els argentins Julio Cortázar i Jorge Luís Borges.

Felip Bens és un narrador que sap construir un relat amb solvència i dotar-lo d’uns personatges ben dibuixats, així com de crear una situació on l’amistat, l’amor, el desig, l’ambició, el desencontre entre homes i dones de diferent origen i estofa moral crea un conflicte que acaba resolent-se en una direcció o en una altra.

La brevetat, la contundència, el cromatisme i l’atmosfera de cada escena i escenari són alguns dels nexes que tenen en comú els vint relats. D’entre tots els quals n’hi ha un que m’ha colpit i que m’ha fet reflexionar durant unes quantes hores, potser per la meua trajectòria personal i professional vinculada a la lletra escrita, Eraverde, una vida entregada a la literatura.

Quantes obres mestres no han transcendit de cap manera i s’han perdut per una raó o una altra i resten condemnades a l’oblit? I si un espavilat fóra capaç de recuperar, desempolsegar aquests textos i oferir-los al gran públic amb èxit signant-los amb el seu nom, doncs què passaria? Segurament, res fins que algú el delatara. Al lector poc li importa i fins i tot li estarà agraït per haver fet possible la recuperació d’una obra de qualitat que li ha donat hores de gaudi. L’autor de l’original, mort des de fa unes dècades, res no pot dir, res no pot sentir al respecte. Però tot plegat acaba creant-nos una certa inquietud, un cert desassossec. I no és perquè siga el primer lladre amb qui ensopeguem, però aquest és un lladre d’una altra mena, ja que li ha robat l’ànima a un creador i ha fet negoci amb ella.

Dones e altri és un llibre àgil on l’autor s’assaja en el conflicte de les relacions personals.

EVOCO

Evoco as canções
que acompanharam as longas fileiras de caravanas
à conquista d’um espaço em alvo,
e novamente volto a sospesar a intensidade de cada palavra.

Ando noite e dia por uma paisagem inventada
enquanto penso nas horas esmagadas e lançadas à lixeira,
também nas outras onde tomavam corpo e alma
seres com os quais joguei a forjar ficções plausíveis.

Evoco e me lambo as feridas como um gato velho
que, altivo e arrogante, nega-se a assumir as derrotas.

Evoco e escrevo com ânimo de vingança com as garras d’um gato.

****

Tradução de Santi Zorio

LA PRESÓ DEL CEL

Amb la publicació de la novel·la La presó del cel (Lletra impresa, 2017), l’escriptor de Benilloba Joaquim Espinós tanca la trilogia iniciada l’any 1995 amb l’edició d’Ombres en el riu (Edicions del Bullent), un títol que vint anys després fou seguit per la novel·la amb què va obtindre el 16é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Material fotogràfic (Onada edicions, 2012). Una trilogia amb la qual l’autor repassa una part de la història del segle xx al País Valencià.

Em sap greu confessar-los que no he llegit el primer volum, Ombres en el riu, un relat on Joaquim Espinós, amb un llenguatge poètic, ens parla de la relació d’una néta amb el seu avi, un home malalt i trist que té els fills combatent en una guerra cruenta i cruel, i com aquesta xiqueta va descobrint el món que l’envolta a través de la mirada enyoradissa del vell.

Sí que he tingut el plaer de llegir Material fotogràfic, el relat de tres amics de les comarques del sud del País Valencià que emigren als Estats Units en les primeres dècades del segle xx fugint de la gana i d’una societat plena d’abismes socials i econòmics.

També, per una d’eixes casualitats, he tingut la sort de llegir un dietari de Joaquim Espinós que a hores d’ara resta inèdit i on, entre altres qüestions, escriu sobre els moviments que va fer a la recerca d’informació sobre mossèn  José María Peris Català, la vida i l’obra del qual inspira el personatge que protagonitza La presó del cel, el pare Lluís.

Joaquim Espinós, en aquest tercer lliurament, ens situa en un poble petit i fictici de la comarca del Comtat, Loria, durant els anys quaranta del segle passat. Una dècada marcada per la fam, la delació entre veïns, la repressió i el control ferri de la societat per part dels grups que havien guanyat la guerra civil. És un temps també que alguns empren per a passar comptes personals i venjar-se d’aquells amb els quals senten que tenen algun deute de l’orde que siga. Tres dones de Loria són acusades injustament per una quarta, i encara que mesos més tard aquesta es desdiga de l’acusació, la maquinària repressora del nou estat ja s’ha posat en marxa i és quasi impossible aturar-la.

Mentrestant a Loria ha arribat un nou capellà. Un home que durant la contesa ha estat a Xile de missió pastoral entre els indígenes. Entre els més pobres i marginats de la societat, ha pres consciència de la necessitat de fomentar la justícia social i la igualtat entre les persones.

De la mà del narrador anirem descobrint el seu passat des dels temps en què era al seminari, sabrem de la seua família, de com ajuda les tres dones empresonades injustament i de la relació que manté amb elles, i també de la seua passió secreta per la poesia.

Durant el seu anar i vindre pel món l’acompanya un exemplar de La Divina Comèdia del Dant Alighieri.

Les relacions amb els feligresos, l’ajuda desinteressada als perdedors de la guerra, els seus sermons en els quals reclama el perdó i la pau, tot això li fa guanyar-se l’estima dels veïns de Loria i l’odi del poder polític i econòmic local. Un poder que mourà els fils necessaris perquè l’aparten i l’allunyen de la parròquia, assenyalant-lo com un desafecte al règim.

Joaquim Espinós, amb un relat senzill i costumista, ens parla d’aquells que suposadament estaven en el bàndol dels vencedors i que per a mantindre la seua dignitat i en aquest cas també la del ministeri que representaven, així com una certa integritat moral, acabaren patint el menyspreu i la sibil·lina repressió del règim.

Després de la batuda i la desfeta del trenta-nou, vingué un temps per a recompondre la vida, agafar energies tot adaptant-se a la nova situació i mantindre la lluita i l’esperança perquè les noves generacions tingueren una millor qualitat de vida i arribara un dia l’oportunitat de recuperar el somni de la llibertat i la pau.

J'ÉVOQUE

J'évoque les chansons
qui accompagnèrent les longues rangées de caravanes
à la conquête d'un espace vide,
et je soupèse à nouveau l'intensité de chaque mot.

Je marche jour et nuit à travers un paysage inventé
tandis que je pense aux heures froissées et jetées à la poubelle,
ainsi qu’à celles où prenaient corps et âme
des êtres avec qui je jouai à forger des fictions crédibles.

J'évoque et je lèche mes plaies comme un vieux chat
qui, arrogant et fier, refuse d'assumer les défaites.

J'évoque et j'écris, mû par un esprit de revanche, en utilisant les griffes d'un chat.

***

Traduction de Germán Vigo García

"LES LLÀGRIMES D'ORFEU"

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,... i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

EVOCO

Evoco le canzoni

che accompagnano le lunghe schiere di carovane

alla conquista di uno spazio in bianco,

e un'altra volta tengo in sospeso l'intensità di ogni vocabolo.

Cammino giorno e notte per un paesaggio inventato

mentre penso alle ore spiegazzate e buttate al cestino,

anche alle altre in cui prendevano corpo ed anima

esseri con cui giocai a forgiare finzioni verosimili.

Evoco e mi lecco le ferite come un gatto vecchio

che, altezzoso e superbo, si nega ad assumere le sconfitte.

Evoco e scrivo con animo di vendetta con gli artigli di un gatto. 

***

Traduzione di Antoni Rovira.

REFENT LES DEIXALLES D'ANTICS NAUFRAGIS

Text-ures (Editorial Viena, 2017) és el segon llibre de poesia que publica la poeta de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia i que, com l’anterior, Santuaris (Editorial Denes, 2015), ho fa gràcies a haver obtingut un premi literari. En aquest sentit, res de nou, res a afegir. Amb el primer va guanyar el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi i amb el segon el XXXVII Premi de Poesia 25 d’Abril de la Vila de Benissa.

En Text-ures, Imma López Pavia construïx uns poemes amb un llenguatge senzill, concís i efectiu, uns poemes que defugen l’hermetisme i els engranatges complicats. Són artefactes creats aparentment amb escassos recursos que tenen com a objectiu suggerir i evocar. De vegades, ho aconseguixen només amb un sol mot, amb el qual recupera moments i sensacions a través dels diversos sentits. Un mot que trasllada l’autor, però també el lector que va de la seua mà, al temps de la infantesa i l’adolescència. Trobem entre versos, a més de la xiqueta, la filla, l’amiga dels seus amics que fou, la lectora i la poeta que començava a buscar racons de soledat per a gaudir de la literatura.

Imma López Pavia ha dividit Text-ures en tres apartats. El primer, Textures, el conformen vint-i-cinc poemes de vers lliure. Textos amb una gran capacitat evocativa on l’autora recupera sensacions visuals, tàctils i olfactives del seu passat. Són com portes que, en obrir-les, et trobes en primer pla el detall recuperat i uns metres més enllà, esbossat amb una certa tendresa, un univers personal.

La segona part, Petites textures, està conformada per quinze poemes, també de vers lliure, però d’una extensió inferior. Tenen un parentiu notable amb els haikus, ja que com aquests es basen en la contemplació de la natura, encara que aquesta estiga immersa dins d’un espai urbà. I com en els haikus trobem l’embadaliment i la sorpresa de la poeta que observa i captura l’instant.

La tercera part, Text, compta només amb cinc poemes. Ací, Imma es torna més juganera si això és possible, i s’assaja i es divertix amb el llenguatge. Centra el seu divertiment intel·lectual en la primera part del títol que ha dividit amb un guió oblidant la segona part. De vegades ens parla de la vida, altres de l’amor o de la poesia.

Text-ures és un llibre que des del primer vers rep el lector amb una càlida abraçada. No li exigix més que atenció a cada mot, una mirada clara i que es deixe seduir per uns poemes que, com peces d’un trencaclosques, acabaran formant un univers que l’autora ha aconseguit preservar de l’erosió del pas temps en un pot de vidre amb els líquids de l’afecte i la memòria.

EVOQUI

Evoqui las cançons

qu'acompanhèron las longas filas de caravanas

a la conquista d’un espaci en blanc,

e de nòu tòrni sospesar l'intensitat de cada mot.

Camini nuèch e jorn per un païsatge inventat

mentre pensi a las oras  agorrufadas e lançadas a la banasta,

tanben, dins las autras, ont prenián còs e arma

èssers que jogavi a forjar de ficcions versemblantas.

Evoqui e me lequi las feridas coma un gat vièlh que,

altiu e supèrb, se vòl pas assumir las desbrandas.

Evoqui e escrivi, amb esperit de revenge,

amb las arpas d’un gat.

***

Traducció a l'occità d'Esther Mimart-Rangel i Cédric Rousseu de Ràdio Occitània i del digital Cocagne.