AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965), fins i tot abans de la publicació l’any 2011 del seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania), ja era una de les veus poètiques més madures i amb més personalitat del món dels blogs personals.

Vidal escriu una poesia en què sovint empra la forma de la prosa i on destaca la seua immensa capacitat per a crear imatges d’una intensitat i una bellesa corprenedores.

Amb gran economia de caràcters, mantenint un ritme intern diàfan, Vidal és capaç de dotar els seus textos poètics d’un to i d’un atmosfera que atrapen i seduïxen el lector arrossegant-lo cap a un univers propi i alhora compartit.

Després d’un parèntesi narratiu durant el qual va escriure i publicar el llibre de relats La llum de les estrelles mortes (Bullent, 2016), l’autor torna a oferir-nos un llibre de poesia, Aquelles solituds d’on veníem (Bromera, 2018), amb el qual va obtindre l’any passat el Premi Festa d’Elx.

Som davant d’un volum unitari format per una col·lecció de vint-i-set proses poètiques en les quals trobem un autor que ha baixat a l’infern i ha caminat entre les brases roents del desamor, la ruptura i el desencant. És aquest un llibre on la tristesa de vegades té el tast salobre de les llàgrimes vessades i en altres el tast amarg de la ràbia i la frustració. Només una persona que ha estat profundament ferida pot escriure un poema com ara L’amor: «L’amor emmetzina els queviures, acumula pèrdues en la comptabilitat de les hores, et fa sagnar amb les vores de cada instant».

Aquelles solituds d’on veníem és un llibre breu, però que cal dosificar en la seua lectura. Resta en cada frase l’electricitat puixant d’un dolor que s’enganxa com una paparra i et roba el somriure. Així i tot, Josep Manel Vidal ha sabut convertir un drama personal en una epístola fragmentada amb un missatge d’allò més universal i amb una bellesa captivadora.

El desamor, com molts poden arribar a creure, no és la cara fosca de l’amor, és un camí l’aparició del qual se’ns va anunciant entre silencis hieràtics i paraules que mal oculten el desencís. Un camí tortuós que ens veurem obligats a prendre en solitud i on trobarem totes les cares de la ràbia, la tristesa i el dolor esculpides en les nostres pròpies faccions.

Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida.

SPOMINJAM SE

Spominjam se pesmi,

ki so spremljale dolge vijoče se kolone

pri osvajanju praznega prostora,

in znova tehtam silovitost vsake besede.

Dan in noč stopam skozi izmišljeno pokrajino,

medtem ko razmišljam o zmečkanih in v koš vrženih urah,

pa tudi o tistih drugih, v katerih so dušo in telo dobila

bitja, s katerimi sem se igral in snoval verjetne izmišljije.

Spominjam se in si ližem rane kot star maček,

ki, domišljav in prevzeten, noče priznati poraza.

Spominjam se in pišem v duhu maščevanja z mačjimi kremplji.

 ***

Manel Alonso i Català: Evoque 

Prevod: Vesna Crček

"ENCARA QUE LA NIT ES FAÇA FOSCA"

La professora, agitadora cultural i poeta de la comarca de l’Alacantí Gràcia Jiménez Tirado acaba de publicar, en l’editorial Aguaclara, el que és el seu tercer llibre de poesia, Encara que la nit es faça forta. Amb aquest volum Gràcia va obtindre un dels més prestigiosos premis de poesia que es convoquen a les comarques del sud del País Valencià, el XVII Premi Paco Mollà.

Gràcia Jiménez és una poeta que començà a publicar en plena maduresa vital i ens ha anat oferint la seua obra d’una manera pausada. L’any 2002 publicava en Brosquil edicions el llibre Platges, amb el qual va obtindre el Premi Antoni Matutano, i l’any 2006 en la mateixa editorial publicà Quadern del vent, que li va donar el Premi Gorgos.

Al llarg d’aquests quinze anys Gràcia ha anat agafant seguretat i ofici alhora que modelava una veu poètica pròpia plena de matisos.

Encara que la nit es faça forta és una col·lecció de poemes que ha anat treballant i fent créixer mentre creixia ella mateixa com a ésser humà i com a poeta al llarg d’un grapat d’anys, com molt encertadament ens informa en el pròleg Lluís Ferri.

La seua poètica naix del jo, un jo que és el subjecte del poema. El jo i les seues circumstàncies, així com la relació que manté amb la realitat que l’envolta.

És poesia de l’experiència, realisme marcadament intimista, a través del qual ens oferix versos lliures, reflexius, diàfans, plens d’una llum capaç d’il·luminar el camí a pesar de la foscor en què puguem estar atrapats.

Encara que la nit es faça forta és un llibre unitari, amb trenta-set poemes que apareixen sense títol, com si l’autora haguera volgut conformar un únic poema fragmentat. Els canvis de rumb els marquen o els remarquen set cites de diversos autors: Celia Viñas, Michel Houellebecq, Audre Lorde, Josep Ballester, Omar Khayyan, Salvador Espriu, Josep Pla, més una huitena de Rafael Argullol que tanca el llibre com un colofó. En cadascun d’aquests apartats trobem una temàtica diferent: l’amor, la fugacitat del temps i com hi ha un instant que dóna un colp de timó a les nostres vides i altera el rumb de la nostra navegació, el sexe, el país, la societat, la família, les diverses cadenes genètiques que acaben conformant l’individu que som, el jo que pensa i es repensa i viatja cap a l’interior i es projecta cap a l’exterior i es fa preguntes i busca respostes.

Gràcia Jiménez crea uns artefactes poètics amb un ritme intern natural i amb unes imatges poètiques d’una bellesa senzilla extretes de la realitat quotidiana.

En aquest tercer llibre he trobat la millor versió de la poeta, una autora de la qual vaig ser el seu primer editor. Un llibre que està obligat a ser un punt de partida que no d’arribada en la construcció d’una obra literària personal, interessant, suggerent i d’una gran solidesa.

JEG VEKKER

Jeg vekker de sanger

som fulgte med de lange rekker av karavaner

til erobringen av et tomt rom,

og vakkert på nytt overveier jeg intensiteten av hvert ord.

Jeg går natt og dag i et oppfunnet landskap

mens jeg tenker om de skrukkete timer kastet i papirkurven,

også om de andre hvor vesener jeg lekte å smi realistiske fantasier med

fikk kropp og sjel.

Jeg vekker og slikker sårene mine som en gammel katt

som, stolt og ærefull, nekter å ta på seg nederlag.

Jeg vekker og skriver med lyst på revansje med klørne av en katt.

***

Oversettelse av Manuel Novella.

"AMB LÍNIES VIVES"

Hi ha poetes que a la seua tasca de compondre versos afegixen un impagable quefer com a animadors culturals. Poetes incombustibles amb una gran capacitat de treball que un dia decidixen saltar la subtil tanca dels gèneres i creen també una obra en prosa gens desdenyable. Hi ha qui ho fa amb passos sorollosos i altres els fan amb l’elegància, la senzillesa i el silenci d’un felí, com és el cas del poeta de Catarroja Berna Blanch. Berna, fins ara, ha publicat onze llibres de poesia, alguns dels quals reconeguts amb premis com ara l’Ibn Jafadja (Ciutat d’Alzira), el Josep Maria Ribelles (Vila de Puçol), el Ciutat de Torrent... A la seua trajectòria com a poeta cal sumar la de narrador amb la publicació de dues novel·les, Apunts d’altres mons (Onada edicions, 2012) i Presències (Tabarca Llibres, 2014). A més, ha estat cofundador del Cercle Poètic L’Argila de l’Aire i editor de la revista de creació literària Diàfora.

L’any 2017 El Petit editor, en la col·lecció Fusell de Lletres, li va publicar el que és el seu dotzé llibre de poesia, Amb línies vives, on els seus versos són embolcallats amb l’obra gràfica de l’artista plàstic Ricard Colomar Andreu.

Estem davant d’una col·lecció de poemes en vers lliure, plens de lluminositat. El poeta ens posa davant d’un ampli mostrari d’instants que són «la comunió de molts reflexos». Aquests instants s’unixen en una llarga cadena que és la vida, una vida que l’autor viu conscient de la seua brevetat i que és fressada per les penes.

La llum li descobrix a una mirada assaonada i inconformista els detalls quasi bé imperceptibles del seu propi entorn. Darrere d’aquesta mirada hi ha els ulls d’un individu sensible, atrapat per la màgia de la llengua. Un home a qui l’acompanyen la por, el dolor, la memòria i les ferides i contusions que li han provocat el viure. Un ésser humà al qual el guien algunes certeses i un gran ventall d’incerteses. Un poeta que es despulla en el poema i reflexiona i es fa preguntes.

Berna Blanch bada en soledat, atent al pas de les hores, a l’ombra que dibuixa cada cosa en cada moment del dia, amarant-se del batec dels silencis.

Des d’aquesta soledat dibuixa amb línies vives, diàfanes, una geografia íntima on no hi ha recolzes tortuosos ni obagues fosques. Allí dret, contemplant el paisatge, el poeta ens parla de la vida i de la certitud de la mort, de la paraula que en un principi empra com una brúixola per a orientar-se en la seua incansable recerca de la bellesa que, per a ell, és sinònim de veritat. Per a després alçar amb ella, com un obrer experimentat, els barandats del poema.

El poeta és el camperol que llaura buits, el sastre que fila el sol per l’agulla i el cus en el paper, l’hereu del calafat que reprén amb la paraula l’ofici del pare i construïx una barca amb la qual navegar per llacs de llums i ombres dibuixant sobre la superfície la fina i viva línia del poema.

"I EVOKE"

I evoke the songs that followed long rows of caravans

To the conquest of a blank space and anew

I ponder the intensity of each word.

I walk day and night through an invented landscape

Whilst I think of the wasted hours thrown into the paper bin

And all the other hours where they took body and soul

Beings with whom I played at forging credible fictions.

I evoke and lick my wounds like an old cat which,

Haughty and splendid, refuses to accept defeat.

With feline claws I evoke and write with spirit of revenge.

****

Translated by Joan-Carles Martí i Casanova

"ENTRE LA PEDRA I EL FERRO"

Des de fa uns anys la ciutat de Sagunt (Camp de Morvedre) treballa decididament per a posar en valor el seu patrimoni històric i industrial amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement internacional mitjançant la presentació de la seua candidatura com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

La ciutat compta amb dos grans nuclis urbans: l’històric, situat a la vessant del castell i el teatre romà, i a quatre quilòmetres el Port. El primer, amb una història que es remunta al temps dels ibers, i el segon, vinculat al naixement de la indústria del ferro i de l’acer.

Entre les diverses activitats que ha anat programant l’ajuntament al llarg d’aquest temps hi ha la publicació, en col·laboració amb Onada edicions, d’una mostra poètica sota el títol Entre la pedra i el ferro. Poetes pel patrimoni de Sagunt.

L’edició, així com el pròleg, han estat a càrrec dels poetes Antoni Gómez i Vicent Penya, els quals han treballat jugant amb la dualitat que el mateix títol anuncia, les pedres centenàries i la indústria siderúrgica, però aquesta no és l’única dualitat, també ho fan amb les dues llengües més parlades al municipi i amb això el que pretenen és enviar un missatge positiu de diversitat cultural i convivència pacífica i enriquidora.

La mostra recull poemes de seixanta-tres autors de diverses generacions i procedències. Hi ha una presència notable de quasi tots els poetes amb obra editada nascuts o residents a la comarca del Camp de Morvedre, tant en castellà com en valencià, escriptors com ara Jaume Bru i Vidal, Manuel Civera, Fernando Delgado, Paco Salinas, Manuel Bellver, Josep Dionís, Vicent Blasco, Rafael Català, Josep Ribera, Antonio Cabrera o Juan Antonio Millón. Autors de Catalunya com ara Vicenç Llorca, Miquel De Renzi, Ricard Garcia o Carles Duarte; autors valencians de la generació dels setanta com Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Marc Granell, Joan Navarro, Emili Rodríguez-Bernabeu o Pere Bessó; de la generació dels huitanta, Ramon Guillem, Lluís Roda o Josep Igual; de la generació dels noranta, Josep Porcar, Ramon Ramon o Juli Capilla. Un dels defectes de la mostra és l’escassa representació femenina, només hi trobem onze dones, Maria Carme Arnau, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia-Canet, Roser Furió, Marisol Gonzàlez, Susanna Lliberós, Begonya Mezquita, Teresa Pasqual, Begonya Pozo, Isabel Robles i Encarna Sant-Celoni, i se n’han quedat fora poetes amb una obra ressenyable com ara  Mercè Viana, Rosa Roig, Pura Peris, Alba Camarasa, Alba Fluixà, Begonya Chorques, Bibiana Collado, Maria Fullana, Gràcia Jiménez o Mari Carmen Sáez, només per dir-ne només unes quantes, la qual cosa desequilibra el llibre en carregar-lo excessivament cap al costat masculí.

A nivell creatiu, és una mostra sòlida, sense daltabaixos de qualitat, en la qual abunda el realisme intimista i on bona part dels autors han convocat la memòria per a fer un homenatge al pretèrit que va fer possible aquest present.

IK DENK TERUG AAN HET GEZANG

Ik denk terug aan het gezang

dat de lange rijen van karavanen begeleidde

ter verovering van een lege ruimte,

en opnieuw weeg ik met zorg de intensiteit van elk woord af.

Dag en nacht loop ik door een denkbeeldig landschap

terwijl ik denk aan al die verkreukelde, in de prullenbak verdwenen uren,

en aan die anderen, die met lichaam en ziel gevormd werden

wezens met wie ik speelde om geloofwaardige verzinsels te smeden.

Ik denk terug en lik ik mijn wonden als een oude kat

die trots en arrogant weigert de nederlagen te aanvaarden.

Hieraan terugdenkendschrijf ik, door wraak gedreven,

met de klauwen van een kat.

***

Nederlandse vertaling van Clementine Sluijsmans

"PEIX CRU"

El passat mes de desembre tancava la discogràfica valenciana Mésdemil. Una dolorosa garrotada per a la cultura valenciana en general. Enrere quedava una tasca important en la difusió del treball dels músics valencians en la darrera dècada. Abans de baixar per darrera vegada les persianes, publicaven dos nous cedés, el recopilatori de noves versions de nadales Nadal del poble i el tercer treball discogràfic del grup Trineu, Peix cru.

Des de l’aparició fa quatre anys del seu darrer disc, Microones (Mésdemil, 2013), la banda de Benissanó (Camp de Túria), liderada pel guitarrista i cantant Xavier Blesa, ha incorporat un nou membre passant de trio a quartet i ha retallat el seu nom original, Trineu Tanoka.

Peix cru el conformen huit cançons més una petita introducció, Brunzits, amb un so d’arrels punks amb una base rítmica potent i unes guitarres embogides que alcen murs de so elèctric sobre els quals els membres de Trineu pinten unes melodies que tenen una propensió descarada cap al pop.

Blesa s’ha encarregat de compondre les lletres i la música de cadascuna de les cançons. En les lletres, com el seu mateix autor afirma en Fades, conta històries i jo afegiria que amb una contundent força lírica, algunes de les quals d’aparent arrel fantàstica, «Entreu a través de l’espill...» per acabar donant un fort colp de puny sobre la taula de la realitat «els que venen les seues ànimes per arribar ben alt, seran tots oblidats...».

Rock de garatge contundent amb la cruesa i el desvergonyiment del punk-rock, la força del grunge i la sensibilitat del pop amb un so hereu de bandes com ara Buzzcocks o The Oh Sees.

A l’enregistrament del disc, a més de la participació dels diversos membres del quartet, el ja anomenat Xavier Blesa, Ico de Manuel a la bateria, percussions i cors, Tubal Perales al baix, qui també s’han encarregat de la maquetació del cedé sobre un disseny i les il·lustracions de Mike Díaz, i Ciro Vico a la guitarra, se’ls ha sumat el raper Ender, qui ha fet en alguns temes programacions i efectes, i Jordi Kostra que ha posat la veu en Camps de maduixes.

Trineu, en aquest tercer treball, aconseguix consolidar el seu projecte amb solidesa i efectivitat, sense perdre la frescor dels seus treballs anterior, Recull d’andròmines (Mésdemil, 2011) i Microones (Mésdemil, 2013). La banda ara és més madura, però no per això ha perdut força i la seua rebel·lia inicial.

Peix cru és un treball discogràfic no recomanable per a individus pansits, de peus i ment feixuga i espessa.