VEUS, LA MAR

L’any 2018 l’escriptor de Sueca Víctor Labrado obtenia el prestigiós Premi Joanot Martorell de Narrativa, organitzat i patrocinat per l’Ajuntament de Gandia, amb una obra singular, Veus, la mar. Una obra de no ficció on el narrador es disfressa de documentalista i va recollint i col·leccionant els records dels vells mariners dels ports del sud valencià.

Són les veus de la memòria de bona part del segle xx a l’occident de la mar Mediterrània. Veus a punt d’extingir-se que feren de la mar la seua vida. Veus que Víctor Labrado atén amb les orelles àvides d’un escriptor a la recerca de bones històries, però també amb la fina oïda d’un apassionat per la llengua.

Amb tot el material aconseguit pacientment, construïx un relat de relats i ho fa amb un lèxic ric, viu, amerat del salobre de la mar i ple de subtileses.

La memòria individual d’aquests llops marins és la de l’evolució de les arts de pesca i de les embarcacions, els moviments dels bancs de peixos, els interessos puntuals dels mercats, el creixement dels ports. Però també és el pas cruel de la història per les seues vides, la guerra civil espanyola amb els avions metrallant la població civil; la Segona Guerra Mundial, amb el moviment de vaixells i submarins, els enfrontaments i els naufragis que feren aparéixer entre les xarxes de pesca els cadàvers de molts militars. La guerra d’independència d’Algèria, la persecució de les llanxes algerianes, la retenció als ports, la corrupció d’alguns funcionaris. I l’aparició del turisme que va negar el litoral d’urbanitzacions i omplint la mar de deixalles.

És, també, l’esforç, la lluita constant, la tenacitat, la intel·ligència, l’astúcia, el valor, la sort i la desgràcia d’uns homes que van viure i que van morir alguns d’ells sobre les onades infinites de la mar.

Un llibre entretingut i amé, que des de terra endins ens fa descobrir als lectors la mar que acaricia el nostre litoral i les veus que l’habitaren.

«I un fet sorprenent és que la mar té memòria. O si voleu, per dir-ho amb més propietat, allà dins al més fondo se li fa un sediment d’anys que és molt semblant a la memòria dels humans. Perquè, damunt de les roques, els alguers i les platges de fang o d’arena que li concreten la fondària, és on s’acumulen els records del mar. Una memòria molt complexa de l’espant. Tots els desastres de la mar hi han deixat un rastre». No fa falta afegir res més.