dimecres, 30 de desembre del 2020

I, II i III

 


I

El cáliz materno se te hacía pequeño

y te rebelabas agitando los pies

convirtiéndolo en un piélago de olas

hasta que un mediodía

se derramó por el suelo de la casa.

No te esperábamos aún,

el médico te retuvo durante horas.

Mientras tanto, en soledad,

vi como moría la tarde

deshaciéndose como una naranja sanguina

sobre el castillo de Morvedre.

En encontrarnos por primera vez

tenías los ojos abiertos de par en par

y escrutabas curioso el entorno,

una curiosidad que no te abandonaría nunca jamás.


II

En despertar, después de la cesárea,

tu madre me rogó que te contara

uno a uno los dedos de las manos.

La obsesión que te faltara

un miembro del cuerpo la tenía agobiada.

La luz era escasa.

Te cogí la mano diestra y luego la siniestra:

pulgar, índice, corazón, anular y meñique.

Los volví a contar y entonces descubrí el esbozo de un anillo.

Lo miré con más atención,

era un lunar oscuro que sobre tu piel

dibujaba el mapa de la isla del tesoro que acababa de nacer.


 

 

Somos

como todo lo

que no somos

deviene

y es.

Advertimos

solemnemente ahora

la unión

que compartimos

con todos

y todo.

MANUEL NOVELLA

 

III

Vagando un día por la montaña

entre matorrales de brezo, romero y tomillo

me encontré con una carrasca pequeña

de madera ideal para herramientas de trabajo.

Acaricie su corteza

y en sus entrañas descubrí

que había nacido una perla.

Quise encastarla y unirla a una cadena,

hecha con los rayos dorados del sol,

pero la perla no había nacido para ser colgante,

lagrimas de tinta brotaron de sus ojos y con las manos

dibujó con ellas una puerta en la pared

y en traspasarla  se liberó.

No, no woman, no woman no cry.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dimarts, 29 de desembre del 2020

EL TEMPS EN ORDRE

  


La Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudis i Investigació porta des del 2016 publicant amb un destacable èxit de vendes la poesia completa de diversos poetes valencians de la generació dels setanta.

L’edició, de tall clàssic, és d’una gran dignitat i d’un preu assequible a les butxaques de tot amant de la poesia, siga funcionari, autònom, pensionista, assalariat, o aturat de llarga durada. Els llibres, sovint, compten amb un prefaci i un epíleg, escrits per especialistes en l’obra de l’autor o autora protagonista.

La col·lecció està sota la direcció d’un intel·lectual que des del meu punt de vista és un dels millors editors de poesia que ha donat les darreres dècades el País Valencià: Vicent Berenguer, creador en el seu moment d’Edicions de la Guerra i poeta de vol disciplinat i bell.

Fins ara han aparegut Poesia Completa 1976-2016, de Marc Granell; Defensa d’una forma. Poesia Completa 1976-2019, de Jaume Pérez Montaner; i Poesia Completa 1971-2018, de Josep Piera. Tots tres membres de l’anomenada generació dels setanta i antologats en la imprescindible La vella pell de l’alba d’Antonia Cabanilles.

Aquest 2020 s’ha lliurat a la impremta El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, de la poeta del Grau de Gandia Teresa Pascual. La de la Safor, que per edat (va nàixer el 1958) podia haver estat inclosa en la generació dels setanta, ho ha estat en la dels huitanta i apareix en l’antologia Camp de Mines no surt a les llibreries fins al 1988.

Teresa Pascual, una dona amb una gran personalitat, d’una honesta perseverança, al llarg de tots aquests anys ha sabut combinar a la perfecció la seua vessant poètica amb la de traductora, en especial d’Ingeborg Bachmann, que l’ha influïda notablement, i la seua formació com a filòsofa.

Des del 1988 fins al 2019 ha publicat deu llibres de poesia. Un dels quals, Herències, amb la poeta d’Oliva Àngels Gregori, del qual en aquesta antologia només apareixen els poemes de Teresa.

En la poesia de Teresa Pascual trobem una dona amb una mirada intensa, personal, reflexiva. Els seus versos ens suggerixen i creen espais des d’on s’esbossen sensacions i pensaments. HI ha, però, també una gran preocupació per la paraula, la matèria primera per a bastir l’edifici personal del seu art poètic, com també per a expressar el seu món interior. Hi ha un diàleg permanent amb el silenci i amb altres poetes.

Teresa Pascual, junt amb Anna Montero, és la poeta valenciana que ha anat obrint pas en silenci a una llarga llista de noves veus poètiques femenines que s’han anat incorporant al panorama poètic valencià les darreres dècades, com ara Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Mercè Claramunt, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Àngels Moreno, Aina García Carbó, Mercè Climent, Almudena Puchol, Maria Carme Arnau...

Teresa Pascual és una autora que cal conéixer i reconéixer, amb qui com a lector de poesia abellix dialogar i debatre. Una orfebre del llenguatge sempre a la recerca de la paraula justa per tal de muntar amb seguretat la maquinària del poema, en el qual batega amb força la bellesa i la passió per la vida.

dilluns, 21 de desembre del 2020

LA CANÇÓ DEL MAG MERLÍ

 

Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.

Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.

La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.

Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.

Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos...

La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.

D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.

El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.

divendres, 18 de desembre del 2020

COR OBERT



A Manel Alonso i família.
 
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
 
                                                                                                              Miquel Català




“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el que ací et deixe.”  
Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.

dijous, 17 de desembre del 2020

CEL DE FANG

Marc Granell és, a hores d’ara al País Valencià, un dels poetes més coneguts i reconeguts tan per la crítica com pel públic. Un d’aquells estranys personatges valencians que concita adhesions dins i fora del gremi dels lletraferits.

La Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i d’Investigació li publicà fa un temps el volum Poesia completa (1976-2016) i aquest passat 9 d’Octubre la Generalitat li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes.

Marc és un home aparentment fràgil, però darrere d’aquesta aparença hi ha un dels dinamitzadors literaris més influents de les darreres dècades. Marc, que sovint es retrata com un pessimista, com un desencantat de la vida, ha estat un dels poetes que més han recolzat els joves valors de la poesia valenciana, fent una aposta pel futur d’una literatura amb un passat brillant i un present viu. Algunes de les veus actualment consolidades li deuen a Marc Granell els primers passos dins del complicadíssim món de l’edició.

Com a poeta, té una vessant que pocs a València practiquen amb la barreja justa de dignitat i saviesa. Vull dir la poesia destinada al públic infantil i que li ha valgut reconeixements com ara el que atorguen els bibliotecaris valencians, el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil l’any 2010.

Sobre la seua obra s’han escrit estudis i ha aparegut en desenes d’antologies, i a més se’l reconeix com un dels capdavanters d’aquella magnífica i revolucionària generació poètica que fou la dels setanta.

Ara, quan pareixia que havia arribat al final del camí, Bromera, en la seua col·lecció de poesia, li edita un nou recull de poemes, Cel de fang, escrit entre el 2017 i el 2020. Un llibre on trobem un autor amb una maduresa plena, una personalitat ferma i consistent, amb una poètica personal, filla de l’experiència i de l’ofici de viure, escriure i llegir. Marc és company d’una generació de poetes que saben de poesia perquè han estat uns lectors apassionats, exigents i oberts a tradicions pròpies i alienes.

En Cel de fang trobem l’individu que ha superat les darreres línies que demarquen les diverses edats de l’ésser humà. Un poeta que ha sigut conscient de la seua fragilitat física i de les mancances i crueltats d’una societat injusta, patriarcal, on només es valora allò que es paga amb diners i no amb tendresa, amistat o estima.

El cant de Marc sovint arranca del desencant propi o d’un diàleg que com a gran lector manté sempre obert amb altres poetes. Un desencant on, a pesar que sovint ho negue, hi ha encés el cresol de l’esperança.

Cel de fang té una escriptura diàfana, senzilla, plena de versos on prima el sentit comú i alhora plena d’imatges d’una solidesa aclaparadora.

Un llibre que es fa de llegir, que t’obliga a rellegir-lo, ja que sota una aparent espontaneïtat, una certa franquesa, Marc ha sembrat un camp de mines en forma de reflexions sobre la vida, el pas del temps, la mort, que ens sacsegen de dins cap a fora.

Un llibre que deixa una porta oberta a nous treballs que tard o d’hora ompliran un segon volum de la seua obra completa.

 

 

dissabte, 12 de desembre del 2020

IV

 


He rodado por centenares de caminos

intentando conquistar la colina más alta

y he bajado hasta la puerta del Hades,

donde el can Cerbero me quiso roer un pie.

Mientras tanto, me han llamado de diferentes maneras.

Pero tú, solo tú, me llamabas pare

y al hacerlo me hacías tener los pies en la tierra

y sentir que en cualquier lugar

un hombre puede acariciar el gato amable de la felicidad.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dilluns, 7 de desembre del 2020

EL CEL I LES FORMES DEL VENT

 


No descobrisc res quan afirme que el vent és una granera que neteja l’atmosfera i fa possible que els relleus ocults del paisatge apareguen davant dels nostres ulls nítids i intensos.

El vent, però, també és un pinzell que ompli el cel de núvols, i amb ells crea formes que la intensitat de la llum dota de diversos colors. Formes que dibuixen un llenguatge efímer que dura el temps d’una mirada o d’una cançó.

Un llenguatge acompanyat d’esbossos d’un paisatge sobre el qual ens deixarem portar durant uns instants.

El cel és el llenç, el vent crea el llenguatge i els paisatges que només aquell que mira interpretarà d’una manera o altra des dels diferents estats d’ànim que tinga. Potser també és el pentagrama.

Les formes que crea el vent són com la vida mateixa, provisionals, efímers i que cal gaudir mentre duren.

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez acaba de publicar un nou treball discogràfic, amb el qual ens parla justament d’això, que porta com a títol El cel i les formes del vent.

Un disc de dotze cançons, la lletra i la música de les quals són de la mateixa Eva Gómez, enregistrat a Egoestudio-Grabaciones. Eva, que és una dona polifacètica, també s’ha encarregat del disseny, la maquetació i de les fotografies de la portada i contraportada. Junt amb Laura Miñarro, ha estat la responsable de la producció musical i artística.



Laura i Eva són a més dues grans multiinstrumentistes. Entre les dues han enregistrat el so ric, variat, que ens oferixen amb una llarga llista d’instruments musicals que van del bouzoqui i la guitarra a la viola de roda, al caixó o la mandolina. Uns instruments que li atorguen al disc una sonoritat personal, ja característic de les seues produccions.

El cel i les formes del vent unix el millor del folk i de la cançó d’autor amb les diverses influències musicals rebudes al llarg dels anys per Eva. Entre les dotze cançons que el conformen trobem un homenatge a una dona valenta, Marga, trobem la memòria del paisatge rural i urbà de la seua infantesa descrit amb tendresa i enyorança en Del barri de l’estació.

El conjunt és un cant a l’esperança, a la il·lusió de viure així com a gaudir de cada instant, de cada espai, de cada coneixença.

Té un to existencialista, viure és el més important per a Eva, navegar també, perquè les dues paraules són sinònimes.

Eva Gómez, amb la seua veu càlida, ens prega que convertim cada vers, cada cançó, cada forma que dibuixa el vent en el cel en una porta cap a l’alegria, cap a la felicitat. Ens informa que darrere de cada núvol aconseguirem trobar, si ens ho proposem, amagatalls i refugis on poder llepar-nos les ferides, descansar, somniar i pensar en un món diferent al que patim.

diumenge, 6 de desembre del 2020

XXVI

 


Un cordón umbilical ligero, diáfano,

me une a las plazas y calles del casco viejo,

a los islotes de Akatz y de Izaro, al cabo de Matxitxako,

a las playas de Aritzatxu y Arribolas,

a la reserva de Urdaibai,

al litoral abrupto y al azul intenso del Cantábrico,

al baserri de José Ignacio y Mari Carmen

que lo acogieron a él y a sus amigos.

Como un cordón umbilical,

me nutrirá la memoria de las horas

en que sufrí miedo de sentirlo frágil

ante las tormentas del norte,

pensando lo solo que se sentiría en medio

de un parking de caravanas.

Y tú, Bermeo, pueblo euskaldun curtido

en los temporales del mar,

lo acogiste como a un hijo más

y me lo devolviste con el zurrón

lleno de experiencias, consideración y afectos.

Mila esker bermeotarrei.


(Del libro de poesia "Quadern per al meu fill Arnau" de Manel Alonso . Editorial Neopàtria, Alzira, 2020)

dimarts, 1 de desembre del 2020

VALÈNCIA, ELS HABITANTS DEL RIU

 


Entre dos braços del riu Túria, els romans alçaren una ciutat a la qual li van posar per nom Valentia, que venia a dir vigoria, fortalesa, bon auguri. El riu, al llarg de dos mil anys i diverses civilitzacions, ha marcat la vida dels habitants de la ciutat, de vegades d’una manera dramàtica, com a resultat de les seues avingudes, d’altres per l’escassetat de l’aigua, que s’aprofita fins a la darrera gota en l’extensa i ubèrrima horta que l’envolta, i que hui, per desgràcia, s’ha convertit en la seua àrea metropolitana. Una àrea plena de polígons industrials i de pobles menuts i grans que han perdut la seua identitat rural i han estat colonitzats per la ciutat que els convertix en barris dormitori.

Durant el segle xx, i després del desastre produït per la famosa riuada, es va posar en marxa el Plan Sur de Valencia, per tal de crear un nou llit al riu lluny del centre de la ciutat. L’antic, les autoritats franquistes pretenien convertir-lo en una mena d’autopista urbana que la travessara d’est a oest. La vinguda de la democràcia i els canvis que propicià aparcaren el projecte d’aquesta aberració i es posà en marxa un de nou per a transformar el vell llit del Túria en un gran jardí ple d’equipaments esportius i culturals, alguns dels quals són hui la nova i moderna imatge de la ciutat.

La Institució Alfons El Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, en aquest any horrible del 2020 ha publicat en una magnífica edició el llibre València. Els habitants del riu, un volum de fotografia i prosa periodística que ha prologat l’autor de la novel·la Tramvia a la Malva-rosa, Manuel Vicent.

Els autors són el fotògraf Joan Antoni Vicent i l’escriptor Joan Garí. El llibre l’han dividit en cinc apartats, als quals se sumen el pròleg i una introducció. 1. Els habitants del riu. 2. Ciutat vella. 3 La Saïdia, Campanar, Benicalap, Rascanya i l’Olivereta. 4. L’Eixample, Extramurs, Patraix, Jesús, Quatre Carreres. 5. Pla del Real, Benimaclet, Algirós, Camins al Grau i Poblats Marítims.

Les fotografies són en blanc i negre i estan reproduïdes en una bona qualitat. Els autors ens oferixen amb elles una mirada subjectiva de diferents racons de la ciutat, espais amb els personatges que simplement la transiten o l’habiten.

Sobre Joan Garí no és la primera vegada que he escrit que, des del meu humil punt de vista, és un dels escriptors de la meua generació amb un estil literari marcat per una personalitat intensa, forta, una prosa hereua dels millors assagistes de la tradició occidental. I encara que és de Borriana (una altra ciutat amb riu, el riu Anna), ha viscut a la ciutat de València, la coneix i l’estima amb amor honest i desinteressat. Amb una prosa fluida, ens descobrix en una lenta i entranyable passejada el present i el passat del riu, de la ciutat i dels seus habitants, i destaca petits i grans detalls que fins i tot als veïns els passen desapercebuts.

El text i les fotografies els acompanyen diversos plànols que ens ajuden a veure com la ciutat ha anat consolidant-se i creixent al voltant d’un riu. Un riu que un dia tingué les aigües de color d’argent, el Guadalaviar de la Balansiya àrab.