A Manel Alonso i família.
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
Miquel Català
“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu
parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el
que ací et deixe.”
Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada