AIRE

 

Les comarques centrals del País Valencià han donat algunes de les millors narradores valencianes del segle xx: Isabel-Clara Simó (Alcoi), Carme Miquel (La Nucia) o Carmelina Sánchez-Cutillas (nascuda a Madrid però amb arrels familiars i sentimentals a Altea), amb elles la novel·lista del segle xxi Elvira Cambrils (Pego) ha compartit paisatges, així com una mirada compassiva sobre la realitat que la fa posar-se del costat dels perdedors en les diverses batalles de la vida. També amb elles i amb altres coetànies com ara Pepa Guardiola (Xàbia) compartix la dificultat d’escriure des de la perifèria, i no em referisc a la llunyania geogràfica dels centres de poder cultural, que en alguns casos també, sinó a la perifèria de gènere.

Elvira Cambrils obtingué el V Premi de Novel·la i Prosa Creativa Carmelina Sánchez-Cutillas, que convoca l’Ajuntament d’Altea i patrocina la Fundació CaixaAltea, amb la novel·la Aire i fa unes setmanes Aila edicions l’ha publicada en la col·lecció La mà del Sol.

Cambrils és una narradora amb una prosa amena, àgil, que prompte troba complicitats i lligams amb el lector. No imposa en cap moment una mirada monolítica i adoctrinada, simplement s’expressa alhora que construïx un relat des d’una òptica personal oberta, tendra i carregada de lirisme. Una mirada on els petits detalls, que sovint ens passen desapercebuts, esdevenen un material sòlid i resistent sobre el qual alça l’edifici del relat.

Aire, títol que m’ha fet pensar en una cançó del mateix nom del grup pegolí La gossa sorda: «Aire, ens falta l’aire / parlem de moltes coses, tantes veritats», és una novel·la aparentment senzilla, que transcorre en un espai de temps curt, dues hores, en un lloc concret, una perruqueria, Reflexos de mar, un espai de riures còmplices, soroll d’assecadors i olor de xampú on s’aguditza la curiositat i el desig de saber més de l’interlocutor i d’allò que ens conta, un espai públic i alhora íntim, on gràcies al saber fer de la propietària s’intenta no condemnar les febleses humanes. En aquest espai i durant aquest temps la casualitat fa coincidir set dones entre parroquianes i treballadores, set dones de diverses generacions i de diferents procedències geogràfiques i extracte social. A través dels seus pensaments, de les seues converses, però també dels seus gestos, de les seues mirades, anirem descobrint el passat i present de cadascuna. Totes han estat marcades per una societat que continua funcionant amb l’esquema patriarcal. Una societat on, a pesar de totes les polítiques d’igualtat portades a terme, els rols que durant tants segles s’han imposat a les dones encara perduren. Els temps no han canviat, o ho han fet donant un pas cap endavant i dos cap enrere. Les set dones han estat víctimes en un moment donat del masclisme, que les ha arribat a anul·lar com a éssers humans i les ha convertides en un simple objecte de desig.

El pas del temps, i amb ell l’experiència adquirida, els ha ensenyat que el príncep blau és un malànima, un acomplexat, un egoista capaç de destruir aquella que diu que estima; que hi ha bones persones, però cap d’elles no és un príncep o una princesa de conte, sinó una persona tendra amb la qual compartir els bons i els mals moments.

La narració se sosté sobre uns diàlegs aparentment trivials que en alguns casos esclaten en confessions inesperades, així com en diversos flashbacks que porten les protagonistes a un moment o altre del seu passat. La qual cosa m’ha fet pensar que amb una bona adaptació teatral la novel·la funcionaria d’allò més bé dalt d’una escenari.

Com afirma cap al final de l’obra Felicitat, la protagonista que té més punts en comú amb la nostra escriptora, «he de confessar que no esperava tant d’una sessió de perruqueria«».

Elvira Cambrils, amb novel·les com aquesta i A la platja de Camus, està arribant a ser una de les meues autores de capçalera.