El poeta i cantautor Lluís Vicent Banyuls es troba en un
moment de gran creativitat. Una onada interior que, com un bon nadador, ha
sabut aprofitar. La creativitat té això, va i ve al seu antull, igual et toca
travessar un desert que et submergix en un bosc frondós. Pel setembre del 2020
ens oferia, després de quasi dos anys de silenci, el treball discogràfic Tirania de la normalitat. En maig del
2021 Black Uprisin. I en gener del
2022 ens sorprén amb el que considere un dels seus millors discos, Per versions. El títol és un joc de
doble sentit, per una banda ens informa que aquesta vegada Lluís Vicent&La
Free&Feelin’Band ens ofereixen versions de diversos clàssics del pop, del
rock i de la cançó d’autor, i com a poeta ens suggerix que la versió ha sigut
pervertida, canviada, adaptada al seu gust i als seus interessos sonors.
Acompanyat per una banda de rock, Carlos Maeso al baix
elèctric, Eduardo Olmedo a les percussions i José María Grau a les guitarres
elèctriques, Lluís Vicent ens brinda versions d’Ovidi Montllor, de Bob Dylan,
Lluís Llach, John Lennon i del grup Ja t’ho diré. A més de poemes musicats de
Vicent Andrés Estellés, Vicent Penya, J.P. Giné i aquest que vos parla. Per versions, a més, és un disc de duets
amb una llarga llista de cantants valencians de diverses generacions, des de
Miquel Gil a Abraham Rivas, passant per Bertomeu, Òscar Briz, Josep Vicent
Tallada, Carles Enguix, Doctor Dropo, Sarah Rope, Sergi Contri i Manuel Garrido
Garri Campanillo. Garri és l’únic que
aporta tema propi, Per tot arreu,
sobre un poema de Vicent Penya, i a més ha estat l’encarregat de dissenyar la
portada del disc.
En aquest nou treball trobem balades, rock, reggae,
blues, cançó d’autor... Hi ha interpretacions realment aconseguides, com ara Lletra de canvi número IV, on canta amb
Carles Pastor, o Trucant a les portes del
cel, fent parella amb Òscar Briz, altres sorprenents com Res no m’agrada tant, amb un Miquel Gil
que va dibuixant sobre la melodia paisatges sonors provinents del fandango, i
altres temes en què ens oferix un ritme agosarat per a clàssics de la cançó
d’autor com ara Que tinguem sort, un
reggae interpretat amb Carles Enguix, i Amor
particular, amb ritmes brasilers fent duet amb Abraham Rivas.
Lluís Vicent Banyuls, amb una gran generositat i amb la
veu càlida d’home que ha sabut anar pel costat fosc de la vida i de la ciutat,
ens regala un grapat de versions (per cert, es versiona també a ell mateix) que
conformen un treball discogràfic eclèctic, de ritmes variats, dins del més
ampli ventall del pop rock i de textures sonores elèctriques i electritzants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada