SALPEN CANTS

 

Manuel Garrido Pérez, conegut amb el nom de batalla com a Garri o Garri Campanillo, té el sentit de l’oïda com una coctelera. Gràcies a la seua bona orella, va captant sons de diversos temps i latituds: blues, gospel, folk nordamericà, ranxera mexicana, pop-rock, cançó d’autor, després o alhora els barreja, els digerix i els convertix en nova música, que ens fa tastar en acurades copes cristal·lines amb la forma d’una cançó.

Just abans que València celebrara Falles en setembre canviant l’estiu per primavera, Garri ens va presentar el seu nou treball discogràfic, Salpen cants, on trobem diverses vessants d’un home polièdric, cantant, compositor musical, lletrista, adaptador a cançons de poemes i dissenyador gràfic (en aquesta ocasió s’ha encarregat personalment del disseny i la maquetació del cedé).

La producció, la direcció artística, mescla i masterització han estat a càrrec de Josep Vicent Tallada, el qual també s’ha encarregat de les guitarres, el baix, la percussió, el teclat, la baglama, les flautes, la melòdica i les veus, com també de les lletres d’algunes cançons. Junt amb Samuel Iborra, ha compost el tema instrumental que obri el disc, la deliciosa Llar de Sol.

Samuel i Josep Vicent són dels tres vèrtexs del triangle que, junt amb Garri, han treballat en diversos projectes musicals sota l’etiqueta de Tapiners. Samuel Iborra, a més de ser coautor d’algunes de les lletres, ha posat el seu art en l’harmònica, l’acordió i les veus. Abans de continuar amb la meua reflexió, vull destacar la combinació en el cor de les tres veus en algunes de les cançons, on aconseguixen alguns dels moments més màgics del disc.

Salpen cants recull dotze cançons amb un so que ens retorna ecos de l’anomenat rock mediterrani dels anys setanta i que al País Valencià abanderaren músics com ara Juli Bustamante, Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda aquesta darrera de la qual va formar part un joveníssim Garri. Però el seu so actual ha anat incorporant nous elements, així com les aportacions personal de Tallada i Iborra, que l’han enriquit i fet superar els entrebancs del pas del temps, per a brindar-nos un so sense complexos, mestís, ple de textures, mediterrani.

Garri ha musicat també diversos poetes actuals valencians, com ara Pau Sif (Salpen cants), Isabel Garcia Canet (L’os de la música), Ismael Carretero (El temps ens ha vençut) i Vicent Penya (El terrat dels llençols per l’aire), una aposta ferma que ve a oferir mirades diverses a un treball ple de sinergies.

Salpen cants és un disc fresc, allunyat de la pressió que imposen les modes i que traspua per tots els costats llibertat, la llibertat creativa que a mi personalment tant m’agrada i agraïsc.

Garri és d’aquells músics generosos, sense vanitat de vedet, a qui només els importa compondre cançons amb una ànima vibrant.

«Salpem demà amb el vaixell dels embogits, / els fums cantats sabran trobar el port amic, / sabran pagar l’impost del seny, / salpem demà amb la nau, / daurats i folls els déus marins ens beneiran». Doncs això mateix, pugem al vaixell musical que ens oferix el capità Garri i gaudim de les aventures sonores que ens proposa.

SINERGIES

 Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.