En
el darrer llibre de l’escriptor Vicent Penya, Cims i abismes (Voliana edicions, Argentona, 2023), hi ha entre
moltes altres coses una clara voluntat de retre homenatge a un dels cantants
amb més carisma que ha tingut el País Valencià, em referisc al desaparegut Pep
Laguarda, i també al seu treball discogràfic Brossa d’ahir, una de les joies musicals que ha donat la música pop
en valencià. El títol així ens ho anuncia, ja que està tret d’aquells versos
que diuen: «pujant els cims de boira m’acompanyes / també descendint a
abismes de llum» o amb el d’un poema Brossa d’ahir on Penya escriu sobre
aquella colla de joves que pujaven a La
Caseta del Plater a recobrar una llibertat que el món els negava.
Cims i abismes, que l’obri un esplèndid
pròleg de Carles Duarte, és una col·lecció de sonets d’art major i d’art menor,
en els quals, de vegades, l’autor trenca una paraula, però és un fals
trencament, ja que la convertix en una baula que lliga amb força un vers amb el
següent. En altres ocasions, afegix entre parèntesis nous versos que venen a
subratllar o acabar de definir un missatge.
Per
a escriure un llibre com Cims i abismes
es necessita tindre un vast coneixement de la llengua, i ser un orfebre de la
mètrica i un artesà de la rima. Vicent el té i ho és.
El
poeta de Rafelbunyol és un home amb una mirada curiosa i reflexiva, res no li
és alié, li agrada centrar-se en el detall. És un individu que en soledat s’ha
endinsat pels escarpats camins que l’han portat als cims de les muntanyes i a
les valls més fondes. Camina i es fon amb el paisatge perquè, a més de tindre
una voluntat de descobrir nous racons, d’assaborir la bellesa, s’ha sabut i
sentit part d’eixe territori, el territori viscut i la llengua conformen la
seua identitat i són dues de les raons que li donen sentit a la seua vida.
L’autor
porta en la motxilla la saviesa popular heretada dels seus ancestres i en els
seus poemes la trobem com un element més que en cap moment els distorsiona.
Penya és d’aquells escriptors que gaudixen jugant amb l’eco de les cançonetes i
els jocs infantils, amb els refranys i les frases fetes.
A
través d’aquesta col·lecció de sonets, perfectament compartimentada en quatre
apartats, Vicent Penya ens posa en la complicada aventura d’explorar l’interior
del cor i la ment humana, d’esbrinar com l’ésser humà es relaciona amb el seu
entorn natural més pròxim. Hi ha en la poesia de Penya la recerca d’un individu
natural, vull dir desconnectat de la tecnologia.
En
la seua poesia hi ha una barreja de passió, d’ingenuïtat, de bonhomia, però
també d’ironia, d’humor i de sarcasme que amb el pas del temps se li ha
accentuat, la qual cosa dota els seus poemes d’una força, una sensibilitat i
una intensitat reveladores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada