dimecres, 21 de gener del 2009

EL MÓN VIST PER UN INFANT


Algun dia caldrà que algú en aquest país escriga amb rigor i coneixement uns quants papers sobre eixa nova geografia que està sorgint en les lletres valencianes. Vull dir eixos espais inventats pels nostres lletraferits: Sicania, de Manel Joan i Arinyó; Arafla, d’Alfons Navarret; Benborser de Salvador Company, i també el meu Pouet o l’Areus de Vicent Pallarés. En L’àngel covard (Premi Enric Valor de Novel·la, Bromera Edicions, Alzira, 2004) la Barcelona dels anys cinquanta és l’escenari sobre el qual se situen els personatges de Pallarés, encara que Areus hi és ben present en ser el lloc d’origen de bona part dels protagonistes i on acabaran retornant.
Trobe que en L’àngel covard hi ha més biografia de l’autor que en qualsevol de les altres novel·les que ha publicat. Vicent Pallarés ha agafat un període concret de la seua vida, a partir del qual desenvolupa tota la ficció. Ell ha estat fill de l’emigració valenciana de la postguerra a la ciutat comtal, on es van establir els seus pares amb el somni de tornar un dia a la seua terra.
La novel·la està narrada en primera persona per un xiquet de set anys intel·ligent i introvertit. Hi apareixen dos mons. Per una banda, el dels adults, uns adults preocupats per la necessitat de sobreviure i prosperar, marcats per la guerra civil i per un desig de llibertat negada per la dictadura franquista. I el món dels infants amb els seus jocs, les seues bregues, les seues pors i la difícil relació amb uns pares incapaços d’educar els fills per a la llibertat, ja que la seua educació es basa en la consigna de «fes allò que et diga i no allò que faig».
A partir de la segona meitat de la novel·la apareix en escena Llúcia i amb ella el despertar sexual del petit protagonista. La relació amb aquesta nena causarà la crisi i el desenllaç de la novel·la.
Des de l’aparició de la novel·la L’heretgia amagada Vicent Pallarés se’ns ha mostrat com un dels nous narradors valencians amb més força i versatilitat, capaç de guanyar-nos per ko amb bons reculls de contes com per punts amb novel·les com aquesta. Entre altres guardons, ha obtingut el Premi Ciutat de Vila-real, el Premi Ciutat de València i el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida. I ha publicat diversos reculls de contes i una peça de teatre per al públic infantil.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

hola!
gràcies per respondre'm a l'anterior missatge..
justament ma mare que és de rafelbunyol (mon pare era del puig) em va dir:
però si de rafelbunyol al puig va un ca´mí que es diu de cebolla,..
i també volia dir-te
que jo et llig perquè conec un conegut teu...m'ha dit que t'ho diga així:
tomàs serra, primogènit de railowski...
a mi em va agradar molt eixe vers teu:
volia ser poltre
però sóc cavallet de fira
(ho dic de record, no era exactament així segurament...

adéu!!

maria

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Maria:
Dona-li records a Tomàs Serra.
Efectivament està el camí de Cebolla, ara desfet pels polígons i les noves carreteres i redones.
Vicent Penya del qual he publicat un esbós al blog és de Rafelbunyol.
Prompte i a pesar que ell és escriptor també publicaré uns dibuixos d'ell.
Per cert aquest diumenge és sant Pere del Puig, i hi ha festa grossa allí.