CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Estany de Puçol, 1986. Fotografia de Pep Cristal)

PUEDE QUE EL VIENTO

No sé si nuestro amor
es la hora sosegada de sonrisas y silencios
o la llama intensa y salobre que nos consume.
Me resulta imposible describirlo,
de cada gesto parte una nave.
(Un ensayo, si acaso de la Rosa de los Vientos).


(Si de cas el vent
No sé si el nostre amor/ és l’hora de somriures i silencis/ o la flama intensa i salobre que ens consum./ M’és impossible descriure’l,/ de cada gest parteix una nau./ (Un assaig, si de cas, de la Rosa dels Vents).

***

MÁS ALLÁ

En los versos que escribo
siempre hay miradas
con las que esbozo
deltas de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la hoja en blanco.

Cuando hacemos el amor
la mirada esboza
torturados deltas
de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la sábana inmaculada.

(Més Enllà
En els versos que escric/ sempre hi ha mirades/ amb les quals esbosse/ deltes d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el full en blanc./ Quan fem l’amor/ l’esguard esbossa/ torturats deltes/ d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el llençol immaculat.)

***

LLUVIAS

Mi simiente,
lluvia de voces,
será solo para ti,
para que nos alimente.

Lloverán los versos,
lluvia de plata,
y caerán sobre tu piel
donde permanecerán por siempre.


(Pluges
La meua sement,/ plugim de mots,/ serà només per a tu,/ per a què ens alimente./ Plouran els versos,/ plugim d’argent,/i cauran sobre la teua pell/ on restaran per sempre.)

(Traduccions publicades a l’antologia poètica Caminos de la palabra III. Fundación Max Aub, Segorb, 2000)

VOLVES I OLIVES

L’humor és un gènere força complicat, encara que a primer colp d’ull puga semblar tot el contrari. Algú ha dit que és més difícil fer riure que fer plorar. Quants autors s’han estavellat contra aquest mur sense ni tan sols aconseguir l’esbós d’un somriure? Per a escriure humor cal fer-ho amb traços fins, evitant caure en la ximpleria, en la grolleria, en l’estupidesa. Un escriptor en fer humor, ha de fer-ho d’una manera intel·ligent, sense forçar les situacions fins a límits esperpèntics, sense que se li vegen les plomes de «xistós» de barra de bar, ni un anhel desaforat per aconseguir una rialla cada tres frases amb la mateixa fórmula amb la qual ha fracassat des del principi.
En aquest país, el valencià vull dir, en el qual sembla que gaudim d’un bon sentit de l’humor, no comptem amb un nombre mínim d’escriptors que se n’hagen sortit amb dignitat. Així i tot, sempre hi ha algú que de tant en tant ho intenta, com ha estat el cas de Francesc J. Bodí.
Bodí, en Volves i olives (XIV Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor, Edicions del Bullent, 1998), ha teixit una extensa i alhora complexa teranyina per a oferir-nos, en clau d’humor, una mica de sàtira i unes gotes de realisme màgic, un retrat del món rural valencià de principi de segle. Encara que més que un retrat potser siga una caricatura mordaç d’un temps i d’un país. Per aconseguir aquesta fita no li ha importat, com al bon caricaturista, exagerar els trets i inventar escenes impossibles en escenaris quotidians.
Volves i Olives és una novel·la coral, sense protagonistes destacables, on tots els habitants del petit poble, vius o morts, tenen la seua importància.
Amb ironia, Francesc J. Bodí ens parla de polítiques municipals on l’Església i els cacics fan i desfan al seu gust, sacrificant de vegades les seues pròpies creences, això sí, sense deixar de mirar de cua d’ull cada un dels moviments de l’oposició.
Crònica divertida d’un poble dividit entre beats i esquerrans, i on la desaparició de la figura del sant patró crea recels i obri noves trinxeres. Els relat està amanit per una interessant col·lecció de malnoms, d’anècdotes i de comarejos, que de segur que l’autor ha pouat, en la seua majoria, de l’imaginari col·lectiu del seu poble, Agres. Un llibre amb una prosa cuidada que ja ens anunciava d’una manera o altra la seua gran capacitat com a narrador que veuríem confirmada en obres posteriors.

TAN OBERTA COM SEMPRE

(Vicent Usó durant la xarrada Els territoris de la passió que el 5 de febrer de 2009 va fer a la biblioteca de Sagunt dins del cicle Dies de Literatura)

En Tan oberta com sempre Vicent Usó i Mezquita (Pagès editors, 1998) ens narra la difícil relació existent entre un home obsessionat per la seua privilegiada posició social i la seua esposa, una dona atractiva que és per a ell un objecte bell que exhibeix i usa quan li convé i com li ve de gust. La relació ha anat bé mentre ella es mostrava dòcil, agraïda i conformada, però en el moment que la rebel·lia nia en ella el matrimoni es desmunta com un castell de cartes. En el fons, el marit dominant, malgrat els seus diners i el seu poder, és un individu fràgil, temorós de qualsevol crítica o menyspreu que mascare el seu prestigi. La por a perdre la seua posició és malaltissa i sent una necessitat irrefrenable de controlar-lo tot i d’una manera especial el seu millor trofeu que alhora és el seu taló d’Aquil·les, la seua flamant esposa. La muller està atrapada dins de la seua gàbia d’or i només l’anhel de llibertat i un seguit de malentesos i coincidències faran possible que abandone el marit i puga començar una nova vida.
La narració, encara que se situa de ple dins del gènere eròtic, utilitza elements de la novel·la d’intriga, de la novel·la psicològica i de la novel·la negra, la qual cosa l’enriquix i la millora. Vicent Usó és un autor a qui li agrada complicar-se la vida i de manera reincident i continuada assaja noves fórmules narratives. Per això m’és difícil imaginar-me’l escrivint un relat tòrrid, ple de gimnàstica sexual, amb una trama fràgil i amb uns personatges buits. Així que el fet de conjugar elements dels diversos gèneres narratius abans esmentats li ha servit per a dotar la novel·la d’una trama sòlida, atractiva, que atrapa el lector, per a oferir-nos personatges versemblants i crear atmosferes convincents, i de diferent color i intensitat que de vegades en alguns capítols arriben a tindre una estètica propera a la del cinema.
M’ha agradat en especial la descripció de les escenes més tòrrides, la riquesa lèxica que contenen i la manera com les va narrant al compàs, recreant-se en la introducció a l’escena i accelerant el ritme just quan el moment ho requerix perquè el lector senta allò que suposadament està fent vibrar als personatges.
En Tan oberta com sempre, però, també se li ret homenatge al millor cinema negre nord-americà i de retruc a la literatura negra nord-americana. El cinema li servix a la veu narrativa (a l’autor) com un parèntesi obert a la reflexió sobre les escenes cinematogràfiques que l’han copsat i sobre l’esdevindre de la vida.

CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS

He de confessar que sóc un lector apassionat de la literatura anomenada del jo: biografia, memòries, dietaris, llibres de viatges… He llegit una quantitat ingent d’aquesta mena de papers. No sé què em mou a fer-ho. Potser sóc un tafaner a qui li agrada submergir-se en la vida dels altres, sentir les confidències més íntimes en primera persona, observar el món a través d’una altra mirada. Hi ha llibres que per una raó o altra han deixat en mi un bon record, i em costa poc fer memòria dels passatges que més em copsaren i sentir de nou la màgia de l’univers que els seus autors recrearen.
Un llibre d’entre tots els que he llegit al qual li tinc una especial estima és Matèria de Bretanya (editorial 3i4), on la poeta i narradora Carmelina Sánchez-Cutillas recrea la seua infantesa en Altea. Sánchez-Cutillas era néta de l’estudiós de la història, la literatura i el folklore Francesc Martínez i Martínez, tot un personatge que també apareix en el llibre.
Matèria de Bretanya és una delícia pel lèxic emprat, per la seua prosa pròxima, clara i, sobretot, per eixa aura de nostàlgia que envaïx cada pàgina.
Hui m’he assabentat que Carmelina Sánchez-Cutillas ha mort i he sentit una gran tristesa i la necessitat de tornar a agafar el llibre i fer-li una nova lectura.

CARMEN, O L'OBSESSIÓ PER TROBAR EL SEU ORIGEN

(Estatua de Carme l'Hostalera a la plaça de davant del Casino Monte Picayo de Puçol)

Quan vaig escriure la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, vaig cometre el petit error de posar-li als quatre protagonistes el nom de quatre amics meus. Com que no en vaig tindre prou de cometre eixe desencert, vaig agafar alguns trets de les seues personalitats per a enriquir els meus personatges. En eixir editat el llibre l’any 1992 un altre amic, després d’haver-se’l llegit, em va aturar un dia pel carrer per tal de preguntar-me quan havia passat tot allò perquè ell no estava eixe dia i, a més, ningú no li n’havia contat res. Em vaig quedar com fet de pedra. Quina lectura havia fet de la novel·la el meu amic? Una novel·la plena d’elements fantàstics. O jo era un narrador capaç d’aconseguir quotes notables de versemblança o el meu amic era carn de psicòleg.
La veritat és que sovint els lectors, si coneixem l’autor i el món que l’envolta, busquem en els seus relats de ficció referències biogràfiques. És aquest un vici que de vegades ens pot portar a fer el ridícul més espantós. Cert és que un escriptor sempre va amb les antenes posades i que, tot arreplegant d’ací i d’allà, construïx escenes, personatges i universos, però qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Si l’obra arriba a passar a la història de la literatura la recerca dels espais geogràfics i de l’origen personatges ficticis es pot convertir en una cacera intel·lectual amb marcadament xauvinista, com ara el cas de Carme de Prosper Mérimeé.
El 1950 el mestre i cronista Francesc Roca i Alcayde va publicar en el llibret de festes de Santa Marta de Puçol un article en el qual assegurava que: «en cierta ocasión se apean de una posta varios caballeros frente al célebre Hostal del Poll, donde se hospedan. Había al servicio del hostal una moza de belleza y gracia insuperables que sirvió con desenvoltura a los citados caballeros, entre los que había un famoso compositor musical llamado Bizet y un no menos famoso literato cuyo nombre era Próspero Mérimeé, ambos franceses. Comieron y entablaron conversación con la maritornes, y tal fue la impresión que la gentileza de la moza causó a éstos (quizá un chispazo de amor) y el interés con que la escucharon al contarles ciertos pasajes de su vida, que ello dio ocasión a que les inspirase para escribir una ópera que titularon Carmen...».
L’article era inexacte. Encara que Mérimeé sí que va estar als Hostalets de Puçol, Bizet no hi va ser mai.
L’any 1962 el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, en un extens treball publicat en Feriario, revista de la Fira Mostrari Internacional de València, reproduït anys més tard en el número 85 de la revista Debats, afirma que «la remembranza más transparente que le quedó al escritor francés tras su paso por las tierras valencianas fue la de Carmencita, una joven que les proporcionó el tipo físico y hasta algunas que otras particularidades que el viajero de entonces fundiría después con otros elementos para formar la Carmen que figura en la historia de la literatura universal».
Francesc Almela i Vives ho va saber expressar molt millor que Roca i Alcayde, que no sé d’on va traure la informació.
Almela i Vives, en el seu llarg article, també es fa ressò d’unes consideracions que Maurice Levaillant va exposar en la seua introducció a les Lettres d’Espagne: «Desde luego, cuando regresó (Mérimeé, se entiende, a París) llevaba en la cabeza el tema de Carmen. La linda Carmencita de Valencia y la ardiente gitana de Granada se unieron en su memoria para componer el tipo de una seductora única, con maleficios incomparables. Y la condesa de Teba le había dado a conocer la anécdota del navarro que mató y desertó por amor... ¿Qué esperaba Mérimeé?».
El rebombori de l’article que va publicar Roca i Alcayde ressona com un eco antic de tant en tant en algun mitjà de comunicació, quan ensopega amb el tema algun periodista desvagat sense res que emportar-se a la màquina. Comprenc que la possible valenciania de Carme, des d’un cert punt de vista, puga ser apassionant, però tot descansa damunt d’unes suposicions a les quals només Mérimeé podria respondre. Ara, aquestes suposicions hi ha qui, amb tota la bona intenció, les dóna com a certes i les llacunes amb les quals es troba les reompli amb fantasia, tal com d’alguna manera o altra féu el meu amic en llegir la meua primera novel·la.
Però que és el que va deixar escrit Mérimeé? En un extens article en forma epistolar publicat a la Revue de París sobre Les Sorciéres Espagnoles que després publicaria en Las brujas españolas y otros cuentos, un dels paràgrafs diu: "A una legua de Murviedro existe un tabernucho aislado. Me moría de sed, y me detuve a la puerta. Una mozuela, no muy curtida por el sol, me trajo una jarra de agua fresca. Vicente (el guia local que l’acompanyava), que no pasaba nunca junto a una taberna sin sentir sed y sin buscar algun pretexto para visitarla, no parecía muy dispuesto. “Se hace tarde –decía– y aún nos queda mucho que andar; a un quarto de legua de aquí encontraremos otra venta mejor, en la que tienen vinos de los más famosos del Reino, aparte de los de Peñiscola.” No di mi brazo a torcer, y bebí el agua que se me ofrecía, y tomé el gazpacho aderezado por Carmencita, y hasta le hice a ésta un retrato en mi cuaderno de apuntes”. Després continuen el viatge i Merimeé menciona repetidament a Carmeta.
No és gran cosa de tota manera, la gent del meu poble hauria de reivindicar, com fan certes ciutats andaluses, el personatge i de pas traure-li assenyadament la part del pastís que li correspon.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la família Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Segunda parte)

A Josep Maria Ribelles

Kenosi

Los cuchillos afilados del tiempo
surcan la piel de infinitos arroyos
donde florecen los matojos
del dolor, la soledad y la ausencia.
La decrepitud aleja el placer
de la piel del hedonista
hundiéndolo en el abismo amargo
de la decrepitud que odia.

(Kenosi
Els coltells afilats del temps/ solquen la pell d’infinites rieres/ on floreixen els matolls/ del dolor, la soledat i l’absència./ La decrepitud allunya el plaer/ de la pell de l’hedonista/ enfonsant-lo en l’abisme amarg/ de la decrepitud que odia.)

****

El rey de la vida

Servir la belleza en el cáliz del goce
y de un sorbo satisfacer de estío los sentidos.
Lubrificar la lengua y las encías,
llenar el pozo hondo del deseo
con riadas de semillas.
Desfallecer en cada pequeña muerte
para engalanarse al instante
con los aceites y ungüentos de un monarca
que sale por las noches de cacería.

(El rei de la vida
Servir la bellesa en el calze del goig/ i en un xarrup sadollar d’estiu els sentits./ Lubrificar la llengua i les genives,/ omplir el pou pregon del desig/ amb riuades de sement./ Defallir en cada petita mort/ per engalanar-se tot seguit/ amb els olis i ungüents d’un monarca/que surt a les nits de cacera.)

****

Una pasión íntima

Crepita en cada estrofa
una pasión íntima
y a la vez exhibicionista,
un deseo carnal por la belleza,
que convierte el canto
en una sinuosa y audaz
masturbación.

(Una passió íntima
En cada estrofa et crepita/ una passió íntima i/ alhora exhibicionista,/ un desig carnal per la bellesa,/ que converteix el cant/ en una sinuosa i agossarada/ masturbació.)

Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és del poeta i narrador Daniel Arenas.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(A les marjals de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Primera parte)

A Josep Maria Ribelles.

Poética


–En el principio –dijo el poeta–,
en el principio fue la luz
y en sus entrañas
germinó la palabra.
La palabra se hizo luciérnaga
y se adentró en las tinieblas.
Como la carcoma excavó cimientos.
Como la araña tejió telas.
Como el castor levantó muros.
Al final el verso rompió la noche
desvelando pasadizos ocultos
y habitó entre nosotros.
Pero, en el origen, fue luz
–al morir su recuerdo se hizo viento de levante.

(Poètica

–En l’inici –va dir el poeta–,/ en l'inici fou la llum/ i de les seves entranyes/ sorgí el mot./ El mot es féu lluerna/ i s’endinsà en les tenebres./ Com el corc excavà fonaments./ Com l’aranya teixí bastides./ Com el castor alçà murs./ A la fi trencà la nit el vers/ desvetllant passadissos ocults/ i habità entre nosaltres./ Però, en l’origen, fou llum/ –en morir el seu record es féu vent de llevant.)

***

Penumbra del cuerpo que ilumina

Cuerpo
o llama.
bello fanal de primavera
que atrae miradas de agosto,
labios de viernes
como si fuesen insectos.

Cuerpo
o llama.
Terminar abrasado
o morir de deseo
en la penumbra.

(Penombra del cos que il·lumina
Cos / o flama./ Bell fanal de primavera/que atreu esguards d'agost,/llavis de divendres/ tal i com si fossin insectes./ Cos/ o flama./ Quedar abrusat/ o morir de desig/en la penombra.)

***

La muerte en los labios

La brizna de una palabra
como una pequeña culebra de luz
oteando en la frontera difusa de los labios.
El azur alejándose
entre los hilos sonoros de un pentagrama.
Una muerte pausada, oscura,
como una noche sin el licor de los amantes,
se eleva desde el verso al silencio.

(La mort als llavis
El bri d’un mot / com una petita colobra de llum/ guaitant en la frontera difusa dels llavis./ L’atzur allunyant-se/ entre els fils sonors d’un pentagrama./ Una mort pausada, obscura,/ com una nit sense el licor dels amants,/ s’eleva des del vers fins al silenci.)

***

Senso

Miradas donde se dibujan labios.
Manos que esculpen pechos.
Falos que izan banderas
de fuego y terciopelo.
Latidos de luz, de música,
de sangre ardiente asumidos
en el deseo y en el goce,
en el miedo oculto de la carne
mordida por el lobo del tiempo.

(Senso
Esguards on es dibuixen llavis./ Mans que esculpeixen pits./ Fal·lus que hissen banderes/ de foc i vellut./ Batecs de llum, de música,/ de sang ardent assumits/ en el desig i en el goig,/ en la por oculta de la carn/ mossegada pel llop del temps.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba, (Editorial Aguaclara, Alacant 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia, 2002. La traducció al castellà és del narrador i poeta Daniel Arenas).

DAVID MIRA I EL DESERT DE LA PARAULA

David Mira i Gramage (Ontinyent, 1955) ha estat, utilitzant la definició que Joan Fuster va fer servir per a definir Bausset, un home subterrani, un agitador cultural de primer ordre i un creador literari conegut i reconegut en la seua comarca, la Vall d’Albaida, i desconegut en la resta de l’àmbit lingüístic. Un home honest, preocupat pel futur de la llengua, la cultura i el patrimoni natural del nostre país.
Ha fet ràdio, ha col·laborat en setmanaris d’àmbit comarcal i nacional, ha estat membre del consell de redacció de revistes literàries, ha publicat llibres de poesia i de narrativa, amb alguns dels quals ha obtingut premis com ara el que convoca l’Ajuntament de Benissa. En definitiva, la seua tasca ha estat fidel a uns objectius marcats per les seues idees valencianistes i de progrés.
La seua obra literària la formen els següents llibres de poesia: Lletres de viatge (1982), Quadern de combat (1984), On comença la vall (1990) i Reflexions compartides (1994), així com els llibres de narrativa Miratges (1995) i Temps cremat (2002).
A Ontinyent, la seua ciutat, des de fa uns anys al casal Jaume I funciona la tertúlia literària El desert de la paraula, per la qual han passat autors com ara Salvador Jàfer, Josep Lluís Roig, Lluís Roda i jo mateix. Una tertúlia conformada en part pels escriptors Sergi Torró, Pep Alfonso, Josep Àngel Revert i Vicent X. Vila i en part per músics com ara Jesús Barranco i Marc Pérez. Aquesta gent, entre agost i novembre de l’any 2006, va decidir retre-li un homenatge al poeta David Mira i Gramage, i ho van fer de la millor manera, a través de la música i de la paraula. El fruit fou un cedé de cançons, música i poesia que porta com a títol El pèndol i la terra. Un treball del tot recomanable amb textos de David Mira i músiques d’arrel popular, de composició pròpia i de músics i cantautors reconeguts com ara Dizzy Gillespie, Josep Melcior Gomis, Raimon i Ovidi Montllor. Un disc que demana desconnectar de la rutina i parar l’orella per a gaudir del ritme i de la intensitat de la música, però sobretot de la lírica d’aquest poeta subterrani.

LLIBRE DELS DESHERETATS

Les noticies sobre l’actualitat juevo-palestina ens posen sovint damunt la taula el debat apassionat i apassionant sobre els pobles i els seus drets territorials. El tema no és nou, és tan vell com la història o fins i tot més i afecta o ha afectat bona part de les múltiples i diverses comunitats nacionals del planeta. El País Valencià no n’ha estat cap excepció, en el segle xvii es va promulgar un decret per a expulsar els moriscos, valencians de religió musulmana, descendents dels súbdits del regne àrab de València i, segons afirma algun que altre historiador, descendents també en bona part de la població iberoromana. L’any 2002 Enric Lluch i Girbés, un narrador amb una llarga i brillant trajectòria com autor de llibres destinats als infants i als joves, em va sorprendre amb una novel·la, Llibre dels desheretats (Brosquil Edicions), escrita per a un públic adult en la qual ens oferia una visió diferent a l’oficial del que fou la pressió de la població cristiana, hereua de la conquesta jaumina, sobre els moriscos, l’esclavitud a què foren sotmesos per part de la noblesa i la persecució que patiren a càrrec de l’Església i els anomenats agermanats.
Una novel·la que s’enquadra dins de la narrativa històrica valenciana i, concretament, en l’apartat que sobre els moriscos s’ha anat creant i que han ajudat a engrandir autors com ara Rafael Escobar.
En Llibre dels desheretats Enric Lluch ens narra el drama d’una nissaga de moriscos de la Ribera del Xúquer i ho fa imitant patrons narratius de la rica tradició literària àrab. La llengua que usa és plena de matisos i la seua prosa és àgil, elegant i amena, demostrant per enèsima vegada que és un autor que en sap molt, de l’ofici d’escriure. La història és tràgica, dura, actual, malgrat el temps en què transcorre, però entre els murs ensangonats de la tragèdia podem veure que Lluch deixa una escletxa per a l’esperança, la mateixa esperança que mai no es consumeix dels moriscos que intentaren retornar convertits en cristians, sovint a través de l’illa de Gerba, a les terres valencianes i dels quals alguns són o som (?) descendents.

QUADERN DELS TORSIMANYS

(Desaparegut molí d'arrós que estava situat al final del carrer sant Joan de Puçol. Fotografia Pep Cristal, 1985)

Beldur ankerra zeridan,
masaileetatik.
Minaren izua,
malko mikatzak.

(Em vessava la por,/feroç per les galtes./ Paüra al dolor,/ llàgrimes amargues)

***

LISKARRA
Gerlara ibiltzen ginen
garaipenaren pattar gozoa
dastatzearen plazeragatik.
Zangak lubakiak ziren,
baratzak guduzelai.
Jainkoek ohoratuak eta garaipenez mozkor,
Fruituez asetzen ginen zuhaitz baten azpian.

(HARCA

Jugàvem a la guerra/pel plaer d’assaborir/el dolç lícor de la victòria./Les sèquies eren trinxeres,/els horts camps de batalla./Llorejats pels déus i ebris de victòries,/ens atipàvem de fruita sota un arbre.)

(Publicats al número 29 de Hegats. Literatur eldizkaria. Traducció d’Andolin Eguzkizta)

VICENT FERRER SORIANO I LA POLS DE L'OBLIT

(Vicent Ferrer Soriano. Fotografia feta a l'estudi de J. Derrey, ciutat de València abril de 1928 i cedida per a reproduir en aquest blog per Germán Vigo García)

La pols de l’oblit, amb l’ajuda del pas del temps, acaba ocultant-ho tot: civilitzacions, cultures, ciutats, grans i petites personalitats... Cada generació pensa que descobrix per primera vegada el món en tota la seua amplitud, però que enganyats que estem! La casualitat, com un vent, de vegades alça la pols de l’oblit i ens deixa a la vista les petjades de la vida d’aquells que ens han precedit. De colp i volta restem sobtats en descobrir en els seus anhels els nostres anhels.
Fa uns anys el meu amic Germán va descobrir a la casa de la seua vella veïna, el darrer membre d’una família nombrosa, tots els papers d’un dels germans ja finat, Vicent, un diletant amb una gran passió per la cultura.
Germán, en faltar la seua veïna, es va fer càrrec de tota la paperassa que negava les cambres d’aquella casa, llibres, fotografies, postals, pamflets, cartes... I va anar ordenant, recomponent i arxivant amb paciència, la vida de la família i l’obra de Vicent Ferrer Soriano (Puçol 1900-1973).
Com en la composició d’un trencaclosques, a través de les seues cartes va saber de la seua participació en la guerra d’Àfrica, on va ser condecorat i on abastà el grau de sergent; del seu pas per la ciutat de Barcelona, on va estudiar telegrafia; i del seu posterior ingrés en el Cos de Telègrafs, complint les seues funcions entre altres llocs a Oliva. Com també va saber que durant la Segona República va demanar la plaça de telegrafista a Puçol, que se li va concedir l’any 1935 i que ocuparia fins a la seua jubilació.
També va anar descobrint la seua traça com a dibuixant. Germán conserva dibuixos d’ell en cartes, en esbossos publicitaris, en cartells. Del seu treball com a corresponsal de premsa, una activitat que va desenvolupar després de la guerra civil en Ràdio Nacional, Las Provincias, etc. I de la seua passió per la literatura, articulista, guionista de falques publicitàries i poeta.
L’activitat creativa, Ferrer Soriano la va realitzar sempre d’una manera desinteressada. Els textos sovint els editava en format de petits quaderns que regalava a la gent del poble, ja que un dels seus objectius era posar a l’abast d’aquest el coneixement i la cultura.
Fins i tot en aquesta passió va arribar a editar una guia local.
Vicent Ferrer Soriano és un personatge que hem pogut i volgut recuperar de l’oblit. Després de dècades, una minsa part de la seua obra està veient la llum gràcies al vent de la casualitat.

FESTEJAREN LA SORT

L'any 2008 el poeta i cantautor Rafael Estrada va publicar el llibre Reminiscències d'amor i joia, un recull de poemes que a més incloïa un cd amb quatre cançons, dos amb lletres pròpies i dos poemes musicat, un de Martí i Pol i l'altre Festejaren la sort de Manel Alonso. Ximo Gimeno l'any 2009 va realitzar aquest vídeo per a posar-li imatges a aquesta cançó.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Fotografia d'Arnau Alonso)

LES SOLEDATS DEL SOMNI

No sé si estic dormint, en coma o potser estic mort
el que sé és que els meus somnis són de gat en zel
i els meus versos són miols embogits trencant la nit.
Em lleve amarat de suor en la cambra d’una pensió,
la tristesa m’està traient a tires llargues i fines la pell
i la febre de la sang em guaita pels porus i pels ulls.
Tens oculta en algun racó del subconscient una meuca
que surt del seu amagatall en la cambra anònima d’un hotel,
convertint-te en deessa invicta del desig i la luxúria.
El seu record encara em fa més dura la solitud.
Aquesta nit hauré de jugar sol
mentre miole i miole com un gat.

(Publicat a l‘antologia 20 anys de poesia a la Universitat, Edicions 96, Carcaixent, 2001)

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Vicent Penya i Manel Alonso a la sala infantil de la biblioteca d'Orpesa de Mar el dissabte 14 de febrer de 2009 pel matí cantant cançons tradicionals i contant contes de collita pròpia als xiquets i xiquetes del poble. Fotografia: Pilar Santos Peñalver)

LA PLANTA

Va anar al camp i, com si fóra una sement, va plantar-hi una moneda d’un euro. Durant setmanes el va regar, el va adobar i a la fi va traure ull i començà a créixer, convertint-se prompte en una planta bella, de reflexos metàl·lics.
Amb pocs dies li van eixir en les branques unes petites flors daurades que van donar lloc a brillants monedes de dos euros que, en ser recol·lectades, van fer que la planta en pocs dies tornara a florir, iniciant així un cicle que semblava no acabar mai.
El fenomen l’omplí de felicitat. S’havien acabat d’una vegada i per totes les vaques magres. Estava tan content que decidí tirar-li a la planta ració doble d’adob. Un dia, en eixir del bar de la Cantonada, la policia el va detindre. L’acusaven de falsificació de moneda. Els seus euros es passaven de grandària. S’havia excedit en el reg i l’adob.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Dipòsit d'aigua al terme de Puçol. Fotografia Pep Cristal, 1985)

PEAJES

Hoy he pasado junto al cadáver de una joven.
Yacía extendida en el suelo, la sangre le maquillaba la cara.
Recuerdo la sirena de una ambulancia,
el suelo sembrado de vidrios,
la larga y nerviosa cola de coches llenando hasta rebosar el lecho de la autopista.
¡La muerte nos tiene atrapados!
De repente he pensado en ti y he tenido un miedo infantil de perderte.
La velocidad nos arrastra hacia los peajes.
Paras, abres la cartera, aguantas el cigarrillo con los labios y pagas.
Pero la vuelta no te cabe en los bolsillos y la derramas sobre
el asfalto como un vómito de sangre espesa y cuajada.
He vivido atrapado pensando en la seguridad de la muerte,
la inseguridad del amor,
la fragilidad del poema.
Hoy me siento sabana rota incapaz de cubrir tu desnudez.

(Peatges
Avui he passat pel costat del cadàver d’una jove./ Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara./Recordo la sirena d’una ambulància,/
el terra sembrat de vidres,/ la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de l’autopista./ Som atrapats per la mort!/ De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre’t./ La velocitat ens arrossega cap als peatges./ T’atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues./ Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l’asfalt com /un vòmit de sang espessa i quallada. He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort,/ la inseguretat de l’amor,/la fragilitat del poema./ Avui em sento llençol esgarrat incapaç de cobrir la teva nuesa.)

***

NOCTURNO

La luna recorta la figura de un felino en el tejado.
Un perro ladra en la distancia el paso de los trenes.
El silencio maculado y enronquecido de la noche.

Un vientre eléctrico
se inunda de movimiento y del aguamarina tibia que
como llovizna sirve de lecho
a las medallas de esperma que brotan entre jadeos.

El silencio maculado y enronquecido de la noche.
El maullido trágico de un gato salpica
de pisadas la hoja en blanco.
Un cansancio eterno, invicto, ofrece la desnudez al sueño.


(Nocturn
La lluna retalla el pas d’un gat en les teulades./ Un gos borda en la distància el pas dels trens./ El silenci maculat i rogallós de la nit./ Un ventre, assaonat d'electricitat,/ s'anega de moviment i de l'aiguamarina tèbia que,/ com un plugim, serveix de llit a les roentes / medalles d'esperma llençades entre panteixos./ El silenci maculat i rogallós de la nit./ El miol tràgic d’un gat esguita de petjades el full en blanc./ Un cansament etern, invicte, ofrena la nuesa al somni.)


(Traduccions publicades a l’antologia poètica Caminos de la palabra III. Fundación Max Aub, Segorb, 2000)

NO EM MORIRÉ D'AMOR D'ALEXANDRE NAVARRO

La revista L’Aljamia, a la qual d’una manera o altra he estat sempre vinculat, durant la dècada dels noranta del segle passat va tindre la brillant idea de publicar una col·lecció de plaquets de poesia que portava el nom de Quaderns de Rafalell. Hi van eixir publicats més d’una desena de títols, una part dels quals corresponents a obres que havien obtingut el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s i altres d’autors pròxims a la tertúlia que se celebrava a la cafeteria Django’s de la carretera de Barcelona de Puçol. D’alguna manera aquesta col·lecció fou el precedent de la que actualment manté la revista sota el títols de Llibres de l’Aljamia i on s’han publicat ja més dèsset títols.
L’any 1995 un autor a qui sempre li he tingut molta estima, Alexandre Navarro, va obtindre aquest premi de poesia i poc temps després li vam publicar l’obra en els Quaderns de Rafalell.
Es tractava de dos poemes llargs, Inèdita i Bucòlica, acompanyats d’un pròleg de Josep Ballester, embolcallats sota l’estellesià títol de No em moriré d’amor.
Fins aleshores Alexandre Navarro només havia publicat en Germania Serveis Gràfics el llibre Desgracià la pluja les banderes, havia obtingut diversos guardons literaris i participat en algun que altre llibre col·lectiu. La seua veu poètica s’alletava del millor Vicent Andrés Estellés. Alguns addictes a la poesia del de Burjassot vam rebre amb una alegria inusitada el jove poeta de Nàquera. Alexandre Navarro tenia la formació suficient, el talent, la personalitat per a bastir la seua pròpia veu i construir amb ella una obra sòlida, com al llarg d’aquesta dècada ens ha demostrat amb la publicació de llibres com ara Ex-vot (1995), Criatura del demà (1998), Antara (1999), A l’entrada del temps fosc (1999), Opus incertorum (2000), Genet del vell país (2002) i La part del centaure (2003).
Ara, per a mi aquell No em moriré d’amor, que per desgràcia no ha comptat amb una nova edició i que per tant passat el temps resta, com tant altres llibres, en el calaix de l’oblit, era una petita joia, que com a lector incombustible de poesia em va enamorar i em continua enamorant. Era aquella una poesia en la qual Navarro, carregat de lirisme, ens contava coses. Eren artefactes poètics que sense perdre l’essència conformaven una narració en forma de riu i que com una bona novel·la ho exposaven tot amb la primera frase, la primera estrofa: «He cregut que valdria la pena descriure’t, a tu», deia en Inèdita, mentre que en Bucòlica escoltàvem: «Es penjà a les oliveres perquè n’estava fart de tot, absolutament». Inèdita és un llarg monòleg on el poeta exposa amb tristesa i un punt d’enyorança l’amor i el desig que li ha provocat l’ésser estimat al qual li ha “de dir Adéu, com a quasi tot en aquesta vida”.
En Bucòlica ens parla d’un paisatge i del drama quotidià de les figures que el poblen. No és un paisatge hortolà o ciutadà, com solen ser els d’Estellés, sinó rural i de secà, un retrat magnífic, viu i sobretot viscut, bé d’una manera directa o bé a través de la memòria dels altres.
Dos poemes que es mereixen retornar dels calaixos de l’oblit a les mans dels lectors.

(A la foto Manel Alonso i Alexandre Navarro amb posat dalinià)

TÚNELS

Segons el Diccionari Alcover-Moll, el mot túnel significa un pas subterrani obert artificialment a través d’una muntanya, per sota d’un riu o un braç de mar, etc. És una paraula que prové de l’anglés. Per a mi, a l’igual que per a la meua generació i supose que també per a altres generacions de puçolencs, té a més unes altres connotacions.

Per a nosaltres els túnels eren uns passadissos excavats en el subsòl local que connectaven entre si els edificis més emblemàtics i importants del terme municipal: l’església, la torreta, l’alqueria del Convent...
L’existència d’aquests túnels, de la qual no dubtava ningú, encara que cap de nosaltres no els havia vist, excitava la nostra fantasia infantil. En les llargues converses que manteníem entre joc i joc els féiem protagonistes i escenaris d’un munt de llegendes, on l’aventura i la màgia ho impregnaven tot.

Durant anys van formar part del meu univers mitològic i en anomenar-los en una conversa s’obrien com per art d’encanteri davant de mi com si foren reals. Quan callava, un cert malestar em prenia produït per l’anhel d’escriure sobre ells i restaurar el món màgic que amb els meus amics vaig imaginar un dia.
D’aquest anhel va nàixer la meua primera novel·la, La maledicció del silenci. Uns anys després d’haver-la publicada en JJ edicions (més tard Camacuc Edicions) José, un obrer de vila, em va passar aquestes fotos que va fer en enderrocar una casa del barri vell i que vénen a provar que els túnels existiren.

CRÒNICA DE LA DEVASTACIÓ

(Vicent Usó signant llibres a la bibilioteca de Sagunt el passat dia 5 de febrer després d'una xarrada que portava per títol Els territoris de la passió dins del cicle Dies de literatura)

Sovint em pregunte si alguna vegada la guerra fou un afer entre cavallers, els quals s’aplegaven en un prat amb els seus exèrcits i sense implicar els anomenats civils, sota un estricte codi d’honor, provaven les seues forces.
Segurament mai, em va contestar Vicent Usó dijous passat 5 de febrer quan vaig fer la pregunta en veu alta durant un sopar al restaurant L’armeler de Sagunt. Eixa mateixa vesprada, a la biblioteca de la plaça Cronista Chabret, ens havia parlat de la seua íntima i personal relació amb el fet literari.
D’entre totes les coses que va dir durant la seua conferència, una frase em va copsar: «Si la guerra és tan mala, per què l’home continua practicant-la?».
Ho deia en parlar-nos del seu llibre Crònica de la devastació, una novel·la que, a l’igual que la lectura de L’emperador o l’ull del vent de Baltasar Porcel, em va fer sentir que alguna cosa se’m rebolicava dins del ventre.
Crònica de la devastació (Editorial Tres i Quatre, 2002), amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa 2002 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’apartat de Narrativa el 2003, és el relat d’un home ja a l’horabaixa de la seua vida que veu com, una vegada deslligada la bèstia que l’ésser humà porta en el seu interior, tot val per a imposar-se sobre l’altre.
Vicent Usó recrea amb fidelitat els paràmetres d’una guerra moderna, actual, que podria estar passant en qualsevol lloc del món i que jo, com a modest lector, no sé per quina estranya raó vaig situar als Balcans.
En aquest conflicte no falta cap dels elements que conformen les guerres del nostre temps. La violència sobre la població civil, la manca de respecte a les convencions internacionals i als drets humans, la violència psicòpata, gratuïta, la destrucció de l’individu i de les seues senyes d’identitat... Quan el vent de la guerra arrasa un país, no hi ha cap amagatall segur, ni fugida que garantisca la vida. Només l’exili o convertir-te en una bèstia més forta, més vil i més astuta que l’enemic t’assegura la supervivència, així i tot sempre hi ha una bala perduda que et pot dur a la mort.
També hi apareix un destacament de forces d’interposició de les Nacions Unides, que tantes vegades ens han demostrat la seua ineficàcia i hipocresia, testimonis muts de la ignomínia que practiquen els guerrers sobre les dones, els infants i els vells.
Sota la mirada d’un vell intel·lectual veurem com el seu món personal i col·lectiu patix una forta devastació que li farà perdre-ho tot, menys l’anhel de preservar la vida del seu nét, aquest convertit en una al·legoria de la fe de l’individu en un futur millor. El cant d’un vell poeta a l’esperança al bell mig de la desolació.

QUADERN DELS TORSIMANYS

(Sindicat Agricola de Puçol. Foto Pep Cristall, 1985)

Zenbait poema
Itzulpena eta oharra: Andolin Eguzkitza

Manel Alonso Català-ren zenbait poema
Manel Alonso Català, Puçol-en (L’Horta Nord) 1962ko
abuztuaren 22an sortu zen. Narratzaile, poeta eta kazetaria,
orain arte 3 poemategi, 3 eleberri eta haurrentzako hiru lan
dauzka argitaratuta, aldizkarietan eta egunkarietan barrena
barreiaturiko hainbat artikuluz gain. Hona dakartzagun
olerkietan lehenenengo seiak «Un gest de la memôria» poe-mategitik
datoz, eta azkenengo biak «Oblits, mentides i
homenatges» deritzonetik.



***
OMIASAINDU
Altzifreek beren itzala zabaltzen zuten
hilak bizi diren etxeko bidetik,
zerari ohartuz, milaka eskuk
neguaren atea udaberriz zeukatela apaindua.

(TOTS SANTS
Els xiprers passejaven la seua ombra/ pel camí de la casa on habiten els morts,/descobrint que milers de mans/ havien engalanat de primavera la porta de l’hivern)



***


Alfabetoa ozeano garaitezin baten modura;
arraun-kolpez ikasiriko bideak
uhinak hitz bilakatu ziren arte.

(L’abecedari com un oceà invicte;/rutes apreses a colps de rem/ fins que les ones esdevingueren mots)





(Publicats al número 29 de Hegats. Literatur eldizkaria. Traducció d’Andolin Eguzkizta)

EL LLEÓ DE MARTA RIVERA FERNER

No solc escriure sobre llibres de literatura infantil, perquè pocs d’ells han aconseguit seduir-me. Ara, aquest no ha estat el cas d’El lleó de set colors (Brosquil Edicions), de l’escriptora i il·lustradora argentina resident a la ciutat de València Marta Rivera Ferner, que sí que ho ha fet. Amb aquest llibre, des de fa uns anys, tinc una relació personal i íntima, ja que he estat el seu traductor al valencià i a més el tinc incorporat al meu repertori quan exercisc el divertit i entranyable ofici de contacontes. La veritat és que no sé què té, però en arribar al punt més àlgid del relat sempre se m’acaba trencat la veu d’emoció.
Marta té un estil molt personal per a compondre les il·lustracions dels seus llibres, i no dubta en utilitzar i barrejar tècniques diverses.
El lleó de set colors conforma un tot entre les il·lustracions i el relat, però el relat, a diferència d’altres llibres d’aquestes mateixes característiques, vull dir llibres de narrativa il·lustrada, funciona també sense les mateixes i fins i tot funciona passant-lo del registre escrit a l’oral.
Marta Rivera Ferner ens conta la història de Zimmy, un cadell de lleó que en créixer i eixir-li la cabellera descobrix un dia que aquesta és multicolor. Ningú de la seua família no sabrà explicar-li per què la seua cabellera és diferent. Així que un dia deixarà la seua bandada i anirà pel món buscant algú que li sàpiga donar una resposta. Ningú no la tindrà, ni aquells que tenen en el seu cos tants colors com ell ni tan sols l’home més savi. Només serà el poeta qui tindrà una resposta per a ell.
El lleó de set colors és un cant als valors de la diversitat, a la necessitat que tenim de conéixer-nos a nosaltres mateixos, i a la nostra capacitat per a bastir la fantasia amb el material eteri dels somnis.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(L'amor de Petra. Pintura de Josep Llopis. Fotografia d'Arnau Alonso)

L’AMOR DE PETRA

L’amor de Petra són els colors vius surant en una ampla gamma de grisos,
una illa de passió al bell mig d’una mar sense pau ni revolta, amb vida,
això sí, una vida sempre preferible a la mort, però infinitament lineal.

L’amor de Petra és un perill, disconforme trenca amb la uniformitat,
no xiscla, la diversitat conviu amb la tolerància i la fa créixer.
La mar de les tonalitats mediocres s’esglaia davant del somni de Petra,
aqueix somni de l’irreal, de l’imperfecte, de la recerca de l’etern en un flama.

Petra fins ara havia estat una ànima primària, potser víctima d’un naufragi,
que s’agafava amb força a les curbilínies monoeròtiques de l’oceà
de les tonalitats grises, portadores d’orgasmes de coure.

Petra cercava el silenci front el soroll, però havia patit massa enganys,
un munt de falses esperances. Predicadors, venedors de silencis forests,
humits, l’havien negat de fal·làcies, i humiliat els seus sentits.

A la fi Petra, després d’haver-lo meditat durant mesos, una nit decidí esperar
el trenc de l’alba i amb colors novells es va pintar un nou dia.

(Publicat a l’antologia Envit. Antologia de Nous Escriptors Valencians, Universitat de València, 1991)

EL BOIG, NOVEL·LA DE GUILLEM ROSSELLÓ

En el petit poble d’Albunyó (l’espai mític on transcorren bona part dels relats del mallorquí Guillem Rosselló) han passat ja uns dies des de l’última vegada que van veure els germans Sivella i la casa continua tancada a pany i clau. Només una veïna, Greta, que secretament està enamorada de Bernat Sivella, mostra inquietud i preocupació.
Mentrestant, en el seu despatx el jutge de pau rep de mans de Rafael Sivella un paquet que conté un grapat de cintes de casset. Rafael és coix, geperut, quec i babau, de fet és el beneït oficial d’Albunyó. Ningú no ho sospita, però la tragèdia està a punt d’esclatar. La tragèdia com el punt i final a diversos drames personals que duren ja més d’un lustre. Aquesta és la base sobre la qual Guillem Rosselló bastix la novel·la El boig (Brosquil Edicions, 2004), amb la qual va obtindre el Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa.
La crònica dels fets comença el diumenge al matí quan, després de missa, Bernat Sivella se’n va al seu camp i allí es lamenta entre crits i planys de la vida que s’ha obligat a dur per haver assumit fer-se càrrec d’un germà boig. Però Guillem Rosselló defuig fer un relat lineal i s’assaja amb diverses veus narratives i amb visites constants al passat a través dels records de cadascun dels personatges, però sobretot dels de Rafael Sivella, que conformen el més gros i sòlid dels pilars sobre el qual s’aguanta la novel·la, un Rafael que, en sorprendre el seu germà desfet, patix una mena de xoc que li fa recuperar de colp i volta la memòria de la seua existència. Rafael passava per la vida sense consciència d’ell mateix, es dedicava com les bèsties a sobreviure tenint les necessitats primeres cobertes. Però l’allau de records el posa davant d’un espill que li reflectix una vida tan trista que se li fa insuportable: uns pares analfabets sense entranyes que el tracten a colps, un germà que després d’un desencant amorós es refugia en l’Església i el treball, una societat rural atrapada en la postguerra que el ridiculitza i se’n burla.
Rosselló pinta amb mestria una societat hipòcrita, que té atrapats els seus membres en un rol terrible que els obliga a renunciar a la recerca de la felicitat. Una societat cruel, sovint despietada, embrutida, embogida, que maltracta els elements que la conformen i que els nega el dret a la dignitat pel simple fet de ser pobres o tindre alguna minusvalidesa. Una societat que no està tan llunyana en el temps i que d’alguna manera continua mantenint en l’actualitat alguns dels seus més terribles vicis.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Dibuix de Miquel Albarracín, 1987)

NOMÉS UNA COSA

La seua dona sovint afirmava que només tenia una cosa en el cap. Però Enric no li feia cas.
Un dia Enric es va mirar en l’espill i al mig del front va descobrir un punt negre. Es va acostar més a la superfície i amb els dits polzes féu pressió a un costat i a l’altre del punt i se’l va traure. En el seu lloc va quedar un petit forat a penes visible.
Passaren els dies, les setmanes i un matí en mirar-se de nou en l’espill es va veure amb les galtes més xuclades. No en féu cas fins que al cap d’uns dies un company de faena li’n va fer menció.
–Enric, estàs bé? Et trobe un poc demacrat.
–Vols dir?
–I tant!
Amb poques setmanes la cosa va anar a més fins que a la fi es va posar realment malalt.
Després d’haver-lo escoltat i examinat amb deteniment, el metge li va fer un estrany diagnòstic:
–Enric, vosté té un problema d’aires.
–D’aires?
–El seu cap, pel petit forat que ha deixat el porus que es va traure, va perdent aire com un globus.
–Com un globus?
–Ha sentit bé, com un globus.
–Aleshores, quin és el tractament?
–Si en sentir els primers símptomes haguera vingut de seguida... –va insinuar el metge– però, ho hem agafat massa tard, el procés ja és irreversible –acabà sentenciant.
Un mes més tard, en eixir-li pel forat el seu darrer pensament, Joan es va morir.
La dona restà sorpresa en recollir aquell pensament flàccid sobre la flassada i en descobrir-hi els jeroglífics del seu significat.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Penya)

A Balvino in memoriam.

El veí del carrer de dalt és al corredor de la mort.
Dins d’un sobre blanc, damunt del moble de l’entrada,
resta com un afilat coltell la sentència.
No hi ha apel·lació possible, ni trucada de darrera hora.
Ara tot és qüestió de donar-li temps al temps,
però les hores són grises, amargues i feixugues
quan s’espera la fi, la veritat, el cobejat descans etern.
Mentrestant, es va consumint assegut en una cadira de boga,
el seu esguard apagat traspua la resignada tristesa
d’un penós comiat que se li allarga.

(Publicat a la Revista de creació Abalorio. Homenatge a Francisco Salinas, Sagunt desembre de 2005)

EL VIATGER DEL CREPUSCLE

Per a molts ciutadans d’aquests país, a l’igual que per a Llorens, el protagonista de la novel·la El viatger del crepuscle, d’Adolf Piquer (Brosquil Edicions), el parèntesi que es va obrir en les seues vides el juliol del 1936 amb la revolta militar no es tancaria l’abril del 1939, sinó que donaria pas a una aventura vital plena de peripècies on l’enyorança els convertiria en uns desarrelats. El viatger, encara que siga en el crepuscle dels seus dies, sempre desitja tornar a casa, on espera trobar que les coses i les persones no han canviat tant com es pensava.
L’any 1976 Llorens torna, com el personatge del tango, con la frente marchita a Castelló. Durant la seua joventut fou membre d’un escamot anarquista. Ningú no el recorda a la capital de la Plana i al poble d’on és originari el donen per mort. En la butxaca porta un passaport dels Estats Units i en el cor la petjada de dos fets que van ocórrer durant el conflicte fratricida i que han marcat la seua vida: una història d’amor i un crim del qual d’alguna manera es considera còmplice.
Aprofitant els avantatges que li dóna l’anonimat descobrix que un altre li ha pres l’amor i la vida, un altre que en un temps fou el seu amic, confident i company d’ideologia i d’armes. Un altre que sense cap dolor de consciència refeu la seua vida sobre la vida de Llorens, però unint-se als seus enemics i acabant convertint-se en un dirigent provincial del movimiento.
De nou un escriptor valencià utilitza la guerra civil com a pretext per a parlar-nos de la misèria de la condició humana i de com el tren de la història ens pot atropellar i arrossegar per laberíntics i torturats camins. Aquesta és la primera novel·la del professor Adolf Piquer (Vila-real, 1962), amb la qual va meréixer el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, però no és una obra amb les mancances típiques d’un treball iniciàtic. Piquer, que fins ara ha estat un crític i estudiós de la llengua i la literatura, se’ns mostra en El viatger del crepuscle com un autor madur, que coneix el seu ofici i sap mantindre la tensió narrativa fins el darrer moment.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano, Puçol, 1900-1973)

ULLS per a recórrer
amb carícies anònimes,
fugitives, clandestines,
les textures pretesament secretes
que s’oculten sota els plecs
fluids, sonors, d’un poema.
Ulls d’una avidesa addictiva,
perseguint caravanes de mots,
que ens demanen i s’atorguen
un vers més encara
per al gaudi comú.

(Publicat al quadernet Homenatge al poeta Joan Valls en el seu 87è aniversari del seu naixement, Alcoi, 1 de maig de 2004)

A PROPÒSIT D'UNA LECTURA D'INDIGENT, COM JO

El fet que algú es deixe arrossegar per una vida grisa i hipotecada no vol dir que els seus sentits estiguen atrofiats per la realitat que viu i que no el satisfà. D’alguna manera o altra, tots estem obligats a vendre una part important de la nostra vida per aconseguir els diners suficients per a sobreviure. La sort és que encara ens resta un temps per a l’amor, que encara tenim un espai, un petit refugi on ens retrobem amb els nostres anhels, amb la nostra fantasia.
Mentrestant, cada dia agafem el metro i l’autobús camí del centre de la ciutat. Durant el trajecte la nostra mirada escruta sense passió les persones i les coses que ens envolten. La finestra des de la qual mirem ens convertix en espectadors de la vida dels altres.
Mentre ens adrecem cap al centre de la ciutat, sumits en els nostres pensaments, també iniciem un periple cap al nostre interior tot buscant-nos a nosaltres mateixos i buscant respostes a un munt d’interrogants.
Vivim en el perill constant de convertir-nos en gent que ignora qui és i cap a on va, en indigents que travessen la ciutat pidolant un somni que se’ls escapa.
La poeta se sap indigent com els éssers grisos que mira des de la finestra o escolta des del seu seient. Una indigent que camina sense sentit pels carrers, dubtant de la direcció que ha de prendre en cada cantonada, perquè té la sensació que la vida no li pertany. Els seus somnis, els seus anhels, la seua fantasia omplin de llum les seues nits, però quan torna a la realitat diària tot és fosc de nou.
Joan Margarit, en l’epíleg de La Casa de la Misericòrdia, afirma que «i en aquest punt, la ment feia un salt cap a la poesia, cap al poc que potser que servia un poema per ajudar a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més, però si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos». Trista, dura i fins i tot assassina és la intempèrie per als indigents quan les circumstàncies ambientals o atmosfèriques els sorprenen: sense la calor, sense el refugi d’un vers.
Montserrat Assens i Borda, en Indigent, com jo, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Artur Simó 2007 de Silla (Brosquil Edicions, 2008), ens oferix una reflexió sobre el sentit de la vida de l’ésser humà del segle xxi atrapat per les cadenes que ens autoimposem producte d’una societat consumista i materialista, que et crea el desig de posseir coses sovint supèrflues, innecessàries, i t’ho posa fàcil per aconseguir-les a canvi de convertir-te en presoner del sistema.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Pintura de Bernat Alonso-2008-, tractada digitalment per Arnau Alonso -2009)

OÏDA per a escoltar com s’aproxima,
esmortint amb el tou dels dits
la queixa dels vidres trencats de l’alba,
el gat incombustible de les hores;
eixir al seu encontre

i agafar-lo al braç com un nadó,
acariciar-li amb sol·licitud el llom i la papada
i creure descobrir en el seu ronroneig
els jeroglífics indesxifrables
del perquè de tot plegat.

(Publicat al quadernet Homenatge al poeta Joan Valls en el seu 87è aniversari del seu naixement, Alcoi, 1 de maig de 2004)