POR I INTRIGA ALS PEUS DEL MONTCABRER

Als peus del Montcabrer hi ha un mas on l’any 1953 va ocórrer un espantós crim que mai no es va aclarir. Unes dècades més tard un jove estudiant de Belles Arts decidix pintar el mas i el paisatge que l’envolta, però per a sorpresa seua en pintar uns ametlers apareix en el llenç el rostre desencaixat i esgarrifat d’una jove. A partir d’aleshores i en comprovar que el fenomen es repetix inicia una investigació que el portarà a esbrinar què va passar realment al Mas del Baró, conegut popularment com el mas maleït.
Joan Pla, en El crim del mas maleït (Col·lecció Esplai, Edicions del Bullent, Picanya 2009), barreja elements provinents del subgènere del terror paranormal amb elements del gènere d’intriga per a construir una novel·la en principi dirigida a un públic juvenil, la lectura de la qual és àgil i entretinguda. A més, Joan Pla aprofita l’avinentesa per a redescobrir-nos el paisatge de les comarques de l’Alcoià i el Comtat marcat per la serra Mariola i els conreus de secà, alhora que també conta a les noves generacions el costat més fosc i amarg d’un temps en què la por era capaç de segellar les boques de la gent i el poder evitava que en alguns casos es poguera fer justícia.
El crim del mas maleït és un relat on el seu autor dóna com a certs i comprovats jocs, teories i activitats paranormals que la ciència no reconeix però que la creativitat humana, a través sobretot de l’audiovisual, ha convertit com a mínim en fets versemblants. La novel·la té interés, i és que una vegada has iniciat la seua lectura t’enganxa fins la darrera pàgina.
Pla és un autor amb una llarga trajectòria i amb molt d’ofici, és un linx de les nostres lletres que sap com ningú dotar les seues narracions dels elements necessaris per a convertir-les en artefactes d’entreteniment literari per a infants i joves.

L'AMARGOR DE L'ODI

L’afusellament de l’avi durant la postguerra marca a foc roent la vida de tres generacions d’una mateixa família. Un afusellament que es podia haver evitat si no haguera estat traïda la família per un amic, Ernest Cucala, un individu que a partir d’aleshores anomenarien el causant. L’aparició a les portes de l’institut on treballa Marta, la néta del finat, d’un ancià rodamón amb síndrome de Diògenes reviscolarà de nou el desig d’aclarir uns fets que van ocórrer abans i durant la guerra civil espanyola, però el destí encara els té guardades a les protagonistes unes quantes sorpreses més.
Pep Castellano, en El causant (Perifèric edicions, 2009), deixa que siguen els mateixos personatges qui ens narren la novel·la. Marta relata al seu germà els esdeveniments que la van portar d’una manera obsessiva a exercir de detectiva privada fins aconseguir descobrir la veritat sobre la vida i la mort de Cucala. La seua mare li conta els records de l’àvia i els seus propis d’un temps marcat per la por, la fam i la tragèdia. Cada capítol es va convertint així en una peça d’un trencaclosques que només l’aparició entre les escasses propietats del vell rodamón d’un diari personal escrit en alemany podrà completar.
La novel·la està escrita amb un llenguatge pretesament col·loquial, per tal de donar-li al lector una sensació d’oralitat. Pep utilitza girs i crosses per tal de donar a les diferents veus narratives una personalitat pròpia.
El causant incidix en eixe quasi subgènere narratiu que té com a tema la guerra civil espanyola i al qual pocs narradors valencians s’han escapat de la temptació de dir la seua, d’acord amb la necessitat de la recuperació de la memòria històrica, la necessitat que té una societat sana de saber la veritat que molts han volgut silenciar. La veritat ens pot doldre, però oculta i silenciada es podrix i escampa la seua putrefacció per tot arreu.
En El causant l’autor es posa de part de la gent senzilla, de la gent innocent, de les víctimes de la violència, conscient que de vegades la història és com un corró que aixafa tot allò que troba al seu davant.
De la novel·la m’ha agradat i per això ho vull destacar els símils que el seu autor fa amb els tocs de la pilota valenciana a l’hora de definir la personalitat d’algun personatge, com també la magnífica i dantesta descripció que fa de la batalla de Terol.

UNA LECTURA D'ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

El primer poema seriós que vaig llegir en llengua catalana va ser Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu. Abans, però, havia llegit les dècimes satíriques de Vicent Sebastià o alguns versos circumstancials en algun llibret de falles o en el periòdic Las Provincias. Vaig trobar el poema d’Espriu en un llibre de llengua i literatura de vuité d’educació general bàsica, allà per l’any 1976. El poema, si no recorde malament, apareixia en un apartat dedicat a les literatures regionals. De la seua lectura em va sobtar el seu to solemne, d’una solemnitat com d’església protestant, no sé per què, coses de l’adolescent que era.
Assaig de càntic en el temple (recollit en Obres Completes 1. Poesia, Edicions 62) és un poema en el qual Salvador Espriu, d’una manera diàfana, exposa uns sentiments enfrontat a una realitat concreta. La realitat d’una societat i d’un temps marcats per la dictadura franquista. Una societat embrutida, superficial, feliç en la seua ignorància i en la seua incultura. És el cant amarg d’un individu que se sap diferent, diferent perquè allò que el mou, allò que li dóna vida, té poc a veure amb els interessos que mouen la resta dels seus conveïns, preocupats només a sobreviure i que es deixen arrossegar per les circumstàncies de la vida.
El poeta imagina una societat diferent i voldria aconseguir-la en la seua terra, però veu que aquest desig no és més que una quimera, que l’únic camí que potser li queda és el de la fugida, el de l’exili. Però el poeta estima el seu país i a la seua manera també la seua gent: «...i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra / bruta, trista, dissortada pàtria», i encara que crega que al nord, «on diuen que la gent és neta, culta, rica i lliure, / desvetllada i feliç», pot trobar una terra amb un ideal de societat proper al que ell té, decidix continuar entre els seus: «Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort».
Hi trobem també el mite del Nord, però de quin nord en concret ens parla? Existeix realment eixe nord o és producte de la nostra baixa autoestima? Deixada enrere la dictadura franquista, aquest nord que tempta el poeta no és tampoc gran cosa, en aquell temps potser sí, encara, i això cal tindre-ho present, que el nord també ha sigut un escenari per on han passat gent tan bruta i salvatge com la d’ací, gent potser amb més cultura i més riqueses que convertiren la seua pàtria en un vertader escorxador, gent covarda erigida en amos i explotadors del sud.
Des del País Valencià alguns individus ens sentim com Salvador Espriu, cansats de la nostra gent, la qual és incapaç de defendre la nostra terra, donant-li el govern als botxins de la nostra llengua i de la nostra cultura, i desitjaríem creuar el riu Sénia i allunyar-nos nord enllà, perquè també idealitzem el nord, però, com Espriu, ens quedarem ací fins la mort.

LA LLEGENDA DEL CORSARI

Salema, una jove morisca, quan torna una nit a casa és testimoni d’un assassinat. Els assassins, en sentir-se descoberts, intenten capturar-la, però ella és molt llesta i aconseguix fugir emportant-se una bossa on hi ha les memòries d’un morisc proscrit al qual tota la seua comunitat donava per mort. Aquestes memòries canviaran la vida de Salema, ja que per una banda la seua troballa serà el punt d’inici d’una aventura que la portarà per les terres de l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida i la Costera, perseguida per la Inquisició, els bandolers i fins i tot per corsaris turcs; i per una altra banda, a través de la lectura del manuscrit, coneixerà la veritat sobre un fet que li va marcar la vida abans de nàixer.
La llegenda del corsari (Col·lecció L’Espurna, Bromera Edicions, Alzira, 2008) és una novel·la situada uns anys abans del decret d’expulsió dels moriscos, l’any 1609, on la intriga i l’aventura sostenen una trama sòlida, ben construïda, que l’emparenta amb les millors novel·les de pirates. Però la novel·la va més enllà, l’autor s’atreveix a reconstruir un temps i un espai on conviuen musulmans i cristians, a refer una comunitat i la seua manera de viure, omplint de detalls valuosos el text i creant una atmosfera de gran versemblança.
La llegenda del corsari transcorre en dos plans temporals diferents que cap al final acaben convergint i encaixant d’una manera quasi perfecta. Francesc Gisbert va obtindre amb aquest llibre el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2008. Ara, en la meua modesta opinió, crec que és una novel·la que malgrat que aquest premi i que el seu editor han situat dins de la narrativa per a joves, és un relat ideal també per a lectors adults que vulguen gaudir d’una bona lectura, d’una aventura amena i plena de sorpreses i que a més estiguen interessats a saber més sobre aquella comunitat que un dia va conviure amb nosaltres.

ROIG I CIVERA

Antoni Roig i Civera (Rafelbunyol 1844-1898) és un escriptor valencià a qui, fins la primera dècada del segle xxi amb la publicació de diverses aproximacions a la seua obra a càrrec de Gabriel García Frasquet (2000), Francesc Llopis (2001), Vicent Penya (2004) i Òscar Pérez (2007), no se li ha prestat l’atenció que es mereixia, potser perquè se l’ha considerat un simple epígon d’Eduard Escalante, el sainetista per excel·lència que va marcar l’esdevindre del gènere teatral des de la Renaixença fins la renovació del teatre valencià iniciada a partir de la segona meitat del segle xx. Aquests nous estudis han posat al descobert una trajectòria literària més rica i més interessant del que en un primer moment se’n preveia, i així ho constaten dues de les darreres aportacions a l’estudi de l’obra de Roig i Civera editades en el seu poble per Llibres de l’Aljamia: El tresor dels Germanells, obra estrenada al Teatre Circ de Colom el 1884, l’edició i l’estudi introductori de la qual ha estat a càrrec de Vicent Penya, i Romeu! (drama històric del segle xix), amb estudi i edició a càrrec d’Òscar Pérez Silvestre, en els dos llibres, d’una manera raonada i respectuosa amb el text original, s’ha modernitzat l’ortografia.
Roig i Civera, autor d’un gran nombre de peces còmiques bilingües, segons afirma Òscar Pérez, és un dels pocs dramaturgs valencians de la Renaixença que es planteja la renovació de l’escena valenciana, enriquint els temes i el tractament del teatre, i ho fa a través de tres obres, les dues ja esmentades i El tonto del panerot.
Aquestes dues publicacions aporten a més dades biobibliogràfiques sobre l’autor, algunes de les quals restaven fins ara disperses. També posen en el lloc que li correspon l’escriptor, l’activista cultural i valencianista que fou Roig i Civera, tot reconeixent el seu treball i les seues aportacions en tots tres camps.

UNA CANYA DE COL·LECCIÓ

Normalment un ensopega amb un bon llibre o amb un nova col·lecció explorant entre les prestatgeries d’una biblioteca, d’una llibreria, o als magatzems d’una editorial o una distribuïdora. Però allà on mai no es pensaria trobar-lo seria en un rostidor i més si la persona que busca, com és el cas del que ara escriu, no té el costum de menjar carn. Doncs sí, aquesta mateixa setmana, en un famós rostidor de la ciutat de València, durant un dinar al qual em va convidar un amic, un amic que des de fa uns anys sobreviu en la tempestuosa mar de l’edició amb el seu vaixell Germania, m’ha presentat, com si presentara a la seua filla adolescent en el seu primer ball de societat, el seu darrer projecte, i la veritat és que, malgrat tots els desencants que la vida m’ha regalat, encara ha estat capaç de sorprendre’m per la seua bellesa. El meu amic sol tindre gust per l’edició, generositat i bones idees. Es tracta d’una col·lecció de llibres de tapa dura, amb unes magnífiques il·lustracions a tot color en la portada i un paper en el seu interior d’un gramatge just i de color os. Aquesta nova col·lecció porta com a títol La Canya, fins ara s’hi han publicat sis títols d’autors tots ells de reconegut prestigi internacional i guardonats amb el Nobel de Literatura: El faroner, d’Henryk Sienkiewicz, Ubú rei, d’Alfred Jarry, La gallina degollada i altres contes, d’Horacio Quiroga, El guardià del mort i Mort a Resaca, d’Ambrose Bierce, La petició i altres contes, de Jules Renard, La missa de les ombres i altres contes, d’Anatole France, els quals conformen una primera meitat del llibre que, en la segona, ofereixen unes extenses i completes propostes didàctiques per a treballar l’obra i la biografia de l’autor. Les traduccions estan molt cuidades, a més s’han pensat amb notes a peu de pàgina per tal de facilitar al màxim la lectura alhora que enriquir el lèxic als joves estudiants d’ESO per als quals s’ha ideat La Canya.
Junt amb cada volum, dins d’una bossa de plàstic, s’ofereix de manera gratuïta una guia pràctica de verbs.

La veritat és que, assegut davant d’un producte com aquest, no vaig poder tindre ulls per al menjar i la beguda que em servien. Quan una cosa està ben feta, es mereix tota la nostra atenció. A més, quan em va invitar el meu amic no em pensava que em poguera presentar una criatura d’aquestes característiques, estem en un temps en què el material digital diuen que s’emportarà el gat a l’aigua en el mercat editorial. Trobar-me assegut davant d’un editor que vol oferir a la joventut un llibre de qualitat, del que s’ha tingut una cura de rellotger en la forma i el contingut, em va sorprendre i emocionar. I no vaig poder sinó alçar la copa i felicitar-lo.

A LA RECERCA D'UN HOME-PEIX

En faltar un apotecari resident a Dénia, la seua família dóna al poble d’on és originari la seua biblioteca. El regidor de cultura, superat, demana ajuda al cronista local, Benet Pou, per tal de catalogar i recollir els llibres. Entre els volums Benet troba el dietari del mort on es conta la sorprenent troballa d’un home peix davant de les costes de la Marina Alta per part d’uns pescadors. A partir d’aleshores el cronista local iniciarà una investigació per tal d’esbrinar què hi ha de veritat i què de mentida en les paraules de l’apotecari; però prompte ensopegarà amb algú que intentarà dificultar la seua tasca.
Enric Lluch es basa per a escriure aquesta novel·la, Pell d’escata, editada l’any passat per Bromera en la col·lecció Espurna, en una tradició, possiblement d’origen celta, però que a través de la literatura ha passat a ser universal, en la qual es parla de l’existència d’uns éssers marins, amb aparença humana, capaços de copular amb els éssers humans i engendrar descendència. També recull un cas documentat pel pare Feijoó d’un jove cantàbric a qui l’apotecari primer i després Benet Pou estudien per tal d’intentar justificar l’aparició.

Pell d’escata és una novel·la fantàstica que utilitza la tècnica del relat d’intriga per tal d’atrapar l’atenció del lector i fer-li passar una estona agradable. Una narració escrita amb una prosa diàfana, senzilla i sense excessives pretensions.

Enric Lluch és un escriptor veterà, amb una llarga trajectòria dins del camp de la narrativa infantil i juvenil i amb una obra extensa i sòlida que el convertix en tot un referent.

TEMPS DE CANVIS PER A MORGANA

Morgana és una xiqueta que està a punt de complir els dotze anys. Acaba de començar sisé de primària, un curs durant el qual li passaran importants esdeveniments en la seua curta vida. És desperta, intel·ligent i esportista. Morgana, a més, és la protagonista del llibre de Pasqual Alapont El quadern taronja de Morgana, (Il·lustracions Montse Español. Col·lecció El Club de la Ciència. Bromera edicions, Alzira, 2009) un relat escrit en forma de diari, el diari del primer trimestre del curs. Morgana, d’una manera directa i irònica, quan no àcida, anirà introduint el lector en el seu món, un món amb diferents apartats, l’escola i la relació amb els companys de classe, els primers amors, els mestres i algunes de les matèries que impartixen, la seua família: les difícils relacions paternofilials, diverses generacions hereves de diferents educacions que conviuen en un espai; i en eixe petit microcosmos d’una nena que està assistint amb una certa perplexitat als canvis del seu cos i a les necessitats afectives que aquests canvis comporten.
La lectura d'El quadern taronja de Morgana és fluida, la redacció és aparentment senzilla, cal no oblidar que el text el redacta una xiqueta d’onze anys, però tampoc cal no oblidar que darrere del personatge es troba Pasqual Alapont, un autor experimentat, amb grans recursos, que no sols és capaç de construir una història més o menys atractiva i traure-li punta a qualsevol escena, sinó que també sap omplir-la de continguts didàctics i transversals, alhora que ens oferix un model de llengua dúctil i ric.

UNA MASCOTA ESPECIAL

La mascota que no existia (Il·lustracions d'Antoni Laveda. Col·lecció el Micalet Galàctic, núm. 142. Sèrie roja. Edicions Bromera, Alzira, 2009) és el llibre amb el qual l’escriptora de Simat de la Valldigna Lourdes Boïgues va obtindre el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre 2008. David, el protagonista d’aquesta novel·la, que l’editor recomana a lectors a partir dels deu anys, és un xiquet a qui van abandonar els seus pares i que viu amb la seua àvia i el seu oncle. És un xiquet solitari, que no té més amics que una xiqueta d’origen xinés anomenada Magnòlia. Però David té dos grans desitjos, el primer que sa mare torne al seu costat, el segon tindre una mascota. Tots dos pareixen un somni impossible d’aconseguir, ja que de la seua mare no tenen cap notícia, mentre que el segon l’impossibilita una greu al·lèrgia als animals del seu oncle.

Un dia troba en el terra del parc un ocellet caigut del niu. El recull, el cuida i l’alimenta en secret durant unes setmanes amb l’ajuda de la seua amiga. El pollet creix molt de pressa i prompte s’adonen que no és una au, sinó un grifó, un animal mitològic amb cap d’àguila i cos de lleó.
Una nit el grifó, d’una manera instintiva, portarà els nostres amics al món dels animals imaginaris on ell es retrobarà amb la seua família. Després d’unes quantes aventures, David, amb l’ajuda de la seua amiga i d’un drac xinés, tindrà l’oportunitat de demanar-li a un unicorn dos desitjos.
Aquesta és una narració en la qual, partint d’una realitat d’allò més quotidiana, l’autora ens projecta amb versemblança al món de la fantasia. Una història imaginativa, ben construïda, amb una prosa fluida, amena, que atrapa el lector des de les primeres pàgines i el porta fins el final d’una manera còmoda i alhora entretinguda. Un llibre que també recomane a lectors adults que encara coven en el seu interior l’esperit del xiquet que foren.
He seguit d’una manera o altra la trajectòria de Lourdes Boïgues fins i tot des d’abans de publicar el seu primer llibre i, la veritat siga dita, és una autora que ha anat creixent i millorant amb cada nou lliurament.

LA PROMISCUÏTAT D'ARINYÓ

Des de la transició ençà s’ha anat produint, dins de la literatura valenciana, una revolució que ha fet possible la creació d’una infrastructura editorial important, així com l’existència de diverses generacions d’escriptors amb una obra amb un interés remarcable.
Però cap a l’últim terç del segle passat, la generació anomenada dels setanta (em referisc als narradors en la seua majoria del Principat, al País Valencià eixa generació és de poetes) féu un envit pels gèneres i subgèneres narratius. Ja que en una literatura d’una llengua per normalitzar calia omplir espais buits i fer un esforç per buscar nous lectors. Un grup important fins i tot arribà a crear una escriptora fictícia, Ofèlia Dracs, que escriuria un grapat de reculls de narracions de diversos gèneres.
Un dels hereus d’aquella generació de narradors i d’aquesta idea, i dic hereu perquè ell és clarament un autor dels vuitanta, és Manuel Joan i Arinyó.
Però el de Cullera, com tants altres escriptors de la seua generació, va fer els seus primers passos en el camp de la poesia. De fet, s’inicia en el món de l’edició amb Bateguen els desigs, Premi Amadeu Oller 1981.
Els eixos sobre els quals gira la seua lírica són, per una part, l’erotisme, un erotisme dur, de vegades violent, altres utilitzat com una arma satírica; per una altra, la pàtria: un camí d’incomprensió i de lluita, un amor-odi pel que és i pel que ens agradaria que fóra; així com tota una imagineria onírica recollida del gore i del gòtic.

La seua obra poètica completa fou editada el 1999 per l’editorial 3i4 sota el títol El plany de l’home llop, que recull el ja esmentat Bateguen els desigs, Senyera, Crims, Terra i Retaule. Tots ells van obtindre el reconeixement en certàmens literaris.
Com a narrador, jo el definiria com un autor prolífic i promiscu, de fet pense que després de Manuel de Pedrolo i potser que de Miquel López Crespí és el més prolífic i promiscu de les nostres lletres. Prolífic perquè compta amb més de trenta títols en el seu haver, i promiscu pel que fa a la seua capacitat de canviar de registre i de gènere.
Arinyó ha conreat quasi tots els gèneres narratius, el fantàstic, l’eròtic, la memorialística, el negre, la narrativa infantil, la juvenil, i fins i tot ha estat un dels introductors del gore en les nostres lletres.
Inicià la seua trajectòria com a narrador amb Han donat solta als assassins, editat el 1985, i Coses de folls, del mateix any. Uns relats amb un llenguatge directe, descarat, amb una obra que trobe emparentada directament amb el llenguatge de l’audiovisual, carregada a més de referències cinematogràfiques, fins a tal punt que algunes de les seues novel·les han conegut una primera versió en forma de guió cinematogràfic.
Després d’aquests primers llibres canvia el rumb i se submergix dins del gènere eròtic. D’aquesta etapa són Strees, En Tit-Hola (aquest llibre en qualsevol país de l’Islam li haguera costat un disgust, per irreverent, una paròdia bestial, boja, surrealista de l’última cena), Diari de campanya: El fill d’en Marc a Prada (un llibre divertidíssim que conta la intrahistòria més esbojarrada de la Universitat Catalana d’Estiu) i Mateu el fill d’en Marc, aquests dos darrers formaren part d’un fenomen que en la dècada dels vuitanta es va produir al voltant d’un llibre eròtic anònim sota el títol de Quadern d’en Marc, al qual li van seguir altres seqüeles com el Quadern de la dona d’en Marc, o els abans esmentats. El 1995 publica Castell absent, una dramàtica història d’amor i sexe narrada per la seua protagonista.
Arinyó tanca la dècada dels vuitanta guanyant el Premi Sant Joan de Novel·la, amb Les nits perfumades, una obra que obri un dels períodes de la seua narrativa que a mi personalment més m’interessen, el que dedica a la memòria. A aquest volum li seguiren Com la flor blanca i Na Desconeguda, Premi Benvingut Oliver de Narrativa.
Es tracta d’un llarg repàs que fa l’autor, primer evocant els records de la gent més propera a ell abans de nàixer i en els primers mesos de la seua vida, per a després recuperar la seua pròpia memòria fins que als onze anys mor el seu pare i és quan tanca la trilogia. Però aquestes tres novel·les no sols són biografia, Arinyó aprofita per a fer un retrat d’una època i d’un univers que formen part de la nostra història, el petit món d’un xiquet de la dècada dels seixanta del segle passat i d’un poble del litoral valencià, i ens els retrata d’una manera magistral amb tendresa i amb ironia.
Pel que fa a la seua producció dins del gènere negre, entrarien les novel·les Soldada roja, escrita amb Joan Bohigues (una trama sobre els assassins professionals); Contrasentit (sobre el món de les curses de conductors suïcides), aquesta novel·la va partir d’un guió cinematogràfic del qual és autor junt amb Toni Canet i Jaume Talens; i El cas Torreforta, un llibre que a València va provocar un grapat de cartes a diaris per la similitud de la trama amb un cas molt conegut.
En aquestes obres trobem un autor més sòlid, menys donat a experimentalismes i més posat en l’esquema clàssic de la novel·la de gènere. Hem deixat enrere la dècada dels vuitanta, que en cloure tanca una primera etapa prolífica tant en obres com en premis, on destaca l’originalitat de la seua narrativa, el seu atreviment i una imagineria heretada de la seua poètica.
Durant la primera dècada del nou segle ha publicat Cubaneta meua (2004), escrita amb Xesco Guillem, una divertida sàtira sobre les relacions humanes, en el rerefons dels turisme sexual; 10.193. Escuma de mar (2004), l’infern patit per un soldat republicà als camps d’extermini nazi. Posteriorment, sobre la guerra civil i la repressió franquista, ha publicat sota el pseudònim de Joan Medina La màscara de l’amor, una novel·la mosaic on narra la vida d’un home marcat en la seua joventut per la guerra civil fins a la seua vellesa, en plena democràcia, i Fem un trio. El fascinant món de la ploma (2009).
Durant els noranta comença a donar els seus primers passos en la literatura infantil, amb la publicació de diversos llibres, com ara Nadar i guardar la roba, El llop Cento i companyia i Llopcentilandia mix.
En aquesta etapa i en la següent també escriurà alguns llibres per a joves, com ara Linda i Roger, sobre el món de les curses de motociclisme, o Que dur és ser guapo, sobre els records d’un aviador a punt d’estavellar-se, MP una vida de llegenda, basat en les llegendes urbanes, i Les màgiques nits de Prada, on a través de les aventures de dos germans recull la intrahistòria de la Universitat Catalana d’Estiu en què ell mateix ha estat professor.
Una trajectòria llarga, d’un autor que entre les seues premisses està la de captar l’atenció del lector i seduir-lo per a fer-li passar una estona entretinguda amb un llibre en les mans.

(Text de la presentació de Manel Alonso a la conferència efectuada per Manel Joan i Arinyó el passat 4 de febrer de 2010 a la biblioteca de Sagunt dins del cicle Dies de Literatura)

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

Els membres del grup de teatre Arenal reciten a la Casa de Cultura de Petrer el poema Cauen les persianes del capvespre del llibre de poesia Correspondència de guerra.

EL MÓN EN DOTZE POSTALS

Una de les vessants creatives menys conegudes de Joan Baptista Campos Cruañes (el Grau de Castelló, 1961) és la de narrador, encara que compta en el seu currículum amb quatre llibres de relats: El cadàver (2000), Contes d’estiu (2002), El món en dotze relats (2009) i Històries naturals (de pròxima aparició). La seua poesia, per la qual és més conegut i fins i tot diria que més reconegut, està impregnada per les seues vivències personals com a metge, com a ésser humà i per una de les seues grans passions, el viatge.
El món en dotze relats (XI Premi de Narrativa Catalana Sant Just Desvern. Editorial Proa, Barcelona, 2009) és el primer llibre de narrativa de viatges de Joan Baptista Campos. Dotze relats a través dels quals recorrerem ciutats d’Europa, el Carib, Amèrica del Nord, Àfrica i Àsia. Dotze artefactes narratius carregats de lirisme, escrits amb una gran sensibilitat, per un home d’esguard atent, obert i tolerant, un home que des del seu jo ens descriu el món que se li va obrint al davant, apuntant l’anècdota, les actituds que l’han colpit, els interrogants que se li han obert, obligant el lector a calçar-se unes sabates còmodes i a passejar amb ell pels carrers de Praga, del Caire, de l’Havana... I descobrint que hi ha mons més enllà de la ratlla de l’horitzó, diferents, diversos, que hi ha altres gents i altres cultures per conéixer.
Campos, a diferència d’altres escriptors viatgers, mai no viatja sol; encara que pot fer les seues incursions solitàries, sempre hi ha algú que l’acompanya, la mirada del qual s’endevina darrere del poeta. És una companyia que li és necessària i que a l’hora d’escriure el fa passar involuntàriament d’un jo a un nosaltres. Ell, a diferència de Josep Pla, no va fent el badoc, els seus viatges estan molt planificats, sap molt bé el que vol, ha arribat fins allí darrere de les petjades d’un escriptor, o buscant una certa espiritualitat, o un paisatge, o una manera diferent d’entendre la vida. Així i tot, és conscient que per molt planificat que tingues el viatge, l’inesperat, la sorpresa saltarà com una llebre en qualsevol moment, trastocant-ho tot i enriquint la vivència.
Darrere d’aquests relats he vist el batec que va marcar el ritme d’alguns dels seus millors llibres de poesia, els paisatges i les escenes que els van alimentar. Recomane als possibles lectors que junt amb aquestes dotze postals tinguen aquells a la vora i els tornen a llegir, el viatge serà més intens, més ric, més literari.