Anselm Martí, un home que a
finals de la dècada dels huitanta i primers anys noranta va ser cantant i
guitarra del grup Situació Extrema (la primera banda que introduïx la dolçaina
en el rock), ha tornat als escenaris i als estudis de gravació per tal
d’oferir-nos el seu primer treball discogràfic en solitari sota el nom artístic
de Martí Jover.
En la portada d’aquest primer cedé
no apareixen, al costat d’una fotografia del seu rostre realitzada per Carlos «Fletxa»,
més que les inicials M J, no sé si com a títol o com una signatura de l’autor.
Així doncs, MJ ha estat gravat i masteritzat a l’Estudi 14 i recull quinze de
les més de trenta cançons que durant el període que va del 2011 al 2012 Martí
va estar treballant. Són huitanta minuts de cançons amb notables influències
del rock, el jazz, el blues, el country, la bossa nova, el bolero, la cançó
d’autor i fins i tot la música tradicional valenciana, aquesta darrera es fa notar
sobretot en temes com ara Raboseta, ix
del cau.
Quinze cançons amb una base
musical rica, amb uns arranjaments cuidats en què una veu càlida interpreta
unes lletres carregades de sensibilitat, alhora que dialoga amb un instrument
solista, quan és la guitarra se li nota que el seu mestre ha estat Mark Knopfler.
Martí Jover es definix com a
cantautor, però, des del meu humil punt de vista, les seues cançons estan molt
allunyades del prototip de cantautor que els valencians estem acostumats a
veure i escoltar. La seua manera d’escriure les cançons, d’arranjar-les,
d’interpretar-les, no té res en comú amb la cançó francesa, la italiana i la sud-americana
que tanta petjada han deixat en el repertori i l’actitud a l’escenari dels
nostres cantautors.
Martí Jover s’ha nodrit
majoritàriament de la música anglosaxona, i no estic pensant en Joan Baez o
Pete Seeger, sinó en B.B. King, Eric Clapton, Dire Straits... Les seues cançons
no li deuen res al crit raimonià, al magnífic i versàtil histrionisme de
l’Ovidi, al sabor mediterrani de Paco Muñoz, Lluís “El Siforner” o Miquel Gil,
a la denúncia de Pau Alabajos i Feliu Ventura, sinó que s’acosta més a la
manera d’entendre la música de Remigi Palmero, Òscar Briz, Carles Pastor,
Carles Enguix fins i tot, junt amb els diversos ecos que li he pogut escoltar,
he trobat els d’Hilario Camacho.
Jover ha construït el seu disc
amb tendresa, ofici i passió, un disc de ritme pausat, vellutat en algun
moment, que invita a relaxar-nos, a pegar-li una puntada de peu a l’estrés i
escoltar sossegadament, a agafar la parella en una abraçada i dansar dibuixant
moviments sensuals i suggeridors.
Quinze cançons magnífiques que
aquest cantautor de Cocentaina ens oferix com un ram de flors per alegrar-nos
el dia. Gràcies, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada