MEMÒRIES D'UN RODER

Sempre he pensat que aquella frase que Plutarc atribuïx al general Pompeu que deia: «Navegar és necessari, viure no» és una sentència a la qual, des de la meua humil modèstia (qui sóc jo per a esmenar Plutarc), no li trobe la gràcia, ja que per a mi viure és el més important, i viure no és sinó anar navegant. Viure, aprofitar el moment, i després, seguint el consell de García Marquez, «vivir para contarla», que no és una altra cosa que compartir amb els altres la nostra experiència, les nostres emocions, sensacions, sentiments, la nostra mirada.

Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941), que fou en un temps capellà, periodista i polític, i ara un jubilat, ha sentit que li ha arribat el moment de contar-nos la seua vida i ho ha fet amb el llibre Memòries d’un roder, que ha publicat enguany Vincle editorial.

De família conservadora i catòlica, Ernest Nabàs estudià al seminari de Tortosa i després fou vicari a Vilafranca del Maestrat i rector a Xodos, on va exercir un sacerdoci obert, rebel i compromés socialment. A finals de la dècada dels seixanta del segle passat es traslladà a la ciutat de Concepción a Xile, on va estudiar ciències de la informació mentre exercia de capellà i de periodista. Allí visqué l’arribada de Salvador Allende a la presidència de la República i el colp d’estat del general Augusto Pinochet. A Xile abandonà el sacerdoci i es va casar.

Expulsat del país sud-americà, tornà al País Valencià, on exercí de periodista i s’afilià al PSPV, i amb la fusió entrà al PSPV-PSOE.

Nabàs fou un dels homes de confiança del secretari general dels socialistes valencians i president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, el qual el va nomenar cap de premsa de la institució autonòmica. També va ser secretari de comunicació de la comissió executiva del partit i diputat a les Corts Valencianes durant tres legislatures.

Més endavant mantingué una postura molt crítica, desencantat com estava per les posicions polítiques del PSOE.

En Memòries d’un roder, Nabàs agafa la figura llegendària del roder el Gatet d’Otos per a construir el quadern de bitàcola de la seua navegació vital que l’ha fet rodar pel món amb set vides com un gat.

Les memòries d’Ernest Nabàs tenen una prosa senzilla, àgil, que fa que el volum es llija com una crònica periodística. L’únic defecte que li podria retraure és eixa necessitat que se li veu de deixar constància del nom i del cognom de la gent que en un moment o altre el va acompanyar. El que li agraïsc és la seua valentia per a contar-nos els secrets de la política i del periodisme valencians. Trobe que les memòries d’Ernest Nabàs podien haver donat per a diversos volums, de vegades l’he vist massa concís.

És un llibre interessant i amé. A través del relat accedim a un lloc privilegiat des d’on podem veure l’escenari i l’actuació dels diversos personatges que van ser protagonistes de moments històrics de Xile i del País Valencià durant una època il·lusionant en què estàvem construint el nostre autogovern. Però la mirada de l’autor va més enllà i ens oferix les bambolines de la política vistes des de dins i des de la llotja reservada als periodistes, que en un país petit com el nostre també juguen d’alguna manera a fer-ne quan no a ser meres corretges de transmissió de grups de pressió.

Ernest Nabàs, a més, ha estat llibreter, agitador cultural, fotògraf i viatger, d’aquestes experiències també ens parla, algunes de les quals són necessàries en el relat ja que conformen una baula entre un període i un altre de la seua vida, i altres podrien haver donat per a un o diversos llibres de viatges.

Un llibre necessari i interessant, que en pocs mesos ha arribat a la segona edició, i això al país i en la llengua dels valencians no passa cada dia.

EL PARADIS A LES FOSQUES

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.

En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més  baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges..., individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant.

EL REBOST PERFECTE

Al llarg de la seua vida, ma mare ha estat una dona sense les qualitats més bàsiques per a ser una bona cuinera, el meu pare no s’acostava als fogons ni portant-lo lligat amb una corda, però sort que teníem la meua àvia. Jo, com a comensal, sóc el que es diu un perepunyetes. No saben vostés la quantitat de sopars i dinars socials en què he acabat matant la gana amb un tros de pa amb oli. Em vaig veure forçat a aprendre a cuinar per a poder menjar al meu gust. Sóc un cuiner discret i irregular a qui li agrada estar sol a la cuina i sense pressions de cap tipus.

L’escriptor de Borriana Joan Garí ha tingut més sort que no jo, la seua mare fou una magnífica cuinera que no sols el va alimentar i li va educar el gust, sinó que també va acabar inspirant-li el llibre La memòria del sabor. Joan Garí és un home a qui li agrada gaudir del millor que ens pot oferir la vida, un bon plat, un bon vi, un bon licor, un bon cigar, un bon viatge, un bon llibre...

En La memòria del sabor hi ha el capítol Menjar fora de casa, on, no sé si d’una manera conscient o inconscient, Garí ens informa que tard o d’hora escriurà un llibre com El rebost imperfecte. La cuina de Miquel Barrera (Onada edicions, 2018).

Però qui és Miquel Barrera? Barrera, junt amb Ricard Camarena i Quique Dacosta (als quals dedica un apartat del llibre), és un dels millors cuiners del País Valencià. Un home de la Vall d’Alba (Plana Alta), profundament arrelat a les comarques del nord del País Valencià i coneixedor dels productes de qualitat que oferixen el mar, el camp i el bosc de l’espai on habita i que ha acabat convertint en el rebost de la seua cuina. Una rebost per a una cuina saborosa, diversa, pròxima, saludable i amb arrels en la tradició local.

Joan Garí no ha volgut només oferir al lector un retrat del cuiner en el seu lloc de treball, ha volgut anar més enllà, situant-lo com una de les darreres baules de la llarga tradició culinària valenciana. Després el col·loca en un espai, en un temps, en una família, ens explica com s’interessa per la cuina i els productes amb els quals acabarà treballant, productes de qualitat i de proximitat, a través dels quals coneixerem el territori, un espai geogràfic amb una gran varietat d’ecosistemes on un individu sensible i creatiu, amb les idees clares com Barrera, ha treballat fins aconseguir uns plats magnífics. Del rebost passarem a la cuina per a tot seguit regalar-nos divuit receptes suculentes.

Onada edicions és una de les poques editorials valencianes que compta en el seu catàleg amb diverses col·leccions dedicades a la cuina. Es tracta de volums ben editats que recullen la varietat de la cuina de les comarques del nord del País Valencià i del sud de Catalunya. El rebost imperfecte, que obri la col·lecció La Teca Maior, està excel·lentment editat. Els textos de Joan Garí a més van acompanyats per les fotografies a color de Ramon Usó.

La prosa de Joan Garí és ací més suggerent i sensual que mai, bascula entre la crònica periodística i l’assaig. Garí no és un escriptor a qui li agrade quedar-se en la superfície, és un radical, un individu que busca l’origen de les coses, saber la seua evolució al llarg del temps, contrastar la seua visió amb la d’altres autors que l’han precedit, citar-los si cal, assaborir-ho tot, prendre’s el temps necessari per a la reflexió i després contar-ho, d’una manera intel·ligent i brillant.

Bona lectura, bona cuina.

LA DESFETA DEL SISTEMA FINANCER VALENCIÀ

«Al amigo el favor, al enemigo la ley», aquesta sentència del vell caciquisme espanyol que alguns atribuïxen al comte de Romanones descriu a la perfecció no sols els darrers cent cinquanta anys de la política espanyola, també és la base per a entendre la versió del capitalisme a l’Estat Espanyol, anomenat capitalisme castís o capitalisme d’amiguets. Un capitalisme en el qual un seguit de famílies han parasitat els pressupostos generals, convertint-se en una càrrega i un fre per al progrés social de l’Estat i la seua economia.

Famílies que controlaven el poder local, provincial i estatal en un principi, i amb la creació de l’estat autonòmic, també els pressupostos de les diverses comunitats autònomes.

Aquesta forma de capitalisme ha estat un fre per al bon desenvolupament del sistema democràtic, el qual han acabat manotejant i pervertint a favor seu.

El País Valencià, els darrers vint-i-cinc anys, ha assistit a la desfeta del seu sistema financer i a la ruïna econòmica de la seua institució autonòmica que ha estat a punt de costar-li l’autogovern. El catedràtic d’Economia de la Empresa Joan Ramon Sanchis i Palacio publica en l’editorial El Vincle el llibre La desfeta del sistema financer valencià, un volum breu, escrit amb un llenguatge que els profans en economia poden entendre sense perdre’s en un laberint de xifres i de conceptes per a especialistes.

Sanchis explica el naixement de les caixes d’estalvis, de les caixes rurals i de les línies de crèdits de les diverses cooperatives agràries, quina funció van tindre en l’economia valenciana. Escriu també de les diverses fusions que al llarg de la història es van fer, de la pujança de les grans caixes d’estalvi valencianes. De la seua politització, del seu protagonisme en el finançament a constructors i promotors immobiliaris, i dels projectes faraònics i fracassats de la Generalitat Valenciana. De la seua mala gestió, del seu declivi i posterior venda a grans bancs forans.

També ens parla del saqueig de les institucions financeres valencianes, com ara l’Institut Valencià de Finances i la Societat de Garanties Recíproques.

Tot gran fracàs té noms i cognoms al seu darrere, en aquest cas el dels presidents de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, Francisco Camps i molt especialment el de José Luis Olivas, així com els seus diversos equips, però també els d’una oposició cega que en un principi els va deixar fer a canvi d’una part del pastís.

Sanchis no es conforma d’exposar la situació en què ha quedat el sistema financer valencià, també oferix tot un seguit de mesures que des del seu punt de vista podien ajudar a la seua recuperació.

Un llibre necessari per a qui vulga entendre què va passar-li a l’economia valenciana durant els vint anys de gestió del Partit Popular.

ESCRITS CONTRA EL SILENCI

Joan Fuster ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià més rellevant del segle xx, la seua obra fou una lluita constant contra el silenci. Hi va haver, en un principi, un Fuster poeta, després un Fuster assagista hereu de Montaigne, de Diderot, més tard un Fuster cívic el pensament del qual cristal·litzà en una proposta moderna i racional per al valencianisme, davant d’un valencianisme folklòric, conservador i regionalista.

L’assagista Toni Mollà, profund coneixedor de l’obra del mestre de Sueca, un fusterià ortodox, com a ell mateix li agrada definir-se (una mena d’oxímoron, ja que Joan Fuster fou un heterodox), edita en Vincle editorial el llibre Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster). Es tracta d’un recull de textos de diferent origen: conferències, guions, articles d’opinió publicats en diversos mitjans, tots ells recollits, organitzats i enquadrats dins d’una estructura major. Un volum on el sociòleg i periodista Toni Mollà pega un colp damunt la taula, alça el mantell de pols que intencionadament uns i altres han deixat caure sobre l’obra de Fuster i assenyala amb dit acusatori aquells que, sense haver llegit un llibre de Fuster, la consideren obsoleta i superada. Mollà, tot seguit, alça la veu reivindicant i argumentant la seua vigència.

Toni Mollà sempre ha cregut que la societat necessita, per avançar, una utopia, sobre la qual reflexionar i aprofundir, una idea en construcció per a un país inexistent que hauríem de començar a construir.

Per a Mollà, Joan Fuster i un bon grapat d’intel·lectuals valencians que se’n senten hereus (Josep Vicent Marqués, Gustau Muñoz, Josep Iborra...), han posat els fonaments sobre els quals alçar el nou edifici.

Hi ha, des del seu punt de vista, qui pretén aturar l’obra, abandonar la revolució tranquil·la encetada per Fuster, tornar a la comoditat d’un valencianisme sense horitzó, que no pose en dubte res. Hi ha qui, des de la reacció, ho dinamita tot sense temor a deixar el país com un solar arrasat i en vint anys de govern quasi ho han aconseguit.

Toni Mollà és un intel·lectual amb les idees clares, un assagista valent que des de la trinxera de l’article d’opinió defén unes posicions i uns plantejaments nítids, sòlids. Un escriptor amb una prosa diàfana, directa i atractiva.

El de Toni Mollà no és només un crit contra el silenci, que ens condemna a l’ostracisme, és una reivindicació de la figura i obra de Joan Fuster. En el llibre trobem a més la crítica d’un temps i d’un país que haguérem volgut diferent.

CREUAR L'INSTANT

Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.

L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.

Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.

Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.

Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.

El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.

En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.

Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.

GEOGRAFIES DE L'ATZAR

La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Alba Fluixà ha publicat aquest any 2018 el que és el seu segon llibre de poesia, Geografies de l’atzar, en l’editorial Bromera. El primer, En el camí de l’alba, aparegué fa cinc anys en l’editorial Germania. En fer un colp d’ull a la bibliografia d’Alba Fluixà, ens adonem que el seu és un cas atípic dins de la poesia valenciana, ja que fins ara i com és habitual no ha accedit a l’edició de cap dels seus llibres a través d’un certamen literari.

Alba Fluixà forma part d’un petit grup d’escriptors valencians de diverses generacions que provenen de les arts plàstiques, com ara Manuel Bellver, Anna Moner, Sebastià Carratalà, Jordi Colonques o Manuel Baixauli, autors tots ells amb un estil propi i una gran personalitat. Encara que caldria puntualitzar que en el cas d’Alba no sabem si abans va nàixer la pintora que l’escriptora, ja que des de menuda ha tingut una gran vinculació a la creació literària a través del seu pare, el també poeta Josep Antoni Fluixà. Com el seu progenitor, Alba també és una gran agitadora cultural, una tasca que ha realitzat amb èxit organitzant interessants activitats en les quals la poesia i les arts plàstiques anaven de la mà.

En Geografies de l’atzar trobem una poeta més madura i més segura que en el seu anterior llibre, una autora que comença a dominar amb certa solvència tots els recursos del llenguatge.

Alba es troba còmoda en el vers lliure. En la construcció dels seus poemes, la seua mirada és fonamental, una mirada femenina i feminista, però és a la vegada la mirada d’una pintora preocupada pels jocs de les formes i els colors. Hi ha molts dels seus poemes on el llenguatge pictòric es barreja amb el llenguatge poètic, i de vegades el poema s’ha convertit en un llenç pintat amb mots.

A més de la mirada, hi ha l’experiència íntima dels grans moments on l’amor, l’absència o la mort l’han colpejada, però també la dels petits instants, els petits i intranscendents detalls que ens oferix la vida i que ha sabut recollir i col·leccionar perquè no es perderen.

La seua és una poesia clara, la poeta ocupa el centre del poema i el batec del seu cor és el que marca el ritme del poema.

Alba sap qui és i amb quins autors té algun deute, quins són els seus objectius vitals, però també estètics. De tant en tant li agrada aturar-se, prendre aire i repensar el seu camí, l’atzar és important però sé que a Alba li agrada no dependre’n, sinó del seu treball.

La seua poesia s’emmarcaria dins del realisme intimista i està tocada per una certa narrativitat. La poeta sol situar-nos en un espai i en un moment concrets per a dotar d’una intensitat plàstica allò que diuen els versos.

Geografies de l’atzar és un llibre ben estructurat, conformat per versos oberts, plens de llum, aparentment senzills, que inviten el lector a entrar-hi amb una gran facilitat i per això mateix a retornar-hi les vegades que calga.

LA TORRE NEGRA

En un país on hi ha segurament més poetes (compte, no he dit bons) que lectors de poesia, és tremendament fàcil que un llibre solvent, diria més, que un magnífic llibre de poesia passe desapercebut al públic (si és que en té) i a la crítica especialitzada. Hi ha títols que per la seua nul·la distribució i/o difusió, a pesar del gran esforç que puga fer l’autor o autora en aquest sentit, tenen una aparició efímera en el mercat (si és que existix o és un mite com el Dorado), si és que realment l’editor l’ha enviat a les llibreries i, si ho ha fet, els llibreters s’han sentit magnànims i han decidit exposar-lo en les prestatgeries durant una setmana, aquests llibres acaben convertint-se en vertaders secrets dels quals només es té referència en llegir un dia la nota biogràfica del seu autor.

Aquest estiu ha caigut en les meues mans, d’una manera casual, La Torre negra. Cròniques perdudes. A pesar del que ens anuncia el títol, no estem davant d’una novel·la a l’estil de Les Cròniques de Nàrnia, sinó davant d’un llibre de poesia editat per l’Ajuntament de Burjassot (Horta Nord) i imprés i enquadernat als tallers de la Diputació de València.

L’autor de La Torre negra. Cròniques perdudes és Alfons Navarret, un poeta valencià que pertany a una generació d’autors nascuts al principi de la dècada dels setanta del segle passat, autors bona part dels quals amb una trajectòria ja sòlida i interessant com ara Josep Porcar, Alexandre Navarro, Susanna Lliberós o Ramon Ramon. El volum ha estat il·lustrat per l’artista plàstic i poeta d’origen cubà Abel Dávila.

La Torre negra. Cròniques perdudes és d’entrada un homenatge a la ciutat on durant un temps ha residit Alfons Navarret, Burjassot, ell és nascut a Alfara del Patriarca, però també és l’excusa i l’espurna inicial per a una col·lecció de poemes que ens acaba parlant de l’individu front al món. Aquesta excusa és l’encara discutida etimologia sobre l’origen del nom en àrab de Burjassot, torre negra, però també hi ha qui diu que podria ser la torre del bosc o la torre de l’assut.

Una excusa per a escriure una extensa col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en nou apartats que va desenvolupant des de paisatges exteriors per camins que el porten a un paisatge interior on batega amb intensitat el foc roent de la vida.

La Torre negra. Cròniques perdudes és un llibre d’una intensitat lírica remarcable on Navarret dona exclusiva preeminència al vers lliure i empra com una eina més en la seua imagineria poètica personatges i situacions històrics en el marc d’un paisatge més o menys recognoscible.

El llibre compta amb dues engrescadores introduccions de dos narradors de la ciutat de Burjassot, Jordi Sebastià, que aleshores era l’alcalde, i Antoni Rovira, dos textos que han sabut captar a la perfecció l’esperit d’aquest nou treball d’Alfons Navarret.

Navarret és un dels poetes valencians a qui l’envolta un aire d’afectació d’un cert misticisme que té a veure amb l’espiritualitat que acompanya el fet poètic. Un misticisme que és una barreja entre l’ebullició creativa i la passió per la poesia, que és passió per la vida. Aquesta atmosfera també envolta els seus poemes i els dota d’un batec que atrapa el lector.

CENT TRIBUTS

Després d’haver publicat el doble cedé Tribut, un sentit homenatge a la cançó d’autor, amb vint-i-quatre versions de temes d’autors nacionals i internacionals, el poeta, compositor i cantant de Castelló de la Plana Artur Àlvarez ha publicat el primer semestre d’aquest any 2018 un recull de poemes amb els quals fa un reconeixement íntim a cent músics que l’han colpit, emocionat i influenciat al llarg de la seua carrera. Músics i intèrprets d’estils i gèneres diferents, des de Pavarotti fins a Chuck Berry, passant per Violeta Parra o Jaume Sisa.

El llibre porta com a títol 100 (Tributs) en do major i l’encapçala un pròleg del periodista i crític musical Manolo Bosch, que aprofita per avisar el lector despistat sobre això: «No hi ha música en aquest llibre, encara que en realitat tot el poemari és música».

Es tracta d’una edició privada i numerada on, a més d’un centenar de poemes, trobem un parell d’annexos amb la biografia i la discografia dels homenatjats. El llibre s’ha presentat a la capital de la Plana mentre Artur Àlvarez començava a compondre les deu cançons que conformaran el seu darrer treball discogràfic, 10 poetes contemporanis, en què posa música i veu a deu poetes valencians vius, cinc homes i cinc dones de diferents generacions i procedències. Aprofite l’avinentesa per a dir que 10 poetes contemporanis té previst eixir al mercat la tardor pròxima, però abans l’autor farà un micromecenatge.

100 (Tributs) en do major és una col·lecció de poemes en vers lliure on trobem, per una banda, elegies a músics que han desaparegut els darrers anys com ara Javier Krahe, David Bowie o BB King, així com retrats amb els quals Artur Àlvarez en poques línies ens fa cinc cèntims de l’aspecte físic, de l’aportació musical i de les virtuts del músic en qüestió, alhora que fa referència a algunes de les seues cançons més emblemàtiques, als gèneres que ha practicat i fins i tot a les guitarres que ha utilitzat al llarg de la seua carrera. Són retrats amb un parentesc llunyà amb els Homenots de Josep Pla, però amb un gran estalvi de paraules.

El llibre té algun alt-i-baix, però així i tot hi ha un nombre important de poemes ben construïts i amb un interés constatable. Pel que fa a les elegies, la que més m’ha agradat és la que dedica a Antonio Vega: «Avui en el record, els carrers mullats / reflecteixen els cantons del teu esbarjo». Com a poemes, personalment considere que els millors són els dedicats a Gordon Matthew (Sting), a Silvio Rodríguez i a Carlos Santana, des del meu punt de vista el dedicat al guitarrista mexicà és el que millor reflectix l’objectiu que s’ha proposat l’incansable Artur Àlvarez: «Una guitarra / que colpeja la ciutat / a ritme de llum de gas. / Que t’aparta dels mals camins / amb la tarongina de la seua il·luminació. / Una guitarra que il·lumina / la pietat del cor / i bandeja l’ombra de la pena, / el ressò del dolor».

Un bon llibre per a cloure el tribut que un músic honest ha fet a tots els seus mestres.

32 MANERES DE DIR ADÉU

Almudena Puchol Serrano (Alcàsser, Horta Sud, 1979) és una poeta que apareix en el panorama literari valencià el 2013 amb la publicació, en l’editorial Germania, del llibre Paraules que mosseguen la nit, un volum on trobem algunes dels trets més característics de la seua poesia, una certa propensió a la narrativitat, un realisme de marcat caràcter intimista i uns poemes amb imatges senzilles i un ritme interior amb batec diàfan.

L’any 2015, en l’editorial Neopàtria, publica el seu segon poemari, El desig quotidià, ací Almudena Puchol afegix una nova peça en la construcció d’una poètica que vol sòlida i inspirada en les petites i grans emocions quotidianes que un ésser humà sent cada dia i que acaben donant forma i color a la seua història personal.

Enguany, i de nou en Neopàtria, Almudena Puchol Serrano ens oferix el seu tercer poemari, 32 maneres de dir adéu, on trobem una poeta més madura i amb més domini del complicat i sofrit ofici de compondre versos.

Almudena és una autora que naix i creix d’una manera assossegada, tranquil·la, quasi silenciosa, es deixa veure poc o gens pels cenacles literaris, no té cap vel·leïtat de vedet, només la mou una gran passió per la vida, per l’ésser humà i per la poesia.

32 maneres de dir adéu no és un llibre unitari, ni tan sols conté trenta-dos poemes. Hi ha, sí, un primer apartat que conforma el cos central del llibre amb vint-i-cinc poemes, amb els quals seguint el títol Almudena ens parla dels diversos comiats que ha viscut o d’aquells de què ha estat una privilegiada testimoni al llarg de la seua vida. Moltes de les imatges que utilitza estan extretes de la realitat quotidiana i l’autora, d’una manera senzilla, les convertix en fabulosos instruments amb els quals evoca i suggerix unes emocions i uns sentiments que van negant l’ànim del lector fins a fer-lo partícip de cada vers.

Després apareix un segon apartat, Les ciutats que no dormen (o no diuen adéu), amb cinc poemes que recullen l’impacte que ciutats com ara Samarcanda, Tebes, Havana, Samotràcia, Jerusalem o Roma (la tria té molt a veure amb l’altra vessant de la poeta, ja que és llicenciada en Història per la Universitat de València) produïren en la nostra autora. Viatjar és un verb ple de benvingudes, acolliments, descobriments i comiats que sovint s’experimenten en molt poc de temps.

El tercer apartat, Un adéu ferroviari, és un extens poema de vers lliure i amb una concepció narrativa, un apartat ple d’escenes i d’escenaris amb una gran força visual que l’emparenten amb el cinema.

I tanca el llibre, com un epíleg, L’adéu conclús, amb un únic poema amb el qual des del primer vers la poeta afirma: «És hora d’aplacar la set. / D’apaivagar camí, de seure, de tornar / o no mirar enrere». És l’hora de reposar, de trobar-se amb un mateix, de respirar a fons i escriure sobre tot allò que ens ha colpit després d’haver sobreviscut a trenta-dos comiats.

EL NOM I LA COSA

Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.

Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.

Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.

Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.

Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.

El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.

Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.

El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.

POEMARI PER A OCIOSOS

Manel Pitarch (Vila-real, 1966), en el seu darrer amb el qual que va obtindre el 2017 el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, Poemari per a ociosos (Bromera, 2018), ha volgut que l’ombra de Joan Fuster recorreguera de dalt a baix tot el volum. Vull dir el Joan Fuster poeta, però també l’assagista. Ho fa, en primer lloc, per a retre homenatge a un intel·lectual que admira i que considera una peça fonamental de la literatura valenciana; i en segon lloc, perquè té la pretensió de mantindre un diàleg obert amb ell sobre diversos aspectes vinculats a la literatura i la realitat.

Però no és sols Joan Fuster l’escriptor interpel·lat per Manel Pitarch, també ho són, en menor mesura, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Josep Piera, Vinyet Panyella i fins i tot Vladimir Nabokov.

Poemari per a ociosos se’ns presenta com un gran edifici al qual entrem per un petit pòrtic, on l’autor ens posa sobre la taula com les dèries del present afecten la creació poètica que aspira a transcendir en el temps; per a després obrir-se en quatre estances, Edifici de paper, Galeria de vestigis, Trinxera d’orquídies i El llegat d’Hesíode, i tancar-ho amb un epíleg, un poema que porta un títol si més no suggerent, Antídot, la qual cosa ens obliga a pensar: un antídot per a què?, segurament per a trencar les diverses cadenes i aspirar a la màxima llibertat creativa per damunt d’imposicions temporals.

La primera estança amb la qual ens trobem en travessar el pòrtic, Edifici de paper, està formada per vint poemes breus i és potser des del meu punt de vista la més compacta. Ací Manel Pitarch, des de la poesia, s’acosta a eixos artefactes literaris carregats amb la pólvora de les idees que eren les diverses entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Uns poemes que s’emparenten amb la poesia oriental, el haiku i la tanka.

Galeria de vestigis, formada per dotze poemes, ens parla de com el record és una interpretació subjectiva i literària de la vida i com la literatura es nodrix dels records i com aquests prenen cos a través de la paraula.

Trinxera d’orquídies ens endinsa en l’amor i el desig, en el gran teatre de les emocions i els sentits.

En El llegat d’Hesíode trobem una poesia més nua, narrativa, a través de la qual Pitarch ens parla de la brevetat, de la fragilitat de la vida, de la forta impressió que deixa en nosaltres la nostra infantesa, però també la dels nostres fills a la qual assistim preocupats i plens de temors. En aquesta estança, més que en cap altra, Pitarch s’assaja jugant amb mites grecs com ara el d’Èdip.

Manel Pitarch, en aquest Poemari per a ociosos, ens oferix una poesia amb un lèxic ric i cuidat, amb el qual d’una manera minuciosa construïx imatges que venen a subratllar un discurs poètic profund, fill de l’eco de tantes i tantes lectures i d’una interpretació personal de la creació literària.

TROBADES COMPLICADES

 Jesús Moncho, veterà escriptor de Gata de Gorgos (Marina Alta), ha publicat durant el primer semestre del 2018, dins de la col·lecció L’espill d’Edicions del Sud, el recull de contes Nice to meet you (Mira que bé, de topar-me amb tu).

Moncho és un narrador amb una prosa molt personal i amb una mirada intensa amb la qual recull i analitza amb minuciositat la realitat que l’envolta, per més plural i crua que aquesta siga.

Nice to meet you recull quinze narracions breus dividides en dos apartats, Llibre primer amb set relats i Llibre segon amb huit. Són quinze contes d’un realisme colpidor la majoria, a través dels quals Moncho ens descobrix petits universos i personatges que es troben en el nostre propi univers, sovint els tenim tan a prop que ni tan sols som capaços d’endevinar la seua sola existència. De vegades estem massa pendents de les falses realitats amb les quals ens entreté el sistema que ens fan perdre el batec d’allò que ens envolta.

Jesús Moncho ens presenta, un a un, una llarga galeria de personatges i ens situa com a espectadors privilegiats de la seua realitat, la qual que de colp i volta canvia, sovint per l’aparició d’un nou personatge, i aleshores s’accelera adreçant-se cap a una radicalitat que porta a situacions límit, on es perd l’ètica i la moral, on de vegades es desferma una violència crua i cruel. El lector se sent colpit, sorprés, incòmode i fins i tot indignat.

Hi ha un moment, durant el Llibre segon, en què Jesús Moncho deixa aquest realisme cru per a oferir-nos uns relats que voregen espais onírics, fantàstics i màgics. És un canvi, encara que premeditat, una mica estrany, que ve a justificar la divisió del volum en dues petites col·leccions i que el lector acaba entenent, ja que en el fons l’autor no renuncia mai a escriure sobre eixa realitat social que l’interpel·la i l’obliga a respondre.

Nice to meet you recull alguns dels millors relats que fins ara ha escrit Jesús Moncho, on l’autor ha posat tota la carn en la graella i s’ha jugat el bigot per a traure-la en el seu punt ideal.

LA LLUM DEL CURTCIRCUIT

Josep Lluís Roig (Oliva, la Safor, 1967), en La llum del curtcircuit (Bromera, 2018), ens oferix trenta poemes de vers lliure marcadament narratius, més un petit que fa d’introducció i que porta com a títol Zero.

El llibre està escrit en primera persona. La veu narrativa és la d’un personatge masculí atrapat en un paradís artificial creat per infinites dosis d’alcohol i de pastilles de diverses formes i colors. Un individu marginal que deambula per espais on la ciutat envaïx d’una manera bruta i brutal el camp que l’envolta.

El paradís artificial en realitat no és més que l’infern d’un individu que s’ha convertit en un patètic titella de les seues addiccions. Un individu sense passat, tosc, que xafa contínuament la línia roja que separa la vida de la mort. Josep Lluís Roig pretén posar-se en la pell del personatge i que, sota la mirada del lector, apareguen com una única persona, fent-nos creure que és ell qui ha baixat a l’infern, però en realitat només és un espectador privilegiat que acompanya l’altre i que fa de notari d’una vida balafiada. El pobre desgraciat, dut per l’ànsia de viure més ràpidament i amb més intensitat la vida, gaudint de cada instant, experimentant per tal d’aconseguir noves sensacions que només la química pot oferir-li, ha inutilitzat el diferencial i s’ha vist atrapat en un tràgic curtcircuit on es mou com un espectre.

Així i tot, aquest titella atrapat en el caos troba una dona que li desperta el desig, un desig sense mesura, i també l’amor i una certa tendresa. Ella, també addicta, és capaç de rebaixar-se i oferir el seu cos a canvi d’una dosi, el seu amor és fals. En un moment determinat, però, ella és capaç d’allunyar-se d’aquest infern artificial i deixar-lo sol.

La presència d’aquesta dona ha estat com una llum que ha il·luminat com un foc d’artifici la nit térbola que habita el personatge. Ha estat un esclat potent però breu, ell necessitava la llum d’un far que li il·luminara el camí de tornada a la realitat.

La llum del curtcircuit, amb el qual Josep Lluís Roig va obtindre el Premi Mallorca de Poesia 2017, és un llibre amb una poètica crua, descarnada, obscura com la sang seca en el braç d’un ionqui i dramàtica amb el qual l’autor ha baixat a l’infern per a oferir-nos la història d’un perdedor, un individu atrapat en un laberint elèctric.

LA MORT DELS CLOWN

Pere Bessó és, junt amb Joan Navarro, un dels poetes valencians de la generació dels setanta amb una de les veus més personals i menys influenciades per l’obra de Vicent Andrés Estellés i el realisme intimista que ha vingut després.

La seua trajectòria literària s’inicia en llengua castellana amb la publicació de la plaquet Cenáculo de sombras, l’any 1972, quan té només vint-i-dos anys. Des d’aleshores ha dedicat bona part de les seues energies a dues grans tasques: la primera, la de crear una obra poètica sòlida, singular i diferenciada i la segona, la d’agitador cultural en la creació de revistes i col·leccions de poesia i organitzant tertúlies literàries. Totes dues tasques les ha compaginat amb l’acció política, la docència i la traducció al català de poetes romanesos, sud-americans, moldaus...

No exagere si dic que la poesia ha estat una de les grans passions de Pere Bessó, a la qual es dedica amb cos i ànima i amb una força, una constància i una perseverança que li han fet superar tots els esculls amb els quals s’ha trobat al llarg de més quaranta-cinc anys de trajectòria.

L’any 2017 l’editorial valenciana El Petit editor li va publicar el que fins ara és el seu darrer poemari, La mort del clown, encara que no és el darrer que ha escrit, segons ell mateix ens confessava, fa uns dies.

La mort del clown l’acompanya un pròleg de la poeta Àngels Moreno, que ha estat alumna seua. El poemari és extens i intens, i està ple de cites i de referències literàries i musicals. Personalment, crec que Pere Bessó és un dels pocs habitants d’aquest petit país de la vora de la Mediterrània que més sap de poesia, i això no ho dic a la babalà, sinó conscient que és arriscat fer una afirmació d’aquest calibre i més coneixent altres autors de la seua generació i de les següents que també són uns savis en aquesta sagrada qüestió. Aquesta saviesa és present en cada poema escriu. Bessó a més és un autor que ha sabut projectar-se en cercles poètics internacionals emprant els seus propis recursos.

El clown mor quan es trau un drap de colors de la seua enorme butxaca, esborra la pintura que l’emmascara i apareix el seu rostre, aleshores s’acaba la comèdia, el personatge ha mort, resta l’ésser humà que li donava vida, i s’inicia tot seguit un drama.

En l’escenari que és la poesia, el poeta, que és un fingidor com ens assegurava Fernando Pessoa, no deixa mai la interpretació, encara que tinga la màscara desfeta, una màscara al cap i a la fi i que necessita com un escut per a protegir-se de la nuesa que ens fa febles i excessivament vulnerables; és com una arma amb què atacar i defendre’s des de la solitud contra els revessos de la vida, la tendència a l’oblit, l’ànsia de transcendir, el batec desaforat del desig, les grans interrogacions que se’ns apareixen en cada corba del camí. Tot intentant, mentre sobreviu, esbrinar el perquè de tot plegat.

Àngels Moreno, en el pròleg, ens avisa del perill que el maquillatge del clown esdevinga irreversible i el somriure li faça festes al grotesc, posant en perill la identitat del personatge.

Les màscares, com els mateixos poemes, estan construïdes amb elements que ens són propis: la memòria, l’experiència vital, les lectures, la música... i, encara que no oferisquen un retrat exacte de les nostres faccions, tenen i mantenen trets de la nostra personalitat.

La mort del clown és un poemari on l’autor combina el vers lliure i la prosa poètica. Un poemari ric en imatges, amb picadetes d’ull i homenatges, escrit per un individu que coneix el seu ofici, que té una manera de fer personal, que és poc partidari de fer cap concessió a poètiques diàfanes, superficials i fàcils. Un autor exigent i, entre les seues exigències, hi ha la demanda d’un lector que s’acoste a la seua poesia amb atenció, si no ho fa així trobarà les portes tancades.

LLUM A L'ATZUCAC

Hi ha traçats urbans que conformen un laberint on ens podem perdre en nits sense lluna si no compten amb un llum que il·lumine els nostres passos. En el laberint del temps la memòria és el far que il·lumina la nostra navegació diària. En l’aventura del viatge és el coneixement. En la vida ho és algú com ara una filla o un fill, només la remota possibilitat que s’apague eixa llum ens pot fer baixar a l’infern. El poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Ramon, un mal dia, es va saltar un semàfor i un cotxe impactà contra el seu. Durant uns segons va témer el pitjor per a la seua parella i en especial per a la seua filla. Foren uns instants en què va témer perdre-les per a sempre. Per ventura, no va passar res que hagueren de lamentar i la petita Llum i Marieta la seua parella continuen il·luminant la seua vida.

Ho conta en el seu segon dietari, Llum a l’atzucac, i entre línies els lectors podem sentir el terrible calfred que va recórrer el seu cos després de l’accident.

Amb Llum a l’atzucac (Bromera, 2018) el poeta de Catarroja va obtindre el XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. En les seues pàgines ens retrobem amb el magnífic prosista que descobrírem en el seu anterior dietari, Dins del camp d’herba (Perifèrics edicions, 2014). Dic més, Ramon Ramon ha crescut i ha madurat com a narrador, s’ha convertit en un extraordinari constructor de relats, sap mantindre perfectament el tempo i la tensió narratius, és un excel·lent retratista de personatges, capaç de fer, amb tres frases, un esplèndid esbós. Té una prosa rica, cuidada i intensa, la seua amenitat residix en els seus dots d’observació, de descripció i reflexió.

Llum a l’atzucac és un dietari que seguix en el temps Dins del camp d’herba, recordem que el primer va del 2009 al 2012 i aquest segon del 2012 al 2016, i recull experiències personals, algunes d’àmbits íntims i privats, com ara les visites a les cases de barrets, així com lectures que el porten a reflexionar sobre qüestions tan complexes i alhora universals com ara la felicitat, els diversos viatges que fa a Itàlia, a Anglaterra i a diferents indrets dels Països Catalans (interessant la reflexió que fa sobre el que significa la ciutat de Barcelona per a un escriptor en català de la perifèria).

En cada pàgina trobem la mirada d’un home preocupat per la complexitat de la vida, la mirada un tant perplexa d’un individu intel·ligent, honest i sincer, carregat de dubtes i amb un bagatge cultural notable. Un ciutadà d’un país que ha renunciat a ser-ho i on a pesar de tot una minoria es resistix amb dignitat a la desaparició.

Llum a l’atzucac és un llibre dens, profund i no per això avorrit, tot el contrari, en les seues més de tres-centes pàgines trobem un autor destre i amb un bon domini del llenguatge, amb una gran solvència com a comunicador i, sobretot, capaç de teixir complicitats amb el lector.