diumenge, 13 de gener de 2019

T'IMAGINE



El guitarrista i cantant de l’Alcúdia (Ribera Alta) Òscar Briz porta en el món de la música des de la dècada dels huitanta, primer com a membre de grups com ara Banderas de Mayo o els australians The Whitlams i a partir del 1999 en què enceta la seua carrera en solitari com a cantautor, bandautor preferix anomenar-se ell.
Òscar Briz, amb el pas del temps, ha anat creixent alhora que ha creat un so personal que xucla de la llarga tradició del pop i del rock anglosaxó. Alguns crítics, amb els quals no acabe d’estar d’acord, l’han comparat al músic anglés Paul Weller, i dic que no hi estic d’acord en part perquè Briz és un músic i un cantant amb una personalitat molt definida i una notable presència dalt i baix de l’escenari. Ara, com Weller, Òscar Briz ha resistit perfectament el pas del temps, ha aprés de la seua experiència vital i professional i en la seua maduresa les seues cançons han guanyat en lirisme, en elegància i en exquisidesa, cosa que es veu en els arranjaments perfectes de les cançons, i ho ha fet sense oblidar la garra i la potència del rock.
Aquesta tardor Òscar Briz ha publicat un Extended Play (EP), No caure és que m’agafes de les mans, amb quatre magnífiques cançons.
Un treball d’aquells que a un creador com Briz li demana, li exigix el cos. Un disc que naix en les vísceres adolorides (el cervell, el cor, el fetge) per un colp intens, inesperat, funest que ha rebut i que l’ha deixat noquejat en la foscor més intensa. A Òscar Briz aquestes cançons li han servit com a bàlsam i medecina per a superar el tràngol, refer-se i continuar el seu camí.
Les primeres paraules que escoltem en el disc són: «Ei!, m’ajudes?», és un crit d’auxili amb el qual el compositor i cantant demana companyia, calor i amistat.
El drama sobtat d’una pèrdua que crea un buit infinit, el dolor causat, l’amistat i l’estima són els eixos d’aquest nou treball discogràfic. Un disc amb una gran càrrega lírica i emocional, amb una força intensa i brillant.
El disc l’obri amb la cançó Avui el meu cor no vol, on demanda l’ajuda de l’amistat contra la soledat i el dolor que l’aclapara. Un tema emotiu on els cors acompanyen la veu d’Òscar Briz, que acaba desdoblant-se en els moments finals i puja i puja fins a convertir-la en un crit de socors llançat des del pou de les hores inhòspites. Durant uns instants la guitarra elèctrica pren protagonisme amb un punteig nítid que subratlla la intensitat dels sentiments que la veu ens confessa.
La segona cançó, Enric, Empar i la mar és una recreació literària del naufragi del Sussex en ser torpedinat al canal de la Mànega l’any 1916. En ella ens conta els darrers moments d’una parella abans de morir ofegats, el músic Enric Granados i la seua dona Amparo Gal. Una tragèdia en què de colp i volta el món s’enfonsa i amb ell la vida, l’amor d’uns innocents. Un tema de pop-rock rítmic, intens i trepidant.
En Amic, la tercera cançó, Òscar Briz ens parla dels valors de l’amistat, del pas del temps i els enderrocs que va causant, dels naufragis quotidians, i de la capacitat que té l’ésser humà per a refer-se i continuar el seu camí gràcies a l’ajuda de la gent que ens estima. Un tema lent, interpretat d’una manera íntima, quasi com una confessió, on busca la comprensió i complicitat d’aquells que l’escolten.
Tanca el disc T’imagine, una cançó pop amb una melodia juganera i enganxadissa, plena de llum i d’energia positiva, un cant a l’estima, a l’alegria de viure.
Un disc amb el segell personal d’un compositor i intèrpret sensible, eficaç i brillant.


Cap comentari: