XXXII

 

No podremos leer nunca más en tus ojos,

esos ojos grandes, expresivos, de iris de azabache.

Eran libros abiertos que emitían luz,

que se dejaban leer cada párrafo

de una manera honesta, transparente.

Había en ellos tatuada la alegría,

la joya de la vida en las dos pupilas.

Bajo las cejas espesas y las largas pestañas,

navegaba bajo el blanco ocular

el deseo, la amistad, el amor, la alegría,

tu espíritu pícaro y divertido

y esa capacidad tuya para ver

lo que a los otros se nos escapaba.

No podremos leer nunca más en tus ojos,

la sombra tenebrosa de la pena

los había tomado como rehenes.

 

No podremos disfrutar nunca más de tu mirada.

LA RAÓ S'ESCAMPA EN L'AIGUA

 

Maria Carme Arnau i Orts, des que l’any 1996 publicara en l’editorial Germania d’Alzira el llibre Bri de vols, ens ha anat oferint una obra poètica profundament reflexiva, prolífica, onze títols si la memòria no em falla, premiada en desenes de certàmens, i amb una veu que va des del realisme intimista a una seriosa preocupació social producte del seu humanisme d’arrel cristiana. Una poètica en què la imatge construïda amb els mots és la paret mestra que aguanta l’estructura de l’edifici del poema.

L’any 2019, en ple estat d’alarma, obtingué, dins dels Premis Literaris d’Alberic (Ribera Alta), el Premi Rafael Comenge de Narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (NPQ editores-Ajuntament d’Alberic, 2020), tota una sorpresa per a aquells que la tenien encasellada exclusivament com a poeta. Pocs, entre els quals em trobe jo mateix, sabíem que des de feia uns anys l’autora d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) havia intentat, sense acabar d’aconseguir-ho, fer nàixer i créixer una novel·la que la deixara mínimament satisfeta, fins que amb La raó s’escampa en l’aigua ha complit el seu objectiu.

Maria Carme Arnau i Orts és llicenciada en Psicologia, en Filosofia i en Ciències de l’Educació per la Universitat de València. No ho he escrit ací d’una manera gratuïta, ja que considere que la seua formació acadèmica i la seua experiència professional han estat fonamentals per a la versemblança i profunditat de l’argument i la personalitat dels protagonistes.

La raó s’escampa en l’aigua és una novel·la dividida en tres parts, cadascuna de les quals amb el nom d’una dona diferent: Kioni, d’origen africà, i Núria i Raquel, europees.

La prosa li deu molt al llenguatge poètic de l’autora, hi ha en ella una recerca constant del ritme intern, de la imatge i de la bellesa.

La situació de les dones en una societat profundament patriarcal; la seua indefensió davant de l’hipermasclisme i el micromasclisme, sovint camuflat enmig d’un suposat progressisme ben intencionat; la força bruta, el poder sobre els més dèbils; tots aquests temes són tractats en la novel·la d’una manera directa. Com també la situació del tercer món, concretament l’Àfrica postcolonial, diversa, desequilibrada, un continent ple de conflictes religiosos, polítics, socials, on la pobresa campa com una au carronyera sobre l’abocador d’un escorxador industrial. Un continent víctima dels interessos del primer món i creador dels sentiments de culpa d’aquest.

També hi apareixen el neomasclisme, l’abús, les complicades relacions entre homes i dones. Els petits i grans drames del dia a dia. La tragèdia, que sempre entra en escena quan els personatges menys se l’esperaven, encara que una llarga corrua d’injustícies la vinguera anunciant.

Una novel·la complexa que ens parla del dolor, de la por, de la soledat, de la pèrdua i l’absència.

Un llibre que ens fa viatjar a través de diverses geografies fent que els lectors participen de la vida d’uns personatges que saben que, a pesar de tots els colps que reben en la vida, cal sobreviure amb dignitat.

Una bona estrena com a narradora d’una poeta consolidada i que viu amb intensitat la creació literària.

XXXI

Con una aguja al rojo vivo mi madre me escribió en la frente:

«Más vale perder, que más perder».

Nunca me cansé de repetirte

que lo importante es saber encajar los golpes bajos,

sobrevivir, reinventarse si es necesario.

Rebelde, inconformista, ibas a tu aire,

«Si tenemos que salir al campo que sea a ganar».

En la primavera aciaga del año 2020,

que te sacudió brutalmente hasta hacerte perder el sentido,

jugabas encorvado, sometido a la tristeza,

resignado a vivir atrapado en un callejón sin salida.

«O todo o nada!». Tan sencillo, tan contundente.

Y de golpe dejaste caer el rey sobre el tablero,

un terremoto hundió en la pena peones, torres, caballos y alfiles.

COM UNA BRISA D'AIRE FRESC

 

Giacomo Leopardi afirmava amb un cert dolor que se li encollia el cor en pensar que tot passa sense deixar empremta. No hi no hi ha empremta que suporte el pas del temps sense ni tan sols erosionar-se i així i tot som memòria o almenys desig  de memòria. Aquest desig memòria ens porta a la literatura.

D’infant vivia en un carrer del barri vell del meu poble, habitat per famílies de llauradors i menestrals. Un carrer que bategava impulsat per petits rituals quotidians. Un carrer amb pocs aparells domèstics i telèfons i on el màxim exponent de la modernitat era el taller de motos i bicicletes de Juan el Puso. Un carrer d’ànimes conservadores on el pas de les hores era lent com el toc de les campanes.

Al carrer es podien veure encara les cicatrius d’una guerra «que jagué», veïns que no es parlaven des de feia dècades i es miraven de gairó. Uns pocs, els més vells, conservaven la memòria d’uns anys en què el carrer deixà de dur el nom d’un arcàngel per a lluir el de Llibertat.

El meu fou un carrer monolingüe que llegia (qui sabia), escoltava la ràdio, veia el cinema o la televisió en una altra llengua que en molts casos no sabien parlar-la amb certa solvència. Un carrer de conformistes i conformats com tants altres n’hi ha en cada poble.

Per aquell temps tenia una veïna uns anys més gran que jo. Una jove inquieta, un tant tímida, bona estudianta que a l’estiu impartia en sa casa classes de repàs.

Era un poc diferent a les altres xiques de la seua edat, feia esport, llegia llibres d’aquells que et sacsegen i et fan pensar i escoltava allò que s’anomenava cançó protesta. Ella una nit d’estiu a la porta del carrer em va descobrir Raimon. En acabar el batxillerat, estudià filologia italiana a la Universitat de València. Després estigué uns anys viatjant i quan tornava a casa ho feia acompanyada d’amigues i d’amics d’arreu del món, que parlaven, vestien i es comportaven d’una manera diferent a com ho feien els veïns del meu carrer. Hi havia qui en parlava i se’n feia creus, llengües viperines amb un encefalograma escrit amb lletra gòtica.

La meua veïna era aleshores una brisa d’aire fresc que recorria un carrer llarg i estret com una postguerra.

Un dia la poguérem veure per la televisió fent d’intèrpret de l’escriptor Dario Fo, de l’obra del qual fou més endavant traductora.

Durant un temps es va dedicar a l’ensenyament, després al bell art dels titelles on va vessar gran part de la seua creativitat i totes les seues energies.

Filla de maig del 68, feminista, ecologista, valencianista, cosmopolita, rebel però, sobretot, una dona lliure en un món patriarcal, masclista, obscenament reaccionari i complexat que mai no va acabar d’entendre-la.

Un terratrèmol alegre que vivia davant de casa.

Deia Dario Fo que  “El riure és sagrat, quan un xiquet riu per primera vegada és una festa” i a eixa cosa tan senzilla i imprescindible entretindre i fer riure als xiquets i les xiquetes, a les dones i als homes es va dedicar Empar.

Text llegit a l'Homenatge a Empar Claramunt, 56 Fira del Llibre de València, 15 d'octubre de 2021

 

 

 

DOLMEN

 

Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?

XXX (2019-2020)

Dispensar gasolina en El Puig de Santa Maria.

Dar charlas en institutos de secundaria

con un coche viejo por un país que no quiere serlo.

La radio: promoción, montaje, guión, locución.

Formar parte del colectivo la Comarca científica.

Limpiar platos en una empresa de eventos en Puçol.

Ayudar a un amigo que está a punto de sucumbir

atrapado por los cantos de sirena de los paraísos artificiales.

Colaborar en actividades de promoción del plurilingüismo en la Universidad.

Intentar hacer crecer las primeras páginas de una novela.

Jugar a fútbol-sala

Escribir algún poema y ​​letras de rap llenas de sarcasmo.

Hacer montañismo.

Tener cuidado de una amiga maltratada.

Repartir pizzas con una moto por Puçol,

con la que acabas por tener un accidente en un cruce.

Hacer un posgrado en la Universidad de Valencia.

Estudiar rumano.

Pensar en la eterna asignatura pendiente:

desbloquear el desencaje que tienes con el resto de la familia,

sabes que no son tus enemigos,

pero aun nutre una guerra muda, enterrada.

Estudiar inglés

Repartir hamburguesas por Valencia.

Colección de multas de tráfico.

Volver a enamorarte.

Tener cuidado de los diversos corros del bosque de la amistad.

Asistir al Festhivern después del trabajo.

Hacer de camarero en un bar al barrio del Cabanyal.

 

31 de enero, primer caso de Covid-19 en España.

14 de marzo, decreto de estado de alarma.

Parada general en todo el estado.

Y tu cerebro a mil revoluciones,

no puedes dormir, imposible estar encerrado,

escapadas nocturnas atravesando a pie la comarca

desde el piso del Cabanyal hasta casa,

el estrés enturbia las bienvenidas.

Aislado, fumas y elucubras hasta el paroxismo.

10 de abril, de repente tu mente se colapsa.

 

Vivir deprisa para abrir un camino lleno de incertidumbres.