OCULTAR LES PARAULES PER A NEGAR EVIDÈNCIES

(Fotografia: Vicent Salvador)

Un dels personatges de la novel·la de Bernardo Atxaga El fill de l’acordionista soterra al jardí de sa casa, a Califòrnia, paraules de la seua vella llengua basca perquè les seues filles, nascudes als Estats Units, les busquen, les recuperen i les facen pròpies. Una iniciativa que per a aquells que estimem una llengua, qualsevol llengua, ens sembla meravellosa.
Com a contrapunt, el País Valencià en un parell de petits exemples. Fa uns quants anys, en una conversa de sobretaula, un amic escriptor que treballa en l’administració autonòmica em va comentar que havien rebut un fax des de les altes instàncies del govern tot recomanant (prohibint) no usar alguna paraula en valencià (perquè en castellà ni se’ls passaria pel cap, això). I un diari gratuït de la ciutat de València fa temps que ha començat la seua petita batalla (dic petita per l’espai que li dedica) per la puresa de la llengua emprada per l’ajuntament del cap i casal en la seua paperassa.
Al pas que anem, amb un possible rebrot (jo diria atiament) del conflicte lingüístic, no serà d’estranyar llegir d’ací a un temps en la premsa valenciana notícies com aquesta: «La policia autonòmica deté la paraula sortir que s’havia infiltrat deliberadament en un discurs del president de la Generalitat». O una altra com ara: «Detingut un comando de correctors a les dependències de la Conselleria. Se’ls acusa de defendre les tesis fabristes» (se sobreentén que aquests correctors no són seguidors del president de la Diputació de Castelló). En una novel·la com la d’Atxaga on els personatges foren valencians trobe que, més que soterrar velles paraules per a ser retrobades pels infants, el que farien seria ocultar-les perquè mai no foren trobades.
Hi ha qui es capfica negant la credencial d’autenticitat a alguns mots tot volent negar la unitat de la llengua. Una unitat que, a pesar del seu maquiavel·lisme lingüístic, no deixarà mai de ser una realitat.
Cal que es tinga clar que hi ha coses que estan per damunt del desig personal, de les fòbies particulars, de les vísceres de quatre, de quatre mil o de quatre milions, i també que haurien d’estar per damunt de la demagògia, de l’estratègia electoral. Per cert algú se n’ha adonat que el govern del conservador de Francesc Camps representa millor els interessos de la cultura anglesa que els de la valenciana?

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (i V)

( Foto portada del llibre Ayrin de les Alcusses de Teresa Broseta. Fotografia: Vicent Salvador)

Des que va donar els seus primers passos en el món de la fotografia, Vicent Salvador s’ha interessat pel cos humà. Ja en la mostra col·lectiva No és això, és més calfa va aportar una sèrie de fotografies en blanc i negre d’un cos femení, anònim, sense rostre, mitjançant les quals intentà atrapar la sinuositat de les línies i la força sensual. Més endavant efectuà altres sessions fotogràfiques d’estudi de nus i seminus majoritàriament femenins, treballs que resten inèdits i amb els quals amb l’inestimable ajuda del fotoshop va començar a donar els seus primers passos en el fotomuntatge digital que aprofundiria a partir del 2005 amb una nova model, a la qual, en tres llargues sessions d’estudi, li extrauria el màxim de possibilitats per a després treballar en diverses línies: la fotografia a color, el fotomuntatge i la manipulació informàtica de la llum i del color. Una minsa mostra d’aquesta nova vessant de l’obra del nostre fotògraf ja s’ha pogut veure en les portades dels llibres Els somnis possibles, de Vicent Penya, Ayrin de les Alcusses, de Teresa Broseta, i Parlaras de mi, de Joan Andrés Sorribes, així com en l’exposició itinerant Arteròtica. Prompte apareixerà dins del llibre Escola d’estiu/Breus encontres un quadern que com una addenda fotogràfica oferix trenta-dues fotografies amb les quals jo em vaig inspirar per a escriure part del poemari Si em parles del desig.
Vicent Salvador ha estat guardonat amb diversos premis de fotografia, com ara el de les ciutats d’Utiel, Gavà, Silla, Sollana, etc. Les seues fotografies han aparegut en diversos mitjans de comunicació: Levante-EMV, Las Provincias, El País, Notícies de Puçol, La Cartelera i els desapareguts Hoja del Lunes, Hoja de Valencia, Diario 16, Guia Horta Nord, La Finestra (de Mislata), Àmbit (Rafelbunyol) i Gorg.
Al llarg de la seua llarga trajectòria ha treballat amb diverses càmeres. La Nikon FM-2, des del 1985 fins el 2000, una màquina analògica manual de 35 mm, amb els objectius f 1.8 -28 mm, f 1.4-50 mm i f 2.8-135 mm; la Hasselblad 500-C, des del 1996 fins el 2000, càmera analògica manual de 6x6, amb l’objectiu de 80 mm; la Fuji 6900 Zoom, entre 2000 i 2005, càmera digital de 3,2 megapíxels; la Nikon D-70, des de juny del 2004 fins l’actualitat, càmera digital de 6,5 megapíxels.

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (IV)

(1ªJurat del Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django's, J.M. Ribelles, Marisol Gonzàlez, Maria Fullana i Manel Alonso. 2ª Actuació del grup Boig de Teatre. Fotografies: Vicent Salvador)

Pel que fa a la literatura, encara que és un lector habitual i té el pis ple de llibres, no és massa voraç. L’aparició del fet literari en la seua obra ve donada a través de la relació personal amb els escriptors. Aquesta relació va veure’s millorada i incrementada per la seua presència en les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, on al llarg de la dècada dels noranta del segle passat va alçar acta notarial en imatges de cada trobada. Una part important d’aquesta magnífica col·lecció de fotografies realitzada junt amb l’oriolà José Manuel Lorente donà lloc a una exposició d’escriptors valencians. Només un dels autors no va passar pel Café-bar Django’s, Enric Valor. Per a capturar la seua imatge vam anar al seu pis de la ciutat de València. L’exposició va ser present a les fires del llibre de València i de Castelló, així com durant la Setmana de les Lletres Valencianes de Silla. Una mínima part va ser publicada en diversos números de la revista literària L’Aljamia, que edita des de l’any 1991 l’Agrupació Cultural Vianants de Rafelbunyol. Durant la primera dècada del nou segle ha participat en l’exposició itinerant col·lectiva Arteròtica, en la qual diversos artistes interpretaven el poemari A tall de baix ventre (Brosquil Edicions, 2000) de l’escriptor d’Alberic Robert L’Eixabegó. Així com en la mostra fotogràfica Ribelles en tertúlia sobre el poeta Josep Maria Ribelles.
Algunes d’aquestes fotografies han estat utilitzades pels poetes i narradors valencians en els seus llibres, sovint oblidant posar l’autor, un oblit que venint de la mà d’altres creadors és imperdonable. Unes poques van arribar a ser exposades en la mostra del Qui és qui a la ciutat de Barcelona, entre elles les del poeta Ramon Guillem.
Durant la dècada dels anys noranta col·labora amb el disseny de la portada del llibre de Pau Marqués El fill francés (Edicions Camacuc), confecciona cartells i participa en els catàlegs de l’editorial Germania d’Alzira, i a partir de la primera dècada del nou segle ho fa ininterrompudament en Brosquil Edicions, seues són les fotografies en blanc i negre que il·lustren quasi la totalitat de les portades de la col·lecció Lletra Llarga i algunes de la col·lecció Els ullals de narrativa, en color i treballades digitalment.
També ha col·laborat amb alguns grups de teatre i dansa, com ara la companyia de titelles d’Empar Claramunt Teatre Buffo, Boig teatre, l’actor Carles Alberola i el ballarí Toni Aparisi, el músic Miquel Rodrigo i la productora d’animació Trua films.

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (III)

(1ª Chapi i el grup de percussió de Velluters. 2ª Concert del grup de percussió Amores. Fotografies: Vicent Salvador)

Dues grans passions personals es deixen veure en el treball del fotògraf de Rafelbunyol, la música i la literatura.
Vicent Salvador és un gran melòman, un consumidor exigent de gran quantitat de gèneres des del pop-rock al jazz, passant per la cançó d’autor, el reggae i la música clàssica. És propietari d’una extensa cedeoteca a més de ser un habitual de concerts. Aquesta passió es veu incrementada per la veneració que sent per la figura i el treball del seu germà, el Chapi, percussionista i compositor de renom, i per la del seu mateix fill, Carles Salvador, també percussionista.
La seua relació amb la música es veu reflectida en la seua obra en primer lloc mitjançant les composicions de natures mortes que ha fet amb diversos instruments, alguns dels quals han estat utilitzats com a portades de llibres, i en segon lloc per una gran quantitat d’instantànies efectuades durant els concerts als quals ha assistit en primera fila. A més, ha editat fotografies en el disc del discjoquei J. Miret en la carpeta del primer treball del grup de pop-rock Maleïda, així com en les carpetes de diversos cedés del grup de percussió Amores, a més d’haver participat en una mostra fotogràfica a la sala d’exposicions del Palau de la Música de València durant el desé aniversari d’aquest grup. Dins de l’apartat de la música es mereix un punt i a banda el ball. Ha estat fundador i dirigent d’una associació de ball de saló. Aquesta relació va donar lloc a una exposició de fotografia en col·laboració amb el pintor Fernando Torres. Fotografies a color on destaquen les formes dels cossos en moviment. Capturar el moviment dins de la fotografia és una de les seues grans obsessions.

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (II)

(De Fragments d'un paisatge. Fotografia: Vicent Salvador)

Nascut a Rafelbunyol l’any 1956 en el si d’una família de cinc germans (encara que residix a Puçol des de l’any 1980), Vicent Salvador i Llopis és una d’aquelles persones que transmeten d’una manera natural confiança, serenitat, franquesa, un individu digne al qual oferir la teua amistat.
Mitjana estatura, ample d’espatles, sense cintura, amb una bona caixa toràcica. Cara allargada, quasi equina, orelles i nas prominents, ulls blaus i grans. Dents, malgrat la seua afició pel tabac, immaculades, cabell escàs i blanc.
Amic del menjar i del beure en bona companyia. En taula més que xarrar pels descosits li agrada dialogar, i fins i tot discutir ho fa des d’actituds lliberals, tolerants i de vegades fins i tot des de l’humor i l’escepticisme.
De formació autodidacta, començà a treballar en el camp de la fotografia a finals dels anys setanta del segle passat. Durant la dècada dels vuitanta va formar part del col·lectiu d’artistes de l’Horta Nord Pinça, amb els membres del qual va realitzar diverses exposicions col·lectives, entre elles No és això, és més calfa, que va alçar un gran aldarull en la premsa conservadora del moment.
Diversos són els temes que atrauen l’esguard del fotògraf: el paisatge, la música, la literatura i el rostre i el cos humans.
Vicent Salvador, com el poeta Ramon Guillem, el mou un desig de memòria, la de capturar els diversos matisos d’un paisatge que té els dies comptats per a donar fe de la seua existència, una qüestió que lliga la seua obra, guardant les distàncies, amb la de poetes de l’Horta Nord com ara Vicent Penya, Agustí Hernàndez, etc., que veuen com un univers sencer desapareix per a convertir-se en polígons i barriades. En aquest apartat entraria el material que va conformar l’exposició Fragments d’un paisatge i el reportatge encarregat els darrers mesos del segle xx per l’Ajuntament de Puçol Les fronteres de Puçol, un treball aquest darrer en color i editat en part dins de la revista d’història i arquitectura Coses i cases i en un calendari municipal.
Aquestes dues col·leccions de fotografies, que són més extenses que no la part mostrada al públic, junt amb altres més recents, el convertixen en un notable cronista gràfic de l’Horta de finals del segle xx i primeries del xxi. Lligant el seu treball amb el que va realitzar, en blanc i negre, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat el fotògraf Vicent Ros i que la seua filla, també fotògrafa, conserva en magnífic estat malgrat l’inexorable pas del temps.
Fragments d’un paisatge fou ideada i gestada pels tres membres del col·lectiu Tres en ratlla, format per ell, Antonio U. Requena i jo mateix.
La mostra acollia més de trenta fotos a blanc i negre en format 24 per 30 cm, així com alguns dels meus poemes que per aquells anys van aparéixer publicats en revistes com ara L’Aiguadolç o el llibre col·lectiu Tres paisatges i que a principis del segle xxi van ser recollits en part en l’antologia Les hores rehabilitades.
La mostra fou itinerant i va recórrer un nombre important de sales d’exposició al llarg de la geografia valenciana, com ara les de les cases de cultura del Puig, Puçol, Mislata, Capella Pallarés de Sagunt, la Torre Musulmana de Silla, etc.

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (I)

(Vicent Salvador i Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)

Qui signa aquest article devia tindre quinze anys. Aleshores duia els cabells llargs i llisos, estudiava sense massa èxit allò que les autoritats acadèmiques anomenaven BUP i em passava les hores escoltant en un vell casset pop-rock britànic dels anys seixanta i setanta: The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, The Yardbirds. Cada nit eixia de casa per a fer tertúlia amb els amics a les escales de la vella estació de Puçol o al pou del passeig del replà. Quan venien els exàmens patia forts dolors de queixals que em torturaven i que de vegades intentava combatre a base de fer gàrgares amb anís.
Per les nits també escoltàvem música i els altres, jo mai no n’he tingut costum, consumien cigarretes com si d’una nova panacea es tractara.
Entre els de la colla hi havia qui preferia el rock simfònic, altres el heavy-metal, però tots somniàvem de formar el nostre propi grup. Mentre esperàvem que això passara, anàvem a veure als pobles propers alguns dels concerts que grups locals hi celebraven.
No feia molt de temps que s’havia iniciat una petita revolució entre els establiments públics i en pocs anys s’havien obert un seguit de bars moderns destinats a un públic més o menys jove que s’anomenaven pubs.
A la carretera de Barcelona, antic camí reial, prop del bar Estrella es va obrir un local del qual a penes queda memòria, el Pub Don Carlo. Aquest es diferenciava de la resta perquè de tant en tant oferia actuacions en directe.
Un amic em va convéncer per anar a veure un petit concert que oferia un grup de Rafelbunyol: Ventall. A Rafelbunyol, des dels anys setanta, vull dir des de l’aparició del cantautor Pep Laguarda i el seu Brossa d’ahir, sempre hi ha hagut un grup o altre de músics que fan les seues cançons en valencià. L’actuació va ser bastant mediocre. El cantant prompte es va sentir indisposat i un individu del públic, del mateix poble, familiar d’alguns membres de la banda, va eixir a suplir-lo.
Aquest agosarat diletant de les cordes vocals anys més tard me’l vaig trobar junt amb els dos guitarristes Pep i Juan Luis Llopis en un col·lectiu d’artistes de la comarca de l’Horta Nord anomenat Pinça. Havia deixat el cant i ara s’aferrava a una càmera fotogràfica.
Però aquella nit qui brillava amb llum pròpia va ser el bateria, el Chapi, que amb el temps s’ha convertit en un dels percussionistes més interessants i amb un currículum més brillant del País Valencià.
La fotografia és més que tècnica i tecnologia concretades en una màquina, al seu darrere hi ha el fotògraf que la manipula. El fotògraf és l’home que mira. Amb l’esguard, concentra la força dels seus sentits, vull dir la capacitat de recepció de tot allò que l’envolta, però també la capacitat d’assimilar-ho i transformar-ho en una cosa pròpia subjectiva. La mirada és la protagonista més que l’ull o l’objectiu de la màquina. Eixa mirada que capta la imatge i la convertix en un objecte amb el qual juga amb els efectes òptics i transmet a l’espectador sensacions i sentiments. Eixe ésser contemplatiu, caçador d’imatges que és el fotògraf, no és, en el fons, sinó un voyeur del seu temps i d’un espai que s’han convertit en un amant màgic, quan en la seua lluita per la recerca de la bellesa li dóna preponderància als elements eròtics i sensuals, com Vicent Salvador i Llopis

AMB ELS PLÀNOLS DEL RECORD