EN EL CAMÍ DE L'ALBA

A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.

L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.

Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.

Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ

(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.

Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.

El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.

El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.

Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.

Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.

Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

CAMINS

Des de petit que he practicat l’excursionisme, l’excursionisme de motxilla, cantimplora al muscle i xiruques en els peus. M’agrada fer senders i camins per valls i muntanyes, provar les meues forces, assaborir amb intensitat l’aire i la llum de la serra.

Som en un temps en el qual ja no queden continents per descobrir ni paisatges verges, i on tots els camins ja han estat oberts i tots els passos salvats i convenientment senyalitzats per aquelles generacions que ens han precedit. El pioner és una raça que s’ha extingit, l’explorador hi és davant d’una pantalla.

Així i tot, continue, continuem fent, camí, continuem descobrint espais, però ho fem només ja d’una manera individual i sovint amb referents gràfics trobats en els llibres o en la xàrcia. Ens porta a fer camí el repte personal i una il·lusió íntima. Capturem en les nostres càmeres digitals els paisatges gaudits, que funcionen com un disc extern de la nostra memòria personal, i ens agrada compartir les imatges amb els amics.

Quan camine sol deixe el pensament en blanc. Si vull ordenar les meues idees, necessite mussitar-les. Quan camine amb algun amic m’agrada conversar, assenyalar els petits i bells detalls que com un trencaclosques conformen la bellesa que em trobe i em retrobe.

El camí és també una metàfora que mai no s’esgota o almenys de la qual els poetes, i una altra fauna de l’escriviure, mai no es cansa. El camí com a sinònim del viure. Només en els poemes i en les cançons els camins s’esvaïxen. En la realitat els senders es transformen en camins i aquests en carreteres, autovies o carrers, adreçant-los com si d’un fil d’aram torturat es tractara.

El caminant sempre fa el camí sol, encara que aparentment l’acompanye una multitud amb la qual puga compartir solidàriament l’aigua o la conversa. En la motxilla hi ha el seu bagatge vital, la seua herència genètica i el seu esguard és únic com ho és el ritme dels seus passos.

El viure ens obliga a prendre decisions, a agafar una nova direcció en el camí que anem fent. Hi ha ocasions en què ens cal tornar enrere, desfer una part o la totalitat del camí i començar de nou amb l’esperança de retrobar-se amb els amors i amb les amistats que deixàrem de costat anys enrere. Conec qui ha tingut la sort de retrobar-se un amor d’adolescència en plena maduresa i ha sabut reprendre’l i fer-lo créixer amb la intensitat que no va ser capaç de donar-li quan era jove i inexpert. Amb l’amor li ha retornat el desig de viure i el ritme en el seu caminar que fins aleshores s’havia tornat difús ara és carregat de l’alegria que havia anat perdent amb els anys.

Hi ha camins de tota mena, plans, sinuosos, enfangats, ombrius, assolellats, amargs, de dolor, de goig, de fantasia, d’amor i desamor, d’encant i desencant...

No els fem en caminar, ja hi són fets, els fem en triar-los i avançar, el que sí que construïm és el nostre propi itinerari en trencar-los en una cruïlla o una altra i prenent noves direccions. Com a caminant expert, sé que u no es pot deixar arrossegar quan camina, pot permetre un cert guiatge durant un temps, però l’itinerari se l’ha de fer u mateix. Bon camí!

FER INVENTARI

L’altre dia, a Castelló de la Ribera, vaig conéixer el sogre del poeta i cantautor Rafael Estrada, un home de noranta-dos anys amb una salut i un aspecte envejable. «El meu sogre –em deia Estrada–, una nit em va mirar a la cara i em va dir que la vida passa de pressa», res de nou, ja que aquest és un fet que tots podem constatar cada dia, encara que si ho afirma una persona amb més de nou dècades a l’esquena això fa que la frase tinga la contundència d’aquell qui ja ha fet bona part del camí.

Jo he viscut cinquanta anys, espere viure unes quantes dècades més amb dignitat, i com altres que han superat aquesta xifra que ens col·loca una mica apartats de l’equador de la nostra vida, em crema la pell de l’ànima el pensament que el crepuscle s’acosta a gran velocitat i, per tant, no he de deixar passar el temps debades, he d’aconseguir convertir en realitats projectes i fins i tot fantasies abans que comence a perdre forces i il·lusió.

No sóc partidari de balafiar, sense solta ni volta, energies per a intentar fer a la babalà i en uns pocs anys allò que no hem fet fins ara, tot esperant marcar un gol en el darrer minut que maquille un resultat que fins aleshores era d’una mediocritat anorreadora. Sóc partidari abans d’agafar-se un temps per a fer un inventari vital.

És cert, almenys fins que cap científic no demostre el contrari, que som fills del temps i que el temps ens acabarà devorant, però mentre vivim no ens valen excuses, tenim temps, mai no l’acabem de vendre o malvendre tot a canvi d’un jornal, sempre ens en queda una mica per a nosaltres, no podem deixar que la rutina, el tedi, ens el devoren, ens cal reservar unes hores per asseure’ns sols i fer recompte. Fer un inventari on sumar en una columna els amors i en l’altra els desamors, els somnis viscuts i els somnis trencats, els moments de joia, de tristesa, de dolor, de por, d’angoixa.

Farem la llista dels amics guanyats i la dels amics perduts.

Ordenarem les petites coses que tenim per casa i que duen adossades un o diversos records: un punt de lectura, les entrades a un concert de Raimon, un bitllet de tren, una pedra de riu, una petxina, el xiulet que vam fer amb un pinyol d’albercoc aquell estiu tan màgic. Li traurem la pols als àlbums fotogràfics on habiten els nostres estimats espectres.

Traurem de butxaques, de calaixos i caixes mirades, somriures, converses, el primer poema que vam llegir, la primera muntanya que vam pujar, el primer viatge que férem, la novel·la que vas escriure només per a ella i que mai no acabares, els poemes publicats i aquells que, esgarrats, periren en una paperera, el tast de la fruita més dolça, les mans brutes en la sensual batalla dels cossos. I l’amor que no volia ser i que ha estat capaç de reinventar-se una vegada i una altra, d’encendre’s i de vibrar com el primer dia.

I ja amb l’inventari fet, reagruparem les forces, ens posarem la cuirassa per a protegir-nos contra aquesta època en què mediocres i psicòpates ens governen i aleshores començarem a fer... i a refer.

LA VIDA ERA....

Despertar del bell somni de la infantesa, deixar enrere el pati de l’escola, els partits de futbol al caminàs, l’harca per l’horta i descobrir que la vida era un autobús que et porta cada matí a l’institut del Port, uns pantalons de pana ajustats sobre unes formes arredonides que t’hipnotitzen i et desconcerten, una classe inoblidable de literatura, el vent colpejant-te la cara alhora que t’enlaira uns cabells cada dia més llargs, la velocitat recentment descoberta.

La vida era un guateque en el vell molí, una conversa nocturna inacabable en les escales de l’estació sota una volta de cel estelada, un inoportú dolor de queixal just abans dels exàmens, una partida de futbolins amb els col·legues, una guitarra d’aire entre les cames mentre ballàvem i ens créiem estrelles del rock.

La vida eren unes botes camperes, una samarreta sense mànigues, un argot recentment estrenat, el sabor agre de la primera cigarreta i l’amarg de la primera cervesa, les partides de pilota al bar de l’Avinguda, un llop estepari escapat d’una novel·la, un home que es convertia en escarabat, un viatge mai no fet a La Alcarria, la recerca d’una identitat que t’ocultaven, un magnetòfon en marxa mentre estudiaves i una cançó que tornava una vegada i una altra als llavis, un poema que volia i encara no et sabia nàixer i créixer entre les mans, un amor que esperaves i que pareixia que mai no arribaria.

La vida era la necessitat intangible de la revolta, el crit provocador agosarat, la paraula llibertat pintada en roig sobre una paret, una bandera amb un estel, una paella sense carn, menjada a la platja mentre el vent s’emportava les tovalloles i la conversa, una rialla embogida, la por de no saber véncer mai les pors que t’acompanyaven.

La vida era un dissabte collint taronja amb les mans, amb els cabells plens de melassa, un estiu amb l’esquena colrada fent tomata o bajoca, un Nadal a vora llar, una son, una fam, una set, un desig que mai no s’acabava, un capvespre solitari a la muntanya o a vora mar.

La vida era un brau al mig del carrer que calia esquivar, un plat d’olla per sant Pere al Puig, unes sardines torrades a la costera, l’aigua fresca del clot de l’aiguader, un meló obert en el marge d’una séquia, una mirada que se m’escapava, el tast dolç d’una taronja, el més dolç encara del primer bes, les mans en les butxaques dels pantalons mentre somniava en viatjar als seus pits.

La vida és alçar-me cada dia i esperar trobar-me a l’altra banda de l’espill l’adolescent que vaig ser i que encara crec que sóc.

L'ETERNA LLUITA ENTRE EL BÉ I EL MAL

Va haver-hi un temps en què els nostres avantpassats van somniar en la construcció d’un regne que tinguera com a columna vertebral la serralada dels Pirineus. Un somni que es va frustrar davant l’aliança política del rei de França i del Papat, els quals amb l’excusa d’una croada contra els càtars, una confessió cristiana de tipus gnòstic que s’havia estés per les terres d’Occitània, va fer possible que França s’annexionara els diversos comtats occitans obsessionada com sempre ha estat en fer coincidir el seu territori amb el de la Gàl·lia romana. Aquesta aliança, dècades més tard, tornaria a donar fruit contra l’ordre del Temple. Tant els càtars com els cavallers templers trobarien un cert refugi en les noves terres de la Corona d’Aragó.

El final del somni d’aquest nou regne féu que la corona aragonesa girara la seua mirada i els seus interessos cap al sud i cap a la Mediterrània, conquerint els regnes de Mallorca i València, però també Sardenya i Nàpols.

La croada contra els càtars a Occitània fou cruenta, amb episodis d’una gran violència que van acabar amb vertaderes massacres d’una gran vilesa i crueltat.

L’escriptor Antoni Rovira, en la seua primera novel·la, La profecia del llorer, recupera el mite dels càtars, també coneguts com a bons hòmens, i l’agermanament entre els pobles d’un costat i l’altre dels Pirineus, per a escriure un relat situat en dos plans temporals distanciats l’un de l’altre per prop d’un mil·lenni, una trama que va més enllà de la història ficció, quan dic història ficció vull dir que és un relat històric en què es pretén canviar el curs de la història, per a incloure-hi elements màgics i fantàstics, alguns dels quals provinents de les llegendes artúriques i de les novel·les de cavalleries.

El temps és relatiu i Rovira, que ho sap, se n’aprofita per a transportar el lector amb un viatge a través del temps d’anada i tornada. En el pla temporal del present tres personatges distingits amb una marca de naixement que representa les fulles d’un llorer acaben d’una manera involuntària ajuntant-se per a després unir les seues forces i coneixements per tal d’esbrinar quina és la profecia i com poden complir-la. Rovira ens parla de l’eterna lluita entre el bé i el mal, entre el costat obscur i el clar dels éssers humans. El mal s’ha apoderat de la cort francesa que ha iniciat a les terres d’Occitània una vertadera orgia de sang. La consecució de la profecia no sols salvarà la humanitat, sinó també canviarà la història tot rescatant el somni del regne que té com a columna vertebral els Pirineus i la confessió càtara.

El llenguatge emprat per Rovira és una barreja de la llengua estàndard, amb paraules més o menys arcaïtzants que li donen versemblança i color a l’acció. La prosa és amena i àgil. El relat conté elements del gènere policíac, a més dels ja anomenats històrics i fantàstics.

Antoni Rovira és un home de cultura llibresca, però que no ha pogut ni ha volgut defugir de la cultura audiovisual per tal d’escriure aquest relat ple d’acció trepidant. Dins de la cultura audiovisual no incloc solament el cinema o la televisió, també hi pose els videojocs. La manera de narrar de Rovira està més a prop d’aquesta cultura que de les novel·les de cavalleria, la qual cosa fa que el relat connecte d’una manera directa amb un públic més o menys jove avesat (anava a dir aviciat) a l’audiovisual.

"DIRECTAMENT" DE JOAN AMÈRIC

No em considere un apòstol de les noves tecnologies ni he pretés, com altres ho fan, evangelitzar les masses amb la nova del poder digital que ens ha sobrevingut i que en bona mesura ens ha canviat les hores de lleure i les del treball també. El vehicle que em transporta per les autopistes de la informació m’ha facilitat la vida, ha fet possible la visibilitat de la meua obra i, sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conéixer gent que d’una altra manera no hauria conegut mai. Aquest és el cas del cantautor d’Alzira Joan Amèric, que un dia a través del xat em va convidar a veure una obra de Carles Alberola a la ciutat de València. Jo sabia qui era, el poeta Vicent Penya feia uns anys m’havia deixat una casset d’Amèric i uns anys més tard me’n vaig comprar el cedé Escala de colors. Després de l’obra de teatre ens en vam anar a pegar un mosset a un bar del barri del Carme i vam estar parlant durant un parell d’hores. Joan és un home directe, amistós, que busca la comoditat del seu interlocutor, amb un to de veu pausat, masculí i alhora tocat d’una certa sensualitat.

Parlant amb ell vaig recordar que allà per la dècada dels huitanta me l’havia trobat, quan anava al barri del Carme a les tertúlies de la Forest d’Arana, aleshores ell vivia en aquest barri, també, segons em va dir, Borja Penalva, un dels músics i productors més interessants que ha donat aquest país les darreres dècades i que col·labora en el darrer treball d’Amèric.

Joan Amèric comença la seua trajectòria musical en solitari a mitjans de la dècada dels huitanta. Abans, però, havia format part del grup Califat. L’any 1987 publica Papallones del verd, l’any 1989, produït per Lluís Llach, grava Tornar a l'aigua, el 1992 Escala de colors, el 1995 Ànima, diari de les hores blaves i l’any 2000 Obert.

Directament és el primer disc en directe de Joan Amèric i va ser enregistrat durant el concert que va fer a l'auditori de Barcelona que tancava el Festival Barna Sants, Cançó d’Autor, el 2012, obtenint el Premi BarnaSants al millor concert de la secció oficial.

En les cançons de Joan Amèric hi ha un gran protagonisme de la veu, una veu suggestiva, suggeridora, amb tocs de sensualitat i de tendresa. Joan ho sap (ho ha escoltat moltes vegades, els especialistes en parlen sempre) i per això, perquè quede ben clar, inicia Directament amb una cançó, L’inefable, que canta sense cap acompanyament, no li fa falta, perquè és capaç d’omplir el silenci de la sala amb la veu. L’inefable parla de la lluita, de la recerca de l’artista per trobar la paraula justa, el so just per a dir tot allò que porta dins, i és tota una declaració de principis, com ho és també Primer color, que canta acompanyat al piano per Miguel Ángel Vera, i que diu coses com ara “He triat la melodia, la veu i les paraules/ per fer artesania i expressar-me./ És  mirant-me cap a dintre/ com he tret allò que cante/ i per tant, el meu ofici és despullar-me”.

Les lletres de les seues cançons, totes les d’aquest disc, estan escrites per ell, carregades d’una gran intensitat lírica, amb una veu poètica personal un univers pròpi guardat per sirenes, que junt amb la temàtica, l’amor i el compromís, el compromís vital amb la recerca de la felicitat, el compromís social amb la demanda de llibertat individual i col·lectiva, i l’exigència de justícia creen una atmosfera de complicitat de bona companyonia amb l’oient que es veu atrapat per la xarxa musical d’un gran seductor. Perquè Amèric és un gran seductor, no a la manera dels cantants melòdics, que tants n’ha donat el País Valencià: Juan Bau, Nino Bravo, Camilo Sesto..., sinó amb una imatge barreja de mariner d’un gran vaixell mercant i de poeta maleït, que és capaç de despullar-se d’hipocresia i de falsos rituals per a tot seguit convidar-nos també a fer-ho nosaltres.

Joan Amèric no és tampoc, però, un cantautor d’afirmacions, de veritats contundents. No obliga qui l’escolta a estar en una banda o l’altra de la trinxera, encara que des d’un principi ens deixa clar on és: a favor dels que pateixen les accions barbares dels mercenaris del benefici econòmic. Ell és un militant de la vida, capaç de fer una cançó de benviguda al viure com és Paula, un soldat de l’amor, com diria el magnífic poeta Salvador Jàfer, i com el poeta de Ràfol de Salem inventa possibilitats per a sobreviure dignament en un món al qual li falten grans dosis d’estima.

Amèric, que pertany a una generació de cantautors que van aparéixer en un temps en el qual regnaven els diversos grups de la movida, en el qual amb la constitució de l’estat autonòmic el govern i la mateixa ciutadania van donar l’esquena a la música en valencià, no sols va aconseguir sobreviure, com ho feren uns pocs, sinó també gaudir d’un gran reconeixement entre la crítica i el públic, per a després convertir-se en la baula necessària entre dues generacions.

La seua música, a diferència dels cantautors anteriors, no està marcada per la influència de la cançó francesa, però sí en part per la italiana del moment, i sobretot per la nova troba cubana.

Directament, a més d’oferir-nos una antologia de l’obra d’Amèric, amb tres  cançons fins aleshores inèdites Perquè sóc poble, Defensa del somriure i Despert per a somiar, ens brinda l’oportunitat d’escoltar com l’artista es reinventa amb una nova sonoritat, com es relaciona amb el seu públic, un públic que prompte se sent captivat per les cançons però també per la manera d’interpretar-les, per la manera de crear complicitats que li són tan necessàries.

Joan compta amb una trajectòria que li dóna ofici, però també amb uns músics dalt de l’escenari d’una gran qualitat, Rafa Martín, Miguel Àngel Vera, Eloi López, Borja Penalva, Nacho Lesko, Eduard Iniesta, que li donen una enorme seguretat i un acompanyament musical de gran qualitat, tot això es transmet a qui, com jo, escolta el disc des de la butaca de sa casa i en gaudix.

Un gran treball al que esperem no tarde massa temps a seguir-li un de nou amb noves cançons.