EL RIU SEGUIRÀ EL SEU CURS

 

NOMÉS NUSOS I SILENCI

 

VIDES DE VIDRE

  

Conec Enric Sanç des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que s’oculta sota una màscara de tipus dur.

El mes de gener em va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per Onada edicions.

Es tracta d’un volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat entre un prefaci i un epíleg.

Els poemes naixen de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...

(No, Enric, no estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).

Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels primers apartats Terra eixuta, format per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers lliure de Vides de vidre, amb vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.

En els poemes d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de poetes com ara el menorquí Ponç Pons.

Des de l’aparició el 2013 de Les hores concèntriques que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament. He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan i alhora més poeta.

El llibre no m’ha deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans. Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.

Les reflexions de Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica, quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o d’hora, el vent.

NO SABRÀS EL TEU NOM

No tinc cap mena de dubte quan afirme que Vicent Usó (Vila-real, 1963) és el novel·lista valencià més constant i perseverant. Un narrador de raça amb una gran capacitat de fabulació, al qual cap temàtica li fa por i que, a més, és capaç de desenvolupar-la amb tacte i valentia.

L’any 2019 va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb una obra que aquest primer trimestre del 2020 ha publicat en la col·lecció Eclèctica Edicions Bromera, No sabràs el teu nom.

Un drama en diversos actes narrat per diferents veus i on Vicent Usó fa un magnífic treball lingüístic.

La història és d’allò més actual, no sols al Regne d’Espanya sinó en molts altres països com ara la República Argentina. El robatori de nadons a càrrec de xarxes vinculades a l’Església i al poder polític.

El llibre és dividit en diversos apartats en què la veu narrativa és la d’un o altre personatge protagonista, una mare, el seu fill robat i la seua filla. Hi ha uns altres apartats on prenen la veu personatges secundaris, però no per això menys importants en la història. En aquests, el mateix autor es convertix en personatge, un periodista d’investigació que va trenant la trama i dirigint el cor de veus.

Darrere de les grans tragèdies socials hi ha un o diversos intel·lectuals que han creat teories que acaben justificant els actes més cruels i absurds. En podem trobar mostres en diversos llocs del planeta al llarg de tot el segle xx. A l’Estat Espanyol, durant la dictadura, destaca el psiquiatra i militar Vallejo-Nájera. Aquestes tragèdies col·lectives tenen sobre els individus que les patixen un efecte terrible i el dolor i el patiment que els provoquen poden arribar a ser demencials.

Vicent Usó ens descriu la vilesa d’un pares més preocupats pel que diran que del benestar de la seua filla. Com, mal aconsellats, l’obliguen a parir lluny de casa. I més tard, amb la complicitat d’una part del clergat i alguns aparells del règim franquista, li roben el nadó.

Usó escriu sobre l’amor i l’esperança d’una mare que espera retrobar el seu fill. De la mesquinesa de la gent, de l’odi, del maltractament d’alguns patriarques a les dones i els fills, de la maldat d’aquells que es creuen posseïdors de l’única veritat. De com ens afecta no tindre les necessitats afectives cobertes, de no tindre una identitat clara i ben definida.

No sabràs el teu nom és una novel·la que convida a la reflexió. La seua lectura, no en tinc cap dubte, deixarà a qui s’hi acoste tocat.

RELLENT

L’any 1985 la professora Antònia Cavanilles publicava en l’editorial Tres i Quatre l’antologia de poesia La vella pell de l’alba, on feia una selecció de la poesia catalana al País Valencià entre 1973 i 1985. Aquest llibre, que durant anys he tingut com una de les meues lectures de capçalera, és des del meu punt de vista la partida de naixement de la generació de poetes valencians dels setanta.

La selecció, com totes, és una tria subjectiva a la qual, passats els anys i sense perdre la seua validesa, afegiria noms que amb el pas del temps han fet una aportació important a la poesia catalana feta al País Valencià, com ara Lluís Alpera, Antoni Ferrer, Antoni Prats, Emili Rodríguez-Bernabeu, Josep Lluís Bonet, Vicent Alonso, Isabel Robles o Josep Mir.

Els darrers anys, editorials públiques com ara l’Institut Alfons El Magnànim o l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil Albert, i privades com Edicions de la Guerra, Onada o Carena, han publicat les obres completes d’autors d’aquesta important generació poètica. Una generació que trenca amb les estètiques dominants fins aleshores, que té una clara voluntat de modernitat i que es veu sorpresa en plena conformació per l’explosió del nomenat boom Estellés. La dels setanta, a més d’una generació amb una intensa producció poètica, està formada per poetes que mantenen al llarg de les dècades una activitat sociocultural remarcable, posant en marxa revistes de literatura, quaderns de poesia, revistes digitals de poesia de caire internacional, tertúlies literàries, i altres projectes, que animen la vida cultural de les ciutats més importants del País Valencià.

Entres les tertúlies literàries, destaca la que es realitzava al Café Lisboa de la ciutat de València, La Forest d’Arana, que a més comptava amb uns quaderns de poesia de gran qualitat, un certamen literari i una col·lecció d’antologies homenatge a diversos autors. Entre els poetes habituals de La Forest d’Arana hi havia Pere Bessó, Francesc Collado, Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni, Montse Anfruns, Francesc Mompó, Manel Rodríguez-Castelló, Jaume Pérez Montaner i Josep Mir.

Josep Mir és un savi que oculta la seua bonhomia i la seua tendresa sota la ironia, el sarcasme i la sornegueria. Edicions Carena, amb pròleg de Francesc Mompó, dels Mompó de l’Olleria, li ha publicat sota el títol de Rellent. Poesia Completa, 1977-2019, quasi tota la seua producció.

Bona part de l’obra literària de Josep Mir restava inèdita o editada en revistes, mostres o antologies, actualment difícils d’aconseguir.

En Rellent trobem un escriptor que coneix a la perfecció la matèria primera amb la qual treballa: la llengua, i li agrada jugar amb el ritme i la musicalitat que l’acompanya. Els seus versos contenen una gran riquesa lèxica. S’alcen els seus barandats induïts per la mirada d’un filòsof, que abans que pensador fou obrer de vila. En la seua poesia trobem l’home que mira, que s’encanta davant de la bellesa d’un paisatge, i l’home que somriu murri davant de l’espectacle de la vida.

Amb el poeta Josep Mir conviu el lector amb un gran coneixement de la tradició poètica pròpia, que s’inicia amb els trobadors i arriba fins a Estellés i els seus companys de generació. El poeta que coneix la tradició anglosaxona, la francesa (amb especial estima pels simbolistes), l’oriental i sobretot la italiana.

Mir és un renaixentista, té l’esperit d’un renaixentista italià, i no s’està d’oferir-nos altres vessants de la seua personalitat creativa en el llibre, com ara la de dibuixant de línies minimalistes, i s’atrevix fins i tot a regalar-nos els poemes que ha escrit en la llengua de Dant.

Josep Mir és un autor amb una mirada molt personal, un savi que sap, i molt, de vida i de poesia. Un poeta que sempre ha estat ací encara que molts no el veien. Mestre Mir, com a alguns amics els agrada dir-li, és un filòsof, un conversador intel·ligent, sagaç, divertit, inesgotable, un ocellot que paga la pena escoltar i llegir.

L'ALÉ DE LA VIDA

  

L’escriptora de la ciutat de València Teresa Broseta és coneguda i reconeguda pel públic i per la crítica especialitzada com una autora de literatura infantil i juvenil, encara que també conrea el teatre i la narrativa per a adults. Aquesta dèria que patim d’encasellar un escriptor en un gènere literari fa que un nombre considerable de lectors acabe deixant de costat obres d’un interés més que notable. Teresa Broseta, els darrers mesos, ha tornat a publicar una novel·la històrica, L’alé de la vida (Vincle editorial, 2019). Recorde gratament l’aparició l’any 2008, en Brosquil edicions, d’Ayrin de les Alcusses.

L’alé de la vida se situa en el segle xvi entre la pedrera de Carrara, la ciutat i república de Florència i la ciutat eterna, Roma. Un relat de rebel·lia on el protagonista, Piero, es nega a acceptar un destí que li ha estat decidit fins i tot abans que nasquera; una història d’amor entre dos homes que naix de l’admiració, una passió que desemboca en el desig i la consumació carnal.

El fill petit d’un pedrapiquer de Carrara sent que la vida dura i brutal que porten el seu pare i els seus germans no és feta per a ell. És un xicot sensible i, a pesar del món que l’envolta, on les dones viuen per a procrear i aguantar els borratxos dels seus marits, encara té el cor pur i la secreta ambició de ser escultor.

Un dia fuig de la pedrera a la recerca d’un mestre, Michelangelo Buonarroti, perquè aquest li ensenye les claus de l’ofici. L’ha conegut en la mateixa pedrera, on el geni va treballar junt amb els pedrapiquers buscant la peça de marbre que continguera en el seu interior una escultura.

Piero se’n va a Roma i, després d’unes dures setmanes rodant per la ciutat a la recerca d’un míser rosegó de pa, troba  l’artista a la Capella Sixtina.

Miquel Àngel és un home esquerp, solitari, malcarat, amb un caràcter explosiu, però Piero és pacient i els dos homes s’acaben enamorant.

Teresa Broseta ens oferix un relat circular en què el principi i la fi es donen la mà. Escriu amb una prosa elegant, un llenguatge àgil i una gran càrrega lírica. No oculta ni estalvia al llarg de la narració situacions, sensacions i sentiments, per més crus que aquests siguen, però ho fa sense morbositat.

És una història d’amor homosexual entre un xicot i un adult. També és la crònica d’una relació entre un aprenent d’artista i un geni de l’escultura i la pintura. El marc, l’aula, és la Capella Sixtina mentre Miquel Àngel pinta els frescos del sostre.

Una novel·la intensa que ens descobrix que en l’art la mirada, si no ho és tot, almenys és una part fonamental de la creació.

Un llibre que ens ensenya que mai no ens hem de conformar si el nostre cor ens diu que els nostres somnis són possibles.

IGNOT

 

Els darrers anys, i en especial des de la publicació el 2007 de L’home manuscrit, l’aparició d’un nou llibre de Manuel Baixauli ha estat entre alguns cercles de lectors un esdeveniment esperat i desitjat. Aquest primer trimestre del 2020 Edicions del Periscopi edita, en la seua col·lecció Escafandre, Ignot, el nou treball de l’artista plàstic i escriptor de Sueca.

En Ignot tornem a trobar els paisatges buits, desèrtics, extensos, de llargues perspectives, creuats per individus inquietants que baden en solitud; els edificis laberíntics, pertorbadors; els personatges torturats per les seues contradiccions; l’univers personal, imaginatiu i radical de l’autor.

Manuel Baixauli escriu amb una prosa fluida, àgil, seduint-nos i arrossegant-nos cap a un món producte de la seua mirada sobre la realitat que l’envolta.

Ens parla, sense subtileses, de la creació artística i literària, una necessitat d’expressar-se compartida per molts. Reflexiona sobre el talent, l’originalitat, l’aportació personal a la història de l’art i de la literatura, les frustracions de l’artista, el plagi, el fracàs o el doble tall de l’èxit. Sobre com el moment històric, les circumstàncies socials, físiques i culturals que envolten l’artista poden influir en el seu reconeixement i com la mateixa obra, en un altre entorn cultural i social i signada per un autor més atractiu físicament i personalment, aconseguix l’èxit que se li negava.

Manuel Baixauli posa el dit en la nafra en assenyalar el patiment pel qual passen els creadors, producte de les inseguretats, de les pors que els acompanyen i del menyspreu que els envolta.

Fa un elogi dels artistes ignorats, incompresos. Una legió de talents malaguanyats i soterrats sota la pols de l’oblit. Creadors que aportaven «una visió innovadora dins de la seua disciplina artística i que, pel motiu que fora, romanien ignots».

De què depén l’èxit? Com i per què es produïx?, es pregunta Manuel Baixauli. Si això té una o diverses respostes, jo no ho sé.

Ignot és el llibre que més he gaudit de Manuel Baixauli. He llegit tota l’obra que ha publicat fins ara, però és en aquesta novel·la on he sentit una major connexió amb el seu univers creatiu.