L’escriptora de la
ciutat de València Teresa Broseta és coneguda i reconeguda pel públic i per la
crítica especialitzada com una autora de literatura infantil i juvenil, encara
que també conrea el teatre i la narrativa per a adults. Aquesta dèria que patim
d’encasellar un escriptor en un gènere literari fa que un nombre considerable
de lectors acabe deixant de costat obres d’un interés més que notable. Teresa
Broseta, els darrers mesos, ha tornat a publicar una novel·la històrica, L’alé de la vida (Vincle editorial,
2019). Recorde gratament l’aparició l’any 2008, en Brosquil edicions, d’Ayrin de les Alcusses.
L’alé de la vida se situa en el segle xvi entre la pedrera de Carrara, la
ciutat i república de Florència i la ciutat eterna, Roma. Un relat de rebel·lia
on el protagonista, Piero, es nega a acceptar un destí que li ha estat decidit
fins i tot abans que nasquera; una història d’amor entre dos homes que naix de
l’admiració, una passió que desemboca en el desig i la consumació carnal.
El fill petit d’un
pedrapiquer de Carrara sent que la vida dura i brutal que porten el seu pare i
els seus germans no és feta per a ell. És un xicot sensible i, a pesar del món
que l’envolta, on les dones viuen per a procrear i aguantar els borratxos dels seus
marits, encara té el cor pur i la secreta ambició de ser escultor.
Un dia fuig de la
pedrera a la recerca d’un mestre, Michelangelo Buonarroti, perquè aquest li
ensenye les claus de l’ofici. L’ha conegut en la mateixa pedrera, on el geni va
treballar junt amb els pedrapiquers buscant la peça de marbre que continguera
en el seu interior una escultura.
Piero se’n va a
Roma i, després d’unes dures setmanes rodant per la ciutat a la recerca d’un
míser rosegó de pa, troba l’artista a la
Capella Sixtina.
Miquel Àngel és un
home esquerp, solitari, malcarat, amb un caràcter explosiu, però Piero és
pacient i els dos homes s’acaben enamorant.
Teresa Broseta ens
oferix un relat circular en què el principi i la fi es donen la mà. Escriu amb
una prosa elegant, un llenguatge àgil i una gran càrrega lírica. No oculta ni
estalvia al llarg de la narració situacions, sensacions i sentiments, per més
crus que aquests siguen, però ho fa sense morbositat.
És una història
d’amor homosexual entre un xicot i un adult. També és la crònica d’una relació
entre un aprenent d’artista i un geni de l’escultura i la pintura. El marc,
l’aula, és la Capella Sixtina mentre Miquel Àngel pinta els frescos del sostre.
Una novel·la
intensa que ens descobrix que en l’art la mirada, si no ho és tot, almenys és
una part fonamental de la creació.
Un llibre que ens
ensenya que mai no ens hem de conformar si el nostre cor ens diu que els
nostres somnis són possibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada