Per què te n’has anat
caminant amb tanta pressa,
germà?
Amb els vents que bufen
entre les canyes
de la marjal.
Deixant l’estel
de l’extraordinari que pot ser
l’ésser humà.
Per què te n’has anat
en aquest estiu gelat
quasi somiant?
Amb aquell passeig
que és llàgrima
i mai no cau.
Deixant les muntanyes
sense petjades
i els esmorzars amargs.
Per què te n’has anat
sent el sempre
que hui no està?
Amb el patiment
del que vola i vol
fins a esclatar.
Deixant mil projectes orfes
com ones que s’enfonsen
a la mar.
Germà, dis-me,
per què te n’has anat
volant amb tanta pressa
perseguint la llibertat?
Marc Campos
Gallego
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada