ANATOMIA DEL SOMNI

Sol Martínez debuta en el món de la creació literària amb el que és el seu primer llibre de poesia, Anatomia del somni (Editorial Neopàtria, Alzira, 2021).

Som davant d’una poeta que practica allò que alguns crítics han batejat com a realisme intimista, amb una propensió de l’autora pel vers lliure i discursiu emparentat amb la narrativa del jo, un jo fill de l’experiència, l’evocació, les sensacions i sentiments viscuts.

No és aquest un llibre unitari, sinó que conté deu petites col·leccions de poemes. Algunes formades per un únic poema, com ara Desequilibris. La més extensa, De l’amor i el desamor, de vint poemes, encara que la mitjana és d’entre tres i set poemes.

Aquest desequilibri numèric fa que el llibre gire majoritàriament al voltant de l’amor, el desencontre amorós, el desig, la recerca de la felicitat i la il·lusió per viure i compartir el goig.

Però Sol Martínez escriu per a comunicar, per a cantar la vida, de vegades el poema s’acosta a la cançó a través del joc de reiterar l’inici de cada estrofa. Escriu també sobre la fe, la por, el dolor, l’enyorança, sobre la vida com un instant efímer, sobre la resignació i el mateix fet poètic.

La poeta afirma amb contundència: «Som i serem paraules / paraules per tocar-nos / la pell de l’ànima». I també: «La poesia és / traducció dels pensaments, / aval de llibertat i bressol de sentiments».

Les diverses col·leccions que formen Anatomia del somni tenen en comú la veu ben definida d’una artesana de la paraula, un sentit clar d’honestedat amb ella mateixa i amb els poemes que va alçant mot a mot. Intenta entendre i comprendre la vida, i la relació personal amb allò que aquesta li oferix.

El llibre està prologat pel professor i poeta carletí Xavier Hervàs, qui arriba a dir que estem davant d’una obra «d’una potència literària vital innegable, en què l’autora ha donat forma, des dels camins de la bellesa, a uns sentiments profunds...».

D’això es tracta, i Sol Martínez ha aconseguit crear bellesa mitjançant la paraula. Emoció i domini de l’ofici per a construir uns artefactes que ens emocionen.

L’edició d’Anatomia del somni ha comptat amb les il·lustracions de Sofia Armengol Machi. En blanc i negre, acotxen com una flassada bellíssima els poemes, els acompanyen i m’atreviria a dir que els enriquixen.

XXII

Tenías muy claro que la tiranía

es una familia de malas hierbas

que se adaptan a cualquier terreno y clima

por eriales y rigurosos que sean.

Que hay de desmesuradas y de imperceptibles.

La tiranía impone discursos,

empobrece el pensamiento,

la diversidad cultural,

acapara el poder y el capital,

incluso controla las simientes

de lo que un día nos nutrirá.

Las malas hierbas de la tiranía

se deben combatir con

el corte afilado de la azada.

Tú, hijo, también fuiste un día labrador,

ninguna generación te separaba del terruño.

Mirabas atrás recuperando viejas simientes,

mirabas adelante buscando la complicidad

de la tierra, de los ciclos anuales.

Tenías alma de campesino

y aspirar a tener tu propio maset,

un espacio de paz donde pudiera reencontrarse

el hombre poliédrico que eras.

FUGAÇ

 

Veloces, sempre veloces, passen les hores, els dies, les estacions de l’any. «La vida és allò que et va succeint mentre t’entestes a fer altres plans», ens descobria John Lennon, és allò que passa mentre el poeta bada, pren notes i al final l’únic que restarà de tot plegat serà el poema. El poema on han quedat reflectits el pas dels núvols, la boira que ens ha ocultat durant una nit la mar, els dies tòrrids d’agost, l’aigua, ja siga de pluja o d’una deu, una aigua que ens amara o ens trau la set i fins i tot ens nodrix; els somnis furtius, la sort de trobar de nou algú a qui oferir les carícies, les abraçades, els besos que pensàvem que no tornaríem a donar; de compartir els passatges musicals i literaris que més ens han colpit... Tot és fugaç, com la llum, com el pas del temps, com la vida. Tot és fugaç i possiblement condemnat a l’oblit, però mentrestant podem descobrir que ser feliç és senzill.

Fugaç és, però, també el títol del llibre amb el qual Ramon Guillem va obtindre el Premi València, Alfons el Magnànim de poesia i que va editar Bromera el 2019, la seua lectura  m’ha suggerit tot el que els acabe de dir. En les seues pàgines trobem una col·lecció de proses poètiques i versos lliures, els poemes menys hermètics i més diàfans d’aquest autor. Poemes aparentment senzills que oculten explosives càrregues de profunditat.

Aquesta vesprada 

en què la mort descansa,

com un ocell desvalgut

en un porxo ignot,

a recer de l'huracà.

I aquestes paraules

que ara per ara són

el meu únic testament.

Article publicat a la revista l'Illa de Bromera edicions.

XXI

 

Mantengo el ritmo del poema,

escucho el latido que me impulsa

a escribir cada estrofa.

Controlo la respiración de las palabras,

las emociones que me pueden hacer desfallecer

y abandonar en el penúltimo verso.

Solo, desnudo, con mi dolor y el oficio aprendido

evitando que la técnica secuestre lo que hago

y lo deje como un divertimento perfecto.

Soy un obrero de las letras.

 

Mantenías el ritmo de cada zancada,

Controlabas con inteligencia la respiración,

las pulsaciones, incluso las emociones,

dosificando tus fuerzas,

sufriendo en algún momento del camino.

Corrías contra ti mismo por placer.

Rodeado de corredores,

no pretendías ganar la carrera,

sólo disfrutar de la experiencia

y eso era todo y eso era suficiente.

Te sobraba con saber que podías conseguirlo.

Como el escritor, con una fortaleza interior inmensa el atleta.

BALADA DE LA FRONTERA

  

L’any 2020 va baixar notablement el nombre de llibres editats en valencià respecte a anys anteriors. No és cap secret. En el cas de la narrativa per a adults, els escriptors valencians a penes publicaren, encara que estic convençut que es passaren bona part del confinament escrivint, més que llegint. De novel·les, tan curtes com llargues, se n’editaren al voltant d’una dotzena. La majoria recolzades per una institució pública a través de l’obtenció d’un premi literari. Entre aquest escàs nombre de novel·listes, destaquen els noms de Manuel Baixauli, Francesc Gisbert, Vicent Usó, Rafa Gomar, així com les desaparegudes Isabel-Clara Simó i Carme Miquel. Com en tota regla, hi ha una excepció, la de l’escriptor de la ciutat de València Ivan Carbonell Iglesias, que va publicar en Bromera dues novel·les: La cançó del mag Merlí (Premi Isabel de Villena-Ciutat de València) i Balada de la frontera (Premi Enric Valor de Novel·la).

De la primera ja ens vam ocupar fa uns mesos, de la segona ho farem tot seguit. Però abans de continuar m’agradaria especular un poc, tot afirmant que aquest llibre haguera sigut del gust del mateix Enric Valor, perquè beu de la cultura popular que el de Castalla tant estimava.

Es tracta d’un relat situat en un temps històric, el del regnat de Jaume II a inicis del segle xiv, que transcorre en bona part a la frontera sud amenaçada pel regne nasrí de Granada i pel de Castella. Hi apareixen personatges històrics com ara l’almirall Roger de Llúria, però no és una novel·la històrica, sinó que entraria de ple en la narrativa fantàstica.

Aquests personatges històrics es barregen amb altres d’anònims producte de la imaginació de l’autor i amb uns tercers provinents de la rondallística tradicional europea i mediterrània, com ara la figura del jueu errant, les dones d’aigua, les bruixes negres, els dracs...

Ivan Carbonell ja ens ho va deixar clar en anteriors novel·les: sent una passió immensa per les llegendes celtes, eixe món de druides i de cavallers a la recerca del sant calze.

En Balada de la frontera, amb diversos elements, intenta crear un univers màgic, fantàstic per a recuperar, potenciar i eixamplar el nostre quasi oblidat. I ho fa d’una manera imaginativa i atractiva. Toni Cucarella ja ho va intentar amb Dones d’aigua, hòmens de fang (Bromera), o Vicent Andreu Navarro amb El secret del guerrer hongarés (Onada edicions), que no han tingut una continuïtat.

Ivan Carbonell, amb una prosa amena, escriu un relat que manté la necessària tensió narrativa, tot construint una història fantàstica plena d’imaginació i versemblança. Una novel·la amb escenes protagonitzades per diversos personatges, que encapçalen tres joves amics obligats a separar-se i que viuen cadascun aventures increïbles en diverses zones del Regne de València i les muntanyes d’Aragó.

Hi ha una profecia sobre el futur de la corona que ha despertat forces ocultes de la natura. S’inicia un combat entre el bé i el mal, els contrincants són individus poderosos i caldrà astúcia, màgia i valor per a restablir els equilibris trencats.

Però quin personatge mou els fils, teixix complicitats i s’oculta tot esperant el seu moment? Només escoltant la darrera estrofa de la balada de la frontera ho sabrem.

XXXVII

 

Ca o felină de trestie

a sosit o vară de Libertate,

aspect viu, verb agil,

măini noble,

iar în drum a luat zborul

o turma de zâmbete de smarald.

 

A fost Libertate și Iubire și Luptă

și peste tot și în orice moment,

în inimile bărbaților și femeilor,

și-a lăsat amprentă melasei.

 

Poem de Manel Alonso tradus din catalană în română de Pere Bessó.

RIBERENQUES

La riberenca és una de les diverses modalitat del cant d’estil valencià, una agrupació de cants d’arrel tradicional entre els quals destaquen també l’u i el dos, l’u i el dotze, cants per a una sola veu i per a un sol instrument o un cor instruments.

Riberenques és el títol triat per Carles A. Moya per a una col·lecció de vint-i-set poemes en prosa.

Els poemes s’han anat conformant com un extens tapís d’imatges breus, suggerents, a través de les quals l’autor evoca un temps, uns sentiments i unes emocions que marcaren profundament la seua vida i de retruc la seua personalitat.

És també el mapa de la Ribera del Xúquer, amb els seus camps ubèrrims, els seus barrancs de ressonàncies llorentines, les seues viles, les seues muntanyes... Un paisatge agrari modelat per la mà de l’home i del riu, així com un temps amb una manera d’entendre la vida, lligada al cicle de la terra i representada per la figura dels avis (a qui dedica el llibre), que s’abandona lentament per assumir un temps accelerat de canvis constants que ens allunyen de la natura i no sabem cap a on ens porten.

Riberenques és el cant solitari a uns anys en què a l’autor se li revela la solsida que deixa en la nostra vida la mort, l’aparició del desig i l’amor. La Ribera fou l’espai de les seues grans descobertes vitals i que en la veu del poeta trobem que pren aires de paradís perdut i retrobat a través de l’estima i de la memòria.

El llibre és el cant d’un individu que s’enyora i enyora uns anys de felicitat, on la vida se li oferia com un espai frondós, alegre i lliure. És un reencontre de la veu del cantant amb l’eco de les seues passes, amb el seu timbre vocal tocat pel dolor i el desencontre i les seues arrels.

Carles A. Moya, l’any 2012, publicà en l’editorial Germania un llibre, Bacs de vidre, que ja ens informava de la intensitat lírica que corria per les seues venes. En aquesta ocasió ha optat per l’autoedició, a pesar que tot el procés de disseny, maquetació i impressió ha estat a càrrec d’Edicions 96. També, a diferència de l’anterior, el llibre l’ha signat amb el seu segon cognom, Moya. En l’esquena porte un grapat d’anys, a més d’unes quantes punyalades i un ram de penes, i hi ha coses que ara, que no abans, puc entendre. Empatia mai no m’ha faltat i menys per un individu honest com és Carles Alòs Moyà. Però com a lector de poesia trobe que Riberenques és un llibre d’una qualitat ressenyable, escrit amb ofici i cor, una col·lecció de poemes que es mereix ser present en el catàleg d’una editorial.

XX

 

Sí había caminos,

sólo había que mirar con atención

el paisaje para descubrirlos.

Las sendas, los caminos

están allí ocultos a veces entre la maleza.

Antes habían sido recorridos

por otros viandantes.

Caminabas y con paso ligero

te reencontrabas con el bosque, con la montaña,

con el valle, con el marjal.

Identificabas las huellas

de las generaciones que te precedieron,

y su lucha por la supervivencia cotidiana.

Adicto a la belleza,

a la variedad cromática que la luz

infunde en un espacio,

que reaparece ante ti diferente.

Caminando, tu reto no fue nunca

llegar hasta la cima, a una meta,

sino rehacer el camino, compartiendo

cada paso con un amigo.

 

Caminando,...

de golpe te has parado

y con dolor y tristeza iremos viendo

como se va quedando atrás

quien un día fue fuerte como las águilas.

EL JOVE ENRIC VALOR

No sé si és una simple i errònia impressió personal, o una d’aquelles injustícies que s’han perpetrat en la literatura catalana. Els tòpics, la desinformació en són còmplices, també l’ombra que projecten alguns autors reputats que han aconseguit eclipsar generacions senceres, o els temps dominats per un poder que ens ha complicat l’existència. La sensació de què els parle és que per a la resta de territoris de llengua catalana el segle xx al País Valencià només es feren unes poques aportacions a l’estudi de la llengua i la literatura catalana: Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés... i a tots ens consideren fills naturals d’un o d’un altre. Però no és cert. A pesar que el segle xx fou complicat i traumàtic per a l’estudi i conreu de la llengua catalana, fora i també dins del País Valencià, la gent oblida el compromís i l’obra de Miquel Duran de València, Carles Salvador, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas, Jaume Bru i Vidal, Lluís Guarner... i Enric Valor i Vives.

Enric Valor, gramàtic i narrador, és l’autor d’un dels llibres més venuts en valencià, La flexió verbal.

Nascut a Castalla en el si d’una família de propietaris rurals, va recollir de la tradició oral un bon grapat de rondalles valencianes i les transcrigué amb un llenguatge literari. Publicà diverses novel·les, entre les quals destaca la trilogia del Cicle de Cassana.

La seua fou una vida viscuda amb coherència i valentia, nadant sovint a contracorrent i aprofitant qualsevol escletxa per a promoure el bon ús escrit del valencià, seguint les Normes de Castelló (1932), filles de la normativa fabriana.

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976), narrador prolífic i de reconeguda capacitat fabuladora, va decidir escriure una relat sobre la joventut de l’escriptor de Castalla, El jove Enric Valor. Una vida de novel·la. El resultat ha estat positiu i així li ho va reconéixer en el seu moment el jurat que li va atorgar el Premi de Narrativa Antoni Bru Ciutat d’Elx.

El llibre, editat per Bromera a la col·lecció L’Eclèptica, aconseguix convertir les vicissituds de la família Valor i Vives en una trama novel·lesca atractiva. Francesc Gisbert ens retrata amb precisió de cronista un temps i una societat en què el fet de pertànyer a una o altra classe social marcava la vida de les persones. Un temps de canvis on l’immobilisme d’alguns intenta frenar al preu que siga l’evolució i el canvi polític i social del país.

Valor no és un cas individual i espontani, és fill d’una educació, que li donen uns pares il·lustrats. És un home que ha aprés a escoltar amb atenció les persones i que de la mà del seu progenitor sap reconéixer i valorar el seu entorn natural més pròxim.

És un jove valent, amb interés per la cultura i la llengua del país, un intel·lectual en formació amb un peu en la tradició i un altre en la modernitat.

Francesc Gisbert ens oferix una novel·la àgil, amb una prosa bella, diàfana, amb una tensió narrativa que atrapa el lector. Una novel·la on el protagonisme és compartit pels diversos membres de la família, en especial pel pare, però també per la mare i pel seu inseparable germà, Josep Valor.

L’obra té una atmosfera costumista, amb tocs de narrativa històrica, que ens ajuda a conéixer l’evolució vital d’un intel·lectual apassionat, d’un creador apassionant.

El jove Enric Valor. Una vida de novel·la és un llibre que recomane llegir per la seua amenitat, però també per a saber un poc més de la vida d’un homenot imprescindible per a entendre la llengua i la literatura valencianes del segle xx.