DUNA

 

El professor Miquel Llàtzer Paños va nàixer a Algemesí (Ribera Alta) el 1961 i des del curs 1986-87 ha exercit la docència en diversos instituts del País Valencià, a més de ser des que estudiava filologia catalana un lector impenitent de poesia. L’any 2012 naix el poeta Miquel Català, en saltar el lector Miquel Llàtzer el mur invisible existent entre el lector i el creador. Abans, com tants altres ho han fet, havia mostrat les seues diferents provatures en diverses xarxes socials. Des d’aleshores Miquel Català ha editat sis llibres de poesia. Durant la seua trajectòria de ja una dècada i iniciada en plena maduresa vital, trobem un seguit de trets que han marcat la seua obra. El primer és la fidelitat a la llengua i el país, però també al seu editor, Antoni Martínez Peris, primer en Germania i després en Neopàtria; el segon, que cap dels seus llibres ha arribat a publicar-se després d’haver obtingut un premi literari; el tercer, que fins ara no l’han temptat seriosament altres gèneres literaris, se sap poeta i aspira a ser un bon poeta i posa en el seu afany totes les seues energies; quart, és un poeta inquiet, actiu, que es mou arreu de l’àmbit lingüístic presentant els seus llibres i participant en nombrosos recitals, sovint ho fa buscant complicitats de músic, cantants i rapsodes; cinqué, allò que marca a foc la seua poètica és la figura de la dona en totes les seues edats, la dona com un ésser polièdric que el té fascinat; sisé, una preocupació de caràcter social que abasta tots els continents, en especial Europa i Àfrica. En la poesia de Miquel Català es donen la mà el realisme intimista i el realisme social, uns realismes impurs tacats per altres ismes.

Aquest darrer trimestre de l’any 2021 Miquel Català acaba de publicar en la col·lecció Mare Nostrum de l’editorial Neopàtria Duna, des del meu humil punt de vista un dels seus millors llibres. L’acompanya un magnífic pròleg d’un altre poeta d’Algemesí sempre a tindre en compte, Vicent Nàcher.

Hi ha hagut un parell de poetes valencians de les darreres dècades que han sentit una vertadera fascinació pel desert, el gran Salvador Jàfer i el desaparegut prematurament Antoni Matutano, cadascun buscant un oasi diferent. En Duna, Miquel Català se suma a ells. Duna és una dona de formes sensuals que canvia i amplia la seua bellesa amb el moviment. No és estàtica, no és un objecte, es mou, lluita contra els elements, oferix al poeta refugi i li transmet la seua energia.

Trobem en Duna poemes en prosa, versos lliures i fins i tot cançons, a alguna de les quals li ha posat música Miguel Alonso, que també ha estat l’encarregat de fer el muntatge gràfic de la portada. En tots els poemes es conjuga una decidida voluntat estètica conformada per la barreja dels ecos de les seues lectures amb el de la seua concepció de la poesia i una posició ètica sòlida que l’empeny i l’obliga a denunciar la bèstia que s’oculta darrere de l’ésser humà.

En Miquel Català, però, també trobem l’ombra de Josep Pla, l’home que bada pels camins i carrers del món amb la mirada atenta i una ploma en la mà. En el seu cas i segons ell mateix em confessa, ho fa amb el seu telèfon mòbil on pren els seus primers esbossos. En Miquel conviu el poeta amb un dietarista meravellat pels paisatges que va descobrint i la meteorologia que canvia la llum i, per tant, la percepció que d’ells té el poeta.

Reconec que he llegit Duna tres o quatre vegades en uns pocs mesos, descobrint-li algunes faltes: ningú és perfecte, encara que aspirem a ser-ho, però també imatges que m’han colpit.

Duna és un llibre divers, intens, amb una gran càrrega de sensualitat, d’emocions, de denúncia, on l’autor s’assaja evocant amb una mirada diàfana i honesta la vida.

PER VERSIONS

 

El poeta i cantautor Lluís Vicent Banyuls es troba en un moment de gran creativitat. Una onada interior que, com un bon nadador, ha sabut aprofitar. La creativitat té això, va i ve al seu antull, igual et toca travessar un desert que et submergix en un bosc frondós. Pel setembre del 2020 ens oferia, després de quasi dos anys de silenci, el treball discogràfic Tirania de la normalitat. En maig del 2021 Black Uprisin. I en gener del 2022 ens sorprén amb el que considere un dels seus millors discos, Per versions. El títol és un joc de doble sentit, per una banda ens informa que aquesta vegada Lluís Vicent&La Free&Feelin’Band ens ofereixen versions de diversos clàssics del pop, del rock i de la cançó d’autor, i com a poeta ens suggerix que la versió ha sigut pervertida, canviada, adaptada al seu gust i als seus interessos sonors.

Acompanyat per una banda de rock, Carlos Maeso al baix elèctric, Eduardo Olmedo a les percussions i José María Grau a les guitarres elèctriques, Lluís Vicent ens brinda versions d’Ovidi Montllor, de Bob Dylan, Lluís Llach, John Lennon i del grup Ja t’ho diré. A més de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Vicent Penya, J.P. Giné i aquest que vos parla. Per versions, a més, és un disc de duets amb una llarga llista de cantants valencians de diverses generacions, des de Miquel Gil a Abraham Rivas, passant per Bertomeu, Òscar Briz, Josep Vicent Tallada, Carles Enguix, Doctor Dropo, Sarah Rope, Sergi Contri i Manuel Garrido Garri Campanillo. Garri és l’únic que aporta tema propi, Per tot arreu, sobre un poema de Vicent Penya, i a més ha estat l’encarregat de dissenyar la portada del disc.

En aquest nou treball trobem balades, rock, reggae, blues, cançó d’autor... Hi ha interpretacions realment aconseguides, com ara Lletra de canvi número IV, on canta amb Carles Pastor, o Trucant a les portes del cel, fent parella amb Òscar Briz, altres sorprenents com Res no m’agrada tant, amb un Miquel Gil que va dibuixant sobre la melodia paisatges sonors provinents del fandango, i altres temes en què ens oferix un ritme agosarat per a clàssics de la cançó d’autor com ara Que tinguem sort, un reggae interpretat amb Carles Enguix, i Amor particular, amb ritmes brasilers fent duet amb Abraham Rivas.

Lluís Vicent Banyuls, amb una gran generositat i amb la veu càlida d’home que ha sabut anar pel costat fosc de la vida i de la ciutat, ens regala un grapat de versions (per cert, es versiona també a ell mateix) que conformen un treball discogràfic eclèctic, de ritmes variats, dins del més ampli ventall del pop rock i de textures sonores elèctriques i electritzants.

AIRE

 

Les comarques centrals del País Valencià han donat algunes de les millors narradores valencianes del segle xx: Isabel-Clara Simó (Alcoi), Carme Miquel (La Nucia) o Carmelina Sánchez-Cutillas (nascuda a Madrid però amb arrels familiars i sentimentals a Altea), amb elles la novel·lista del segle xxi Elvira Cambrils (Pego) ha compartit paisatges, així com una mirada compassiva sobre la realitat que la fa posar-se del costat dels perdedors en les diverses batalles de la vida. També amb elles i amb altres coetànies com ara Pepa Guardiola (Xàbia) compartix la dificultat d’escriure des de la perifèria, i no em referisc a la llunyania geogràfica dels centres de poder cultural, que en alguns casos també, sinó a la perifèria de gènere.

Elvira Cambrils obtingué el V Premi de Novel·la i Prosa Creativa Carmelina Sánchez-Cutillas, que convoca l’Ajuntament d’Altea i patrocina la Fundació CaixaAltea, amb la novel·la Aire i fa unes setmanes Aila edicions l’ha publicada en la col·lecció La mà del Sol.

Cambrils és una narradora amb una prosa amena, àgil, que prompte troba complicitats i lligams amb el lector. No imposa en cap moment una mirada monolítica i adoctrinada, simplement s’expressa alhora que construïx un relat des d’una òptica personal oberta, tendra i carregada de lirisme. Una mirada on els petits detalls, que sovint ens passen desapercebuts, esdevenen un material sòlid i resistent sobre el qual alça l’edifici del relat.

Aire, títol que m’ha fet pensar en una cançó del mateix nom del grup pegolí La gossa sorda: «Aire, ens falta l’aire / parlem de moltes coses, tantes veritats», és una novel·la aparentment senzilla, que transcorre en un espai de temps curt, dues hores, en un lloc concret, una perruqueria, Reflexos de mar, un espai de riures còmplices, soroll d’assecadors i olor de xampú on s’aguditza la curiositat i el desig de saber més de l’interlocutor i d’allò que ens conta, un espai públic i alhora íntim, on gràcies al saber fer de la propietària s’intenta no condemnar les febleses humanes. En aquest espai i durant aquest temps la casualitat fa coincidir set dones entre parroquianes i treballadores, set dones de diverses generacions i de diferents procedències geogràfiques i extracte social. A través dels seus pensaments, de les seues converses, però també dels seus gestos, de les seues mirades, anirem descobrint el passat i present de cadascuna. Totes han estat marcades per una societat que continua funcionant amb l’esquema patriarcal. Una societat on, a pesar de totes les polítiques d’igualtat portades a terme, els rols que durant tants segles s’han imposat a les dones encara perduren. Els temps no han canviat, o ho han fet donant un pas cap endavant i dos cap enrere. Les set dones han estat víctimes en un moment donat del masclisme, que les ha arribat a anul·lar com a éssers humans i les ha convertides en un simple objecte de desig.

El pas del temps, i amb ell l’experiència adquirida, els ha ensenyat que el príncep blau és un malànima, un acomplexat, un egoista capaç de destruir aquella que diu que estima; que hi ha bones persones, però cap d’elles no és un príncep o una princesa de conte, sinó una persona tendra amb la qual compartir els bons i els mals moments.

La narració se sosté sobre uns diàlegs aparentment trivials que en alguns casos esclaten en confessions inesperades, així com en diversos flashbacks que porten les protagonistes a un moment o altre del seu passat. La qual cosa m’ha fet pensar que amb una bona adaptació teatral la novel·la funcionaria d’allò més bé dalt d’una escenari.

Com afirma cap al final de l’obra Felicitat, la protagonista que té més punts en comú amb la nostra escriptora, «he de confessar que no esperava tant d’una sessió de perruqueria«».

Elvira Cambrils, amb novel·les com aquesta i A la platja de Camus, està arribant a ser una de les meues autores de capçalera.

COSMOPOLITES AMB ARRELS

 

Onada Edicions, en el número 78 de la seua col·lecció Narratives, ha publicat un llibre de literatura de viatges, Cosmopolites amb arrels (2021), signat pels borrianencs Joan Garí i Ramon Usó.

Es tracta d’una col·lecció de reportatges d’autor sobre diversos països i ciutats d’arreu del món. Quan dic d’autor vull dir quan el periodisme deixa de ser objectiu (si és que alguna vegada ho arriba a ser) per a ser subjectiu.

Una col·lecció de reportatges que en el seu moment aparegueren en revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid i Borriana, acompanyats per les fotografies de Ramon Usó amb qui Joan Gari ja havia treballat en els llibres La memòria del sabor (2015) i El rebost perfecte (2018).

L’editor ha dividit en dues part el volum, en la primera apareixen els textos de Joan Garí, i en la segona, amb un altre tipus de paper, una bona col·lecció de fotografies a tot color de Ramon Usó. Fotografies on el paisatge conviu amb el retrat dels personatges que l’habiten. La mirada d’Usó capta d’una manera incisiva la història que s’oculta sota un somriure, suggerint més que reafirmant allò que el lector espectador intuïx.

Trobe que Joan Garí i Ramon Usó feien un bon tàndem que per desgràcia no es repetirà.

El títol del llibre, Cosmopolites amb arrels, podria referir-se als seus autors, i ho fa en part, però tinc la sensació que ells només són uns aventurers que busquen les arrels d’on naix el cosmopolitisme.

Soc de l’opinió que el cosmopolitisme és un viatge que, com qualsevol altre viatge, ha de tindre un punt de partida i fins i tot una raó, un fet, un desig que el provoque. Els nostres personatges partixen del País Valencià i la seua mirada, com molt bé ens diuen en la portada, és una mirada valenciana al món i per tant emmarcada en la cultura occidental.

Joan Garí té una prosa personal, rica i amena. Construïx un discurs coherent amb valentia i ens dona opinions ben fonamentades. Domina l’ofici d’aconseguir l’adjectiu adient. Controla el to, de vegades se’ns mostra sarcàstic i irònic, altres contundent, perquè hi ha certes coses de les quals no es pot ni vol fer broma. Combina la informació adquirida amb la impressió personal. Pren el pols amb seguretat al passat i al present. Juga amb intel·ligència amb el llenguatge. Evoca espais i els compara amb imaginació, suggerint punts de contacte aparentment impossibles.

Garí ha estat un gran lector de diaris, en diverses ocasions li he sentit dir que la millor literatura del segle xx es va publicar en diaris. Ell ha tingut sempre la voluntat, i ho ha aconseguit, de formar part d’una tradició d’articulistes, d’autors de reportatges, en la qual destaquen noms com els de Josep Pla, Eugeni Xammar, Joan Fuster, Joan Francesc Mira, Josep Maria de Sagarra o Joan Crexells.

En aquesta col·lecció de reportatges trobem una defensa de valors com ara la tolerància, l’obertura de mires, els drets humans i, sobretot, la llibertat de l’individu i dels pobles davant de qualsevol mena de tirania. I una denúncia del fanatisme, la intolerància i l’autoritarisme que han convertit espais bellíssims en immensos escorxadors.

CLEPSIDRA

 

Un dels diversos efectes col·laterals que lapandèmia del covid-19 ha tingut, dels qual els diaris a penes han parlat, ha estat la gran quantitat d’obres literàries que s’han escrit durant el mesos d’obligada reclusió. Alguns d’aquests treballs tenen com a font d’inspiració la mateixa pandèmia i en altres és un dels pilars sobre els quals, d’una manera o altra, se sustenta el relat. Els certàmens literaris en van plens i les editorials tenen sobre la taula desenes d’originals, no sols de contes i de novel·la, sinó també de poesia sobre la temàtica. Alguns d’aquests originals comencen a veure la llum, altres restaran durant anys en el calaix digital dels autors i autores.

Un dels escriptors que no ha pogut resistir-se a la gran aturada de l’any 2020 decretada pel govern de Pedro Sánchez ha estat Manel Hurtado Juan.

El novel·lista de Bonrepòs i Mirambell (l’Horta Nord) acaba de presentar en societat la seua tercera novel·la amb un títol molt poètic: Clepsidra (Editorial Neopàtria, 2021). Un títol que a mi m’ha recordat el llibre de poesia de Vicent Alonso de l’any 1986: Ritme de Clepsidra (Editorial 3i4), ja que allò que es trenca en la novel·la d’Hurtado no és sinó el ritme de la caiguda de l’aigua en un dels dos recipients de la clepsidra, tot provocant un estrany i complex efecte temporal durant el qual Manel Hurtado situa l’acció del relat.

El protagonista és un jove de setze anys d’un poble de la comarca de l’Horta de València, Colau, que ens narra en primera persona un accident que patix en xocar de cap amb un camioner de Mazarrón (Múrcia), Belisario, el qual li provoca un estat de coma.

L’esperit de Colau entra en el cos de Belisario,  i aquest desperta del seu coma.

La novel·la ens parla de la descoberta de l’altre en diversos sentits. L’adult, els seus problemes, les seues complicades relacions familiars i matrimonials, la maduresa, la lenta decadència del cos, l’autodestrucció i el dolor intens que provoca la pèrdua. Però també des d’un vessant cultural, el d’aquells altres ciutadans amb els quals compartim estat, el ciutadà monolingüe poc amic de la diversitat.

Està escrita amb un punt d’humor, a pesar dels diversos drames als quals assistim. Amb un llenguatge àgil que l’acosta a la narrativa per a joves i amb clares influències cinematogràfiques. És entretinguda. Compta amb una gran càrrega humana, i Hurtado, a més, ha sabut donar-li versemblança tot i la situació acientífica que ens proposa, un viatge extracorporal des de l’adolescència a la maduresa d’anada i tornada.

Mentrestant, el temps s’ha aturat esperant que algú recomponga amb saviesa i paciència els recipients de la clepsidra i aquesta, amb el seu ritme constant i compassat, recupere el pas de les hores.