EXHUMACIÓ

 

Després de l’edició dels llibres de prosa de no ficció A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca i de Spaccanapoli, l’escriptor de la comarca de la Ribera Baixa Salvador Vendrell torna a la novel·la amb la publicació en Onada edicions d’Exhumació.

Es tracta d’un relat actual amb arrels en el passat. El personatge principal i sobre el qual gira la trama és Pere Centelles, un periodista veterà que assistix als canvis radicals que en les darreres dècades ha patit la seua professió amb l’aparició de noves tecnologies. La precarietat laboral i les exigències editorials l’obliguen a treballar més hores i ser especialista en qualsevol qüestió mentre aquesta siga notícia. Ens parla d’una realitat crua que no sols han patit i patixen els periodistes, sinó altres professions més allunyades com ara els diversos col·lectius que conformen l’anomenada indústria musical.

Pere Centelles és un home pont, vull dir un individu amb un peu en la gran ciutat i un altre al poble del qual és originària la seua família. Membre de la darrera generació d’antifranquistes que veu com els seus companys de les diverses sigles del marxisme han evolucionat ideològicament per tal d’adaptar-se al nou sistema democràtic, sovint buscant un modus vivendi. És periodista, però també és o pretén ser escriptor de ficció.

Com a periodista, escriu sobre política, les seues fonts són als passadissos de les corts, o directament en les clavegueres. Vendrell, exposa amb claredat la baixesa moral en la qual han caigut antics companys del protagonista així com l’oportunisme de la classe política més pendent de les estratègies per a mantindre’s en el poder que dels resultats de les seues polítiques sobre la qualitat de vida de la ciutadania.

Per pura casualitat, Pere Centelles, troba a l’hort interior de la casa familiar ubicada al poble un cadàver, la qual cosa, al bell mig de l’actualitat més candent, amb l’anunci d’unes eleccions autonòmiques anticipades, l’obliga a veure’s immers en una investigació que el portarà a uns fets que van ocórrer en els convulsos anys trenta i quaranta del segle passat.

El relat està escrit amb una llenguatge directe i diàfan, amb un to irònic quan no sarcàstic molt de la casa, amb una prosa àgil i amena. S’estructura d’una manera en què l’escriptor porta de la mà el lector a través d’uns espais concrets, València i Sueca, i amb un ritme vital canviant.

He parlat del protagonista com un home pont, també Exhumació ens parla d’altres ponts, com ara el que porta de l’amor a l’odi, de l’ètica a la indecència, de l’idealisme al conformisme, del cant al desencant.

Una novel·la entretinguda que ens detalla les diverses maneres de sobreviure als embats i sotracs que ens imposa la història.

APUNTS DEL CARNER

 

Josep Mir és un personatge singular dins de l’ecosistema actual de la literatura catalana al País Valencià. Un dels destacats ocellots de la desapareguda tertúlia La Forest d’Arana, que erigia el pensament i la paraula al bell mig dels silencis i la mediocritat imperant a la ciutat de València de finals del segle passat.

Qui signa aquest article, que porta unes quantes dècades passant les hores de lleure bambant per llibreries, biblioteques, cafeteries i tota mena d’antres, assistint a recitals de poesia, tertúlies literàries, conferències i taules redones, sessions de contacontes i presentacions de llibres, ha tingut la sort de conéixer una llarga galeria de lletraferits de diferent color i pelatge, entre tots els quals sempre ha estat un plaer trobar de tant en tant aquest poeta de Mislata, la ciutat que es resistix a continuar independent de la gran urbs, encaixada entre l’avinguda del Cid i el vell llit del Túria. Com el mateixi Mir, un xai negre en el ramat blanc dels mediocres. Dic que és un plaer trobar-lo perquè aquest home és un vertader pou de saviesa. Un individu que sap traure-li punta a qualsevol escena, discurs o titular de premsa. En té per a tots i totes fins i tot els amics i les amigues.

Després d’haver publicat la seua obra completa de poesia, Rellent. Poesia completa 1977-2019 (Editorial Carena), aquest segon trimestre de l’any 2022 ens oferix, amb un pròleg de l’escriptor alcoià Manel Rodríguez-Castelló i editat per la valenciana EdictOràlia, Apunts del carner.

Què són els Apunts del carner? Una pregunta fàcil de respondre: Josep Mir en estat pur.

El llibre està dividit en hui apartats de desigual extensió, hi trobem apunts dietarístics, sentències, aforismes, reflexions filosòfiques, saviesa popular, diàleg amb altres creadors i les seues obres, criticant o subratllant alguns aspectes que al nostre autor li han cridat l’atenció, monòlegs, també la contestació a la realitat, a l’estat del país, de la llengua, de la cultura, a l’estat de l’Estat, aquest darrer en majúscules i en lletra gòtica. També hi trobem apunts de poemes, escenes quotidianes i fins i tot acudits.

Josep Mir no és un indocumentat, un xerraire de fira, és un intel·lectual lliure i independent amb un formació sòlida, amb un bagatge vital i cultural enorme. Escriu amb arguments en la mà.

La seua mirada és la d’un murri, és crític que no críptic, sorneguer, irònic, sarcàstic i sovint brillant. Podràs estar d’acord o no amb ell, però aquests Apunts del carner són una incitació al diàleg, a la dissidència en un món on prima la mediocritat del ramat.

JOAN FUSTER EN PIJAMA

 

Aquest any 2022 celebrem el centenari del natalici del millor assagista valencià del segle XX. Diverses institucions públiques de tota l’àrea lingüística catalana celebren l’efemèride amb tot un seguit d’activitats i publicacions al voltant de la seua obra i figura.

Diverses editorials han reeditat alguns dels seus títols més emblemàtics i fins i tot s’ha recuperat en un sol volum la seua obra poètica completa (la més completa que ha eixit fins ara). S’han editat diversos estudis sobre les diferents vessants del personatge. I ha hagut també una reivindicació notable de l’activista cultural i del Fuster oral, vull dir l’home de les converses filades amb intel·ligència i ironia.

La majoria, conscient o inconscientment han comés el pecat de beatificar-lo és un efecte, jo diria que defecte, típic dels anys dedicats a qualsevol personalitat, una idea aquesta que a ell no li feia gens de gràcia.

L’escriptor nascut a Fortaleny (Ribera Baixa) l’any 1958 Salvador Vendrell, a l’editorial benicarlanda Onada edicions, ha editat un llibre que combat eixa temptació de mitificar l’il·lustre suecà, A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca.

Vendrell ha escrit un llibre amé, divertit, ple d’anècdotes, de personatges, i ho ha escrit amb un llenguatge planer, directe que no defuig en cap moment el col·loquialisme. Un assaig que partix de la seua pròpia relació amb el protagonista. Salvador Vendrell formava part d’un grup de joves residents a Sueca que visiten regularment a Joan Fuster. Són els anys en que la dictadura franquista és a punt de caure, comença la transició democràtica i el procès que portarà a l’aprovació de l’estatut d’autonomia i posteriorment l’aprovació de la llei d’ís i ensenyament del valencià. Aleshores la casa de Fuster era un lloc de pelegrinatge per a intel·lectuals i politics no tan sols del País Valencià sinó de tots els PPCC. Salvador Vendrell sovint en segona fila assistix a encontres i participa en converses en un temps en el que l’opinió de Fuster era almenys escoltada i valorada, encara que per alguns amb una certa incomoditat.

Salvador Vendrell ens parla d’un Joan Fuster, que sovint els rep en pijama, profundament humà, ens el situa en sa casa, en una petita ciutat i en un temps, ens parla dels seus horaris de treball, de les seues visites, de les seues aficions, fins i tot les més banals, de les seues passions, de les seues costums i dels seus petits vicis.

Vendrell escriu fent memòria de les seues pròpies vivències i impressions, de les dels seus més íntims, però també es recolza en els textos del propi Fuster i del testimonis escrits per altres intel·lectuals que compartiren whisky, cigarretes i conversa amb el mestre de Sueca.

Al final del llibre apareix un petit àlbum fotogràfic de Fuster en tertúlia.

Salvador Vendrell en aquesta mateixa editorial va publicar fa uns anys el llibre Joan Fuster per a joves.

Aquest és un llibre que desbeatifica el personatge, però que ve a engreixar la llegenda del pensador de Sueca.

IRREDUCTIBLES

 

El doctor en filologia catalana, professor i escriptor de la ciutat de València Carles Fenollosa ens oferix en Llibres de la Drassana un assaig sobre el passat i el present de la llengua i la literatura valencianes: Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians. La identitat dels valencians és una temàtica que ha creat escola al País Valencià i fins i tot diria que parròquia de lectors. S’han escrit centenars de pàgines amb disquisicions i reflexions sobre els diversos aspectes de la nostra identitat col·lectiva.

Carles Fenollosa, amb un llenguatge pròxim, per moments col·loquial i amb una gran amenitat i dinamisme, amb les dades justes i necessàries per a no atabalar amb un excés d’informació el lector, ha escrit un assaig que és una mirada subjectiva però ben fonamentada sobre els més de huit segles de presència de la nostra llengua al País Valencià i la literatura creada amb aquesta llengua.

El professor Fenollosa no es trau de la mànega cap teoria estranya, extravagant, sobre l’origen de la llengua dels valencians, aquesta vingué amb les hosts de Jaume I. Sovint lliga cada moviment literari, històric i filològic amb els que es produïxen en altres territoris que compartixen la mateixa llengua. Ens explica com entre les diverses llengües parlades al Regne de València, l’àrab, l’aragonés, el castellà i el català, només una acaba assumida com a pròpia. Ens detalla d’on naixen alguns tòpics que han arribat fins a hui. Escriu de literatura i del seu paper en la conformació de la identitat col·lectiva, assenyala que sense l’obra dels nostres escriptors el futur de la llengua possiblement hauria estat un altre. Del paper de les diverses dinasties governants: els Bel·lònides, els Trastàmara, els Habsburg i els Borbons sobre la llengua. Sobre la importància de la llengua escrita en les institucions d’autogovern. Sobre el segle d’or, les diverses renaixences i el paper d’alguns dels seus líders. D’on venen bona part dels nostres mals i fracassos.

Personalment, no m’ha agradat ensopegar amb certs castellanismes que l’autor empra en cursiva ni certes expressions que he trobat excessivament col·loquials.

He trobat que en el darrer apartat, Epíleg. Un manifest de futur, Fenollosa escriu interessadament sobre algun fenomen literari que s’ha produït en els darrers anys i n’ha oblidat d’altres com ara els best-sellers de la literatura juvenil com Mor una vida, es trenca un amor, de Joan Pla, o L’últim roder, de Josep Franco, com també les novel·les de Martí Domínguez, Toni Cucarella, Joan Benesiu, Francesc Bodí, Manuel Baixauli, Raquel Ricart, Anna Moner o Vicent Usó. Ha obviat la importància per a la promoció social de la llengua i fins i tot de la poesia valenciana del moviment musical tan viu, tan divers i tan intens al País Valencià.

Coincidisc amb els editors del llibre quan afirmen que Irreductibles arriba en un moment històric decisiu, mai com ara la llengua i la literatura dels valencians havien tingut tants parlants i tants lectors, però paradoxalment, mai com ara, en plena democràcia i amb institucions d’autogovern, la supervivència de la llengua ha estat tan compromesa, la qual cosa fa d’aquest llibre un relat interessant, instructiu, didàctic i, diria més, una eina necessària. Els valencians que al llarg de la història hem perdut tantes batalles no podem permetre’ns el luxe de perdre’n aquesta, ens hi juguem la identitat.

GEÒRGIQUES

 

El poeta romà Publi Virgili Maró, sobre l’any 37 abans de Crist, va escriure Geòrgiques, un tractat amb 2.500 versos escrits en hexàmetres, d’iniciació a la vida al camp i on s’instava a gaudir de la natura. La filosofia de base de les Geòrgiques és l’epicureisme.

La recerca de la felicitat a partir de l’equilibri dels plaers i l’eliminació de la temença que causen idees com el destí, la decrepitud, la mort o els déus és el gran objectiu del sistema filosòfic creat per Epicur.

Dos mil vint-i-un anys després de Crist l’escriptor d’Almassora (la Plana Alta) Pasqual Mas i Usó obté el Premi de Poesia Ibn Hafaja-Ciutat d’Alzira amb el llibre Geòrgiques (Bromera, 2022). I no és cap casualitat ni el títol de l’obra ni, pense, el guardó rebut, ja que el llibre és una recreació del tractat de Virgili del mateix títol, que Pasqual Mas fa seu, el porta al seu univers íntim i al nostre temps; i per altra part som davant del llibre de poesia més madur, sòlid i personal de l’autor.

En el poema Botons (pàgina 25) apareix al jardí el braç dret i el crani d’un cadàver. El poema parla de la memòria col·lectiva, soterrada en camps i cunetes, ignorada intencionadament pel poder, denunciada pel poeta, una memòria que cal recuperar per a retrobar-nos amb la veritat. Sense veritat no hi ha la possibilitat d’aconseguir un bri de felicitat. Però la veritat pretèrita i present del món, de les relacions dels humans entre ells i amb la natura, ens n’acaba allunyant. El poema cita la que per a mi és la millor novel·la d’aquest escriptor tot terreny d’Almassora i que des d’ací recomane: La cara oculta de la lluna (Bromera, 2001).

Geòrgiques de Pasqual Mas ens informa sobre la necessitat de la retrobada de l’ésser humà amb la natura, l’autor ho fa a través del seu extens jardí, que és en part també un hort urbà. Eixe Jardí clos que compara amb l’estimada. L’aparició del Jardí no és cap casualitat, res és casual en aquest llibre, el Jardí era el pseudònim que rebia l’escola epicúria.

La poètica de Pasqual Mas, en aquest llibre, arriba a una senzillesa i una claredat que fa que sense artificiositats es creen unes imatges d’una bellesa colpidora i un discurs amb un missatge bell però gens superficial. He trobat poemes que m’han arribat realment a l’ànima, com ara Cabdell de llana.

Els versos fluïxen d’una manera natural, amb un llenguatge aparentment senzill, sense atabalar el lector amb una incontinència de filosofia ni un lèxic complicat. Pasqual no s’ha recreat buscant en el diccionari paraules que compliquen la lectura, ni ha volgut fer ostentació de la seua saviesa acadèmica. Ha creat un llenguatge acollidor amb el qual els lectors ens sentim acollits.

El llibre conté un recompte de les hores i els dies, dels mesos i les estacions de l’any i de la llum i l’oratge que portem amb elles, també de les celebracions i, com no podia ser d’una altra manera, de la pandèmia: «la natura / privada de l’home / confinat / esclata com una cascada / que vomita el volcà blanc de la vida». Escriu sobre l’amor, els alifacs de l’edat, les preocupacions quotidianes, el conreu dels equilibris necessaris per a fer possible el fruit saborós de la felicitat. Una felicitat petita, amable, que l’acompanye des de la maduresa vital fins la mort.

Tanca el llibre amb el poema Ecocidi, on compara l’abandó que patixen les terres de conreu de les planes i valls del País Valencià amb el futur de la llengua: «i la terra restarà muda / com nosaltres / sense veu / trist és haver de viure per veure morir / la teua llengua / i hac lachrymarum valle». El que ens ve a dir com de complicat és trobar la felicitat.

LES ALTURES

 

Ismael Smith Marí (1896-1972) fou, a principis del segle xx, una promesa de l’art català. Un individu prominent de la burgesia barcelonina que en un començament el va enaltir i després el va bandejar i més endavant oblidar. L’escriptor de Ses Salines Sebastià Portell, en la novel·la Les altures (Empúries, Barcelona, 2022), recupera aquest escultor, gravador i pintor i ens oferix un relat coral de l’artista i la seua família.

Ismael fou el quart dels cinc fills d’un matrimoni burgés de la ciutat de Barcelona. El pare desapareix prompte d’escena després d’arruïnar-se l’any 1898 amb la pèrdua de les darreres colònies antillanes espanyoles, i és la matriarca qui manté unida la família durant dècades, després continuen junts no sé si per inèrcia o perquè la seua ombra encara guia les seues vides.

Sebastià Portell ens oferix un relat fragmentat, coral, en el qual la veu narrativa agafa la mirada d’algun personatge de la família o del seu entorn més pròxim, la qual cosa fa que Ismael no es trobe en un primer pla, sinó que forme part d’un context.

Ismael Smith és un personatge ple de clarobscurs, marcat per la figura de la seua mare, que li ho consent quasi tot i el protegix, per l’ombra de la seua germana major, Anna Maria, també amb sensibilitat artística i d’alguna manera frustrada, i en menor mesura pels germans, entre els quals destaca el petit Francesc.

Ismael és un individu brillant, situat sobre la línia que delimita la raó de la demència, un home que al llarg de la vida va col·leccionant obsessions, que se sent diferent i especial.

Mantingut econòmicament per la família, sovint se n’aïlla i es reclou en el seu estudi abocat al món de les idees. Com més a prop és d’aconseguir l’èxit, el reconeixement com a artista, més prompte apareix el núvol fosc del fracàs, sovint per la incomprensió dels altres sobre la seua obra.

La família Smith Marí emigra als Estats Units, concretament a l’estat de Nova York.

Ismael, durant aquests anys, acabarà obsessionat amb un llibre: El Quixot, sobretot amb la figura d’aquest lector dement que es creu un personatge d’una novel·la de cavalleries. Però més endavant també ho farà amb la idea d’aconseguir una cura per al càncer.

Quan falten la mare i tres dels germans, Francesc, amb qui des de la infantesa Ismael ha mantingut una relació complicada, l’ingressa en un psiquiàtric on acabarà morint dècades més tard.

Sebastià Portell recupera del patrimoni artístic català Ismael Smith Marí, ens parla de les seues creacions, de la seua tortuosa trajectòria com a artista i ésser humà, de les seues passions, fins i tot de les més ocultes, i de la relació amb el món que l’envolta, un magnífic retrat en família.

Portell escriu amb una prosa curosa, elegant, empatitza amb els personatges, no defuig la part fosca de tots ells. Els retrata sense restar en la superfície, entra en el seu cap, recrea la seua manera de pensar, d’actuar, la seua psicologia. Ho fa bé. Atrapa el lector en la construcció d’un puzle ple de tensions i d’una certa decadència.

EMPAR CLARAMUNT, L'ÀNIMA DELS TITELLES

 

L’any 2021, als seixanta-sis anys, en plena pandèmia de la covid-19, va faltar Empar Claramunt Palamós, creadora del Teatro Buffo, un dels grups pioners del teatre de titelles al País Valencià.

Des del 16 de setembre del 2022 i fins al 15 de gener del 2023, el Museu Internacional dels Titelles d’Albaida (la Vall d’Albaida) té oberta l’exposició Empar Claramunt. L’ànima dels titelles, una completíssima mostra de les diverses produccions que al llarg de més de trenta anys va crear el Teatre Buffo. Per la seua part, el Cinqué Festival de Titelles de Santa Pola (Baix Vinalopó), durant el darrer cap de setmana del mes d’octubre, retrà un homenatge a la que ha estat directora i autora de bona part dels diversos muntatges de Teatro Buffo.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat, Empar Claramunt es va convertir en la primera dona titellaire solista del País Valencià.

Per a parlar de la trajectòria creativa d’Empar Claramunt, cal anar a pams. Naix en un dels carrers amb més personalitat del barri vell de Puçol l’any 1954. Es llicencia en Filologia Moderna per la Universitat de València, i és en aquesta ciutat on funda l’Institut Leopardi. La seua passió per la llengua i la cultura italianes la porta a traduir escriptors com Dario Fo i a donar d’una manera autodidacta els seus primers passos en activitats docents amb titelles.

Més endavant pren una decisió que li canviarà la vida, deixa la docència per a formar-se, en primer lloc, a l’Institut de Teatre de Barcelona i cap a l’any 1983 formar la seua pròpia companyia.

L’any 1986 produïx el seu primer gran espectacle, El jugador de Petrer, sobre una rondalla recollida per Enric Valor.

Empar mai no va deixar de costat la seua vocació de docent i posà en marxa obres de caràcter terapèutic en el camp de la logopèdia i l’educació especial, com ara Historia del mar (1988), realitzada per infants amb síndrome de Down.

L’any 1990 produïx La princesa Mala Sort, sobre un conte de la tradició italiana recollit per Italo Calvino, una proposta d’abstracció figurativa en la qual els titelles, en aquest cas de taula, estaven construïts amb fusta reciclada.

El 1993 s’embarca en un dels seus projectes més ambiciosos i innovadors, una producció interdisciplinària basada en La flauta màgica de Mozart, DZ 3000, on les marionetes es fusionaven amb la dansa.

La seua capacitat creativa i la seua necessitat constant d’innovar i experimentar la porta a crear produccions tan interessants com ara Rebel·lió a la cuina (1995), on els utensilis es convertixen en personatges, El nanet ballarí (1998), on utilitza titelles de peu de rodes, o la fantàstica La bella i la bèstia (1996).

A finals de la dècada dels noranta s’unix al Teatre Buffo Carme G. Corberán. Juntes, a més de participar amb altres titellaires en la creació de l’espai de difusió, formació i experimentació El marionetari valencià, publiquen llibres de contes infantils: El gos que no sabia lladrar/L’aneguet lleig (1997), basat en textos de Gianni Rodari i Hans Christian Andersen.

Durant les dues primeres dècades del segle XXI Teatro Buffo va produir diversos espectacles amb titelles construïts amb materials com ara la fusta reciclada, objectes de tota mena o paper rebregat. Destaca d’aquesta època La flauta màgica (2008), que intenta introduir l’òpera de Mozart entre els més menuts.

La passió per les arts escèniques, per la llengua, per la música, així com la seua capacitat de treball, la seua imaginació, la seua voluntat d’innovació, la seua generositat, solidaritat i perseverança han convertit Empar Claramunt Palamós en un referent de les arts escèniques al País Valencià i, d’una manera especial, dins del món dels titelles.

El seu amor per la literatura i la cultura popular i culta d’Itàlia era tan enorme que sovint, en broma, assegurava que ella havia d’haver nascut a Pozzuoli, prop de Nàpols, i no a Puçol.

ANTOLOGIA CORDIAL

L’any 2002 Marisol González Felip va publicar, en la desapareguda Brosquil edicions, Paraula del retorn (Tria personal, 1988-2000). Un llibre important per diverses raons, la primera perquè posava a l’abast del lector de poesia en llengua catalana l’obra d’una autora els llibres de la qual sovint havien estat publicats a través de la institució pública que havia convocat el guardó literari que se li havia concedit. Aquestes edicions, que proliferaren durant els darrers trenta anys del segle XX, no gaudien d’una promoció i d’una distribució adequades. Una altra raó és la qualitat d’una obra amb una personalitat més que destacable. Aquella tria personal comptava amb un pròleg de Miquel Martí i Pol.

Vint anys després, l’editorial Neopàtria publica una nova mostra del quefer poètic de Marisol González, Antologia cordial, aquesta vegada amb un estudi preliminar de Mireia Ferrando Simón.

Marisol González Felip és una poeta nascuda l’any 1962 a Nules (la Plana Baixa), que apareix en el panorama poètic en la dècada dels huitanta del segle passat. Una autora que, des del meu humil punt de vista, es deixà injustament fora de la seua antologia generacional, Camp de mines, el compilador i crític Francesc Calafat.

Marisol aprofita Antologia cordial per a fer una lectura crítica i atenta a la seua extensa obra poètica; selecciona poemes de diversos llibres i amb tot un seguit de poemes inèdits confecciona aquesta mostra organitzant-la en cinc apartats. No té voluntat de crear un llibre de llibres, ja que els poemes s’organitzen per temàtiques, i no per l’any o pel llibre en què aparegueren.

Tres cites de tres autors diferents obrin l’antologia, els quals pretenen ser un homenatge i una declaració explícita per part de l’autora de la guia i mestratge que han suposat per a ella: Federico García Lorca, Vicent Andrés Estellés i Jaume Pérez Montaner, encara que en els poemes també endevinem altres influències, com la de Marc Granell o Martí i Pol.

Antologia cordial és un llibre d’amor, però d’amor en el sentit més ampli de la paraula, d’amor sensual, de desamor, d’estima per una llengua, per una ciutat, per la poesia, pel record sentit, l’homenatge obligat i la memòria, una memòria que com en la darrera part del llibre és un amor heretat.

És aquest un llibre ple de llum i, amb aquesta, de les seues ombres, la llum de totes les fases de la lluna, de la pluja que l’amara i amara els seus versos, de soledats. Marisol és una poeta amb una mirada diàfana, amb un univers i un llenguatge propis, la poeta, amb els seus cinc sentits, recull de la realitat els colors del seu cant.

Dialoga també amb altres poetes, o conversa amb ella mateixa, trau forces del no-res per animar-se. Escriure per a ella és una manera d’ordenar el món, d’intentar explicar-se el sentit de la vida, de sobreviure als naufragis individuals i col·lectius.

Amb Antologia cordial Marisol González Felip fa recompte del temps i ens invita a una lectura intensa però pausada, i sobretot es reivindica com una de les veus poètiques dels darrers quaranta anys més a tindre en compte, i ho fa sense acritud, amb un somriure, com sempre.

CANTATA DE VALÈNCIA

 

Així com el poeta Vicent Andrés Estellés va sentir en un moment determinat que li havia arribat l’hora d’escriure el seu cant a València, el cantautor Rafa Xambó ha sentit la necessitat d’escriure i enregistrar la seua Cantata de València (2022), centrat en la ciutat però també en el petit país mediterrani que l’envolta. No és una cantata d’església, encara que conté una certa litúrgia laica; no és una cantata de cambra, encara que n’hi apareixen alguns elements com ara una obertura instrumental clàssica signada per Salva Vázquez, Obertura d’una nit d’estiu de 1957, així com la veu de Karla Fos que fa els cors i que en alguns moments pren protagonisme amb Amistat i memòria i Amors impossibles, més el so de Xúquer String Quartet conformat per dos violins, viola i violoncel als quals se sumen la bateria, els teclats, les guitarres elèctriques, la guitarra clàssica i el baix elèctric d’una banda convencional.

Cantata de València està dividida en set temes, l’obertura ja assenyalada i sis cançons, dues de les quals amb lletra del poeta i assagista Enric Sòria, Amors impossibles i Degradació. La música de les sis cançons, com també la lletra de tres d’elles, són de Rafa Xambó, que ha compartit la responsabilitat de la producció musical amb Salva Vázquez, mentre que el mesclat i el masteritzat han anat a càrrec de Facundo Novo.

Després de l’obertura inicial, Xambó ens oferix un tema d’un marcat to narratiu, de fet quasi tot el disc el té. Ens va descrivint un moment quotidià d’un temps i d’una ciutat grisa immersa en la llarga quarantena del franquisme, on un grup d’intel·lectuals Estellés, Andreu Alfaro, Vicent Ventura, Joan Fuster masteguen el pa dels solitaris, la conversa d’unes ments lúcides atrapades en la teranyina amarga d’una ciutat vençuda. És una cançó en la qual Xambó quasi recita.

Però no són aquests els únics creadors que se citen o dels quals es parla: hi apareixen Ausiàs March, Maria Fullana, Maria Beneyto, Raimon, Vicent Alonso, Pérez Moragon, Miquel Duran de València, Blasco Ibáñez, Francesc Viadel, Salvador Jàfer, tots ells enamorats d’una ciutat de la qual en un moment o altre han escrit.

Repressió la seguix Eufòria, un cant, quasi un himne alegre, ple de ritme amb el qual Xambó recorre en tren tot el país amb la guitarra al muscle. Una cançó plena de noms de pobles i ciutats.

I en acabar torna al to de balada trista que marca quasi tot el disc. Amistat i memòria, dos amics, la poesia, la memòria i els oblits, i la ciutat. Amors impossibles, un fragment de la coneguda Oda a València d’Enric Sòria. Degradació, un poema de Sòria que ens parla de la desmemòria, de la degradació del patrimoni físic i espiritual de la ciutat.

I per a tancar la Cantata de València, L’esperança, l’esperança o la fe en el combat, en la lluita a pesar de les adversitats per a construir des de la memòria, des de la tolerància amb intel·ligència, un futur brillant, ple de color.

Tanca el disc tornant a Vicent Andrés Estellés, que en un principi trobàvem pel carrer Cabillers llegint una placa «d’on diuen que van treure mort el gran poeta Ausiàs», per citar uns versos del de Burjassot que ens parla d’inquisidors d’opereta.

EL VIOLÍ VALENCIÀ

 

 

Marta Margaix, membre del grup punk folk X Fanekaes, ha publicat enguany un disc en solitari, El violí valencià.

El disc el conformen sis temes més un d’obsequi, allò que la indústria musical en diu un bonus track. Cinc dels quals han estat recollits de la tradició musical i un és una cançó del cantautor de Verges Lluís Llach, l’arxiconegut i mil vegades versionat Que tinguem sort.

Els cinc recollits de la tradició musical valenciana, incloent-hi Les Seguidilles hortunes, que prové de la comarca castellanoparlant dels Serrans, són d’allò més coneguts i de tots ells hem pogut escoltar tant al carrer com dalt dels escenaris interpretacions realment brillants i difícils de superar. El vetlatori de Tavernes de la Valldigna, la peça musical del folk valencià que a mi més em commou; El Bolero de l’Alcúdia, amb la lletra de Vicent Andrés Estellés; El romanç de la donzella i el mariner, al qual li ha fet uns canvis en la darrera estrofa per allunyar-la del masclisme, per cert tan habitual entre els cants dels nostres avis; i La Muixeranga d’Algemesí. Així, què aporta amb aquest treball Marta Margaix? Doncs un so diferent i arriscat en el qual destaca el domini del violí, que per cert no ha sigut un instrument habitual de la rondalla de corda valenciana, on la seua presència és quasi testimonial. De manera que una peça sense el so de la guitarra, del llaüt, de la bandúrria, del baix i de la mandolina, i amb un protagonisme exclusiu del violí amb pedal de loops, és un risc que Marta Margaix assumix amb enteresa i ofici per a dotar la música d’arrel tradicional de noves sonoritats.

Marta Margaix ha enregistrat, mesclat i produït el disc a Verdi Estudios. Dels instruments s’ha encarregat ella, però ha comptat amb la col·laboració i complicitat de cinc vocalistes: Mireia Vives, que se n’ix del seu registre habitual i s’enfronta a un tema que popularitzà en el seu moment Pep Gimeno el Botifarra, El vetlatori de Tavernes de la Valldigna; Berta Iñíguez, la qual hem vist cantar amb Andreu Valor; María Amparo Hurtado, del grup Sis veus; la cantautora Ana Zomeño; i Noelia Llorens Titana, darrera revelació de la música d’arrel valenciana. Cinc veus diferents, amb registres diferents i amb una gran personalitat, que aporten el seu talent interpretatiu a un disc que no deixa indiferent ningú.

Menció a banda mereix el bonus track, una composició pròpia, La Jota de Massalfassar, una peça d’una bellesa aclaparadora, amb un ritme que convida al ball i que Marta dedica al seu poble.

BATECS DE VIDA

 

Enregistrat a RC-Estudio de la ciutat de Xàtiva durant els quatre primers mesos del 2022, el cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada ens oferix una nova col·lecció de cançons sota el títol de Batecs de vida.

Un total d’onze temes, la producció i els arranjaments dels quals han estat a càrrec de Pau Chafer, un músic i productor experimentat que a més col·labora en el disc tocant diversos instruments, com ara el piano, l’acordió, el baix, l’ukulele o la programació de bateria. Junt amb Pau, el trompeta Carlos Benetó, el violoncel·lista Frank Moral i, a les guitarres acústica i elèctrica, Òscar Vila.

Trobem en el disc dos temes adaptats, La rosa de Tralee, sobre una cançó tradicional irlandesa del segle xix, en què l’acompanya als cors Sarah Rope, i Visió, una adaptació de la cançó Vision del músic britànic Peter Hammill. Un músic pel qual Rafael Estrada sent una vertadera passió. A més, trobem poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, Foc, amb el qual obri el disc, i El nostre país, un himne que el tanca; de Marc Granell No hi ha i Ets; de Miquel Martí i Pol, Cançó; i de Gerard Vergés, Maig d’amor. La resta són temes propis.

Rafael Estrada és un home amb una sòlida formació musical, amb un gran coneixement de la música popular i amb interessos amplis que van des de la cançó d’autor, en especial dels membres més destacats d’Els Setze Jutges, Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, fins al pop i el rock de tots els temps i el blues. La seua és una veu personal, potent, harmoniosa. Vocalitza perfectament mentre canta, reproduint el poema sense cap pausa ni accent fora de lloc.

En aquest treball l’acompanya el rapsode Eduard Benetó, amb un timbre de veu trencadís que dota les seues interpretacions d’una força especial.

És un disc sonorament eclèctic. Som en un temps eclèctic a pesar de les falses visions que projecten tants i tants cretins, el mestissatge és la norma. Música tradicional de l’illa esmaragda, pop-rock, blues i cançó d’autor en el sentit més ampli del terme. I parlant de blues, m’ha agradat d’allò més Blues íntim, una interpretació que s’allunya del seu registre habitual i que compartix amb Eduard Benetó.

Un cant a la vida, vida que és música i és poesia, és llibertat i/o ànsia de llibertat i una llarga galeria de petites i grans emocions, i sobretot és amor i l’altra cara d’aquesta moneda, el desamor que no l’odi. És el ritme que marquen la bateria i el contrabaix, l’accent final en cada vers, el batec del nostre cor que proveïx de vida el nostre cos. Són els sentiments que ens mouen i ens commouen.

Hi ha en les cançons de Rafael Estrada la saviesa de l’home que ha viscut, la sensibilitat del poeta i del lector de poesia, la sinceritat de l’individu honest, generós i exigent amb el seu treball. És el músic que trenca el silenci de la nit estrellada i que canta per a ell i per a qui el vulga escoltar, i ho fa sense vel·leïtats de vedet ni disfresses d’estrella del rock.

 

CATACLIMS

Escriu el poeta Vicent Andrés Estellés en la darrera estrofa del poema Faries coses, dansaries: «Tinc la nit beladora. Puja / a primer terme la corona. / Vens i arribarà el cataclim / de llum, de vidres». I entre tots els mots que el conformen, un que pareix inventat, cataclim, que ens parla de l’esclat de la llum, dels vidres, de l’orgasme i el posterior clímax que li provoca l’estimada. Un esclat d’amor intens, que el cantautor, narrador i poeta de la ciutat de València Carles Enguix recupera i convertix en el títol del seu nou treball discogràfic, Cataclims, enregistrat junt amb la banda O3 als estudis Elefante per Alberto Díaz i Lluís Enguix.

Carles Enguix va aparéixer en l’escena musical valenciana l’any 1991 en publicar el disc D’urgència, al qual li seguiria Estima l’any 1996, Deflagració el 2004, A tres quarts de cinc el 2007, Lògic el 2011 i La joia de viure el 2016.

Carles practica un pop-rock eclèctic i obert a notables influències del soul, el blues, el jazz i el folk nord-americà. Una veu masculina potent a la qual li agrada jugar de tant en tant al scat, vull dir a allò de vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit per a convertir la veu en un instrument més, la qual cosa dota les seues interpretacions d’una singularitat pròpia i personal.

En Cataclims, a nivell temàtic, Carles Enguix retorna al seu disc Estima, lletres en què l’amor és el gran protagonista, un amor viscut des de la maduresa vital. La vida és un camí i el vehicle que el transporta a través dels dies i els paisatges compta amb un meravellós espill retrovisor, la memòria que retorna sensacions i sentiments passats viscuts amb intensitat i que ara tenen el gust dolç del vi vell.

L’amor compta sempre amb un paisatge, un escenari ple de vida i, per tant, de canvis de ritme i de llum. Ell no és un cos aïllat, forma part de l’entorn i en l’amor busca la fusió amb l’altre i amb la natura. En els seus paisatges rurals o urbans la lluna és sempre present. Per a Carles Enguix, la lluna és un talismà. La lluna com a símbol de la dona que dona sentit als seus dies, però també com a testimoni amable i fidel de la seua passió.

Cataclims recull huit cançons, amb lletra de Carles Enguix, i una novena on Enguix ha posat música al poema de Vicent Andrés Estellés Faries coses, dansaries.

Carles Enguix és acompanyat per la banda O3. De la producció musical, les mescles, alguns dels arranjaments, així com del baix, el piano, el sintetitzador, la guitarra slide s’han encarregat Lluís Enguix; Ferran Pardo, que també ha arranjat l’altra meitat de les cançons, ha tocat la Fender Rhodes, la guitarra clàssica, Exequiel González el cel·lo, Víctor Traves les percussions, Carlos Sanchis l’harmònica cromàtica en Susanna, Joan Sorribes a l’ukelele en Elisabet, Pau Jordà la trompa, Sergi Pérez el fiscorn i Francesc Alcaina el saxo baríton. El disc, a més, ha comptat amb la col·laboració especial del cantautor Doctor Dropo a la guitarra elèctrica en La teua resplendor.

A mi, i aquesta és una opinió discutible com qualsevol altra, m’agraden més els treballs de Carles Enguix quan l’acompanya la banda O3, com ara és el cas. En solitari, el trobe una mica cru, encara que sol dalt d’un escenari, fins i tot sense guitarra, defén amb convicció les seues cançons i s’assaja amb una llibertat exuberant amb el scat, que aconseguix captivar-me sempre. La banda l’empara, fa créixer les cançons i les dota d’un paisatge sonor ple de matisos, fills d’un munt de gèneres musicals, travessat pel llit d’un riu on fluïx la veu de Carles potent i juganera.

VERDSIONS

 

VerdCel no és una banda musical, ni tan sols, com apunten alguns periodistes, un cantautor. VerdCel és un projecte multidisciplinari. Naix d’una idea, d’un concepte, que es va desenvolupant, una sement que Alfons Om planta en terra fèrtil i acaba construint un paisatge amb les diverses tonalitats del verd retallades sobre el blau del cel. Hi ha en cada treball de VerdCel una mirada individual, que reclama altres mirades que l’acompanyen per a convertir-se en plural i prendre cos.

Alfons Om, en cada aventura d’aquesta nau anomenada VerdCel, sempre ha comptat amb una tripulació diversa composta per individus provinents del món de la música, de les arts plàstiques, les arts escèniques o l’audiovisual. Les seues aventures tenen com a objectiu buscar preguntes a les grans respostes, com també capturar la bellesa a través del so, la imatge i la paraula. Cap de les seues aventures ens ha deixat mai indiferents.

El 2022 ha aparegut amb el llibre disc VerdSions, on torna a col·laborar amb el dissenyador i il·lustrador Daniel Olmo. També trobem al fotògraf Juan Miguel Morales que ens ofereix una cuidada col·lecció de fotografies d’estudi.

El llibre és un puzle, cada peça que el compon és un retall de la memòria personal d’Alfons Om, des del temps de la infantesa fins a la creació de VerdCel. Peces a través de les quals veiem com el protagonista va prenent consciència de la realitat social que l’envolta, primer l’estrictament familiar, després l’escola, els amics, el veïnat i les diverses ciutats on ha residit, Alcoi, Elx, València. On descobrix l’amor, la passió per la natura i una llengua postergada que tot just comença a eixir del túnel de la prohibició i la persecució; i la música, vull dir les cançons, que aniran conformant la banda sonora de la seua vida, però també la música com a forma d’expressió.

Alfons Om és un creador transgressor i transversal. A nivell musical, se situa al bell mig de la cruïlla on s’entrecreuen diverses tradicions, el rock, el pop, la música mediterrània i la cançó d’autor. Ell té una mirada ampla i oberta sobre el que és cançó d’autor i sota aquesta denominació inclou fins i tot bandes de pop i de rock.

En el llibre trobem, a més d’una justificació filosòfica de tot el projecte i un quadern de bitàcola, les lletres de les cançons i els crèdits.

La música no és un simple soroll de fons mentre anem fent la nostra vida, és sovint la banda sonora d’aquesta. VerdCel ens oferix en un cedé que acompanya el llibre una col·lecció de cançons que al llarg dels anys l’han acompanyat i li han sigut refugi, esclats de joia, bàlsams i cura de ferides de tota mena. Cançons que ha fet seues i que en les retorna amb el seu segell personal.

Temes de Cindy Lauper, Nirvana, REM, Smashing Pumpkins, Los Planetas, El Último de la Fila, Depeche Mode, The Silencer, El niño gusano...

Dènou cançons en total en les quals han participat, fent duet amb ell, les cantants Neus Ferri, Sol Escobar, Tànit Navarro, Estela Tormo del grup Júlia, Kirias i Clara Andrés, tot un luxe per als sentits.

VerdSions és un treball complex amb el qual Alfons Om, a través de l’espill de la música i la literatura, ens oferix el retrat d’un home versàtil, inconformista, crític, mig poeta i mig filòsof,  així com també el retrat generacional d’un temps i d’un país.

KISOK-CURANT

 

Kintsukuori és una paraula japonesa que significa reparació en or, de fet és el nom d’un art japonés del segle xv que consistix a reparar objectes de ceràmica que s’han trencat utilitzant per a unir els diversos trossos una resina daurada. El resultat és el mateix objecte amb una decoració en part nova. L’escriptor i psicòleg Tomàs Navarro aplica aquest principi a la psicologia humana per tal de curar ferides emocionals. Ferides que hi ha qui no supera i es veu atrapat en un laberint que el porta a prendre una decisió definitiva per a un problema que amb l’ajuda necessària seria provisional, llàstima!! La música, la literatura, l’amor, l’amistat i l’harmonia són la resina daurada que pot enganxar-nos a la vida en moments difícils.

Tomàs Navarro escriu en premsa, publica llibres i ajuda molta gent a pegar el colp de timó que necessiten les seues vides.

Aquesta bellíssima idea d’aplicar l’art japonés de reparar objectes sense dissimular les cicatrius aplicada a les emocions humanes ha inspirat la cantautora Anna Rosselló en el seu primer treball discogràfic de llarga durada, Kisok-curant. Abans havia enregistrat un parell de cançons produïdes per Pau Viguer: Et veig brillar i I digues-li adéu, aquesta darrera inclosa en el disc. Kisok-curant el prologa, com no podia ser d’una altra manera, Tomàs Navarro, qui ja ens informa que tenim en les mans una cicatriu transformada en or, una mostra de fragilitat i de fortalesa, un bocí de dolor transformat en art.

En aquesta aventura musical Anna Rosselló està acompanyada per Nacho Mañó, que s’ha encarregat dels arranjaments i la producció, com també de tocar diversos instruments com ara el baix i les guitarres. Nacho Mañó ha posat la seua llarga experiència al servici d’un projecte que desprén tendresa i optimisme, encara que no defuig de parlar del fracàs i el dolor.

Kisok-curant és un pomell de cançons que ens parlen de les emocions humanes, de la necessitat d’enfrontar-se a la derrota, el dolor, de prendre decisions i superar el trauma per tal de començar a tancar la ferida, d’assumir qui som en realitat, de demanar ajuda quan ens cal davant de la frustració i la incertesa. És un cant a l’amistat i els valors positius de l’ésser humà, un cant a la vida.

Anna Rosselló ha tingut la capacitat de convertir en so la llum mediterrània. És un disc que respira per totes bandes mediterraneïtat. Les bases de les seues cançons giren al voltant del protagonisme de la seua veu i el seu piano. Una veu càlida, que transmet alegria, ganes d’alçar-se i de ballar els temes més rítmics, com ara Benissa o L’energia del Bombí, i que pren un to íntim en les balades, les quals són la crònica de vegades del dolor i el fracàs, com ara en eixa impressionant cançó que és Ànimes trencades.

Piano i veu es deixen acompanyar per fiscorns, trompetes, violoncels, flautes travesseres, clarinets, bateria i caixons, que prenen en un moment determinat el protagonisme a través d’un solo que fa créixer en tons daurats la cançó.

Darrere d’aquests instruments hi ha músics com Pau Viguer, Ximo Caffarena, Julián Briega, Salva Ortiz, Lluís Granell, José Pastor, instrumentistes de reconegut prestigi, així com el jove violoncel·lista Marcel Broseta, fill d’Anna.

Kisok-curant recull onze cançons, sis de les quals amb la lletra i música de la cantautora de Benissa, i cinc poemes d’autors com ara Marc Granell, Cecilia Berenguer, Joan Navé Fluxa, Lídia Santacreu i aquest que vos parla.

Menció a part mereix el disseny i maquetació del disc, a càrrec de Tere Núñez, on el blau i el blanc mediterranis es barregen amb el daurat que enganxa cadascuna de les nostres emocions trencades.

Kisok-curant és un disc amb una sonoritat mediterrània rica, plena de detalls entranyables, un disc imprescindible en un temps en què ens sentim frustrats, adolorits, amb la ràbia a flor de pell.

Una magnífica targeta de presentació per a una cantautora que té moltes coses encara a dir.

LA MAR

 

Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.

El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés... Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.

Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle xx Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau... Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.

Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch...) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.

Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.

Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.

Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.