TAMBÉ ES PLANYEN ELS HÒMENS LLOP

(Manel Joan i Arinyó a la Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)

Afirmar a hores d’ara que Manuel Joan i Arinyó és un autor prolífic no suposa descobrir res de l’altre món, encara que parlar d’un llibre de poesia d’aquest autor de Cullera sí que ho és, ja que els anys transcorreguts des que va editar el seu darrer poemari i la seua extensa obra narrativa ens han fet oblidar que un dia també fou poeta.
El plany de l’home llop. Obra poètica completa (Editorial 3i4, València, 1999) recull els diversos poemaris que Arinyó va publicar durant la dècada dels vuitanta i els primers noranta del segle passat. Uns llibres amb els quals va guanyar alguns dels incipients certàmens literaris convocats per les noves institucions democràtiques i que, en alguns casos, veurien la llum mitjançant la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.
Aquest primer volum d’obra poètica completa ens porta a una època en què el jove lletraferit començava a establir-se amb força i seguretat en el camp de la narrativa amb títols com ara Han donat solta als assassins. Aleshores la seua era una veu diferent i diferenciada dins del panorama literari valencià. Arinyó practicava una literatura amb reminiscències estètiques de gèneres com ara la pornografia, el terror i el gore, adobats amb un humor absurd i força ironia. Una estètica recollida del món del còmic i de l’audiovisual. En El plany de l’home llop hi ha versos que tenen sabor de cel·luloide, pura imatge encadenada que ens recrea una o diverses escenes en moviment. La seua poesia sembla fluir tal com raja sense cap mena de concessions, provocativa, cercant la reacció, el sacseig brusc del lector a través d’una realitat fosca escrita des d’un surrealisme brut i escatològic. La ment d’Arinyó vessa fantasia i imaginació, i està habitada per espectres i monstres de tota mena. Utilitza els clàssics i manipula el llenguatge per a denunciar, en escenes dantesques plenes de sarcasme, on sembla que se’n fot de tot, situacions esperpèntiques. O no és esperpèntic el que ha passat en aquest país des de la transició ençà? Per tant, no ens hauria d’estranyar que també des de la muntanya de Cullera se’n planya l’home llop.

CAMPANADES PER UNA PETITA PÀTRIA

(Campanar de l'esglèsia dels sants Joans de Puçol vista des del ravalet. Fotografia: Vicent Salvador)

El poeta anglés John Donne (1572-1631), fa uns quants segles, va escriure: «Ningú no és una illa, complet en si mateix; cada home és un tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa queda minvada, com si fóra un promontori, a la casa d’un dels teus amics, o a la teua pròpia; la mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic lligat a la humanitat». Quanta veritat en tan poques paraules! Quan les campanes omplin el paisatge sonor dels nostres pobles amb el seu malenconiós cant de mort, ens estan dient d’una manera abstracta que junt amb un ésser humà també ha desaparegut alguna cosa de tots nosaltres.
Sovint s’ha dit que la pàtria és el paisatge de la nostra infantesa, un món que anem perdent a mesura que ens fem adults. Aquest paisatge és molt més que uns carrers on hem jugat, que una escola on ens hem format, que un cinema de diumenge on hem somniat, que una geografia de camps i séquies on ens hem sentit lliures per primera vegada. Aquest paisatge són també les persones amb les quals compartim el nostre espai vital. Gent de diverses generacions amb qui al llarg de la vida potser que no arribarem a creuar més que quatre paraules justes i un grapat de salutacions, però amb elles compartim festes, alegries, passions esportives, polítiques o religioses, tristesa, dolor, catàstrofes… Una gent que quan ens la retrobem lluny de casa la saludem com si fórem íntims, perquè d’alguna manera ho són, i als pobles mitjans i petits encara més, ja que hem estat espectadors de les seues vides i ells de les nostres. Si a més els hem conegut quan eren adults i nosaltres xiquets, els hem observat en alguns casos amb admiració i hem intentat imitar alguna de les seues proeses, i en altres els hem observat amb un aire de burla. D’alguna manera també, com assenyala un personatge de la novel·la La immortalitat, de l’escriptor txec Milan Kundera: «Mentre vivim entre la gent, no som sinó allò per què la gent ens té». Per a bé o per a mal, el que som o bona part del que som els ho devem a ells. És aquesta gent de la qual, quan eres petit, ingènuament penses que sempre han estan ací, fent el bressol del país on tu et creus el centre del món, i per tant esperes que restaran ací per sempre. Desconeixies la provisionalitat de la vida. Per això quan toquen les campanes, sobtant-nos mentre som immersos en la nostra agradable o desagradable quotidianitat, i ens anuncien la desaparició d’un altre ser humà la malenconia del bronze se’ns contagia.
Arriba un moment en què les campanes ens convoquen massa sovint a la porta del temple i sentim en la pell, com un calfred, la fragilitat de la vida, l’excessiva velocitat del pas del temps.
El dolor de la mort és intens quan es tracta dels altres, d’aquells altres que conformen i conformaren la nostra petita pàtria. La mort –la nostra mort–, ja ho deia Epicur, no és assumpte nostre, perquè mentre vivim ella no hi és, i quan arriba ja no existim.

A PROPÒSIT DE LA LECTURA DEL POEMARI EL TACTE DEL REFLEX, DE BERNA BLANC

(Berna Blanch a La Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)

Berna Blanch és un dels poetes valencians que més se sembla a un gat (encara que físicament el veig més prop d’un lleó, un lleó prim, de llarga cabellera i de mitjana estatura), el seu pas per les nostres lletres és tan silenciós com el d’un felí, camina sense alçar pols, ni fer cap soroll, fugint de tot vedettisme. Com un jugador d’escacs, Berna Blanch observa la realitat que l’envolta, mou peça, vull dir crea una revista literària –Diàfora–, edita una antologia, funda junt amb altres una associació de poetes –El Cercle Poètic Argila de l’Aire–... i fixa de nou la mirada en el tauler esperant pacient el seu torn. És tal la seua modèstia que qualsevol en trobar-se’l no diria que en el seu currículum hi ha premis de poesia com ara el Josep Maria Ribelles de Puçol, el Josep Frabregues i Capell de Sallent, el de Paiporta, el Ciutat de Torrent i el Montflorit, així com l’edició de set poemaris: Els buits que camine (Edicions Germinal), La claror del llamp (Brosquil Edicions) El baf de l’espill (Brosquil Edicions), Arran de terra (Publicacions de l’Ajuntament de Sallent), La llum antiga (Tàndem Edicions), Incorpòria (Tabarca Llibres) i El tacte del reflex (Editorial Montflorit).
Berna Blanch, nascut a Catarroja l’any 1967 i des de fa uns anys resident a Torrent, és un home producte típic de l’àrea metropolitana de València, urbanita i al mateix temps rural. La ciutat, plena d’un excés de soroll i d’interferències d’imatges, li fa mal i fuig cap a la natura. Berna té una especial fixació pels espais naturals, oberts i solitaris, que trasllada amb passió als seus poemes.
La mirada és una eina fonamental en la seua creativitat, captura amb els ulls els elements que posteriorment convertirà en matèria poètica.
A la mirada del poeta, com un petit pit-roig, li agrada posar-se sobre una branca d’un arbre i submergir-se en el paisatge, sovint la seua estimada Albufera i les marjals de Catarroja, o sobre una persona que imagina també com un espai on aboca l’estima, la llavor, on li habita l’amistat o el desig. En tots aquests espais busca refugi davant les inclemències del pas atrotinat del temps, busca el silenci, un silenci que és l’avantsala de la felicitat, i busca la pau espiritual davant la dissort i la fi.
Berna Blanch no és un poeta de la foscor ni de les ombres. La seua és una poesia plena de llum i claredat, li agrada jugar amb elles, descompondre-les en colors, gaudir i aprofitar els seus reflexos i endinsar-se en els miratges que li provoquen. De vegades la llum és un focus que il·lumina racons de la memòria, en altres ocasions es dedica a bastir amb els seus feixos un niu per a la seua poesia.
Els versos Berna Blanch són el reflex de la seua ànima, del seu mar interior, i tenen la textura del reflex del seu esguard honest.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA ( i III)

(Manel Alonso, Marc Granell i Vicent Penya a la 39 Fira del Llibre de València)

Vicent Penya, ja ho hem insinuat abans, no és un d’aquells intel·lectuals que es passa les hores reclòs en la seua torre d’ivori, res més lluny de la realitat, és un gran amant dels espais oberts i d’això en sóc testimoni. Junts hem recorregut quasi bé tots els camins i les sendes de la serra Calderona. A més d’excursionista de motxilla i bastó, és recol·lector d’una gran varietat de productes que ens ofereixen les nostres muntanyes, ja siguen fruits (alborços, figues, ametles...), herbes (bruc, timó, romaní), espàrrecs o bolets (rovellons, xampinyons silvestres). Una altra de les seues passions és la música, com a oient però també com a intèrpret i fins i tot com a compositor. Enrere han quedat els anys en què va emular alguns dels seus cantautors favorits amb el duet Fusta i Marbre, enrere també, encara que no oblidades, algunes cançons que va escriure per a Quatre Mil Som Prou, com ara la magnífica De tot cor. Des de l’any 2006 fem tàndem, i junts anem per col·legis, cases de cultura i biblioteques, amb un petit espectacle en el qual jo m’ocupe dels contes i ell de les cançons.
La seua estima per la música i pel món dels infants el va dur a escriure i publicar el 1998 Mireieta busca les notes (reeditada en Brosquil edicions el 2002). Un llaurador, el tio Pep, viu en una illa petita amb la seua neboda òrfena Mireieta. Pep conrea uns camps que li donen les fruites de major qualitat de la rodalia, el seu secret és una cançó. Un dia té un accident i oblida les notes de la cançó. Mireieta, en companyia de la gavina Gabriela, eixirà de l’illa a buscar-les. Pel camí anirà descobrint valors com la solidaritat i l’amistat.
El dibuix i la pintura, ja ho hem dit adés, han estat unes disciplines artístiques que Penya també ha practicat, encara que a hores d’ara les té una mica oblidades. També hem dit que va fer el guió i els dibuixos d’un còmic. Un còmic en el qual, agafant una escena de Don Quijote de la Mancha, canviava el rol dels personatges. Aquest còmic, més de vint anys després, ha estat la base que li ha servit per a escriure la seua primera obra de teatre El Xicot de la Taca i Sac de Panxa. Una petita peça teatral entretinguda, de lectura àgil i apropiada per als lectors als quals està dirigida.
L’última victòria de Tirant lo Blanc és un llibre d’aquells anomenats d’encàrrec, ja que forma part d’una col·lecció en la qual els personatges estan ja dissenyats i els seus objectius també. Una col·lecció on abans que Vicent ja han tractat amb els protagonistes autors de la talla de Pep Castellano, Vicent Marçà, Lourdes Boïgues, Vicent Pallarés, Isabel Marín, Leandre Iborra, Xavier Mínguez, etc.
Hi ha dues coses que fan diferent el llibre signat per Vicent Penya dels de la resta d’autors; la primera és que s’enfronta amb el repte de crear una aventura no a partir d’un espai geogràfic, sinó d’un text literari, en aquest cas la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, i se n’ix amb gran dignitat, i la segona és que assumeix el risc d’incloure una petita obra teatral dins de la narració.
En aquesta ocasió la colla del Brosquil han de salvar de la demolició un teatre del segle xix amenaçat per una multinacional que vol fer-hi un centre comercial. Per a això, han de fer que torne a l’edifici l’activitat teatral que fa anys que no té. Sara, l’amiga poeta de l’oncle d’un dels protagonistes, té una idea: representar una versió dramàtica del Tirant lo Blanc que ella mateixa ha escrit.
Sobre les seues tres novel·les faré un parell d’apunts, Helena (editada en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1995) és, citant Josep Vicent Frechina, l’anàlisi minimalista, la dissecció atribolada d’una iniciació amorosa (d’una iniciació que mai no va arribar a consumar-se), per part d’un personatge protagonista immadur i afegiria que insegur.
La perseverança (editada en la col·lecció Llibres de L’Aljamia l’any 2003) és una novel·la breu, brevíssima diria jo, ja que supera de poc les cinquanta pàgines, amb la qual va obtindre el XIX Premi Joan Fuster de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Almenara l’any 1997. És un relat marcadament polític, dividit en dues parts i dos espais temporals; la primera, “Les prohibicions”, la situa durant la transició política espanyola i, la segona, “L’alt pedestal”, deu anys més tard. Al bell mig hi ha una història d’amor i desamor, d’encant i de desencant. D’alguna manera intenta reflectir el fracàs que s’oculta darrere d’una transició política que ens ha dut a renúncies i claudicacions.
Rama (editada en la col·lecció Els Ullals de Narrativa de Brosquil Edicions l’any 2004) és una novel·la en la qual, amb la inestimable col·laboració del protagonista, Vicent Penya escriu la biografia apassionant d’un heroi quotidià, d’un home senzill, nascut també a Rafelbunyol, que li va tocar viure un dels segles més turmentats de la història.
L’any 2008 Vicent Penya recull tota la seua narrativa curta escrita i editada des de l’any 1981 fins el 2001 i la publica sota el títol d’Els somnis possibles. Com a amic i com a editor no he estat mai d’acord amb la tria d’aquest títol, ja que en la meua modesta opinió dóna peu a confusions amb l’anterior editat en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1996, quan el primer consta de tres parts, “El pres”, “Els captaires” i “Tintatges”, i el nou llibre en té de set, les anteriorment esmentades més “Camp i ciutat”, “Pètals”, “Dues llegendes” i “El retorn”. La nova edició conté el pròleg a la primera edició signat per Josep Vicent Frechina i un segon signat per Toni Cucarella.
La tossudesa en mantindre el títol, Vicent Penya la justifica de la següent manera: “El títol i el contingut del llibre estan relacionat amb la màgia, i no debades J. V. Frechina, en el pròleg a la primera edició, equiparava alguns contes amb el realisme màgic. “Els somnis” emparentats amb la màgia; “la possibilitat” emparentada amb el realisme”.
Els somnis possibles és un recull la heterogeneïtat del qual ja ens avisa Cucarella en les primeres pàgines: “La pretensió del seu autor ha estat més aviat la de recopilar i ordenar material dispers: aplegar sota una mateixa coberta un seguit d’aventures literàries extraviades en tota mena de publicacions. En conseqüència aquest és, volgudament, un recull heterogeni que exigeix, per tant, aqueixa lectura d’aturades i recessos...”. Ara, a més, i com assenyala més endavant Cucarella, el llibre serveix també com a mostra de les diverses capacitats narratives de Vicent Penya. Ja que ens l’anirem trobant com a constructor d’intrigues psicològiques, adaptador d’històries pouades de la tradició popular, elaborador de petits artefactes narratius plens de pensament i de lirisme, transcriptor d’alguns apunts biogràfics, o redactor de textos marcadament eròtics.
Una de les qüestions en què gran part dels lectors d’aquest llibre han coincidit (i ho dic amb les paraules del crític i poeta d’Eduard Ramírez) és “l’anàlisi minimalista que mostra de la condició humana, elements extravagants o màgics, intriga i tradició popular”.
En aquesta edició ampliada d’Els somnis possibles apareixen relats que han compartit llit amb poemes i proses meues, com ara “Successos”, aparegut en Envit nous escriptors valencians; “Cigarrets i cigars” en Lletrasex; “Li deien Meritxell”, una narració independent, el capítol que va escriure per a la novel·la col·lectiva Jo també la vaig conèixer; “Diàleg”, “Missiva”, “Professions”, “Antipatia” i “Recerca” en Microsexe; “El tresor dels Germanells” en Històries a la llum del Cresol, i “El retorn” en Aigua roja. Crims al balneari. Això, sumat al coneixement que tinc de la seua trajectòria i de la seua biografia, així com el fet que sovint he estat el seu editor, em dóna la suficient autoritat per a poder parlar no tan sols d’aquests relats, sinó de tota la seua obra. Ara, no gaudisc de la suficient distància per a fer la crítica que aquesta és mereix.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (II)

(Vicent Penya, Josep Ballester, Manel Alonso, Enric Montforte i Ramon Guillem a la Casa de Joan Fuster)

Les lectures de Vicent Penya són diverses i disperses, en la seua biblioteca abunden els escriptors en llengua catalana coetanis, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Toni Cucarella, Francesc J. Bodí, que cohabiten en les prestatgeries amb alguns clàssics i amb l’obra completa d’autors com ara Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Kafka, Mann, Camus, Kundera, Gabriel García Marquéz, Grass... La seua poesia es veu influïda per un seguit de poetes encapçalats per Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Piera o Marc Granell. Penya no és cap out-sider, com ho era el nostre contertulià Josep Maria Ribelles, sinó que forma part d’un corrent literari dins de la seua generació i en el qual jo inclouria autors com ara Josep Lluís Roig, Marisol Gonzàlez Felip, Lola Gonzàlez Montolio... Tots ells practiquen un realisme de caràcter intimista.
La seua producció literària també ha estat diversa. Ha conreat la narrativa breu: Els somnis possibles (1996) i Camp i ciutat (1999); la novel·la: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005); la narrativa infantil: Mireieta, busca les notes (1998) i L’última victòria del Tirant lo Blanc (2008); el teatre amb l’obra infantil: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006), amb la qual va obtindre el Premi de Teatre Infantil; la ressenya literària; ha col·laborat al llarg del temps amb articles d’opinió en revistes i diaris com ara Saó, El Temps, El Punt del País Valencià i Levante, entre altres, alguns dels quals han estat recollits en el llibre L’altura i les circumstàncies (2007). Ha fundat revistes, quaderns de poesia i ha participat en tertúlies, en taules redones, recitals de poesia... Però allò que més el defineix com a escriptor i on ha aconseguit quotes més elevades de qualitat, així com crear una manera personal de fer, ha estat sens dubte en la poesia.
Ha participat en diversos llibres col·lectius, alguns fruit de la nostra amistat amb l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls. Albert és un dels individus més hiperactius que conec; el seu cervell ha ideat un nombre important de projectes literaris en els quals tant Penya com jo mateix hem col·laborat: Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Aigua roja. Crims al balneari (1999). Amb el grup amb què formàvem el consell de redacció de la revista L’Aljamia (Mercé Claramunt, Agustí Peiró, Hermini Pérez Edo, Joan S. Sorribes) va crear el col·lectiu Alba M., amb els quals va editar la novel·la Jo també la vaig conéixer (1995), i posteriorment, sense ocultar-se el grup darrere d’aquesta escriptora fictícia, el volum de relats Històries a la llum del cresol (1998). Ha estat inclòs en les antologies Envit, antologia de nous escriptors valencians (1991), Versos per a Marc (1999), 20 anys de poesia a la Universitat de València (2000), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), El paisatge seductor (2001), Racó de poesia (2003) i 62 poemes per l’Ovidi (2008).
Penya se sap ciutadà d’un país existent en la utopia, una utopia necessària –i que em perdone Antoni Mollà per manllevar-li l’expressió– davant de tanta voracitat urbanística, tanta manipulació informativa, tant de provincianisme, tant de caïnisme; usuari d’una llengua minoritària, minoritzada, convertida en moneda de canvi, eina de la perversió i del desencontre i arma del nacionalisme de l’altiplà; figura d’un paisatge que es transforma a gran velocitat foragitant tota una manera d’entendre la vida. I els seus versos i algunes de les seues narracions en parlen.
Igual que els seus companys i amics Agustí Peiró i Manuel Bellver, a Penya li agrada fer llargues caminades. Cadascú d’ells té la seua motivació. Mentre que en Peiró es barreja una qüestió de salut amb el gust d’anar reposant les lectures i en Bellver una recerca en el paisatge dels materials i de les formes que inspiren les seues creacions artístiques, en Penya es donen de la mà una necessitat de retrobar-se en l’espai, de repensar-se’l i sadollar-se’n abans que no desaparega engolit pel ciment. Pels seus versos solquen les aigües de totes les sèquies, passen tots els camins de l’Horta.
En la trajectòria poètica de Vicent Penya hi ha un període, que va de 1996 al 2002, d’intensa i alhora interessant producció que començaria amb l’aparició d’El plaer d’omplir el temps (1997), una de les dues parts que componen el llibre El joc (2002), i que acaba amb El buit, el qual ha restat inèdit fins a l’any 2006, i que arribaria als nivells de més maduresa creativa amb De la casa estant (1999) i sobretot amb Desig de terra (1998), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 1997. No incloc entre aquests títols el poemari Sense un punt de record, encara que editat el 1998, ja que els seus poemes foren escrits anys abans i formen part, junt amb La sang a les esponges (dins del quadern Tres paisatges, 1991) i Retorn de res (1996), d’un altre període on Penya no havia acabat de definir la seua veu.
Durant aquesta segona etapa de la poesia de Penya, trobem un poeta madur, amb una veu clara, honesta, preocupada per tot allò que li és més pròxim, ens transmet la seua visió de les coses sense fingiments, alhora que configura un autoretrat. Els seus poemaris estan plens de rastres de la seua biografia personal.
La seua poesia ens parla del territori, el paisatge quotidià de la seua comarca, de la memòria individual i col·lectiva, del goig de viure i del buit terrible que ens deixa la mort, de la sensualitat, dels petits i grans plaers de l’amor i el sexe. Com un fotògraf va captant aquelles imatges del seu entorn més proper que el captiven o l’impacten i les converteix en petits artefactes literaris. El poeta té una necessitat d’alçar acta notarial d’un temps que no vol que es perda i, en posar-lo en paraules, el trau de la boirina de l’oblit i pren cos en la mirada del lector; també l’empeny el desig de fer inventari del seu univers, anomenar les parts que el conformen pel seu nom i en la seua llengua, hi ha una sensació de pèrdua imminent de tot plegat contra la qual lluita des dels versos. Amb la publicació d’El buit es tanca una de les etapes més fructíferes de l’escriptor de Rafelbunyol, això sí, amb una mica de retard.
Poemes en peu de pau (editat en un llibre col·lectiu per l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig) és un llibre de transició. Es tracta d’un recull de poemes curts emparentat amb l’aforisme que transmeten la preocupació per temàtiques de caràcter social.
Homèrides, que va obtindre el premi de poesia Ibn Hazm organitzat per l’Ajuntament de Xàtiva, inaugura una nova etapa en la trajectòria poètica de Vicent Penya, una etapa marcada per la maduresa creativa del seu autor. En aquest poemari el de Rafelbunyol recrea el mite d’Odisseu. Amb un estil irònic i alhora reflexiu ens parla sobre la memòria i l’oblit, sobre la mort, l’angoixa del viure, les relacions de l’home amb l’univers que l’envolta, del problema de la identitat humana i de l’inevitable pas del temps. Un llibre sòlid que funciona com un gran bloc carregat de lirisme.

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (I)

(Vicent Penya. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, immers en la malpagada faena de corresponsal per al diari Levante, vaig tindre l’oportunitat de conèixer els membres de l’Agrupació Cultural Vianants. La seua era l’única entitat de Rafelbunyol que duia a terme una tasca d’oposició social a l’asfixiant majoria absoluta del govern conservador d’aquest poble de la comarca valenciana de l’Horta Nord. Al capdavant del dinàmic col·lectiu vaig descobrir un home prim, de mitjana estatura, de cabells bruns i curts, amb ulleres, que parlava com si estiguera mastegant les paraules i que solia dissimular la seua impaciència i el seu nerviosisme jugant amb els dits de la mà dreta. Sota la seua aparença de ciutadà conformat s’ocultava un agitador de primer ordre que havia sabut llançar uns quants torpedes a la línia de flotació del conservadorisme local i alhora estendard de la dreta comarcal. Aquest xicot tenia també una personalitat sensible i culta, li agradava tocar la guitarra, pintar i escriure. Prompte vam saltar la fràgil frontera que hi havia entre l’entrevistat i l’entrevistador i férem amistat. Amb el pas del temps posàrem en marxa alguns projectes relacionades amb el món de la llengua i la literatura, com ara la revista L’Aljamia o les tertúlies Les Nits Màgiques del Django’s.
Vicent Penya i Calatayud, Penya per als amics, va nàixer a Rafelbunyol el 1961. De menut fou un estudiant aplicat que tenia traça amb el dibuix i la pintura, va guanyar-ne un premi important que convocava una institució pública d’àmbit estatal, i un dels primers textos que escriu és un guió per a un còmic que ell mateix dibuixaria. Com a il·lustrador s’encarregaria de les portades de l’opuscle Tres paisatges i del primer número de la revista L’Aljamia així com d’algunes de les il·lustracions interiors del llibre La veu d’un poble. En l’àmbit de la música féu els seus primers passos com a cantautor, posà lletra a algunes cançons de pop-rock per al grup Quatre Mil Som Prou i durant un període de temps en què em vaig creure rapsode m’acompanyà a la guitarra.
Vicent Penya va mamar en casa una cultura de progrés, el seu pare fou un actiu militant socialista. Ell se sent hereu de l’esquerra que té entre els seus objectius la recuperació i el reviscolament de la cultura, les senyes d’identitat i la llengua dels valencians. De fet s’acosta al món de la literatura des d’unes inquietuds sociopolítiques i d’agitació cultural i queda tan atrapat per la llengua i la literatura que, malgrat haver-se tret el títol d’enginyer industrial, continua estudiant fins a convertir-se en tècnic lingüístic i en escriptor.
Entre els trets que defineixen el seu caràcter jo destacaria la fidelitat (fidelitat a les idees, a la llengua i al seu univers personal i familiar), la perseverança i la tenacitat (a pesar de tantes condicions socioculturals adverses), l’idealisme i la militància en un munt de causes perdudes, voluntari i voluntariós, un pèl sorneguer sense arribar mai a ofendre, primmirat en les despeses.
És tímid, sense ser introvertit, informal en la seua manera de vestir i descuidat amb els seus cabells, i malgrat els anys transcorreguts mai no l’ha abandonat la imatge de bon xic de poble menut. És un individu casolà, poc amant de l’aventura (i no per això dels viatges, s’ha recorregut tots els racons del País Valencià), només cal llegir el primer poema del llibre De la casa estant per a comprovar-ho. Per a Penya l’univers comença des del seu jo i la llar és com un ventre matern protector i hospitalari. La perspectiva de la seua mirada com a creador és des del niu. Això no vol dir que no li interesse el que succeeix en l’espessa matèria de l’espai extern, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, tot el contrari. És una persona preocupada per les conseqüències de la violència, pel dolor humà, per la injustícia social, per la insolidaritat, i pren partit per la pau, per la justícia, per la llibertat, pels valors democràtics, posant-se al costat dels qui pateixen, però ho fa des de la seua pròpia barricada. El seu poemari, Poemes en peu de pau, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Octubre de Sant Vicent del Raspeig, n’és una mostra.

JOSEP IGUAL. L'AUTORETRAT D'UN POETA DE FONS

Escriure un dietari és un acte d’exhibicionisme. Llegir-lo ho és de vojeurisme. Ara, com en tot, també hi ha peròs. Potser que la motivació del seu autor a l’hora d’escriure haja estat la de mentir, de donar una falsa imatge d’ell mateix i crear un personatge més atractiu, més glamurós. També potser un acte de venjança...
Al llarg de la meua vida com a lector he tingut una certa predilecció pel vojeurisme, és a dir he estat un lector de dietaris i llibres de memòries, sobretot d’escriptors: El quadern gris de Josep Pla, Diari (1952-1960) de Joan Fuster, De l’art i de l’artista de Jaume Pla, Trajecte circular de Vicent Alonso, El somriure de l’atzar de Feliu Formosa, El cingle verd de Josep Piera, París partícular de Ferran Garcia-Oliver, Mentre parlem i La lentitud del mar d’Enric Soria, Espill d’insolències de Toni Mollà, La cambra insomne de Ramon Guillem, Les hores fecundes i Senyals de fum de Joan Garí,... Em fascina deixar-me endur de la mà del seu autor i pas a pas submergir-me en els laberints del seu temps passat, recórrer amb ell i la seua mirada els paisatges dels quals ha estat figura sempre prescindible i saber les imatges que l’han colpit, els amors que ha tingut, les seues lectures predilectes i fins i tot els instants en els quals s’ha avorrit.
Darrerament també m’he convertit en exhibicionista i he publicat dins de la col·lecció Els llibres de l’Aljamia dos petits dietaris Estiu, 1987 (2006) i El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008).
Hi ha molta mena de dietaris, tants, supose, com autors, o potser caldria dir practicants? Hi ha qui la caiguda de la fulla d’un arbre vista des de la finestra d’un hotel del barri llatí de París el fa vessar rius de tinta com si el fet haguera provocat la gran desfeta de la seua vida. N’hi ha d’altres que l’escena més colpidora li mereix una frase breu. Hi ha qui escriu nu, sense pudor. Hi ha qui ho fa cobrint-se les vergonyes amb els verbs.
Josep Pla va escriure a meitat dels anys seixanta un seguit de dietaris, que després de mort publicaria el seu editor, Josep Vergés. Són uns dietaris d’una brevetat minimalista on el de l’Empordà deixa constància de la seua quotidianeïtat i on el possible lector, d’una manera crua, va construint el puzle del món que envolta l’escriptor.
Josep Igual, amb el dietari L’any de la fi del món, (Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó. Col·lecció Glossari, 1. Brosquil edicions. València, 2001) seguint l’exemple del mestre Pla, ens fa dia a dia un retrat sintètic de la seua vida pública i privada des d’una geografia, Benicarló, que és perifèria de la perifèria de la perifèria. I ens retrata el món del seu treball, de la família, el seu temps d’oci però també d’agitació cultural. Ens diu que llig, on va, que escriu, quines són les seues il·lusions, les seues dèries, els personatges amables que comparteixen amb ell instants de la seua vida i els nefastos que el volen malament. Però també hi apareixen el prisma de la seua literatura i les seues vessants: l’Igual poeta, l’Igual narrador, l’Igual articulista. Tot queda retratat en breus anotacions, com peces d’eixe puzle del qual parlàvem i que només el lector sabrà encaixar. I ho fa amb una prosa sense concessions al lirisme ni amb recarregats i falsos artificis verbals, seguint els consells del mestre Pla també en aquest aspecte: subjecte, verb i predicat, o, dit d’una altra manera, La persiana és verda. I el resultat final no és una obra mestra. Però sí que és un llibre correcte, honest, amb una sinceritat aparent i creïble –supose que com tots, Josep Igual menteix l’estrictament necessari– que ens mostra la intimidat d’un home tranquil, solitari, tímid, descregut i irònic, addicte a la literatura i amb totes les febleses de qualsevol altre ésser humà.
Potser alguns cafres que tinguen mitificat l’escriptor com un ésser tocat per la mà dels deus quedaran decebuts en descobrir que, en baixar de l’escenari, es torna un home entre els homes, un artesà preocupat pel seu ofici. Però d’això es tracta, no?