diumenge, 25 de novembre del 2012

UNA MENTIDA FABULOSA


Dolors Jimeno, Pepa Úbeda i Manel Alonso durant la presentació d'Una mentida fabulosa a la seu de l'Intersindical Valenciana el 21 de novembre de 2012.

Una vesprada d’un hivern fred, a la porta del cementeri del meu poble, acabàvem de soterrar el meu pare, la meua àvia se’m va quedar mirant amb els ulls vidriosos i amb la saviesa d’aquell que ha viscut intensament més de huit dècades em va dir: «Ara es trobarà amb la veritat», però de quina veritat em parlava?, era la veritat sobre l’existència de Déu i de la vida eterna? O potser era la veritat de la vida que ens van ensenyar a escola: nàixer, créixer, reproduir-se i morir?, o aquella que vaig aprendre en una pantalla del cinema: «Només es viu una vegada», «Viu el moment», no importa ja que la reposta religiosa, la científica i la cultural tenen un punt en comú: el final irremeiable.
L’ésser humà viu angoixat d’una manera o altra pel pensament de la mort, l’única cosa certa, l’única veritat de la qual ningú no escapa. Per a sobreviure a aquesta asfíxia que ens podria dur cap a una espiral de melangia i a naufragar en un mar de tristesa hem estat capaços de crear grans i petites mentides amb l’únic objectiu d’oblidar-nos de la veritat i gaudir de la vida. La cultura n’és una i dins d’ella convertir-se de sobte en creadors d’imatges, de sons, de sabors, d’olors, de textures i sentir el plaer de la recerca de la perfecció i assaborir el resultat però també el procés és ser partícips d’una mentida colossal, fabulosa, que és el resultat de segles de civilització humana que ens allunyen de la «veritat» però que també ens particularitzen com a espècie, ja que hem estat capaços de convertir el fet de menjar i de beure, d’aparellar-nos, de comunicar-nos com ho feien els nostres avantpassats en arts com ara la gastronomia i la viticultura, l’erotisme, la literatura, la música... Cadascuna d’elles i totes juntes fan la vida més agradable alhora que ens allunyen de la terrible «veritat».
Una mentida fabulosa, de Pepa Úbeda, (l’Eixam edicions) és un llibre que usa i en parla, d’aquestes arts, l’objectiu de l’autora i dels seus còmplices i col·laboradors, Josep Maria Baldó, Eduard Mestres i Benjamin Serrano, és redescobrir-nos la cultura no sols com una recerca de la bellesa sinó com una eixida per a gaudir-ne intensament.
En l’inici del llibre Pepa Úbeda, a través de dos textos, La flaire de l’ora i El somriure del vi, ens situa en un espai concret del món, la Mediterrània, que d’alguna manera no és sinó l’antic imperi romà. Hui la globalització pareix haver diluït en part les velles fronteres, però si pareu una mica d’atenció veureu encara que hi ha una línia on damunt de la qual la gent d’Europa cuina amb mantega i davall ho fa amb oli, on la cervesa és present a taula i en l’altra banda predomina el vi.
Tot seguit Pepa Úbeda ens oferix set receptes culinàries (el nombre no ha estat triat debades, el set és un número màgic) amb set vins diferents que il·lustra amb magnífiques fotografies de cada plat. Unes receptes que marida amb un conte que alhora il·lustra amb insinuants i tòrrides aquarel·les.
Els contes, amb una prosa més poètica que prosaica, amb un gran ritme interior i una gran imagineria verbal, descriu diversos encontres sexuals. Úbeda recrea amb minuciositat de rellotger espais i personatges atenta a l’atmosfera de la narració, pendent de perfums humans i aromes culinàries, de la roba del llit i de la roba o nuesa dels amants. De vegades els arropa amb música, no té manies, potser una cançó de la Billie Holliday, o una Leonard Cohen, o una peça de La Traviatta interpretada per Maria Callas. En altres no hi cal, amb la rítmica percussió de la pluja n’hi ha prou.
Ni les receptes ni els vins hi són per pur atzar, cada menja demana un tipus de caldo, com tots dos li han exigit a l’autora una història concreta. El lector trobarà com un fil de vegades invisible que els unix, d’altres són més evidents ja que han estat el preludi del joc amatori.
Hi ha personatges que necessiten de la fantasia per al joc, altres de la seducció i de l’equívoc. Hi ha qui necessitarà més d’una amant i altres tindran prou amb ells mateixos. Hi ha qui el joc li costarà la vida i hi ha per a qui la vida no tindria sentit sense el joc. Però tots gaudiran amb intensitat del moment, de les mentides fabuloses, així com espere que en gaudisquen vostés. Salut i bon profit.

divendres, 16 de novembre del 2012

LES PENÚLTIMES PARAULES DE SÍSIF



En els darrers mesos, no sé si guiat per la casualitat o per alguna estranya força còsmica, he anat ensopegant ací i allà amb el mite de Sísif. Primer fou en el llibre de relats de Francesc Mompó Fronteres de vidre, després en el llibre de poesia de Lluís Vicent Banyuls Les penúltimes paraules de Sísif i fa uns dies en un poema, El mite de Sísif d’Enric Sanç, que forma part del llibre col·lectiu Estels de paper (Vint-i-un poetes per al segle xxi). Es dóna l’estranya coincidència que els tres llibres han estat editats per la mateix editorial, Germania. Espere que ni l’empresa ni el seu editor acaben patint la mateixa condemna de Sísif. O potser jo, com a lector que inicia un llibre darrere d’un altre, una vegada i una altra... Però no, això que em passa no és una condemna, sinó un gaudi.
Sobre el llibre de Francesc Mompó ja vaig escriure en el seu moment, del llibre col·lectiu no sé si ho faré. Ara el que m’abelleix es parlar sobre el poemari de Lluís Vicent, però abans vull parlar-los una mica de Sísif.
El grec Sísif, rei de Corint, quan Tànatos va anar a buscar-lo li posà grillons, Ares alliberà Tànatos i posà a Sísif sota la seua custòdia més tard. A l’infern convencé Hades perquè li permetera tornar al món superior i després no hi volgué tornar, raó per la qual fou condemnat a empényer una enorme roca per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la maleïda pedrota sempre rodava cap avall. Sísif no volia morir i de fet mai no morirà, però, a canvi, es veu condemnat a començar una i una altra vegada des del principi.
Lluís Vicent és molt conscient que el rei de Corint, encara que volguera, no podria dir l’última paraula, la definitiva per això ha titulat el seu llibre les penúltimes i no les últimes paraules de Sísif.
Per a Lluís Vicent l’ésser humà, a l’igual que Sísif, inicia una vegada i una altra el camí des del seu origen com una bèstia depredadora, inculta cap a un ideal d’humanitat: una societat d’individus lliures, solidaris i plens de saviesa, però està condemnat, no sé si per la seua pròpia naturalesa, a tornar bruscament, quan és just a un pas d’aconseguir-ho, al seu origen per a des d’ací recomençar el procés de nou.
La vida és un aprendre i un desaprendre constants, quan l’avi es va oblidant de tot l’aprés el nét comença el lent camí de l’aprenentatge vital, així com Lluís Vicent i el seu avi, el record de la mort del qual, inicia el poemari amb dos poemes llargs, que conformen la primera part del llibre i que es tanca amb una estrofa molt clara: “Els cicles es lliguen les mans”.
Sísif és però, també, la història que una i una altra vegada es repetix, com el dia i la nit, com les estacions al llarg dels anys. Potser aquest repetir-se siga perquè la Terra pega voltes sobre el seu eix i després al voltant del Sol i el sistema solar ho fa dins de la Via Làctia i aquesta dins de l’univers, i ens condemnen així a passar una i altra vegada pels mateixos itineraris ensopegant amb els mateixos cúdols.
Sísif és etern, com ho és allò que mou el poeta a escriure, com ho és allò que mou l’ésser humà en la recerca de la felicitat.
Les penúltimes paraules de Sísif són en realitat el desig de ser les últimes, d’aconseguir alliberar-se de la maledicció i assumir la seua mortalitat, encara que ho dubte, ja que Sísif seria incapaç de no caure en la temptació d’enganyar els déus i retornar al món superior.
Les penúltimes paraules de Sísif haurien de ser d’ànim per a traure les forces suficients per aconseguir donar el darrer pas i deixar la roca d’una vegada i per sempre dalt del cim.
La segona part del llibre de Lluís Vicent comprén cent poemes, i això convertix la primera en un proemi, en una mena de pòrtic. L’extensió dels poemes oscil·la entre un mínim de tres estrofes i un màxim de deu. En tots ells ha utilitzat el vers lliure. De vegades ratllen en la sentència, fins i tot en l’aforisme “El principi és la cara amagada de tot final./ La veritat es construix amb milers de prismes./ Sinèrgies de realitats.”, en altres és un joc d’imatges amb notables referències a la cultura clàssica “En la història mai contada/ Prometeu introduix el voltor,/ després de donar foc i ànima,/ dins de la caixa de Pandora/ No eixirà mai més l’odi carronyaire./ Depén de tu.”, en altres hi ha la denúncia escrita d’una manera nua i contundent “Hi ha locutors que metrallen en pocs segons/ la consciència per allò més humanament horrible/ incapaços de digerir-la, rebentem enfitats/ amb un oblit que és més supervivència/ que enteniment.”, però també és capaç d’oferir-nos-la amb una gran intensitat lírica “Un batec d’ales de papallona,/ un vol inesperat de parotet,/ i l’antic món cau autodeglutit en la borsa/ custodiada per Pandora,/ de Wall Street i del never again no more./ El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions/ i pol·lució la vostra avarícia./ Tan sols restaran les hienes salvatges”.
Per a Lluís Vicent la lluita del nou Sísif, del Sísif que obligadament ha de ser rebel, revolucionari, ha de partir en primer lloc del desfer-se de les seues possessions, oblidar-se de l’avarícia i de la mentida. La força per a empentar la roca ha de nàixer de l’amor, del desig de llibertat i justícia, aleshores serà capaç de trencar la maledicció i aconseguirà la pau infinita.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

ENVERS, DE PEP ALFONSO



Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, o Diccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.
Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.
Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.
Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua: «La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».
 Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».
N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.
Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.
Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

dijous, 25 d’octubre del 2012

LA FARINA QUE ADMETA, D'ALBA CAMARASA



En ma casa, com supose que passa en totes les cases on es recullen en una llibreta receptes culinàries, a l’apartat dedicat a la rebosteria, després d’informar sobre la quantitat exacta dels diversos elements que barrejats o no conformaran el producte culinari, sovint sol aparéixer una expressió que acaba deixant en mans del cuiner el resultat i eixa és: «la farina que admeta». Una expressió, aquesta, que traslladada al fet poètic o a la vida es convertix en una imatge senzilla però d’una força impactant. Potser els éssers humans no som més que una combinació dels diversos gens que ens han llegat els nostres ancestres, que la nostra personalitat vinga marcada per un temps, una societat i una cultura i que tot plegat podria donar lloc a una biografia dissenyada abans de ser viscuda, però potser també que com en la rebosteria sempre hi haja un espai, encara que siga molt petit, que ens deixa un marge de decisió i fa que d’alguna manera el destí estiga en les nostres mans.
Sota aquesta idea la poeta Alba Camarasa Baixauli ha escrit un llibre de poesia, La farina que admeta, un recull de trenta-cinc poemes en vers lliure que es dividixen en una introducció, una recepta que dóna sentit al poemari i tres parts de desigual extensió que no de qualitat literària. La primera, «De la roba estesa», és la més extensa, amb díhuit poemes, és un apartat en el qual les ferides obertes pel passat: el drama de la malaltia i pèrdua d’un ésser estimat fa retornar amb nostàlgia a la infantesa i l’adolescència de l’autora: «Cíclicament retorne al clot / on he vist estavellar-se / tots els records» fan que converse amb algú que ja no hi és, però que sempre portarà amb ella per a recuperar el temps i l’espai en què convisqueren, la memòria hi és en els petits detalls que ens porten el sabor, l’atmosfera i les paraules d’un ésser estimat que ens han arrabassat i a qui no volem renunciar. Hi ha ací poemes deliciosos, on es diuen les coses d’una manera lírica però sense falsos recaragolaments verbals, impactants per la seua senzillesa, com aquell que s’inicia amb aquestes estrofes: «Tinc un gos que em ve al darrere / des de fa molt de temps. / És pollós i afamat / i camina amb la llengua fora / vessada cap a un costat./ Porte anys mirant-lo de reull,/ d’ençà que em persegueix,/ tot just després de mossegar/ ma mare».
La segona part, «De la sal», és la més curta del llibre, amb sis poemes. Alba Camarasa utilitza la sal, un element capaç d’enriquir o malmetre el sabor dels aliments, d’augmentar el dolor de les ferides obertes, per a parlar-nos d’alguns temes d’allò més universals, com ara l’amor «Que em buscares l’esquena/ per sota dels llençols/ i a besos em tornarés/ la sal que em falta.», el desamor «No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema/ ni em vindràs a recollir amb una caixa de bombons/ amb forma de cor,/ ni jo et faré esperar mentre m’endrece.» i el dolor «Si per ventura trobes la meua dissort/ escampada pel silenci, de nit/ fer per guarir-la».
La tercera part, «D’escriure», està formada per deu poemes, en els quals d’alguna manera, tot jugant amb les dues paraules «de» i «escriure», que en ser pronunciades poden donar lloc a dos significats: d’escriure i descriure, Alba ens parla de l’ofici de poeta, definint la seua posició davant del fet poètic i també explicant-nos la intensitat amb què el viu, i fins i tot s’atrevix a signar un contracte amb el lector, ja que per a ella la poesia no és si el lector no s’acosta a ella i la fa seua, la qual cosa fa dir a la poeta: «Si em llegeixes, si em fas el favor de llegir-me,/ si fas la funció de llegir-me,/ jo t’estaré en el deute d’esriure».
La poesia d’Alba Camarasa té com a eix una certa claredat, una certa nuesa d’imatges i de retòrica feixuga, no hi tobareu laberints dificultosos, ni andròmines verbals que dificulten el pas al lector entre estrofes, la seua força es troba en una aparent i treballada senzillesa capaç de seduir qualsevol lector.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA DE FRANCESC MOMPÓ



Hi ha un moment en la trajectòria literària de molts poetes valencians que irremeiablement els arriba l’hora del seu cant a la ciutat de València; potser fou Estellés el més conscient d’això, i així ho escriu en Cant de Vicent, i potser siga també qui més ha escrit la ciutat, però no l’únic, recorde ara alguns poemes de Lluís Roda o Enric Sòria que també en parlen.
Ara, amb la publicació de 55 maneres de mirar València, (Col·lecció Plaerdemavida, número 5. Editorial Germania. Alzira, 2012) li ha arribat el moment a Francesc Mompó. Més que un cant, la seua és una ràfega de petits projectils poètics amb una càrrega interior explosiva que en impactar sobre el lector li oferix tot un seguit de sentiments, sensacions i emocions que l’autor, des de la seua arribada en plena adolescència a la ciutat fins a dia de hui, ha anat acumulant per a després, com en una mena de catarsi, boçar sobre el paper, deixar respirar i, després, amb el vestit i les eines d’un bon jardiner de la poesia, aclarir pacientment fins a convertir-los en uns bonsais poètics amb una marcada línia impressionista, no per això exempta de simbolisme.
55 maneres de mirar València traspua un gran amor i un odi aparent que no és més que decepció per la ciutat. Mompó li reclama a València que exercisca com a capital d’un país amb una identitat i personalitat pròpies, d’un país que després de la llarga nit encetada el 1707 reviscola mentre la ciutat sorda es construïx una imatge cosmopolita de cartó pedra que només és una disfressa, un engany de modernitat, ja que continua aspirant només a ser una capital provinciana que navega sobre tòpics fal·laços.
Hi ha moments en què Francesc Mompó convertix la ciutat en un espill del país, un país seduït per l’olor de la rosa i el cant de les gavines, que han fet que el moment històric en el qual semblava que es podria alçar per a emprendre un camí de llibertat decidira prostrar-se als peus del penó de la nació opressora.
Mompó estima València com a símbol d’un regne sobirà que fou i la menysprea amb el rancor d’un amant rebutjat com a símbol de la república que es nega a ser. Quan dic amant no ho faig debades, al llarg de tot el llibre els qualificatius que dedica a la ciutat tenen en la seua majoria clares connotacions sexuals.
55 maneres de mirar València és un llibre subjectiu, com la mateixa mirada de l’autor, perquè Mompó no vol ser objectiu en cap moment. El jo del poeta, un poeta amb una clara vocació de ciutadà que té un projecte per a la comunitat humana on viu, passa compte amb una ciutat que el va fascinar, que el va enamorar, des del seu primer encontre. Una ciutat que després no tan sols el va desencantar, sinó a la qual li ha vist donar-li l’esquena i fins i tot ensenyar-li els ullals del menyspreu i la intolerància.
La lectura de 55 maneres de mirar València, n’estic segur, no deixarà indiferent ningú.

dijous, 18 d’octubre del 2012

DEGLI AMORI



Giulia, la piccola Giulia, la vicina del venticinque s’innamorò di Ramon per come taceva. Questi silenzi avevano envaghito la ragazza dal primo momento che se n’era accorta. C’era anche quell’aria enigmatica di fragilità e di malinconia che quel silenzio dissegnava nel viso di lui. Anzi c’era un quel bagliore febbrile romantico stampato nei suoi occhi verdi. Dietro quei silenzi lei si rappresentava nascosto un homo affabile, onesto, colto, brillante, un uomo con una grande capacità di ascolto e una ricca vita interiore.
Giulia innalzò un palazzo su questo amore, una dimora dove nutrire la passione e la felicità di tutti e due. Ma le fondamenta erano tanto sottili come quelle di un castello di carte. E l’alito di vento di un’unica parola fece crollare tutto con grande fracasso.
Ramon giurò di non parlare mai più perchè lui amava lei più di ogni altra cosa. Non servì a niente, el male era già fatto.

***
(Del llibre El carrer dels Bonsais (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Pau Marqués)

dilluns, 3 de setembre del 2012

EL QUADERN DE LES VIDES PERDUDES



El poeta i narrador alcoià Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim, València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.
El protagonista és un vell bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar, s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal, aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la novel·la.
La relació en un principi impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o potser m'equivoque.
Silvestre Vilaplana enllaça amb subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga, també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.
L’estructura de la novel·la, formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic, escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.
El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment viscuda és la literatura».