REMEMBRO

Remembro los cantares

qu'acompañaron les llargues fileres de caravanes

a la conquista d'un espaciu en blancu, y de nuevo vuelvo sopesar

la intensidá de cada palabra.

Camino día y nueche per un paisaxe inventáu mientres

pienso nes hores estrumíes y llanzaes a la papelera, tamién

nes otres onde tomaben cuerpu y alma

seres colos que xugué a forxar ficciones creíbles.

Remembro y llambo les feríes como un gatu vieyu que,

sobeyosu y altivu, niégase a asumir les derrotes.

Remembro y escribo con ánimu de revancha coles garres d'un gatu.

En aquesta traducció he comptat amb l'ajuda impagable de l'escriptor Xuan Bello.

L'ASSASSÍ QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

«Aquella mort no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts». D’aquesta manera tan suggerent s’inicia la darrera novel·la de l’escriptor valencià Martí Domínguez, L’assassí que estimava els llibres (Proa, Barcelona, 2017). Una novel·la que, a pesar que se situa dins del gènere policíac, acaba trencant les costures que aquest imposa per a convertir-se en una crítica mordaç a diversos estaments de la societat valenciana actual, la burgesia del cap i casal, els nous rics provinents de l’especulació urbanística, les cases mitjanes rurals, els intel·lectuals i els professors universitaris.

La narració està escrita amb una prosa àgil, un llenguatge aparentment senzill i dinàmic i amb una voluntat per part de l’autor d’amenitat. Un extens relat a través del qual Martí Domínguez, amb humor i acidesa, fa una crítica incisiva i divertida a la societat valenciana, una societat panxacontenta, que apareix retratada amb les seues virtuts, que les té, i amb els seus defectes, els quals sovint oculta sota una voluminosa capa d’hipocresia.

Mentre avança la investigació de la policia, Martí Domínguez va construint paral·lelament amb vigorosa versemblança una extensa galeria de personatges d’estrats socials diversos que li serviran per a parlar-nos de les misèries de la condició humana, de l’amor, dels capritxos del desig, del joc de les aparences, de les ferotges lluites internes dins del món universitari, de les penúries i misèries que patixen els intel·lectuals en una societat amb una trista, per escassa, curiositat per la literatura, el pensament o qualsevol mostra de creació artística en general, etc.

Martí Domínguez, que no és un escriptor de gènere, relata amb eficàcia els detalls d’una investigació policial, així com els moviments interns d’una comissaria de policia. D’altra banda, aconseguix amb destresa i ofici mantindre la tensió narrativa, a pesar de la llarga llista de personatges que amb la seua interrelació creen noves situacions en la novel·la, algunes de les quals esperpèntiques per la gran dosi d’humanitat que vessen. En alguna d’aquestes situacions paral·leles he trobat els moments més divertits de la novel·la, amb personatges, diàlegs i actuacions que delaten la gran capacitat d’observació de la realitat de què disposa l’autor.

Martí Domínguez aconseguix entrecreuar la vida dels personatges alhora que manté en tot moment l’interés en el lector per saber si, després d’aparéixer el segon cadàver, l’inspector Tena aconseguirà aturar el que a primer colp d’ull pareix l’obra ja d’un assassí en sèrie.

L'OFICI DE LECTOR

No conec cap escriptor que no siga també lector. És com si una cosa anara irremeiablement unida a l’altra. En algun lloc ocult, aïllat, potser hi ha un lletraferit que no haja guaitat mai la pàgina d’un llibre. Una subespècie humana per catalogar.

Hi ha lectors de tota mena. Lectors voraços que van pel món afamats devorant qualsevol lletra impresa. N’hi ha de mandrosos, de selectius, d’imaginatius, de repel·lents, de submisos, etc. Sóc de l’opinió que les lectures no s’haurien d’imposar. Ens cal un guia en les primeres passes, però no un tirà autoritari que convertisca el que hauria de ser un plaer en una tortura. Les nostres lectures són un reflex dels nostres interessos personals i ens acompanyen en el desenvolupament de la nostra biografia. Ens ajuden a construir la nostra personalitat. Conformen la nostra biblioteca. Una biblioteca sempre acaba parlant d’allò que som o fins i tot d’allò que pretenem ser.

El de lector és un ofici que no reconeix el Ministeri de Treball, però que necessita de la dedicació, la formació, l’energia que li és imprescindible a qualsevol altre ofici.

La professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve ha trobat en l’escriptor de Borriana Joan Garí un lector exigent amb una personalitat tenaç, decidida. Que al mateix temps que ha anat construint la seua biblioteca personal ha escrit sobre bona part dels llibres que ocupen els seus prestatges.

Esteve s’ha encarregat de l’edició dels articles escrits i publicats per Joan Garí, així com de fer un estudi introductori en què ens detalla les formes i els moviments de l’oficiant.

L’ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l’ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d’un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d’allò que li ha evocat, li ha suggerit, l’ha provocat o l’ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l’escriptor i l’obra  elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.

La lectura de L’ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dit el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l’odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixisme i pel nazisme... Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.

L’ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.

EN EL DECRÉIXER DE LA PLUJA

Amb En el decréixer de la pluja, Mari Carme Arnau i Orts va obtindre l’any passat el Premi Marià Manent de Poesia. Es tracta d’una col·lecció de quaranta poemes de vers lliure, dividida en dos grans blocs. El primer, Com les urpes de la pluja, i el segon, Ocells de l’aire, als quals se suma un poema que fa de pòrtic d’entrada i un altre que fa de pòrtic d’eixida, més un tercer que obri el llibre i que l’autora empra com una autocita.

Una autocita en la qual la poeta d’Alfara del Patriarca (l’Horta Nord) posa damunt de la taula un mot, la realitat, cosa que obliga el lector a preguntar-se si té entre mans un llibre de poesia realista i, si és així el cas, de quin realisme en concret estem parlant, si és de caràcter social o intimista. També el lector es preguntarà si xucla de les propostes marxistes o ho fa del cristianisme. La resposta a la primera pregunta és que Mari Carme Arnau, des de la realitat íntima i personal, repensa i es rebel·la contra la realitat social, la resposta a la segona pregunta la trobarem en passar pàgina i llegir uns versicles de l’Evangeli de Sant Mateu que escriu sota el títol d’Anunci.

Sense citar-los en cap moment, trobe que Mari Carme Arnau té una connexió no sé si dir espiritual amb poetes valencians actuals com ara Antoni Ferrer i Vicent Torres i Aguado, dos autors d’una profunda espiritualitat amb arrel en la doctrina de Crist.

Mari Carme Arnau construïx els seus poemes atorgant una gran importància a les imatges, les quals subratllen i reforcen allò que ens pretén comunicar. Imatge darrere d’una altra, s’arrenglera per a alçar barandats, pilars i sostres per tal de construir la casa del poema. Hi ha una gran preocupació per capturar imatges originals i amb una gran càrrega lírica, quan aconseguix relaxar aquesta tensió ens oferix versos diàfans però amb un cromatisme càlid i un major ritme interior.

El que pretén comunicar-nos la poeta naix de la mirada individual, una persona amb una rica vida interior a la qual li costa acceptar el gregarisme social i l’egoisme. La paraula per a ella és un camí que porta al pensament, a l’anàlisi i a la necessitat de lluitar per canviar una realitat que crea injustícia i abismes entre la gent: «Veus el corrent de la gent desemparada, / ignorada, sotmesa al dolor».

La poeta observa el seu entorn i s’entristix. Té por, se sent fràgil, por al sofriment, a l’odi, una por de la qual s’ha de defendre i es pregunta: «On ens resten els drets, com arquitectes del futur?».

He trobat en els seus poemes la soledat aclaparadora que sent un ésser humà que no es deixa enganyar per les falses realitats que ens oferix el sistema, un sistema capaç de crear monstres com el de la postveritat. Una persona amb una mirada diàfana que veu al seu davant, ocupant tot l’horitzó, una bèstia colossal, un depredador insadollable que pretén engolir-s’ho tot i deixar-nos vestits amb les fredes cadenes de l’esclavatge moral i material.

He trobat tristesa, desassossec, dolor, però en cap moment resignació. També he trobat, com en les cançons de Raimon, la nit, la nit com a sinònim d’obscuritat dels temps en què vivim, on el sistema potencia el pitjor de l’ésser humà, l’egoisme, l’avarícia, la supèrbia, la violència, en detriment dels valors positius com ara la solidaritat, el treball pel bé comú, la defensa del feble, del perseguit... I la llum, que deixa entreveure l’esperança i ens ajuda a discernir la realitat.

Mari Carme a aquests dos elements afegix el mar, en ocasions també el bosc o el jardí, de vegades convertits en el paisatge on es troba i es retroba, on reflexiona, altres com un camí obert, infinit, en el qual deixar-se dur pel vent i navegar cap a un món més just i solidari. És allí, a la platja, on des del seu intimisme s’enfronta a les diverses cares de la realitat, des d’on assumix la seua rebel·lia «per a combatre l’orfandat de l’home».

El segon gran bloc, Ocells de l’aire, té un caràcter més personal, ací l’autora es deixa atrapar per les forces tel·lúriques que aconseguixen carregar-la d’energies positives.

Mentre observa el seu voltant, deixa perdre l’esguard en la distància, en l’horitzó, on es retroba amb el mar, que nega d’atzur tot aquest poemari. Es pensa i s’imagina un element més de l’entorn, un arbre, un matoll. Gaudix de la llibertat. Escriu franquejant les fronteres que imposen el temps i l’espai, el dolor i la tristesa, la desmemòria i l’oblit. Travessa el cercle inexorable que conformen la vida i la mort amb l’esperança en una mà i l’àlbum dels records en l’altra.

En el decréixer de la pluja abunda en cites d’autors diversos, són cants que l’han seduïda i acompanyada per a conformar la seua veu poètica i el seu pensament. Cites en les quals Mari Carme Arnau proposa al lector un ventall de lectures. Perquè «no hi ha cap poema que siga l’últim / si imagines camins possibles o impossibles».

HOMENATGE EN EL CAU FERRAT

En la pintura, com en la literatura, com en l’amor, com en la vida, no hem de buscar cap certesa més que la de la mort. Pensar que mereixem per part dels altres la seua atenció, la seua estima, la seua generositat és un error que ens pot portar la resta de la vida pel carrer de l’amargura. Un carrer que es creua amb els de l’odi i el de la necessitat de destruir aquells que considerem els culpables dels nostres desenganys i fracassos.

Carles Solé, el protagonista de la novel·la L’homenatge de Xulio Ricardo Trigo (Columna edicions, 2017), ha viscut bona part de la seua vida frustrat. És ja un home madur, a pocs anys de la vellesa. Un individu que d’infant fou ric a l’illa de la Martinica, que de jove pretengué ser artista plàstic i buscà l’ajuda i el reconeixement dels artistes del modernisme català com ara Santiago Rusiñol i Ramon Casas, però aquests l’ignoraren. Una persona que va estimar amb devoció i no va ser correspost. Pobre, sol, atrapat per la seua mediocritat i la seua rancúnia, està convençut que les circumstàncies i algunes persones s’han conxorxat per a evitar que el seu art i ell mateix brille amb llum pròpia. Durant anys ha anat preparant la seua venjança, i amb l’excusa d’escriure un extens article sobre el modernisme convoca al Cau Ferrat de Sitges els supervivents del grup i les dones que foren esposes i models de Casas i Rusiñol, Lluïsa Denís i Júlia Peraire.

Xulio Ricardo Trigo, amb una prosa fluida, crea amb gran versemblança un personatge torturat pels seus fantasmes personals i ens fa un recorregut per la seua biografia, destacant els moments que van suposar un colp de timó important en la seua navegació vital, fins arribar al moment de portar a terme la seua anhelada venjança en forma de suposat homenatge. Una venjança que d’alguna manera serà ràpidament intuïda pels individus convocats al Cau Ferrat.

Xulio es fa servir del personatge Carles Solé per a fer també ell el seu particular homenatge a algunes de les figures cabdals del modernisme català, parlant-nos de les seues llums i de les seues ombres, de la seua obra, d’alguns fets destacables de la seua trajectòria vital i artística, i del que va significar per a un poble com Sitges les reunions d’artistes que allí se celebraven. Com ho vivien els seus habitants aquells esdeveniments i com alguns d’ells se sentien atrets per la fascinant vida de pintors, escultors i escriptors vinguts de Barcelona, Paris o els Estats Units.

Encara que la reunió que ha preparat Carles Solé amb l’ajuda de la viuda de Rusiñol se celebra quan ja han faltat alguns dels membres més destacats del grup i els supervivents són ancians, la presència dels absents és tangible i la desconfiança i mala llet dels que resten és colossal.

Al llarg del relat, l’autor ens deixa intuir les misèries del classisme existent en la societat catalana de l’època i el rol que les dones ocupen en ella. Ens descobrix que les aventures, per molt arriscades que siguen, si es té un bon matalàs econòmic són menys perilloses.

L’homenatge és una novel·la amena, que porta amb comoditat el lector a viatjar cap a un temps i un espai concrets. L’autor recrea a la perfecció, per una banda, l’atmosfera d’una època que està a punt de finalitzar, i per una altra la tensió vibrant entre els diversos personatges.

Xulio Ricardo Trigo, que és un escriptor amb força ofici, com un expert crupier, al llarg de la narració s’ha guardat un as en la màniga: el personatge de la minyona que va mostrant amb subtileses. Un ésser necessari però en part invisible o invisibilitzat, que presencia les escenes i escolta amb atenció les converses que es produeixen eixos dies al Cau Ferrat. Ella serà l’artificier que desactivarà l’artefacte que tan curosament havia construït Solé i li acabarà oferint un nou sentit a la seua vida. Un final obert, en part amable i sobretot carregat d’esperança.

Amb L’homenatge Xulio Ricardo Trigo va obtindre el XXI Premi Néstor Lujan de Novel·la Històrica.

L'USURPADOR

Àngels Moreno (València, 1993) ha publicat en Pagès editors el que és el seu tercer llibre de poesia, L’usurpador, un títol contundent, directe i des del meu punt de vista més propi d’un relat o d’un recull de relats que d’una col·lecció de poemes.

L’usurpador va obtindre el XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell. L’edició ve complementada per unes suggerents fotografies de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo i per un suggestiu epíleg del poeta i assagista Vicenç Altaió.

No em considere un crític literari que tomba sobre la taula d’operacions un llibre i, com un expert forense, el dissecciona, el desmunta per tal de descobrir l’estructura secreta però també les seues deficiències. Sóc un lector, que a un mateix temps és autor, que simplement opina i reflexiona sobre allò que ha llegit.

Vicenç Altaió, en l’epíleg des del qual traça amb línies personals un triangle entre Àngels Moreno, ell mateix i JV Foix, afirma: «Són moltes les veus poètiques i molt ampla la biodiversitat d’estils. La més simple divisió s’estableix entre els poetes que uneixen la seva veu lírica a l’experiència del jo i els que es deuen al llenguatge... Molt ràpidament he sabut veure que l’Àngels Moreno pertany a aquest segon grup». Com a perpetrador de versos, a mi Altaió m’haguera situat en el primer grup, justament en l’altre bàndol. Aquesta divisió ja ens avisa l’autor de l’epíleg que és simple, que les coses són sempre més complicades, ja que en la poesia d’aquesta jove graduada en medicina trobem mostres ja siga en forma d’imatges poètiques com de discurs poètic que han estat extretes directament de la seua experiència vital i professional: «tenen la turgència / de l’úter curull / i miren folles / l’obertura de la carn / que s’hi calibra i fa equilibri...».

L’usurpador és un llibre conformat per cinquanta poemes i dividit en cinc apartats. Els dos primers, de gran extensió: díhuit i vint-i-tres poemes cadascun i els altres restants més curts. A pesar d’aquesta divisió, conformen a nivell formal un únic bloc.

Conec Àngels Moreno des d’abans que editara el seu primer llibre de poesia, Clarobscurs (Neopàtria, 2014), i ja des d’un primer moment em va paréixer una persona molt madura per a la seua edat, intel·ligent, ambiciosa i amb una formació cultural i literària notable. Trobe que l’evolució de la poeta i de la seua obra ha estat ascendent i positiva fins a convertir-se en una de les noves veus poètiques a tindre en compte els pròxims anys.

En L’usurpador, Àngels Moreno ens parla del temps: «El temps en escapçar-lo / té un doble folre: / l’horror vacui d’aturar-se» i de les feixugues hores que va deixant, de la poesia, del llenguatge: «Que no el veu ningú / un llenguatge / que rebrota de l’horror», de la vida, de l’impuls d’escriure: «S’ha escrit tant / sobre l’endins/ i la devastació» i de la maternitat: «El vas mirar directament: / s’alimentava de tu,/ era una peça migratòria». L’usurpador és aquell que s’apropia sense cap dret d’un territori, d’una tradició, d’un ofici, d’una dignitat, d’un cos que no és el seu. Usurpa la poeta el llenguatge per a construir amb ell bellesa però també pensament? És el fill nonat l’usurpador del cos de la mare?

Els versos d’Àngels Moreno són lliures, dialogants (hi ha una certa propensió al duet, a la confrontació d’idees dins del poema), rítmics, concisos, no tenen paraules sobreres ni pirotècnia farcida d’espurnes farfalloses de colors. El poema és un arbre al jardí on la poeta l’ha podat amb precisió de cirurgiana.

CEL IMMENS

Els darrers anys el cantautor Rafael Estrada ens ha anat oferint el seu treball musical en petites dosis. Ho fa a través de cedés de quatre, cinc o sis cançons que per una banda ens deixen un bon tast en la boca, però per una altra tenim la sensació d’haver-nos quedat amb ganes de més.

Tres anys després del seu anterior treball, Poesons, amb el qual va comptar amb la col·laboració especial de Josep Gimeno el Botifarra, Andreu Valor i Josep Nadal (La Gossa Sorda), publica un nou treball discogràfic, Cel immens.

Una vegada més, el cantautor de Castelló de la Ribera ha deixat en mans del músic i productor Pau Cháfer els arranjaments musicals, la producció i la mescla. Al capdavant d’una banda formada per Edu Olmedo a la bateria, José García a la guitarra elèctrica, Vicent Cháfer a les bandúrries, Alfred Escalera al clarinet, Carles Escalera al clarinet baix, Emili Someño a la dolçaina, trobem també Pau Cháfer, a càrrec del baix, el piano i l’acordió.

Rafa Estrada ha comptat en dos cançons amb la col·laboració de dos rapsodes, l’escriptor Josep Manel Vidal i Eduardo Benetó.

En Cel immens ens oferix sis temes entre els quals hi ha una versió impecable de Jo sé de Lluís Llach, un cantant i compositor que l’ha influenciat vigorosament, dues cançons pròpies, Cel immens, que dóna nom al disc, i Cronos, així com tres poemes que ha musicat d’autors diversos. El tràgic i clarivident poema de Cesare Pavese Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, el poema existencialista Sovint de Joan Vinyoli i el cant entranyable i plàcid a una comunitat humana petita on es respira una veritat autèntica Carrícola, del filòsof i escriptor Tobies Grimaltos.

El disc, a pesar de la seua curta extensió, està dins de la línia a què ens té acostumats Rafael Estrada, un croonerque es mou a gust acostant-se a diversos gèneres musicals, com ara la cançó d’autor, el folk, el pop-rock, etc., per atrapar-los i marcar-los a foc amb el seu estil personal. Aquest és un disc sonorament obert i eclèctic, amb melodies íntimes i càlides que es troben sobre la fina línia on s’ajunten la balada pop i el jazz clàssic fins a himnes modestos populars sense estridències pomposes de trompeteria, plats i timbals.

Marcant el camí sobre un magnífic i sòlid paviment musical, hi ha  la veu i la sensibilitat de Rafael Estrada, un músic i compositor honest i humil, un obrer de la guitarra i la ploma, que també és un gran lector i un bon poeta.

Per a la promoció d’aquest nou treball, Rafael Estrada ha publicat un vídeo realitzat i produït per Maria Estrada, la qual s’ha encarregat també del disseny i la maquetació del disc. El vídeo és tan entranyable com la mateixa cançó, Carrícola, i capta a la perfecció el seu missatge, però crec (i que em perdone Rafa a qui tinc en alta estima) que no informa correctament del que ens trobarem en Cel immens, ja que aquest, és un tema que s’allunya del to i també en part del so general del disc. Un to en el qual el cantant de Castelló de la Ribera ens oferix una veu dúctil, masculina i ben modulada, que sap enfrontar-se amb determinació i calidesa a diversos registres. Una veu per a dir-nos poemes en els quals, des de l’experiència personal dels seus autors, ens parla de la vida, del pas del temps, de la mort i de la incertesa constant del viure.

Una veu que sap combinar perfectament amb la dels dos rapsodes, dotant les cançons d’un element nou que les reforçen alhora que les embellixen.

Cel immens és un disc que, emprant paraules del mateix Estrada, dibuixa melodies que aconseguixen fascinar-nos i seduir-nos.