AIXÒ S'HA D'INTENTAR

Si en el panorama actual de la música en valencià hi ha una banda que va per lliure, eixa és sense cap mena de dubte Gent del desert.

Els melòmans que fan crítica musical, jo no en faig, només opine, saben que un dels trets característics de la nova música valenciana és el seu enorme interés per barrejar en un grau o en un altre ritmes i melodies provinents d’arreu del món, de vegades tenint com a base la música tradicional i d’altres el pop-rock. Gent del desert partixen de la música anglosaxona, vull dir del rock, el blues, el soul, el folk, el country... i els porten a un territori sonor que s’alça a la vora oest de la Mediterrània.

Enguany la banda liderada per Jesús Barranco ha publicat el seu huité disc, Això s’ha d’intentar/Continua, un treball que recull un total de dotze cançons que han estructurat com si fora un llarga durada en vinil, on cada cara té el seu propi títol.

A les guitarres acústiques i elèctriques, el baix i la bateria que conformen el so bàsic d’una banda de rock els de Gent del desert afegixen l’autoarpa, el bombardí, el fiscorn, el trombó, la flauta, el flabiol, la xirimita, la tarota i el sac de gemecs, que atorguen a la banda un caràcter notable i una personalitat ben rica i definida, amb moments sonors amb una gran càrrega poètica.

En la primera part del disc, Això s’ha d’intentar, trobem versions de sis temes que popularitzaren grups i solistes com ara els britànics Squeeze, Elvis Costello o els nord-americans Steely Dan, The Incredible String Band, el mite de la música soul Barry White, per cert que és l’únic tema instrumental del disc i en el qual Gent del desert canvia el so Philadelfia per un més mediterrani o com ells mateixos afirmen made in la Vall d’Albaida, i fins i tot d’algun tema de Frank Sinatra. Una aposta atrevida i que uns músics com ells havien almenys d’intentar amb l’únic objectiu de divertir-se, divertir i al mateix temps emocionar l’oient.

En la segona part, Continua, trobem cançons compostes per Jesús Barranco sobre lletres pròpies, algunes de les quals inspirades en algun relat i altres de poetes com ara Toni Cabanes, Pep Alfonso, Ramon Ramon o Lluís Roda. La qual cosa ens torna a dir el que ja sabíem pràcticament tot el món: que els interessos de Gent del desert cavalquen entre les músiques del món i la literatura.

El disc ha estat enregistrat, produït i mesclat pel polifacètic i incombustible Jesús Barranco, qui a més de tocar l’autoarpa i les guitarres, acústiques i elèctriques, posa la seua veu càlida a unes cançons que tenen el segell propi d’una de les bandes valencianes amb una personalitat més definida.

HITCHCOCK AL SOFÀ

De l’escriptor de Benigànim (la Vall d’Albaida) Pep Calero Martí fins ara només coneixíem la seua vessant com a poeta a través de tres llibres difícils de trobar en les prestatgeries de qualsevol llibreria: Camins de ferro (2014), Pa de dolor (2015) i Haikus d’aquell estiu (2016).

Enguany, i després d’haver obtingut el 34 Premi de Narrativa Vila de Puçol, ha publicat en Onada edicions el recull de contes Hitchcock al sofà, amb el qual aquest professor de valencià aconseguix eixir de la penombra i visualitzar-se en la mesura que el fràgil teixit editorial valencià és capaç de fer-ho amb els seus escriptors.

El director de cinema anglés Alfred Hitchcock (1899-1980) és sense cap mena de dubte un dels personatges més coneguts de la indústria cinematogràfica. Un home que per la seua manera d’entendre el cinema, la seua personalitat i la seua fisonomia s’ha convertit des de fa dècades en una icona de la cultura popular.

Pep Calero Martí, en Hitchcock al sofà, ens proposa un joc literari amb alguns dels títols més destacats de la seua extensa filmografia, onze en concret, La finestra indiscreta, Frenesí, Nàufrags... Un joc que alhora és un homenatge a l’obra i la figura del cineasta.

Onze relats narrats la majoria en primera persona pel protagonista, encara que n’hi trobem altres, els menys, on és una veu narrativa la relatora.

Com el mateix Hitchcock, Calero dota les seues narracions d’humor, un humor de vegades negre i en altres més mediterrani, així com una fina ironia.

Destaca d’aquesta col·lecció de relats la seua unitat i el gran coneixement que Pep Calero té de l’obra del director anglés. Una obra on la mirada, l’atmosfera creada i la insinuació són fonamentals. Calero ens oferix la seua mirada personal amb un punt de sornegueria, crea amb una certa mestria atmosferes i personatges amb una psicologia un tant complicada. Uns personatges que creen en el lector el dubte de si estan extrets de la realitat o han sigut capturats directament de la pantalla d’un cinema de poble.

Hi ha en cadascun dels onze relats una certa tensió narrativa dosificada pel suspens i pel misteri que, junt amb una prosa rica i àgil, dona a tot el conjunt una certa i inquietant amenitat.

SOLSTICIS

Amb Solsticis, Imma López Pavia (Llanera de Ranes, la Costera) consolida la seua incipient trajectòria poètica. Una trajectòria iniciada l’any 2015 amb la publicació del llibre Santuaris (Editorial Denes), amb el qual va obtindre el XXXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. L’any 2017 aconseguí el XXXVII Premi de Poesia Vila de Benissa amb Text-ures (Editorial Viena).

Imma López Pavia, amb Solsticis, ha obtingut enguany el Premi Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona, i l’editorial valenciana Vincle inaugura amb ell la seua col·lecció de poesia.

López Pavia és una autora que arriba a la poesia, vull dir a l’edició de poesia, en plena maduresa vital d’una manera conscient, fins i tot m’atreviria a dir que estudiada, planificada. És filòloga, professora de llengua i literatura, i ha participat d’una manera activa en els tallers de creació poètica que la Universitat Politècnica de València organitza des de fa uns anys.

Solsticis és un recull de trenta-tres poemes d’extensió diversa, dividit en dos grans apartats quasi de la mateixa extensió, Solstici d’hivern, i Solstici d’estiu. Acompanyen els poemes les il·lustracions en blanc i negre de l’artista plàstica Rosella Reig Caldes.

Estem davant d’una poètica diàfana, on la llum és sinònim de vida i d’esperança. Una poètica íntima, personal. Imma López Pavia ens parla d’una manera concisa, de vegades amb un punt d’ironia i sense ocultar-se darrere de falsos i hermètics murs d’artifici verbal, de les relacions del poeta amb la seua obra. De la necessitat d’un espai de solitud i silenci on poder-se repensar. De la retrobada amb el paisatge de la infantesa i del fet de reconstruir-lo amb la sonoritat dels noms de les diverses partides del terme, o de les maneres de satisfer la set dels camps, construint una melodia plena d’enyorança i estima.

Vida, memòria, temps, i el jo poètic com un surfista que intenta domar les ones de les hores obscures.

Imma escriu sobre les línies, les fronteres que separen el tot del no-res. De la memòria, de l’evocació d’un amor, d’una mirada, d’un instant en què el desig li va omplir de mapes la seua pell. Del neguit que provoca l’accelerat pas del temps que convertix el futur en present i el present en passat, tot deixant un rastre lleu en la nostra mirada.

LA GEOMETRIA DE MIQUEL GIL

 

Des que vaig descobrir la seua veu trencada afegint-li força i profunditat a les cançons d’arrel tradicional del grup Al Tall, que m’he sentit seduït i atrapat per Miquel Gil. L’any 1986 abandonà el grup de Vicent Torrent i Manolo Miralles per a formar Terminal Sur, un projecte brillant però amb un ressò insuficient. En Terminal Sur ja trobem ben traçats els camins musicals per on pretén avançar en la seua carrera en solitari, i l’aparició el 2001 del disc Orgànic iniciaria una etapa creativa realment poderosa i respectable.

Poesia, replantejament i desconstrucció de la música popular valenciana i mediterrània en general i la seua barreja amb diversos ritmes provinents de la música llatina i anglosaxona. A Miquel Gil, i perdoneu-me pel tòpic, cap música no li és aliena.

Aquest 2019 ha publicat el disc Geometries, un treball amb deu cançons produïdes en bona part per Borja Penalba, qui també s’encarrega de la guitarra acústica, el llaüt i l’acordió en sis cançons. Tres han estat produïdes pel mateix Miquel Gil i una darrera per Ivan X.

Geometries compta amb col·laboracions de luxe, com ara les veus de Josep Gimeno el Botifarra, Rafa Arnal, Mireia Vives i Esteve Tortosa, de la banda de reggae Auxili, a més de la violinista Marta Margalls, o la seua pròpia banda, on destaquen noms com el d’Eduard Navarro o Abraham Rivas.

En aquest nou treball tornem a trobar poemes del seu autor fetitxe, Enric Cassasas, Llei horària, que obri el disc, i Canvi de clima, però també d’Anna Montero, Vicent Andrés Estellés, Imma Mànyez, Joanjo Garcia o Begonya Pozo, el poema de la qual li dona nom al disc i el tanca. A més, hi ha una lletra tradicional, La que diu, i una altra del mateix Miquel Gil, Copeo. La música de nou de les cançons ha estat composta per ell menys #Copla42, que és de Borja Penalba.

El disc és d’aquells que per la seua qualitat no haurien de passar desapercebuts. Un treball que fa del mestissatge bandera. Un viatge sonor que ens porta des de la ribera de la Mediterrània fins a la del Carib amb el segell personal d’aquest músic i cantant de Catarroja.

Ritme, passió per la música i la vida, sensibilitat, profunditat, intensitat musical i poètica, amb unes lletres que tenen una gran capacitat per a evocar, suggerir, invocar i descriure emocions, sensacions i sentiments.

M’agradaria destacar una cançó sobre les altres, però no puc, Geometries és un tot divers, precís, exquisit.

ELS CAMINS DE DULCAMARA

En els Premis de la Crítica, almenys en els que jo he estat membre del jurat, hi ha una llei no escrita que fa molt difícil, quan no impossible, que una obra provinent de l’autoedició s’emporte el guardó. En els Premis Anuals de la Crítica dels Escriptors Valencians només un autor i la seua obra ho han aconseguit, va ser l’any 2010, i l’autor Andreu Sevilla amb la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, un relat històric amb tocs de novel·la detectivesca, en el qual la trama gira al voltant de la recerca d’un manuscrit del Tirant lo Blanch.

Andreu Sevilla és un out-sider de les lletres valencianes, un escriptor molt autoexigent, els interessos literaris del qual l’allunyen d’una narrativa que té en el lector anomenat captiu la seua raó de ser. Un home que només fa concessions als seus interessos ètics i estètics. La seua segona novel·la, Camins de dulcamara, a diferència del que seria normal, tampoc no ha estat publicada per una empresa editorial, sinó per l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado.

Camins de dulcamara, com l’anterior, és un relat extens (té 267 pàgines), però a diferència de l’altra novel·la aquesta s’allunya dels esquemes del gènere històric i detectivesc per a oferir-nos, amb l’aparença d’una novel·la juvenil d’aventures, un relat sobre la capacitat de recordar a través de l’escriptura, un fet del qual fins i tot el protagonista, que també fa de veu narrativa, ben prompte s’adona i ho diu: «... vivíem unes vides estranyes, com personatges de llibres, en llocs i paisatges desfigurats per l’al·lucinació però alhora nítids, com el que es veu a la llum del dia. En eixe estat febril, sentia com si a través de mi algú estiguera ajustant comptes amb el destí».

Andreu Sevilla ens narra l’aventura d’un grup de preadolescents de finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Són xiquets bruts, malparlats, endurits pels colps baixos que la vida els ha donat i ha donat a les seues famílies. Xiquets allunyats dels esquemes de colla literària de la narrativa juvenil, que parlen de sexe, practiquen la violència verbal i física, són lladres i cruels i, a pesar de tot, en cap moment no deixen de ser infants.

Un estrany afer amb una colla del poble del costat (ja se sap, la rivalitat gairebé mítica entre els pobles valencians), el poble de l’altra banda del barranc que dividix fins i tot les famílies, serà l’excusa que els farà prendre la decisió de fugir de casa un fred 28 de desembre del 1969. El dia no ha estat elegit per Andreu a l’atzar, és el Dia dels Innocents, però, amb tot i això, ningú no seria capaç de negar la innocència d’aquests xiquets, fills d’aquells que patiren la repressió d’una postguerra i d’una dictadura cruentes que malaguanyà tantes vides i que assenyalà amb ferro roent els fills i els néts dels perdedors.

Els protagonistes gelats i famèlics recorren els camins, els barrancs, els racons de l’Horta Sud, un territori sentenciat que amb el pas dels anys desapareixerà sota l’asfalt i el ciment. Ho faran també immersos, en una al·lucinació, al bell mig d’escenes amb un toc surrealista o en un somni, enfebrats, o presos per la febre de la memòria que pren ara al seu autor.

La prosa d’Andreu Sevilla –dura, contundent, capaç de crear, d’esculpir imatges sòlides en la ment del lector– acompanya la veu dels protagonistes, que se’ns mostra en forma de constants diàlegs. Diàlegs sovint irats, perquè hi ha ràbia, desencant i por en les seues ànimes.

Camins de dulcamara és una novel·la intensa, no recomanable per als habituals a una literatura de best-seller, que ens mostra una nova vessant d’aquest autor que va per lliure i que cerca en la literatura un espai de creació i recreació en plena llibertat.

ABANS DE CALLAR

Andreu Sevilla ho ha tornat a fer, ha tornat a emprar la fórmula de l’autoedició per tal d’oferir-nos un nou treball literari, Abans de callar. Un dia algú haurà d’estudiar i després explicar-nos per què un grapat dels millors escriptors valencians, com ara el poeta castellonenc Josep Porcar o el xativí Toni Cucarella, estan emprant aquesta fórmula, ja siga en la seua vessant en paper ja en format digital, per a oferir al públic lector les seues darreres creacions, totes elles amb una notable qualitat.

L’elecció d’Andreu Sevilla no és nova, ja que ha estat la manera com sempre ens ha oferit la seua obra des de l’aparició de la seua primera novel·la, La penombra de la coloma, amb la qual va obrindre l’any 2010 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

En Abans de callar, Sevilla després de dues novel·les, la segona és Camins de Dulcamara (2012), s’estrena com a contista, amb un recull de nou relats d’extensió diversa, alguns dels quals podien haver estat l’embrió d’una nova novel·la per la força de la història narrada i el caràcter i personalitat de la galeria de personatges que hi apareixen. Els nous relats que conformen aquest volum tenen en comú que són històries contades per un dels personatges a l’autor que apareix amb el seu propi nom i cognom i no com un alter ego, i que acabarà en alguns moments formant part del mateix relat.

Algunes d’aquestes narracions són d’aquells relats que un bon narrador, un narrador experimentat que va sempre amb l’antena posada, capta al vol i tenen la frescor i la força que els dóna la senzillesa, però anem amb compte, només són petits diamants en brut que després cal que un destre tallador sàpiga donar-los forma i descobrir la intensitat de la seua bellesa, en aquest apartat entrarien els contes La mamma mia o Amor de mare. I altres més elaborats i amb una intensitat aclaparadora aconseguida gràcies al fet que l’autor ha estat capaç de crear una atmosfera densa on transcorre el drama del viure (omnipresent en tot el volum), com ara en Germà silenci o Suni Grey.

Tanca el llibre un llarg relat que dona títol al recull, on l’autor fa un exercici de metaliteratura i on un dels personatges, una dona desconeguda, culta, viscuda i carregada d’enigmes, reflexiona en veu alta sobre el fet creatiu i sobre la postura ètica i estètica del mateix autor, fent una crítica dura, de vegades injusta sobre la seua obra anterior.

Estem davant d’un llibre dels que no trobarem en les prestatgeries de la nostra llibreria habitual. Un llibre que als bons lectors ens obligarà a eixir a buscar-lo (i aquesta i no altra és la pretensió de l’article que escric). Un llibre que després ens demanarà tindre una actitud activa, ja que ens farà reflexionar sobre la condició humana.

AMOR I FUM

Coincidint amb la publicació del disc 10 Poetes contemporanis, el cantautor de Castelló Artur Àlvarez edita el llibre de poesia Amor i fum. Un recull de cinquanta-quatre poemes, amb una tirada numerada i oferit com a recompensa a tota aquella gent que mitjançant el micromecenatge va fer possible el finançament del disc.

El volum compta amb un pròleg del poeta de Vila-real Manel Pitarch, el qual d’una manera aguda i brillant posa el lector en antecedents sobre allò que es va trobar en travessar el Pòrtic i entrar de ple en el gruix del poemari: «El text d’aquestes pàgines ens presenta el contrast entre dos escenaris vitals: l’amor, que satisfà els objectius del desig, contra el fum, la marca negativa que representa la vilesa i la boira que contamina el camí del futur». Res més a afegir.

La poesia d’Artur Àlvarez defuig l’hermenèutica i l’hermetisme, és una poesia clara, vinculada al realisme intimista, una poesia que reflectix la seua experiència vital, la qual en plena maduresa es mostra lúcida i sense la candidesa, la ingenuïtat de la joventut.

Artur té una propensió al vers lliure, un vers sempre amb un ritme interior nítid. A diferència de molts poetes actuals que travessen amb més o menys gràcia la fina línia que actualment hi ha entre poesia i prosa (una prosa on s’inclou la narrativa de ficció, l’apunt filosòfic, la nota biogràfica o el minúscul assaig), la seua poesia s’acosta a la lletra de cançó. No debades apareixen citats, junt amb Pablo Neruda i Vicent Andrés Estellés, cançons d’alguns dels cantautors que l’han influenciat al llarg de la seua trajectòria com a intèrpret i compositor: Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Leonard Cohen, Raimon, Ovidi Montllor i, sobretot, Luis Eduardo Aute, que li ha inspirat el títol del llibre mitjançant aquest versos «... l’única raó que encara assumisc / és l’improcedent desraó / d’estimar i estimar i estimar.../ i només estimar, la resta és fum».

El llibre l’acompanyen diverses il·lustracions del mateix autor, que suma la vessant de pintor a la de músic i escriptor.

Tenim moltes raons per a la desesperança, només cal obrir les pàgines d’un periòdic per adonar-nos-en. Costa veure el camí i el paisatge que l’envolta entre aquesta boira espessa, que en realitat no és més que fum, un fum que no hem d’aspirar per a no intoxicar-nos i caure malalts de tristesa. Però només és fum que el vent s’emportarà.

Davant de tant falsedat, avarícia i egoisme, hem d’apuntalar la bastida de l’amor per a superar l’asfíxia que vol acabar amb tot.