BREUS

 

A finals de juny es va lliurar el II Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat alhora que es presentava el volum que recollia l’obra guanyadora, acompanyada d’una important selecció dels millors microrelats participants al certamen.

Aquesta nova edició del premi comptava amb unes quantes novetats sobre l’anterior. La primera, el relleu en les entitats convocants del premi, a partir d’enguany ha estat Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres l’encarregada d’organitzar-lo. La segona és que aquesta edició s’ha centrat exclusivament en el microrelat, un gènere dúctil i transversal que, segons com, emparenta amb la poesia en prosa, l’apunt filosòfic, l’acudit o l’aforisme. En el microrelat prima la capacitat de suggerir, d’evocar, de relatar amb precisió i brevetat. Potser per això l’editor del llibre ha triat la paraula breus com a títol que empara tota la mostra.

El guardó d’aquesta segona edició ha estat per a l’escriptor catarrogí Berna Blanch, amb dos microrelats en els quals la sensació de sentir-se atrapat és dura, dolorosa i inquietant. El primer ens parla de la dona que naix atrapada en el cos d’un home; el segon, sobre un ésser humà al qual la malaltia l’ha atrapat en un cos immòbil.

Breus ha estat publicat dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria, a l’igual que l’obra que recollia els deus millors relats de l’edició anterior, Deixa’m que et conte. En Breus acompanyen el guanyador 43 autors, com també obra dels tres membres del jurat: Manel Hurtado, Lourdes Boïgues i Vicent Penya, i una mostra del treball inèdit del sociòleg Arnau Alonso i Santos, mort als vint-i-cinc anys i del qual el premi pren el nom.

Les temàtiques tractades pels autors són diverses, encara que hi ha una gran presència de microrelats que ens parlen des de diferents òptiques de la temàtica LGTBIQ+, com ha estat el cas dels escrits per Jesús Mollà, Antoni Rovira, Carme Cardona, Emili Gil, Artur Àlvarez... També s’ha escrit sobre la situació a Gaza, Jesús Giron; el racisme i l’emigració, Voro Machancoses, Pau Marqués i Francesc Pastor; els drets de la dona, Maria Josepa Montagut; les contradiccions i injustícies del sistema, Àlex Agulló i Marc Caballer; la dana patida la tardor passada en terres valencianes, Imma Mànyez i Blas Fuentes; les relacions amoroses, Antoni M. Bonet; la llibertat, Francesc Pou; la mateixa literatura, Soledat Martínez i Jesús Giron; la lluita quasi oblidada dels sahrauís, David Barrachina; i més qüestions encara tractades totes elles amb imaginació i sovint amb humor, com ara els relats de Carla Murillo, Carles Cano, Imma López-Pavia, Hermini Pérez i Edo, Alfons Navarret, Lola Ivorra, Josep Sendra, Joan Company, Maria Rosa Diranzo, Borja Gómez del Campo o Alexandre Ros. Destaca entre tots ells, per la seua brevetat, Guim Tusón.

Breus és un llibre lligat a les diverses realitats de les quals l’ésser humà és protagonista, textos que són com un colp de puny directe a la mandíbula.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.

ESTIMATS POETES

 

El poeta nascut a la ciutat d’Alcoi l’any 1958 i resident a la ciutat de València des de l’any 1975 Manel Rodríguez-Castelló ha recollit en un volum de 313 pàgines bona part dels seus escrits sobre literatura: cròniques, presentacions, articles... sota el títol Estimats poetes.

Estimats poetes ha estat publicat per l’editorial de Gandia Lletra Impresa i compta amb un pròleg del poeta i assagista de Gironella Josep M. Sala-Valldaura, el qual ens anuncia que «el llibre recorre un trajecte que enllaça qüestions d’abast general sobre la poesia amb tot de lectures i amb un seguit d’experiències personals».

Estimats poetes no és un simple contenidor de textos a l’estil d’una miscel·lània on l’autor ha deixat caure els seus escrits. No. Aquest és un llibre amb una estructura clara, Rodríguez-Castelló ha organitzat els articles en quatre apartats: Constants vitals, Raons de poesia, Dels companys de bord i Cròniques, testimonis, notes i versions.

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver...

Són petits assajos de diferent origen, escrits amb intel·ligència, amb una gran capacitat d’anàlisi. Rodríguez-Castelló és un home rigorós, precís en el diagnòstic i al qual li agrada anar a l’arrel de les coses de què parla.

Aquest rigor i aquesta profunditat, en el seu cas, no han estat mai sinònim de falta d’amenitat. L’assaig li servix també per a parlar d’altres qüestions de caràcter sociològic o històric que enriquixen d’allò més el seu discurs.

Petits assajos amb arguments sòlids, amb una exposició clara i condimentats amb ofici amb pessics de tendresa, ironia i saviesa.

Rodríguez-Castelló és un home que estima un ofici, el d’escriure, que practica des de ben jove, ja l’any 1978 va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia quan tenia només vint anys, ha participat i ha estat darrere d’un gran nombre d’iniciatives culturals, revistes literàries, premis, taules redones, presentacions... Tot plegat l’ha dotat d’una experiència que ha sabut transmetre en aquesta obra.

Literatura sobre literatura, una mirada subjectiva i incisiva sobre una part de la realitat literària que envolta un gran poeta.

AITANA TORRENT I LA CORT DE LA QUARANTAMAULA

 

L’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana ens oferix una nova aventura d’Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures. Un personatge i l’univers en el qual es mou creats per l’escriptor raper i influencer Alfons Pérez Daràs Malparlat. La primera aventura d’Aitana Torrent ja li va valdre l’any 2024 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil que atorga l’AELC.

En Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula, Alfons Pérez Daràs ens torna a situar en un regne de València de l’època foral, que ell ha anat modelant amb elements de les llegendes i les rondalles tradicionals. Un univers de fantasia marcat pel passat iber, romà i àrab de les terres situades entre els rius Sénia i Segura.

Aitana Torrent és una superheroïna creada amb influències de diverses escoles de còmic, el de la casa Marvel i el del manga sobretot. Les seues aventures estan narrades amb agilitat, busquen sempre complicitat amb el lector i les seues accions són sovint d’una gran espectacularitat.

En aquesta ocasió, una societat secreta amenaça de destruir els equilibris socials i polítics del regne. Una societat al capdavant de la qual se situa un personatge monstruós, fill de la nostra tradició fantàstica: l’home dels nassos.

Aitana Torrent tornarà a recórrer paratges, viles i ciutats d’arreu del regne, tot buscant nou esferes d’origen ibèric. En la seua aventura es tornarà a trobar amb els seus amics, el trobador Gil i la fetillera Luna, comptarà amb la companyia i ajuda de la seua inseparable gamusina Clea i també l’acompanyarà un petit drac daurat. Pel camí ensopegarà amb personatges diversos, com ara Alfons Borja o el Xitxo del Cabanyal, nom de guerra d’un influencer valencià.

En aquesta nova aventura de la guerrera pèl-roja trobarem misteri, màgia i combats espectaculars, així com una història d’amor oberta en l’anterior llibre i que continua en aquest sense acabar de resoldre’s.

Aitana Torrent combat en diversos fronts: en el de l’amor, en l’exterior contra la cort de malvats amb els quals ensopega i en un d’interior marcat entre altres coses per la difícil relació que va mantindre amb el seu pare.

El llibre ha comptat amb la magnífica col·laboració de dos artistes gràfics, Alba López, que s’ha encarregat de la portada i de les il·lustracions de la novel·la i ha fet un treball impressionant, i Natxo Sánchez Sarvatxo, que amb molta imaginació i eficàcia s’ha encarregat de fer el mapa del regne i crear una galeria de bèsties.

Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula és un llibre entretingut, imaginatiu, que destaca per dues coses: la destresa del seu autor per a crear un univers fantàstic que és versemblant i la vocació de fer-ho sense haver de buscar els elements que el componen en altres cultures.

 

 

TERMINUS

 

L’any 2015 una novel·la d’un autor desconegut, Joan Benesiu, obtenia dos premis de reconegut prestigi: el Premi Llibreters i el Premi Crexells de Novel·la per Gegants de gel (Edicions del Periscopi). Una narració d’una ambició literària que va sacsejar el nostre casolà panorama literari.

L’any 2019 l’autor va tornar als prestatges de les llibreries amb un altre títol: Serem Atlàntida, un llibre també publicat per Edicions del Periscopi, que confirma la llarga llista d’expectatives que Joan Benesiu havia creat i, a més, ho feia amb un altre premi sota el braç, el Premi Ciutat de Barcelona.

L’any 2024 apareix la que és la seua tercera novel·la, Terminus, i ho fa en la mateixa editorial.

Joan Benesiu és un personatge un tant atípic. És un escriptor que després d’iniciar la seua carrera literària amb el seu propi nom, Benesiu és un pseudònim, va ser capaç d’aturar-se i reflexionar en profunditat sobre què volia fer realment i després reinventar-se. No va ser fàcil, però a la fi tant la crítica com el públic lector li ho han agraït.

Durant aquesta darrera dècada Joan Benesiu ha sabut crear un estil i una veu molt personals. Una manera d’enfocar la realitat filla d’un pensament marcat per una mirada filosòfica que posa en dubte i li pega la volta a tot allò que veu i sent. Joan Benesiu mai es queda en la superfície, sinó que gaudix capbussant-se fins arribar al fons marí on inventa o reinventa el seu propi univers.

No és ostatge de la trama narrativa. És conscient que en una novel·la cap de tot mentre es mantinga un fil argumental, encara que siga prim. En Terminus el fil el sosté Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura que ha vist desaparéixer el seu alumne més brillant. El jove estudiant viu obsessionat per la recerca d’informació sobre un projecte que pretenia assecar la mar Mediterrània, Atlantropa. Terminus és un llarg viatge, en diverses etapes i en moments vitals diferents de la protagonista per Europa: París, Budapest, Alacant… Un viatge en el qual Joan Benesiu recorre el passat del continent tornant a esbossar les velles fronteres, unes fronteres que han estat font de conflicte, i ho fa per a després dibuixar una altra Europa possible.

Terminus és el lloc on acaben els projectes que no es pogueren realitzar.

Joan Benesiu, entre altres qüestions, reflexiona sobre el necessari espai vital de les nacions i la voluntat d’aquestes d’eixamplar-lo. Sobre les relacions humanes com a individus i com a tribus. Sobre l’espai i la voluntat de transformar-lo en el nostre benefici. Sobre arquitectura. Sobre els sentits i en especial el de la vista, el qual ha imposat la seua dictadura a la resta. Vivim en una societat superficial on mana la imatge que es projecta i contra la qual es revolta Joan Benesiu, un escriptor que ens convida a gaudir dels altres quatre sentits. Un escriptor que ens ensenya a mirar d’una manera obliqua el món, obligant-nos a fer-nos preguntes.

Terminus és un llibre intens i amé, allunyat d’un simple passatemps de diumenge per la vesprada. Una aposta decidida per la literatura en majúscules.

 

MANEL GARCIA I GRAU. EL POETA DE LA DIGNITAT

El 20 de setembre de 2024 rebia una trucada telefònica en la qual Mercè Claramunt, amb veu trèmula, em deia «Ramon [Guillem] se n’ha anat». De sobte em vingué al cap una altra trucada, rebuda el 5 de juny de 2006, en què el mateix Ramon i amb les mateixes paraules em deia «Manel se n’ha anat». Es referia a Manel Garcia Grau, company generacional, amic i còmplice de tants combats en la defensa, promoció i difusió dels drets i les obres dels nostres escriptors i escriptores.

Nascut l’any 1962 a Benicarló, una ciutat que tants lletraferits ens ha donat, fill de família humil, havia aconseguit ser un dels poetes capdavanters del País Valencià. El 5 de juny del 2006 va faltar a Castelló de la Plana als quaranta-quatre anys, deixant dues filles i una obra important al seu darrere, a la qual s’hagueren sumat, sense cap mena de dubte, nous llibres que els lectors de poesia trobarem a faltar ja que era en un moment de maduresa creativa.

Manel Garcia Grau, filòleg, crític literari, agitador cultural, narrador, però sobretot poeta, fou un dels màxims exponents de la generació dels huitanta junt amb Lluís Roda, Anna Montero, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Marisol González, Teresa Pascual, Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Ramon Guillem. Tenia els companys i companyes lletraferits com a membres d’una gran família.

Garcia Grau era un individu prim, aparentment tranquil, a qui res humà li era alié. Tenia en el cap una idea clara i un projecte de país literari i treballava apassionadament des de diversos àmbits per portar-lo a terme.

El seu amic i conveí benicarlando amb el qual compartí hores i projectes culturals, Josep Manel San Adbón, un dels millors artesans de les lletres que ha donat el País Valencià, ha escrit la primera biografia de Garcia Grau amb un títol que definix l’home i el poeta; Manel Garcia Grau. El poeta de la dignitat (Onada Edicions, 2025). Fou realment un home digne que va treballar per la dignitat de la literatura catalana, però també fou un individu generós, solidari, preocupat pel proïsme, treballador incansable, seriós i alhora amb un gran sentit de l’humor. No et deixava mai indiferent.

M’he llegit la biografia que ha teixit amb destresa San Abdón, i ho he fet com si fora una novel·la. San Abdón ha sabut organitzar tot el material que tenia al seua abast i l’ha estructurat dotant-lo d’una amenitat i d’una agilitat narrativa que atrapa el lector. No estem davant d’allò que alguns anomenen un totxo acadèmic, tot el contrari, sense perdre interés acadèmic, el llibre es fa de llegir i té a més la particularitat de donar-li vida de nou al personatge.

Una altra de les qüestions importants és aquella idea dels anells concèntrics, conformats per les diverses ciutats que el veren créixer i madurar com a ésser humà i com a escriptor, Benicarló, Castelló de la Plana, València, Alacant. Situa molt bé el personatge en un temps, un territori i una cultura i sap recolzar-se perfectament en el testimoni d’un bon nombre d’individus que el van conéixer i van compartir experiències amb ell. L’aparició en escena de tota aquesta llarga galeria de personatges, Pasqual Mas, Isabel Marín, Vicent Usó, Vicent Pallarés, Marisol González, Joan Garí... aporta una panoràmica generacional molt interessant, com afirmava John Donne en el seu famós poema Cap home no és una illa. Garcia Grau no fou una illa, sinó un escriptor entre escriptors, un home excepcional amb talent, intel·ligència i amb una estima immensa pel seu país, la seua llengua i la seua tradició literària.

Un llibre necessari per a començar a fer recompte de les aportacions que han fet les generacions dels setanta i dels huitanta a la nostra literatura.

SEMPRE HI HA QUI MIRA

 

Hi ha qui mira i no veu, diu la vox populi. Hi ha qui ho fa amb la morbositat d’un tafaner de llengua viperina. Hi ha qui en mirar es queda només en l’epidermis sense profunditzar. Però hi ha qui, pel contrari, mira cap enfora amb els ulls i la ment oberts, amb un cert esperit crític, però també ho fa cap endins on són els camps ubèrrims de la memòria, dels sentiments i de les emocions, i ho fa buscant respostes a velles preguntes o gaudint amb la presència de la bellesa o evocant-la i recreant-la.

No som una illa, no som sols i fins i tot en els moments de soledat, en les situacions més intranscendents i anònimes, hi ha sempre algú que mira.

L’escriptor Rafa Gomar és d’aquelles persones que miren amb atenció i curiositat cap al món que ens envolta i que alhora passeja la seua mirada pels viaranys de la memòria. Mira i pren nota en el seu dietari. Cada entrada és una reflexió, una ressenya, una posició de l’autor davant de la vida i de la societat de la qual forma part.

Sempre hi ha qui mira, el seu darrer llibre editat per Editorial Afers, recull textos suggerents, crítiques encertades i evocacions de Rafa Gomar durant un període de temps, que no assenyala però que podem endevinar.

Són textos d’un home madur que viu entre la ciutat de naixement, Gandia, la ciutat de València on viu i la comarca de la Marina on passa els períodes de vacances. És un home senzill que gaudix mirant la llarga galeria d’individus amb els quals es troba en la seua vida quotidiana. Un amant de les arts plàstiques, un lector intel·ligent i un escriptor experimentat en plena etapa de maduresa.

Rafa Gomar és un escriptor que ha destacat pel conreu del conte, la novel·la curta i allò que se’n diu la literatura fragmentada, entre la qual se situa el dietarisme.

En Sempre hi ha algú que mira reflexiona sobre arts plàstiques, fotografia i ens descriu paisatges urbans i la diversa fauna humana que els habiten, també els paisatges naturals en un intent de retornar a la terra i a l’origen. Evoca el passat personal, defugint un sentimentalisme enyoradís. Busca l’arrel dels conflictes intergeneracional que va patir. Ens descriu la seua evolució vital i ens oferix un autoretrat d’allò més honest. Encara que hem de ser conscients, com a lectors, que el dietari és un espill que només reflectix allò que interessadament vol el seu autor.

Rafa Gomar escriu sobre literatura, la seua passió és la narrativa curta, i es reivindica com a pioner del conte modern al País Valencià junt amb Tomàs Belaire i Josep Lozano, oblidant-se de Joan Francesc Mira, Josep Franco o Toni Cucarella. Aquest és un país de memòria tan prima com el paper de fumar i cal reivindicar-se. Els autors esmentats obriren un camí que han transitat amb més o menys encert escriptors com ara Vicent Borràs, Ramon Guillem, Vicent Penya, Antoni M. Bonet...

Sempre hi ha qui mira és un llibre dels que es fan de llegir. L’autor sap seduir el lector. Ens oferix un puzle que, en unir-lo, ens dibuixa l’autoretrat d’un individu situat en un temps i en un espai concrets. A Rafa Gomar, en els seus llargs passejos, res no li és alié i tot allò que troba la seua mirada el porta a dir la seua.