LA GESTA DELS ANÒNIMS

La gesta dels anònims (Bromera, 2006), amb què Rosa Castelló i Morro va obtindre el XII Premi de Narrativa Breu Vila de Teulada, recull sis relats plens de retalls de la vida quotidiana d’un poble petit.
El llibre té un ritme compassat i lent, com si l’autora tinguera la necessitat de recrear-se en els detalls, com si considerara que tot és important, que l’escenari no pot estar nu, que els personatges no han d’estar lleugerament esbossats. Constantment utilitza referències alienes al text, ja siguen de caràcter cultural, ja del costumari popular, de la història recent, del món de la publicitat o de la televisió, per tal situar el lector en una època determinada i fer-lo anar endavant i enrere en el temps. És com si, a través d’aquesta senzilla tècnica, tinguera en la seues mans una màquina d’aquelles que són capaces de fer-nos viatjar en el temps, el combustible que fa anar aquesta màquina és la complicitat del lector que, en algun moment, pot fallar si per una raó o altra desconeix les referències emprades.
El personatge de Cinta, l’àvia centenària protagonista del primer relat, La festa d’aniversari, és un element que ve a simbolitzar el segle xx, vertader fil conductor dels sis relats que conformen La gesta dels anònims. L’epidèmia de grip del 1918, coneguda popularment amb el nom de la Cucaratxa, és la fita que marca l’univers literari que ha recreat Rosa Castelló, alguns dels fets que ocorreran durant els dissortats dies de virulenta epidèmia marquen d’una manera o altra la vida dels personatges protagonistes. El lloc on transcorren els relats és un poble menut del qual mai no sabrem el nom, però sí que té un campanar amb vida pròpia: les campanes anunciaven una mort abans que aquesta es produïra.
Els personatges protagonistes de cada narració apareixen citats en altres narracions, tot creant així una xarxa que amb la complicitat del lector unix els relats i conforma una certa unitat.
Dels sis relats, el que més m’ha agradat és Tots els fantasmes, ja que és, sense cap mena de dubte, on l’autora ha aconseguit complir els objectius que tenia i que se li endevinen entre línies quan es va posar a escriure’ls. El que menys m’ha agradat és el darrer, El copista de manuscrits, considere que se n’ix en excés de la línia dels anteriors i el trobe una mica erràtic.
La narrativa curta de Rosa Castelló té l’ambició d’una narrativa més extensa, ja que convertix els seus relats en novel·les concentrades en unes poques pàgines on no renuncia a crear una atmosfera el més completa possible en cadascun d’ells. La seua prosa és cuidada, el seu lèxic dins de l’estàndard no té cap pretensió de recuperació de mots, de frases fetes, etc. El llibre té el seu encant i es fa de llegir amb una certa amenitat.
Rosa Castelló (Onda, la Plana Baixa, 1960), si no m’equivoque, és la narradora valenciana que més premis de narrativa curta té en el seu haver (prop de cinquanta), però no per això és una escriptora coneguda i reconeguda, la seua obra editada en solitari és bastant minsa, només un altre títol, La maledicció de la mel, publica l’any 2003 per Brosquil Edicions, acompanya en les llibreries La gesta dels anònims, encara que relats seus han aparegut en un munt de llibres col·lectius de poca difusió.

EL CARRER DELS BONSAIS. (Microcontes)

(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano, 1900-1973)

D'AMORS

Júlia, la petita Júlia, la veïna del vint-i-cinc, es va enamorar de Ramon pels seus silencis.
Els seus silencis la varen encisar des del moment precís que el va conèixer, però, també ho feren eixa expressió enigmàtica de fragilitat i d’enyorança que els silencis li dibuixaven en la cara, així com la lluïssor febril, romàntica que li imprimien en els seus ulls verds.
Darrere dels seus silencis imaginava ocult un home atent, seriós, culte, intel·ligent, amb una gran capacitat per a escoltar i una rica vida interior.
Sobre aquest amor Júlia va construir un palau, una llar on nodrir la passió i la felicitat dels dos. Però els fonaments eren tan fràgils com els d’un castell de cartes i amb la bufada d’una sola paraula es desféu estrepitosament.
Ramon li va jurar que no tornaria a parlar mai més, que l’estimava per damunt de totes les coses, però va ser debades, el mal ja estava fet.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

FEMENÍ SINGULAR

(Urbà Lozano)

Al llarg de la meua vida com a lector poques vegades he trobat un recull de narrativa curta tan compacte com Femení singular (Bromera, 2007), amb el qual Urbà Lozano va obtindre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu 2006. La irregularitat, no sé si per sort o per desgràcia, sol ser la norma. No em referisc només a la irregularitat pel que fa a la qualitat, sinó en extensió, en la temàtica tractada, etc.
Femení singular recull vint-i-sis narracions d’extensió breu on el seu autor, a través de les seues respectives protagonistes, retrata vint-i-sis maneres diferents de ser, tot un exercici contra la dèria humana de generalitzar comportaments.
Lozano té una gran capacitat d’observació de la realitat que l’envolta i el que és més important: sap després plasmar sobre el paper tot allò que prèviament ha merescut la seua atenció. En aquest llibre ho demostra, oferint-nos des de retrats quasi fotogràfics a vertaderes caricatures.
Lozano complix en tots els seus textos una norma que alguns lletraferits obliden: l’escriptor s’ha de fer de llegir. La lectura dels seus relats és sempre amena, de vegades també és sorprenent, crítica, mordaç i divertida. La seua narrativa fuig de la pirotècnia verbal i dels falsos recaragolaments literaris, les seues frases són curtes, el seu lèxic ric i cuidat, la seua prosa àgil, coherent, entenedora i directa.
Cal destacar, per la manera com ha construït un text amb un llenguatge col·loquial ple de frases fetes i com les introduïx en un text literari, el relat Autèntica. També, per la crítica ferotge a un cert tipus d’escriptors que fan textos buits, amb un lèxic impossible de desxifrar si no és consultant mot a mot el diccionari, el relat Incompresa. I per la seua capacitat d’esbossar en quatre línies personatges diversos la narració Calculadora.
De tota manera, ja ho deia al principi, Femení singular és un llibre compacte i ben cohesionat i cap narració no grinyola dins del volum.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

Hefaistos:

–No rigues, Afrodita, quan afirme
que només sóc un pensador.
Això no vol dir que pense bé o malament,
simplement pense i amb la matèria
que destil·le bastisc tractats
sobre tot allò que podria ocórrer
cada vegada que et veig passar,
amb els teus pits menuts i ferms

i els malucs terriblement abellidors.
Aleshores el desig s’apodera de mi
i em manipula el programa dels somnis
cercant les millors pol·lucions.

(Fotografia de Vicent Salvador i Llopis)

***

–Allí estava Lucrècia, eixarrancada
amb el regalim del desig solcant-li la tebiesa
de l’entrecuix, i uns dits destres obrint camí,
estenent plecs, mentre amb l’altra mà conduïa
el vibrador per tota l’orografia del plaer
fins a convertir-se en un estoc
endinsat fins al puny en la nafra
de les inigualables i carnals picors.
–Ja ho veus, els camins de la tecnologia són infinits.

***

I a la boca del pou
cercava Ulisses sadollar
una set infinita.
Llepava vores i parets
com un animal en zel.
Cridava ple de goig
en tastar i assaborir
cada engruna.
I en calmar-se va poder
escoltar la remor d’un eco:
la veu de Penèlope,
que contestava els seus gemecs.
Per fi, Ulisses, se sentia en casa.

(Del poemari Càntics albirant les muntanyes de Venus, publicats a la revista Tirant al Blanc, Universitat de Lleida, 1995)

LLIBRE DE NÀPOLS

(Iban L. Llop)

L’atracció que alguns escriptors valencians han sentit per Itàlia, el seu art, la seua geografia, la seua gent, ve de llarg, narradors com ara Vicent Usó o Joan Francesc Mira hi han situat alguna de les seues narracions. Dins d’aquest pol d’atracció, Nàpols té un apartat especial en el qual destaquen llibres i autors com ara Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera o Marta dibuixa ponts de Carles Cortés; des del camp de la poesia Iban L. Llop amb el Llibre de Nàpols també ha dit la seua.
Iban és un borrianenc que viu a Itàlia des de fa un grapat d’anys treballant com a professor universitari en diverses universitats i coneix la realitat italiana de primera mà. Llibre de Nàpols (Premi de Poesia Ausiàs March, 2002. Bromera, 2003) parteix d’aquest coneixement.
Quantes vegades hem llegit que una bona novel·la és entre altres coses atmosfera, Iban L. Llop aconsegueix a través dels seus versos transmetre, com si fóra una novel·la —una novel·la de sèrie negra afegiria jo—, l’atmosfera de la ciutat que l’ha inspirat i de la societat que l’habita.
El poeta ha trepitjat els carrers i les places amb l’antena posada ja que la seua intenció era capturar l’ànima de la ciutat. L’ànima de Nàpols no és una altra cosa més que la seua gent, vull dir els vius que l’habiten, però, també, els morts que els han precedit i que han marcat amb ferro roent l’espai urbà, les relacions socials i la manera d’entendre el món: “Ha mort un camorrista i les mirades t’obliguen a saludar-lo, / encara que sigues de fora, i això és la primera cosa que has d’aprendre. / L’arrossegament d’uns peus, silenci, moltes ulleres fosques i tu, / que et plantes i saludes”. El poeta ho recull i ho col·lecciona tot, olors, sensacions, imatges..., per a després en casa, amb la calma que requereix la construcció d’un vers, fer un retrat de la ciutat a través dels mots. En cap moment intenta compondre una postal amable, tot el contrari, la imatge encara que bella no oculta el drama diari i arrelat del càncer que la corromp: “En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d’alguna desgràcia.”
El lector, mentre es va endinsant en aquest Llibre de Nàpols, no tan sols sent d’una manera nítida la veu del poeta que li va fent de guia pel laberint urbà, assenyalant-li amb el dit alguns dels seus habitants, sinó també veu la seua figura uns passos per davant d’ell i sent en la seua pròpia epidermis les sensacions que el poeta li transmet.
Llibre de Nàpols, ja ho he dit amb altres paraules, no té una intencionalitat de guia turística, però tampoc no la té de pamflet, de denúncia social, Iban L. Llop ha escrit els seus versos de la manera que la seua consciència li ha dictat: “Encara una altra vegada presoner de les paraules i de sobte un tret / que retrona infinit pels carrers. / Vol creure que ha estat un coet, o el tub d’una moto, però sap que no, / tota la nit, tota la vida, el tret continuarà rebotant dins del seu cap, / com una palometa que colpeja insistent el tub de neó”. Ell no és cap periodista que s’amaga sota una suposada subjectivitat, ell és un poeta, ell és el subjecte d’aquests poemes i, per tant, el seu discurs és completament subjectiu i no per això erroni. Iban en gran part dels poemes s’assaja contraposant una realitat dolça, amable o simplement bella amb una altra agra, crua o dura i aconsegueix un efecte de gran impacte: “Ha passat la tempesta. Una parella s’amaga encara / de la pluja (han començat a besar-se quan les primeres gotes / no eren encara cap amenaça). / Demà Salvatore anirà a Aviano. Guarden silenci, potser saben que ell no tornarà, / qui sap si serà una bomba, una emboscada, un joc a altes hores de la nit.”
Hi ha una altra cosa que m’ha agradat i és la importància que li ha donat a l’individu atrapat en un sistema que el converteix en víctima o en botxí, en heroi o en malànima. En el retrat particular i en el relat de la vida de cada un d’ells hi ha un retrat general de la societat: “Ser puta i morir d’una pallisa / perquè Mazzarella entenga que ací és Raffaele qui mana” o “Morir en caure d’una bastida o esclafat per un tren / mentre reparaves les vies per vuit-centes mil lires al mes, / i sort que vas pagar a Remo els dos milions perquè t’aconseguira la feina”.
Aquest és un llibre de poesia on sovint es relaten amb una gran càrrega narrativa i una gran força visual les escenes del drama quotidià que es viu en blanc i negre en una ciutat plena de llum i de color.

DÉU TAMBÉ CULL EN PRIMAVERA

(Portal del Cor de Jesús al carrer Cavallers de Puçol)

Fa un bon grapat d’anys, quan anava a tercer o quart de la llavors anomenada Educació General Bàsica, tenia el costum d’anar a l’escola prou matiner. Arribava a la porta tancada i solitària i m’asseia al bancalet tot arrupit com un ocell. I, mentre esperava que començaren a arribar en un lent i constant degoteig els altres estudiants, em posava a parlar amb mi mateix. Parlava dels petits problemes que en un xiquet de vuit o deu anys suposaven grans terrabastalls. En altres ocasions, em dedicava a contar-me faules sobre els pins del pati de l’esplai o les aventures nocturnes d’un gat que feia més de deu minuts que no em treia l’ull de damunt, arrupit com jo però a sota d’un cotxe.
Recorde que un d’aquells matins algú em va sorprendre em ple soliloqui, preguntant-me tot d’una si parlava a soles. El vaig mirar i, amb el dubte imprés a la cara de no saber quina seria la millor resposta, sense que m’agafaren per boig o per babau, vaig optar per dir-li la veritat. Sí. Aleshores ell em va dir que també ho feia . Qui m’interpelava d’aquella manera no era un altre que la persona que fa ara uns mesos m’oferia un original per a ser considerat a l’editorial on treballe, tot demanant-me que li fera un pròleg.
D’alguna manera he volgut situar aquesta escena, que probablement ell no recorda, per a introduir una història dins d’un món narratiu de la qual haguera pogut formar part. Perquè el món que ha recreat Pep Torrembesora (pseudònim de Jordi Garcés) està directament pouat del seu propi univers personal i de l’escenari que l’ha vist créixer, un escenari que com a veïns del mateix poble i membres de la mateixa generació hem compartit i hem vist transformar-se fins i tot amb massa celeritat. Aquesta celeritat ens ha deixat un regust amarg en la boca que ens ha creat la necessitat d’atrapar els enderrocs d’aquest paradís perdut on van viure la nostra infantesa.
Quan llegia l’original confesse que vaig sentir una certa enveja. Sovint els escriptors llegim d’una altra manera els textos, com buscant les bastides sobre les quals s’ha edificat l’obra o buscant-hi retalls que ens puguen ser útils en el nostre taller literari. De vegades ens trobem amb textos els quals ens haguera agradat ser els autors. Aquesta novel·la n’és un d’ells. A través de cada línia s’entreveu un escenari que també m’és propi, on transcorre una història de tan personal resulta universal: una història familiar on la mort del pare suposa molt més que un simple comiat a una persona estimada. La figura del pare està plena de significats, uns significats que tenen unes connotacions diferents per al fill a través de les diverses faces per les quals passa: l’heroi, el dictador contra el qual revoltar-se, l’amic retrobat, el venerable ésser estimat. El pare és la persona a la qual sempre intentem demostrar alguna cosa i al qual, també, tenim la sensació que mai no hem acabat de dir-li-ho tot.
Però la novel·la Déu també cull en primavera també compta amb altres alicients: a través de les diverses generacions d’una família podem entreveure la història d’un poble, d’una comarca i d’un país que, aprofitant els canvis que marquen cada època i l’esforç personal, progressa i millora econòmicament
Pep Torrembesora, malgrat que és un home amb una curta trajectòria literària en valencià, es mostra segur i valent en els seus plantejaments literaris. Per altra banda és un home que no es mossega la llengua i diu allò que cal dir amb els adjectius justos sense concessions.
Han passat prop de vint anys des que a la porta de l’escola Jordi Garcés em féu aquella pregunta. I he de confessar que a hores d’ara encara practique l’esport solitari de conversar amb l’home que sempre va amb mi, això sí, sempre amb una ploma amb la mà. Jordi, ho sé, també ho fa, tots dos conversem, i a la nostra conversa la gent de bé l’anomena literatura. I no, no estem bojos, o potser si.

(Pròleg al llibre Déu també cull em primavera de Pep Torrembesora. Col·lecció Quaderns Literaris núm. 8. 7 i mig editorial de poesia. Alzira 1999)

INVENTARI DELS PRIMERS ANYS

(Rafael Català i Manuel Bellver a l'apartament de Català en Canet d'en Berenguer. A les mans porten un exemplar d'Inventari)

Inventari és un llibre prou atípic, més pel continent que pel contingut, ja que es tracta d’una carpeta amb poemes de Rafael Català i Moros i dibuixos de Manuel Bellver i Bayo, que consta d’una edició numerada de dos-cents exemplars. L’interior fou imprès a la centenària i exquisida Navarro Impressors de la ciutat de Sagunt i la carpeta que el recull fou dissenyada i fabricada amb paper reciclat pel tàndem Bellver-Català.
La idea dels artistes és que el continent recordara, el més fidelment possible, les velles carpetes escolars usades temps ha per diverses generacions d’estudiants, ja que el contingut, és a dir, el poemari de Rafael Català, parla dels seus anys d’infantesa quan l’escola, la família, la colla d’amics, conformaven el seu món.
Inventari consta de deu poemes de vers lliure en el qual Català, amb una poesia clara, diàfana i amb un to de vegades enyoradís, de vegades dolgut, de vegades irònic quan no sarcàstic, ens parla de les seues primeres dècades de vida des del mateix instant de nàixer: “El dolor / amb el tall / del batec / primigeni, / la sortida del claustre, / la fredor inclement / la delícia total / d’intuir que mai més / presoner et sabràs.” Fins a la trobada de l’amor: “L’amor, / que fou un temps / de tendresa / i amargura, / foc i neu / dolor intens / i benaurança”. Per acabar tancant el poemari amb uns versos on clou també el seu inventari vital: “L’inventari / és tancat / i sóc ben sabedor / que no hi ha / més valor / que el del silenci”. Entremig ens parla de la innocència de l’infant fill de la postguerra que no acaba d’entendre el món dels adults ple de retrets, de por, d’hipocresia i de grans secrets: “Les quatre / del matí, / crits esqueixats / sortint / del “cuartelillo” / pregunta sens resposta / de l’infant. / Calla i dorm, / quan sigues / “ben major” / compendràs...”; de la mort, el dolor, la memòria i un temps per a iniciar-se en la lectura de la poesia: “I allà, al fons / d’aquell bagul / els primers versos / de ma vida, / rimes de Campoamor / curosament copiades del pare, / qui sap per quin / amorós tràngol propiciades.” De la geografia o el paisatge de la infantesa: “El carrer... / No hi ha cap carrer / com el de la Moneta”. Del record en blanc i negre de l’escola: “L’escola. / La recorde / més bé com a caserna.” I de nou el paisatge i els jocs primaris de la infantesa: “Magranes i llidons / i estufadors de canya / per fotre / l’enemic”. De l’adolescència lligada a una “Absurda, malaltissa / espiritualitat hipòcrita”, les lectures d’amagat i “de sobte/ el gran miracle: / la poesia”, i per últim l’amor “Vingué per l’aire / com un sospir / i de tal sort / va penetrar / dintre de mi, / que encara em sento / d’aquelles fletxes / tot malferit.”
El balanç de l’Inventari ens parla del desencant i del dolor encara que el resultat final li serveix al poeta per a reafirmar-se en la vida: “Definitivament / el balanç / tot ho diu, / i si el dolor és molt, / més alt és el valor / d’haver decidit / viure...”
Els dibuixos de Manuel Bellver més que per a il·lustrar els poemes serveixen com a llit sobre els quals es recolzen, ja que, més que adornar o interpretar en clau plàstica la poesia de Català, Bellver intenta que el seu treball forme una unitat visual amb la composició tipogràfica del poema per a ressaltar i apuntalar el missatge que el poeta ens ha volgut transmetre.
Inventari és una petita joia que pocs hem tingut el plaer de gaudir i de posseir.