NOTÍCIA DE LA TRIBU

L’any 1978 apareix el segon llibre de poesia de Marc Granell, Notícia de la tribu, que amb l’edició l’any anterior de Llarg camí llarg i el 1979 de Refugi absent consoliden, en plena transició democràtica, el seu autor com un dels poetes més importants de la generació valenciana dels setanta. Una generació que amb el pas del temps ha donat una collita d’una magnífica qualitat.

Notícia de la tribu ha estat, també, el títol que Gonçal López-Pampló ha emprat per a encapçalar l’antologia que ha fet de l’obra poètica de Marc Granell, a la qual li ha afegit una extensa i aclaridora introducció. Un treball minuciós en el que ha comptat amb la col·laboració de Josep Antoni Fluixà.

Aquesta no és la primera antologia que es fa de l’obra de Marc Granell. En Edicions de la Guerra, per exemple, podem trobar Tria personal (1976-1989) i Poesia reunida (1976-1999), aquesta darrera a càrrec de Vicent Alonso. Però sí que és la que obri en la col·lecció “Els nostres autors” de l’editorial Bromera (un espai per als nostres clàssics antics i moderns) la porta als poetes de la seua generació. Sí, ja sé que algú em dirà que abans Josep Piera havia publicat un títol en aquesta mateixa col·lecció, però els recorde que era un llibre de memòries i de viatges.

Marc Granell és un home amb una triple projecció en el panorama poètic valencià. La primera, la de poeta, un dels més importants i coneguts de la seua generació. La segona, la d’agitador literari, ha estat darrere de la creació de revistes literàries i de diverses col·leccions de poesia. I la tercera, la de pacient lector i conseller de diverses generacions de joves poetes.

La seua obra també és tridimensional, per dir-ho d’alguna manera, ja que per una banda tenim la poesia que ha estat pensada per a un públic infantil, per una altra la convencional, i finalment la que naix de la col·laboració amb diversos artistes plàstics i musicals. Per cert, després d’Estellés, és el poeta valencià amb més poemes musicats.

La seua poesia es mou també, en línies general, al voltant de tres grans temes: la pròpia existència, vull dir la vida, millor encara el fet de viure; el compromís amb la gent, amb la tribu; i l’amor. Temes d’altra banda universals dins de la creació artística.

La poesia de Marc Granell, com la de tots els membres de la generació dels setanta, apareix amb la voluntat de renovar la poesia valenciana del moment. La seua és una poètica de l’experiència. Practica una poesia volgudament diàfana, austera des del punt de vista formal, com assenyala López-Pampló en la seua interessant introducció. Una poesia amb un bon i compassat ritme intern que l’acosta d’una manera natural a la música i que té una gran força expressiva.

Els seus versos estan marcats per un realisme sovint intimista i en ocasions de caràcter social, producte aquest darrer d’un compromís clar amb el seu poble i amb valors com ara la pau, la igualtat entre gèneres, la defensa i conservació del patrimoni cultural i l’ecologia.

Notícia de la tribu. Antologia poètica és un llibre necessari per a començar a introduir-nos en l’obra d’un home tranquil i constant que des de fa quaranta anys construïx una obra personal amb una gran projecció, mentre ajuda a posar els maons de l’esplendorós edifici de la poesia valenciana del futur que és ja present.

EL SOMRIURE BLAU

L’any 2014 el raper de la comarca de la Plana Baixa El Blüe ens oferia el seu primer llarga durada, Efecte papallona, una producció basstards que comptava amb un bon nombre de col·laboradors, alguns dels quals provinents de gèneres tan allunyats del hip hop com ara la cançó d’autor. Es tractava d’un cedé amb dotze cançons més un bonus track de hip hop barrejat amb elements de roca i dubstep. El Blüe en aquest disc venia a dir-nos que els grans canvis, la revolució, han de nàixer dins de nosaltres mateixos.

Un any més tard El Blüe ens oferix un altre epé, SomRiure, amb quatre nous temes, en els quals, sense abandonar el hip hop, marca notables diferències sonores amb Efecte papallona. Estem davant d’un disc que sense deixar de ser ballable té un toc marcadament intimista i fins i tot en algun moment confessional, com ara en el tema que l’obri, Perdona’m, mare, en el qual, després d’unes disculpes, posa les bases per a una nova relació amb la seua progenitora, o en Adéu complexos, un títol que ja diu el que ens hi trobarem.

Alfons P. Daràs, El Blüe, en aquest nou treball deixa de banda la ràbia, una certa violència i intransigència verbal, i la instrumentació més estrident, per acostar-se a sons jamaicans i al pop electrònic, no sé si d’aquesta manera obri un parèntesi o canvia el rumb a la seua trajectòria amb grans concessions melòdiques, el temps ho dirà.

SomRiure és un disc que es fa curt d’escoltar. Un treball marcadament confidencial on l’autor, que en aquesta ocasió no ha comptat amb cap col·laboració, es despulla totalment, quedar-se nu davant de l’audiència sempre és un risc, però ell l’assumix amb altes dosis de sinceritat, honestedat i creativitat.

Dels quatre temes, a mi personalment m’han agradat més Vos sent prop, amb una base rítmica rica i juganera, que ratlla en el funky-pop, i amb algun canvi notable de ritme en la tornada, on el raper per uns moments es convertix en cantant. Un tema optimista ideal per a carregar les bateries. I Insomni, amb eixe toc reggae tan ben aconseguit que convida a deixar-se dur, a ballar amb moviments sensuals, mentre El Blüe li parla a la seua estimada d’una nit d’insomni carnal en què es deixaren dur per una dolça i tòrrida passió.

"GEGANTS DE GEL"

Joan Benesiu és el pseudònim de Josep Martínez Sanchis, novel·lista de Beneixama que l’any 2007 va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Xàtiva amb la novel·la Intercanvi (Bromera), una narració on demostrava que era capaç de desenvolupar una trama narrativa llarga i complexa que no li donava un instant de treva al lector, i a la qual cosa li sumava una gran capacitat reflexiva. Després d’haver escrit diversos contes, Martínez Sanchis dóna un colp de timó a la seua carrera literària, pren un nou nom de batalla, Joan Benesiu, i se submergix en un projecte literari ambiciós, Gegants de gel (Edicions del Periscopi, 2015), una aposta arriscada per una literatura de qualitat que ha acabat guanyant el reconeixement del públic i de la crítica, fa unes setmanes va obtindre el Premi Llibreter.

Usuhaia és una ciutat de la Terra del Foc argentina, un lloc al límit geogràfic del continent sud-americà, una ciutat de frontera, un cul de món. A Usuhaia hi ha el bar Katowice, regentat per una polonesa, Dominika, l’origen i vida de la qual estan marcats per totes les fronteres que ella i la seua família han hagut de saltar per tal de sobreviure. En una taula del local, just abans d’acabar-se l’any, es troben diversos individus, viatgers en plena fugida. Es diu que viatjar també és fugir, fugim de nosaltres mateixos, del món familiar que ens constreny i ens anul·la, d’algú que ens vol fer mal, d’una història que serà un cercle que acabarem tancant.

Cadascun d’aquests individus (uns personatges molt ben trobats pel seu autor, que no sols el ha donat vida, sinó versemblança i un relat vital amb una gran capacitat d’evocació d’espais, temps) s’asseu al voltant de la taula i va explicant com i per què ha arribat fins allí.

Són individus amb durícies en l’ànima, gent de diverses edats, gèneres i nacionalitats.

El narrador, que pren el cos d’un dels personatges, ens els va descrivint com figures alienes al paisatge en el qual s’han acabat trobant. El narrador se sent, se sap, un impostor sense una història creïble que oferir als seus contertulians, però no n’és l’únic, entre ells n’hi ha un altre realment perillós.

A través dels relats que ens oferixen els personatges es va component un mosaic on la violència en forma part, ja siga des d’una ment psicopàtica, des de la guerra, o des del narcotràfic, una violència que posa al límit l’ésser humà, un ésser simbòlic que té una gran necessitat d’identitat individual i col·lectiva, una identitat que la frontera ens dibuixa i delimita.

Gegants de gel és un relat de relats, un llarg viatge conformat per la narració de diversos viatges en l’espai i en el temps.

Escrit amb una prosa àgil, reflexiva, amb una gran tensió narrativa que ha sabut l’autor mantindre i fins i tot incrementar quan ho ha cregut necessari. Una novel·la intensa, amena, d’aquelles que fan bons lectors.

"CANVIS QUE ES VEUEN VINDRE"

Kaoba és una banda de la Vall d’Albaida que practica el reggae, el ska i el hard core. Formen part d’una nova fornada generacional d’allò que s’anomena So València, els seus referents són molt clars bandes com ara Obrint Pas, La Gossa Sorda o Auxili. A la secció de vent, saxó, dues trompetes i un trombó, li sumen com és característic en les bandes que practiquen el So València la dolçaina.

Una de les diverses particularitats sonores de Kaoba és la inclusió del violí, així com la combinació de diverses veus masculines: Jordi Silvestre, veu principal, i Carlos Matarredona; i femenines, Delia Celada.

En el seu primer llarga durada, Canvis que es veuen vindre, Kaoba ens proposa un seguit de reflexions (una sopa de reflexions, en diuen en una de les cançons) sobre l’organització social i els vicis nefastos que el sistema ha adquirit. Una organització corcada per la mentida, la corrupció, l’avarícia d’una elit dominant i parasitària, la manipulació interessada, el divorci entre la ciutadania i la classe política, una classe política que només representa ja els seus interessos i els dels seus amos.

En les cançons de Kaoba, a banda de ritme, hi ha una mirada personal sobre allò que es denomina l’eix social, ells fan una aposta per un canvi radical basat en el bé comú i la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, però també sobre l’eix nacional, amb la defensa d’una cultura, una llengua, una identitat que clamen per sobreviure en un món globalitzat i projectar-se en el futur, i finalment una preocupació que naix de la solidaritat amb els més pobres, amb els més castigats pel sistema, amb els oprimits per raons de raça o religió, com ara el continent africà o Palestina.

El disc el conformen onze cançons que naixen de la rebel·lia front a un sistema que ho pretén controlar tot i que per a fer-ho no té escrúpols d’utilitzar qualsevol argument, per més fal·laç que siga, o qualsevol eina per tal de destruir la nostra llibertat i convertir-nos en serfs d’uns valors que ixen de la part més fosca de l’ésser humà.

Les lletres de les cançons de Kaoba tenen un aire d’una ingenuïtat combativa, però no per això estan mancades de força i sentit. En Canvis que es veuen vindre hi ha cançons realment remarcables, com ara Canvis, que tanca el disc amb una sonoritat personal, Un nou paisatge, Escolta’m, Palestina o Ara no!, aquestes dues darreres amb tota la força i contundència del hard core.

Trobem també algunes col·laboracions interessants i esperades, com ara la d’Esteve Tortosa del grup Auxili, i altres sorprenents com la de l’histriònic i polifacètic Toni de l’Hostal, que ens oferix un discurs genial en el tema Rebel·lió.

En resum, una magnífica entrada en escena d’un grup del qual, sense cap mena de dubte, sentirem parlar en un futur.

LA CRÒNICA D'UNA RUTA AMERICANA DE VICENT CHILET

Sempre m’he preguntat, sedentari de mena com sóc, quines són les raons que impulsen l’ésser humà a viatjar. El fet de retrobar l’ancestral esperit nòmada? La necessitat d’obrir un parèntesi en la vida i fugir de la realitat en la qual està atrapat? Una obsessió irracional? Un somni? El periodista i escriptor d’Albal Vicent Chilet, en les pàgines de Slow West. Crònica d’una ruta americana, que obri la col·lecció Ciutats invisibles de l’editorial Llibres de la Drassana, afirma que a ell el va moure un somni, el somni de recórrer la costa del Pacífic dels Estats Units en cotxe a través de la mítica carretera 101, des de Seattle, a l’estat de Washington, fins San Francisco, a l’estat de Califòrnia, passant per Portland, a l’estat d’Oregon. Un somni al qual arrossega la seua parella per a trobar-se amb paisatges bellíssims i una gent senzilla i amable.

Vicent Chilet dividix la seua crònica americana d’una manera bastant original, ho fa per capítols que encapçala amb una cançó, d’aquesta manera tan subtil aconseguix dotar el text d’una banda sonora, una música que ens acompanyarà en la lectura tal com a ell l’acompanya la ràdio mentre engolix quilòmetres.

Exceptuant les tres ciutats citades amb anterioritat, el viatger fa les seues aturades en petites poblacions de l’Amèrica rural. Al llarg de la seua crònica ens oferix informació social, econòmica, cultural, esportiva, política, històrica, sobre cada lloc, tot combinant-ho amb petits detalls de la seua quotidianitat.

Trobem que Vicent Chilet és un viatger que porta damunt un bagatge personal irrenunciable que inclou la seua cultura literària, gastronòmica i cinematogràfica, l’eco de viatges anteriors a llocs com ara Sud-àfrica o Itàlia, l’experiència i sensacions que va obtindre en els quals compara amb les de la ruta americana. També és present la seua ciutat d’origen, València.

La velocitat, el ritme del viatge, la marca el comptaquilòmetres del cotxe que han llogat per a l’ocasió. Les aturades estan la majoria previstes i planificades des de València, però així i tot sempre hi ha un espai per a la sorpresa.

Vicent Chilet ens redescobrix una Amèrica tolerant, oberta, rebel, inconformista, multicultural.

La prosa diàfana i àgil de Chilet és una invitació a asseure’ns en el seient de darrere del cotxe i gaudir amb ell d’uns espais de gran bellesa. L’autor ha estat capaç de crear en la seua crònica una atmosfera atractiva i suggeridora amb la qual, amb un cert hedonisme, s’instal·la per damunt de la idea d’una aventura arriscada. No busca glopades d’adrenalina, sinó el gaudi de viure a través de la descoberta d’altres maneres civilitzades d’entendre la vida.

No hi ha res com convertir en realitat un somni. Les fantasies, les il·lusions que no es realitzen acaben podrint-se’ns en un racó de l’ànima i després intoxiquen la nostra vida amb els vapors dolents que desprenen.

Si, a més a més, el somni el compartim com Vicent Chilet ho fa en forma de crònica, el plaer obtingut és major.

UN POBLE DE CANÇONS

Anar més enllà de la música, amb una mirada transversal i oberta, per a iniciar una aventura creativa que siga capaç de saltar les fronteres entre llenguatges artístics, a fi de compondre una obra col·lectiva que desenvolupe una idea, interprete un concepte o reinterprete l’obra d’un altre músic, és un projecte ambiciós en el qual s’ha embarcat gent valenta amb un esperit lliure i alhora força disciplinat com és el cas de l’alcoià Alfons Olmos o el grup Obrint Pas. Ara, des de la comarca de la Marina, el grup Komfusió, amb aquesta mateixa voluntat d’anar més enllà de la música i unir amb l’excusa del concepte «poble» llenguatges com el de la prosa, la fotografia, el dibuix, la música, la poesia i fins i tot el periodisme, ens oferix el seu segon treball, Un poble de cançons (Mésdemil, 2015).

Aquesta amalgama de llenguatges els trobem recollits dins d’un llibre, que a més del suport en paper per als dibuixos, les fotografies i el text, compta amb el suport devedé per al documental i el cedé per a les onze cançons que conformen el treball discogràfic.

El disseny i les il·lustracions són del pintor Dani Alemany, les fotografies de Noelia Domènech, la creació literària de Josep V. Sebastià, qui s’ha tret de la màniga un personatge, protagonista i veu narrativa, que a través d’un blog imaginari, convertit en part en calaix de sastre (on apareixen textos d’altres autors, les lletres de les cançons, les fotos i els dibuixos), amb una prosa diàfana i descriptiva, ens narra la tornada al seu poble, parlant-nos d’allò que veu i de les emocions i sentiments que li desperta. És una narració típica de viatge a l’estil de les de Josep Maria Espinàs, en el qual Sebastià intenta agafar el batec del territori que trepitja.

El documental, que en les qüestions tècniques ha estat a càrrec de Saoro Vicedo, funciona com un quadern d’entrevistes que la periodista Laia Mas fa a tot un seguit de personatges de l’escena musical valenciana, des de Ximo Guardiola, del grup Owix, fins Manolo Miralles, d’Al Tall; com també a representants de la societat valenciana que reflexionen sobre la llengua i la cultura del país.

Musicalment, Komfusió continua aprofundint en la línia que va encetar en el seu anterior disc, Retrobem els orígens (Mésdemil, 2012), fent, per una banda, nous arranjaments, per a dotar-los d’un nou ritme i una altra sonoritat, a clàssics provinents del món del folk, com ara en Lladres del grup Al Tall, amb un so de jazz latin interpretat per la veu femenina del grup, Alba Asensi, amb l’afegitó d’una cua de rap a càrrec de Marc Pinet. I de la cançó d’autor, com en El vell Montgó, de Paco Muñoz, que interpreten amb ritme de reggae, o Tot esperant Ulisses, un tema d’Ovidi Montllor.

Així com versions musicals de poemes del mateix Estellés a qui fins i tot podem escoltar durant uns segons recitant un dels seus versos en el tema que obri el disc, Estació, o de Salvador Espriu, que just abans de la cançó El meu poble i jo ens expressa un desig per a la seua poesia. I temes propis.

Un poble de cançons és un llarga durada carregat de ritme, d’homenatges sentits. Té una sonoritat que entra de ple en allò que s’anomena el so València, punk, rock, ska, reggae amb dolçaines, sonoritats mediterrànies i al qual Komfusió li afegix gotes de jazz latin.

Deliciosa i entranyable la cançó que tanca el disc, Cases i carrers, on les diverses veus masculines i femenines del grup que han anat tenint protagonisme en els diversos talls s’ajunten per a oferir-nos un joc de tonalitats amb una textura exquisida que barreja diferents gèneres musicals des del pop al jazz. Cal destacar al bell mig el solo del clarinet, un instrument que en les seues aparicions al llarg del disc dota el so del grup d’un segell propi i personal.

"MALEÏTS ENTREPANS"

El poeta saguntí Antoni Gómez rememora en Maleïts entrepans (Onada edicions, Benicarló, 2015) la seua infantesa als peus del castell de Sagunt durant la dècada dels seixanta del segle passat.

Gómez recupera en part la mirada de l’infant que fou i trau del bagul dels records una llarga galeria de personatges que l’ajuden a reconstruir un univers que el temps s’ha encarregat de fer desaparéixer.

El protagonista compta amb una talaia força especial per a observar el món dels adults, el bar familiar, on ajuda a despatxar els parroquians des de la seua més tendra infantesa. Un bar situat davant del teatre romà, just al costat de l’antic cementeri jueu, la qual cosa fa que l’espai dels seus jocs estiga sobre les empremtes del passat.

L’infant se situa entre el passat i el present, entre els vius i el record dels morts, uns morts anònims que de vegades carreguen els vius sobre les seues espatles durant tota una vida com una llosa feixuga, i en altres són simplement el color que dóna sentit a les seues hores per trobar alguna cosa que certifique el mite de l’escenari històric.

Aquest infant és enmig del món dels adults i dels infants, i ens oferix de vegades amb cruesa escenes dels dos mons. Una cruesa que té un punt d’ingenuïtat, d’innocència, no oblidem que la mirada és la d’un xiquet, per més madur que les circumstàncies l’han obligat a ser, però amb un punt de sarcasme, d’humor del narrador adult, que en recordar lliga caps i acaba de comprendre d’una manera clara certes coses que de menut se li escapaven.

La narració està marcada per l’escenari, la ciutat vella de Sagunt, el castell, el teatre romà, la jueria, el cementeri jueu, el riu Palància... Un escenari que li aporta un espai amb una gran personalitat que porta l’autor a reflexionar sobre el pas del temps i la tragèdia del viure quotidià marcat per cada etapa històrica.

També l’escenari més domèstic, el bar, un espai on regna el pare en la barra, un home senzill però amb un sentit de l’humor especial, i la mare a la cuina, una dona que en eixir de davant dels fogons sempre es troba disposada al relat.

El bar li servix al protagonista per a parlar-nos de la ràpida evolució dels costums de l’època, dels canvis de les relacions de parella, però també és l’escenari on apareixen els primers turistes i tota aquella fauna d’espavilats que anaven a traure’ls unes monedes; els aficionats a la història i a l’arqueologia i els seus discursos inacabables; els borratxos amb les seues tragèdies personals penjades en la seua mirada tèrbola; els treballadors d’oficis de dia i d’oficis de nit, fins i tot velles glòries dels escenaris.

Tenen, també, un apartat en aquest magnífic retaule de la memòria, que ens recorda algunes pel·lícules italianes, les mascotes que doten d’humor i d’humanitat les pàgines del llibre.

Antoni Gómez, un home preocupat pel pas del temps, per la fugacitat de la vida, ens oferix un relat en el qual, millor que un llibre d’història, reflectix una ciutat de Sagunt en blanc i negre.