EL QUADERN DE L'ESPIA

 

El quadern de l’espia és un «... mapa de derrotes / dibuixat per un espia que tampoc no era ningú, sinó l’ombra / que ara recull l’abric de la cadira i se’n va». Sí, això mateix, però també notes on ens parla Marià Veloy «... dels paisatges que havien d’il·luminar-me les parpelles / i s’han convertit en cicatrius. Els morts que coneixien / el meu malnom, les dones que van estimar-me / amb una devoció que no he honrat, els fills que no he sabut protegir, la família que es mereixia / algú domesticable».

Ho diu amb naturalitat l’autor en el poema que té el mateix títol que el llibre i que l’obri. Hi ha poetes que tenen el costum, en la majoria de les seues obres, de donar-nos informació del que trobarem tot seguit (com ara el catarrogí Ramon Guillem). En aquest cas, Veloy ens fa quasi un resum d’allò que ens trobarem tant en contingut com en forma.

El quadern de l’espia (Galés Edicions, Paterna, 2021) li va valdre a l’escriptor i també editor barceloní Marià Veloy (1978) el Premi Mallorca de Poesia, 2020, convocat i patrocinat pel Consell de Mallorca. Fins ara Veloy havia publicat diverses novel·les, El quadern de l’espia és el seu primer llibre de poesia.

Es tracta d’un poemari amb dues portes, una d’entrada, de la qual ja els he donat notícia, i una altra d’eixida, Intercanviem-nos psicòlegs, on ens proposa en clau d’humor un comiat civilitzat a la que fins aleshores havia estat la seua parella. I al bell mig, dos apartats, Les derrotes i Cicatrius, dos títols breus i que no porten a cap engany.

El llenguatge poètic que crea Veloy és àgil, diàfan, fresc i en ell incorpora elements quotidians. El poema és construït amb una barreja d’elements provinents del realisme intimista, el llenguatge de la novel·la gràfica i el cinema, la qual cosa en solidificar-se dota els seus artefactes poètics d’una notable amenitat. Amenitat que no vol dir que siguen divertits, encara que l’autor no defuja emprar amb intel·ligència la ironia i l’humor. En el fons, l’espia se sap que ha fracassat i els versos tenen una certa melangia.

Marià Veloy escriu en El quadern de l’espia sobre pèrdues, absències, derrotes, frustracions, dolor... La mort d’un fill petit que ha deixat un buit brutal, com un forat negre que devora les escenes d’una vida que imaginarem i que no podrem viure. Un matrimoni trencat i tot allò que comporta un projecte de vida que s’ha quedat en paper mullat, més tot allò que suposa de desencant i ràbia. La relació de l’individu davant de la societat. La recerca en el passat d’explicacions sobre el present.

Marià Veloy, que és un bon narrador (i hi ha poemes en aquest llibre on es pot constatar), ens demostra en El quadern de l’espia que és un poeta agosarat i amb un gran potencial.

En el penúltim poema, Atapeïda ombra, ens confessa: «Escric excavant túnels, / escapo d’allò que ja no sóc: / a recer dels meus ulls / soc una altra cosa; atapeïda / ombra topant contra la foscor». Un nàufrag, una figura solitària  que recull l’abric de la cadira i se’n va deixant en la taula de l’estudi el seu quadern inclement.