L’escriptor, sociòleg, polític combatiu, agitador social i músic Rafa Xambó acaba de publicar un nou treball discogràfic, La dansa d’un temps nou (Stanbrook, 2021).
Aquest és un dels
discos en què, des del meu humil i intranscendent punt de vista, més i millor
es retrata l’incombustible intel·lectual d’Algemesí, si tenim en compte que La dansa d’un temps nou inclou versions
molt personals d’alguns dels músics que han estat referents en la seua vida.
Rafa Xambó mai no ha perdut les arrels ni la identitat. Així, hi trobem
adaptacions del tàndem Lennon/McCartney Univers,
dels cantautors nord-americans Woody Guthrie/Jeff Tweedy Trist i sol, Pete Seeger, amb Hiroshima,
del català Toti Soler, Nova cançó de
suburbi, i dels valencians Ovidi Montllor, Homenatge a Teresa, i de Raimon, Indesinenter. Recull, de la tradició popular, La dama d’Aragó, i s’acosta a la música electrònica de la mà de
Joan Palomares (del grup Prozak Soup) en Diners
de sang. Torna una vegada més a cantar poemes d’Anna Montero, de Txema
Martínez, de Maria Mercè Marçal, de Salvador Espriu, de Manel Marí i del turc
Nâzim Hikmet. Un autoretrat en dotze
peces, interpretades amb la seua veu característica, personal, càlida i més
suggerent i evocativa com menys alça el crit.
En aquesta nova
aventura l’ha acompanyat una banda formada per músics com ara Àlvar Carpi,
Salva Vázquez, Chris Atwel, Ben Wirjo, Miquel Xambó i Peter Connolly. Facundo
Novo s’ha encarregat, junt amb el mateix Rafa Xambó, de la producció musical i
a més ha mesclat i masteritzat tot el disc. Junt amb Joan Palomares s’ha
encarregat de la caixa de música en Cançó
de bressol, un dels temes més delicats, tendres i emotius del disc.
Joan Palomares ha
estat l’especialista que ha aportat la seua experiència amb la música
electrònica a aquest treball i canta amb Rafa Xambó en Diners de sang, amb el qual es tanca el disc, tot un cant de
denúncia i un clam a la solidaritat entre els pobles.
El disc pren el
títol d’un vers de la cançó que l’obri: El
meu petit amor, concretament del sisé: «El meu petit amor / somriu cada
matí / i jo li faig cançons / a l’illa del tresor / ballem entre pirates / la dansa d’un temps nou / el temps de
l’alegria». Trobe que, tot i el títol, no és un disc per a ballar, encara que
en llibertat, quina gran paraula, cadascú porta el seu ritme i és amo dels seus
moviments i, per tant, dansar sempre ho podem fer, o ho poden fer els nostres
sentits, especialment l’oïda mentre ens deixem dur per unes melodies intenses
cosides amb fils de tonalitats roges i verdes, carregades de lirisme, de
tendresa, de sentiments i de denúncia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada