CREMAREU AQUESTA CARTA

L’any 2012 l’escriptor de Beniarbeig (Marina Alta) Tomàs Llopis i Guardiola obtenia el Premi Andròmina de Narrativa amb la seua primera novel·la, Hi ha morts que duren cent anys (Editorial 3i4), una mirada crítica sobre el segle XVII valencià. Un temps de conflictes socials resultat de l’expulsió de la població morisca, que donarà lloc a l’esclat de la segona Germania i el procés del qual desembocarà en la Guerra de Successió.

El 2023 Tomàs Llopis ens oferix una novel·la històrica, Cremareu aquesta carta (Bromera), una narració amb la qual va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. En aquesta ocasió l’interés de Llopis se centra en la Primera Germania, segle XVI. En les dues narracions les dones tenen un protagonisme important, quan no decisiu.

En Cremareu aquesta carta l’autor cedix la veu narrativa a Beatriu Ferrer, viuda de Joan Caro, un sucrer de la ciutat de València implicat en el moviment agermanat. Beatriu escriu una llarga carta a una noble en la qual, amb una sinceritat que podria posar en perill la seua vida, li dona la seua visió del naixement, desenvolupament i final tràgic de la Germania. Una visió que és la de la dona confident dels anhels i desitjos del seu home, testimoni ocult de les seues converses secretes amb diferents personatges, però també de les reflexions d’una dona amb opinió pròpia i una mirada crítica.

Joan Caro, que fou mestre racional i capità general de la Germania, és un home partidari del diàleg i de l’enteniment entre els diferents, de la diplomàcia, conscient que l’alternativa a la paraula i al pacte és la guerra civil. Sap que, per molts que siguen els agermanats, no tenen res a fer davant dels poderosos i els exèrcits que són capaços d’armar.

En el relat de Tomàs Llopis els herois no són ni el capità Vicent Peris ni l’Encobert, sinó una persona moderada, diplomàtica, més idealista si és possible que els altres. Per als membres de la nova dinastia dels Habsburg, el Regne de València no és res dins del seu vast imperi i els drets forals dels valencians no valen ni el vell paper en què estan escrits.

L’interés d’aquesta novel·la rau, en primer lloc, en el protagonisme del pactisme que acaba sent derrotat per uns i altres, un pactisme del qual els poderosos només se servixen per acabar castigant i matant tot aquell que ha posat en dubte el seu poder. En segon lloc, en la mirada femenina sobre aquest fet històric que ha donat per a tantes obres literàries. Hem de pensar que en el segle XVI el paper de la dona en la societat restava totalment subjugat a l’home. La seua opinió no comptava per a res. Però ella no escriu per als homes, ni tan sols per a la societat del seu present o del futur, escriu per a una altra dona, en qui confia, i és conscient que aquesta carta acabarà sent pastura del foc.