"LES LLÀGRIMES D'ORFEU"

El compositor i músic Francesc d’Assís Tàrrega i Eixea ha estat considerat el primer concertista de guitarra de la seua època. Nascut l’any 1852 a Vila-real i criat a Castelló, va morir a Barcelona l’any 1909 després de patir dues hemiplegies. Sis anys després s’exhumaven les seues restes mortals i es traslladaven des del cementeri de Montjuïc fins al de la capital de la Plana, on foren depositades en un nínxol provisional fins que l’any 1961 se li va alçar un mausoleu.

L’escriptor Vicent Pallarés, en Les llàgrimes d’Orfeu (Editorial 3i4, València, 2017), novel·la amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa dins dels XLVI Premis d’Octubre, ens situa en el dia en què les restes de Tàrrega refan el camí en ferrocarril cap a Castelló. Durant les hores que dura el viatge, li dóna veu al germà, el també músic Vicent Tàrrega, la dona, Maria Rizo, i els dos fills, Paquito i Marieta, els quals a través de diversos monòlegs interiors convoquen la memòria i reconstruïxen la biografia pública i privada de l’autor de Recuerdos del Alhambra.

El relat, escrit amb una prosa àgil, combina, sense estridències, el que va passant, minut a minut, en el compartiment del tren amb els records d’aquells que van estimar Tàrrega i d’alguna manera van patir i compartir la seua passió per la música i la guitarra. A través dels seus records ens descriuen diversos aspectes de la seua personalitat com ara la seua bonhomia, la seua tossudesa,... i sense ànim de revenja insinuen possibles infidelitats i es queixen del desinterès del músic per l’economia familiar. Assenyalen els moments transcendents de la vida del guitarrista de la Plana, com ara l’accident que va patir d’infant en caure dins d’una séquia prop de sa casa, que li va danyar els ulls i que va fer pensar al seu pare que la música podria ser una manera de guanyar-se la vida per al xiquet; el seu concert en Novelda, on va conéixer la seua dona; el seu trasllat a Madrid i posteriorment a Barcelona, els seus viatges, etc. I també ens oferixen una galeria de personatges que van envoltar l’autor i que van tindre un important paper en la seua vida professional i personal. El retrat col·lectiu que va creant Vicent Pallarés és el d’un home senzill, despreocupat dels afers domèstics i quotidians, generós, amic dels seus amics, que viu lliurat en cos i ànima a la música i especialment a la guitarra clàssica, un instrument que aleshores gaudia d’un escàs prestigi.

Francesc Tàrrega compon i adapta a la guitarra peces clàssiques d’altres autors, com ara Beethoven, Chopin, Mendelssohn o Albéniz; oferix concerts, assaja fins a altes hores de la nit, crea noves tècniques d’interpretació (hi ha qui assegura que ha creat els fonament de la tècnica de la guitarra clàssica del segle xx), impartix classes, viatja i fuma, fuma a tothora. Sota el retrat que fa Pallarés hi ha un home de carn i ossos, que estima, que treballa, que somia, que patix, i no un mite de cartró pedra.

Estem sense cap mena de dubtes davant d’un dels millors llibres de Vicent Pallarés. Un narrador amb una llarga i extensa trajectòria que ha estat capaç de convocar els morts i recuperar el passat per a recrear, a través de la mirada de les persones més pròximes al protagonista, la vida d’un dels músics valencians més importants del segle xix, i ho fa amb amenitat, amb un exercici notable d’estil i d’ofici, contenint-se i fugint de l’hagiografia civil, de l’homenatge fàcil i carregat de tòpics que han patit tantes i tantes figures valencianes del temps de Francesc Tàrrega.

EVOCO

Evoco le canzoni

che accompagnano le lunghe schiere di carovane

alla conquista di uno spazio in bianco,

e un'altra volta tengo in sospeso l'intensità di ogni vocabolo.

Cammino giorno e notte per un paesaggio inventato

mentre penso alle ore spiegazzate e buttate al cestino,

anche alle altre in cui prendevano corpo ed anima

esseri con cui giocai a forgiare finzioni verosimili.

Evoco e mi lecco le ferite come un gatto vecchio

che, altezzoso e superbo, si nega ad assumere le sconfitte.

Evoco e scrivo con animo di vendetta con gli artigli di un gatto. 

***

Traduzione di Antoni Rovira.

REFENT LES DEIXALLES D'ANTICS NAUFRAGIS

Text-ures (Editorial Viena, 2017) és el segon llibre de poesia que publica la poeta de Llanera de Ranes (la Costera) Imma López Pavia i que, com l’anterior, Santuaris (Editorial Denes, 2015), ho fa gràcies a haver obtingut un premi literari. En aquest sentit, res de nou, res a afegir. Amb el primer va guanyar el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi i amb el segon el XXXVII Premi de Poesia 25 d’Abril de la Vila de Benissa.

En Text-ures, Imma López Pavia construïx uns poemes amb un llenguatge senzill, concís i efectiu, uns poemes que defugen l’hermetisme i els engranatges complicats. Són artefactes creats aparentment amb escassos recursos que tenen com a objectiu suggerir i evocar. De vegades, ho aconseguixen només amb un sol mot, amb el qual recupera moments i sensacions a través dels diversos sentits. Un mot que trasllada l’autor, però també el lector que va de la seua mà, al temps de la infantesa i l’adolescència. Trobem entre versos, a més de la xiqueta, la filla, l’amiga dels seus amics que fou, la lectora i la poeta que començava a buscar racons de soledat per a gaudir de la literatura.

Imma López Pavia ha dividit Text-ures en tres apartats. El primer, Textures, el conformen vint-i-cinc poemes de vers lliure. Textos amb una gran capacitat evocativa on l’autora recupera sensacions visuals, tàctils i olfactives del seu passat. Són com portes que, en obrir-les, et trobes en primer pla el detall recuperat i uns metres més enllà, esbossat amb una certa tendresa, un univers personal.

La segona part, Petites textures, està conformada per quinze poemes, també de vers lliure, però d’una extensió inferior. Tenen un parentiu notable amb els haikus, ja que com aquests es basen en la contemplació de la natura, encara que aquesta estiga immersa dins d’un espai urbà. I com en els haikus trobem l’embadaliment i la sorpresa de la poeta que observa i captura l’instant.

La tercera part, Text, compta només amb cinc poemes. Ací, Imma es torna més juganera si això és possible, i s’assaja i es divertix amb el llenguatge. Centra el seu divertiment intel·lectual en la primera part del títol que ha dividit amb un guió oblidant la segona part. De vegades ens parla de la vida, altres de l’amor o de la poesia.

Text-ures és un llibre que des del primer vers rep el lector amb una càlida abraçada. No li exigix més que atenció a cada mot, una mirada clara i que es deixe seduir per uns poemes que, com peces d’un trencaclosques, acabaran formant un univers que l’autora ha aconseguit preservar de l’erosió del pas temps en un pot de vidre amb els líquids de l’afecte i la memòria.

EVOQUI

Evoqui las cançons

qu'acompanhèron las longas filas de caravanas

a la conquista d’un espaci en blanc,

e de nòu tòrni sospesar l'intensitat de cada mot.

Camini nuèch e jorn per un païsatge inventat

mentre pensi a las oras  agorrufadas e lançadas a la banasta,

tanben, dins las autras, ont prenián còs e arma

èssers que jogavi a forjar de ficcions versemblantas.

Evoqui e me lequi las feridas coma un gat vièlh que,

altiu e supèrb, se vòl pas assumir las desbrandas.

Evoqui e escrivi, amb esperit de revenge,

amb las arpas d’un gat.

***

Traducció a l'occità d'Esther Mimart-Rangel i Cédric Rousseu de Ràdio Occitània i del digital Cocagne.

FILLS DE LA FAM

Una dècada després de finalitzada la guerra civil (1936-1939), el nou Estat sorgit de la victòria no ha aconseguit traure el país de la misèria. Al Racó de la Pedrera, un llogaret perdut entre les comarques valencianes de la Ribera, la Safor i la Costera, on l’escriptora Lourdes Boïgues situa l’acció de la seua darrera novel·la Fills de la fam (Edicions del Sud, Piles, 2017), la realitat quotidiana dels seus habitants és opressiva i asfixiant.

Al Racó de la Pedrera quasi tot, vull dir els ramats, els camps i la pedrera, és propietat d’una família, els Tomé. També és d’ells l’església, l’ajuntament i l’escola. El patriarca, don Ricardo Tomé, ha faltat i mentre s’espera l’arribada des de la República Dominicana, on també tenen negocis, de don Alberto, el seu fill, l’administrador actua amb mà de ferro sobretot amb els vençuts de la contesa i s’aprofita de la situació per a fer negocis ben lucratius. El nou cacic ve amb la seua núvia, amb qui es casarà una vegada finalitzades les obres a la casa pairal.

Hi ha qui considera que don Ricardo en vida fou un gran benefactor del poble i és per això que ha aconseguit que l’arquebisbat inicie un procés de santificació. Un procés que el seu fill veu com una oportunitat per a entrar amb una bona carta sota el braç en la política del nou Estat nacionalcatòlic.

Lourdes Boïgues, amb un relat netament costumista i tocat lleugerament pel gènere de lladres i serenos, agafa com a protagonistes de la seua novel·la un grup de perdedors, el matrimoni conformat per Teresa i Pasqual i els seus tres fills. És tracta d’una família hereua de la derrota del trenta-nou i víctima de la misèria material i moral que la va precedir. A través d’aquests i altres personatges Lourdes Boïgues ens detalla un temps de roba apedaçada, d’espardenyes foradades, de jornals escassos, de treballs esgotadors, de fam, d’abusos i d’injustícia, de por a les autoritats, de moral hipòcrita, de delació i de silencis còmplices.

Lourdes aconseguix construir uns personatges protagonistes i secundaris que tenen una gran versemblança i una alta definició. Individus molts dels quals han sobreviscut a les derrotes i les humiliacions més doloroses, però que encara conserven un pessic d’amor propi, de dignitat.

Entre el sofriment i el rancor, hi ha també un temps per al desig, per a l’amor i el desamor, per a les confidències, la festa, l’alegria, els jocs i, sobretot, per a l’esperança.

Un matí la monòtona i feixuga vida del Racó de la Pedrera es trenca amb l’aparició al jardí de la casa dels amos de l’esquelet d’un infant de pocs dies. Pasqual, un dels personatges de la novel·la que més empatia desperta en el lector, es veurà forçat a investigar pel seu compte i risc el cas, el qual les autoritats han decidit tancar d’una manera expeditiva, ja que pot tacar la bona imatge dels amos. La seua ànsia de justícia li portarà problemes greus amb la Guàrdia Civil. Així i tot, aconseguirà respostes a les seues preguntes, unes respostes que li serviran per a propinar un colp baix a un sistema profundament injust, corrupte i hipòcrita. Fills de la fam es tanca oferint-nos una llum al final del llarg túnel de resignació i de mancances que fou la postguerra, una llum que anuncia al matrimoni protagonista, Pasqual i Teresa, que els seus tres fills aconseguiran eixir de la pobresa i viure amb dignitat.

EVOCO

Evoco as cancións

que acompañaron as longas fileiras de caravanas

á conquista dun espazo en branco,

e de novo volvo sopesar a intensidade de cada palabra.

Camiño día e noite por unha paisaxe inventada

mentres penso nas horas estrulladas e lanzadas ao lixo,

tamén nas outras onde tomaban corpo e alma

seres cos que xoguei a forxar ficcións cribles.

Evoco e lámbome  as feridas como un gato vello

que, soberbio e fachendoso, négase a admitir as derrotas.

Evoco e escribo con ánimo de desquite coas gadoupas dun gato.

Tradución ao idioma galego de Sabela P. Pardo.

"ELS PAISATGES TROBATS"

Hi ha verbs, o alguna de les seues diverses accepcions, que no hem aprés a casa, al carrer o a l’escola, sinó que hem descobert i els hem fet nostres a través de la lectura de l’obra d’un escriptor. Francesc Mompó em va mostrar els mots iseta (una malifeta) o llostrejar; Estellés alçar eucarísticament; Josep Pla, badar, vull dir abstraure’s o encantar-se mirant una cosa, com ara el paisatge, els canvis meteorològics, el paisanatge i els seus costums. Pla, però també Joan Fuster, tots dos deixebles de Montaigne, en això de badar i reflexionar, escriure i descriure sobre allò que durant uns minuts ha captat la nostra atenció han fet escola en l’una i l’altra riba del riu Sénia.

Josep Santesmases i Ollé (Vila-rodona, 1951), en el dietari Els paisatges trobats (Onada edicions, 2017), amb el qual va obtindre el II Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, bada, observa, es meravella, reflexiona, evoca, descriu i escriu sobre els diversos paisatges amb els que es troba. Entre els seus referents literaris hi ha l’obra de l’escriptor empordanés.

Des de novembre del 2015 fins a març del 2017 Santesmases, com un aquarel·lista, apunta i esbossa amb pinzellades precises els paisatges propers, aquells més pròxims dels quals forma part, i altres que en el seu anar i vindre el seu esguard, sempre a l’aguait, ensopega.

La seua és la mirada d’un escriptor però també la d’un erudit preocupat pel territori, així com la d’un individu que troba en l’agricultura (art que ha tornat a aprendre) una connexió directa amb la terra, una herència que desempolsa i una saviesa que guarda zelosament.

Josep Santesmases, amb rigor i atent al detall, recull els canvis cíclics que patix el paisatge, ens informa de com l’ésser humà l’ha transformat en benefici propi, un benefici en perill constant per les plagues o una meteorologia capritxosa.

Escriu sobre allò que li suggerix cada contrada, el que li fa evocar, la llum que en posar-se sobre valls i muntanyes el seduïx, recupera espais on la memòria personal el lliga a eixa mateixa contrada i a la gent que la va habitar.

Hi ha en Santesmases, a més d’una declarada voluntat de capturar l’essència del paisatge trobat o retrobat i oferir-nos-el en forma de proses de cuidada factura, amb un llenguatge ric i un tempo pausat, hi ha, dic, una necessitat d’obtindre respostes, deixar clares algunes qüestions, alguns matisos, així com plantejar preguntes que puguen provocar un diàleg amb el lector.

El paisatge d’una comarca, d’un país, és molt feble, tots els ecosistemes ho són, i l’autor ens posa com a exemple la colossal metamorfosi que va provocar en el paisatge, en l’economia, en els costums fins i tot en la demografia dels nostres pobles un petit insecte anomenat fil·loxera.

Un llibre intens que cal gaudir amb els cinc sentits.