DOLMEN

 

Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?

XXX (2019-2020)

Dispensar gasolina en El Puig de Santa Maria.

Dar charlas en institutos de secundaria

con un coche viejo por un país que no quiere serlo.

La radio: promoción, montaje, guión, locución.

Formar parte del colectivo la Comarca científica.

Limpiar platos en una empresa de eventos en Puçol.

Ayudar a un amigo que está a punto de sucumbir

atrapado por los cantos de sirena de los paraísos artificiales.

Colaborar en actividades de promoción del plurilingüismo en la Universidad.

Intentar hacer crecer las primeras páginas de una novela.

Jugar a fútbol-sala

Escribir algún poema y ​​letras de rap llenas de sarcasmo.

Hacer montañismo.

Tener cuidado de una amiga maltratada.

Repartir pizzas con una moto por Puçol,

con la que acabas por tener un accidente en un cruce.

Hacer un posgrado en la Universidad de Valencia.

Estudiar rumano.

Pensar en la eterna asignatura pendiente:

desbloquear el desencaje que tienes con el resto de la familia,

sabes que no son tus enemigos,

pero aun nutre una guerra muda, enterrada.

Estudiar inglés

Repartir hamburguesas por Valencia.

Colección de multas de tráfico.

Volver a enamorarte.

Tener cuidado de los diversos corros del bosque de la amistad.

Asistir al Festhivern después del trabajo.

Hacer de camarero en un bar al barrio del Cabanyal.

 

31 de enero, primer caso de Covid-19 en España.

14 de marzo, decreto de estado de alarma.

Parada general en todo el estado.

Y tu cerebro a mil revoluciones,

no puedes dormir, imposible estar encerrado,

escapadas nocturnas atravesando a pie la comarca

desde el piso del Cabanyal hasta casa,

el estrés enturbia las bienvenidas.

Aislado, fumas y elucubras hasta el paroxismo.

10 de abril, de repente tu mente se colapsa.

 

Vivir deprisa para abrir un camino lleno de incertidumbres.

TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 

Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.

XXIX

A la hora en que los gorriones juegan a la rayuela por las calles,

rompió el silencio el sonido del teléfono móvil,

al otro lado del aparato con voz rota

 anunciaste aguantándote la rabia y la desolación:

—¡Paula, unos tíos me han reventado!

Era una hora menos en San Cristóbal de La Laguna.

Aquella madrugada los violentos habían salido de cacería.

Su presa apareció arrastrándose en la plaza,

su ropa era un mapa donde la geografía del dolor

había sido pintado de rojo a golpes brutales.

Con el corazón en la mano acudiste en su auxilio.

No son tiempos propicios para las buenas personas de Samaria,

y los violentos se ensañaron también contigo.

—¡Paula, unos tíos me han reventado!

 

Quince días más tarde, cuando te recibía en el aeropuerto,

me saludaste con una mentira:

—Arnau, ¿qué te ha pasado en la cara?

—Pare, nada, una mala entrada jugando al fútbol.

BLACK UPRISIN

 

Hi ha persones que naixen per a ser mar, una mar elèctrica, d’onades persistents, incansables, que piquen les roques amb variada intensitat una vegada i una altra. Només la seua perseverança al llarg dels anys aconseguix convertir la dura roca en arena i l’arena en una bella platja.

Són mars amb una rica fauna i flora en el seu interior, però de les quals a penes arriba un lleu i llunyà eco a aquells que viuen uns quilòmetres terra endins.

Hi ha creadors, com ara Lluís Vicent Banyuls, que són mars, mars elèctriques i electritzants. Mars perseverants, incansables, capaces de superar els esculls més alts i tortuosos, creadors que des de la música i la poesia ens oferixen una mirada personal sobre el món i una manera pròpia d’entendre la vida.

Escriptor de poesia i de cançons, Lluís Vicent Banyuls apareix en l’escena musical valenciana en solitari l’any 2012 amb la publicació del disc El dia de després, treball al qual li seguirien Tendres deixalles (2017), Consciència urgent (2017), Segon origen (2018), Cançons d’anar per casa (2020) i La tirania de la normalitat (2020). Enguany, acompanyat de La free&Felin’Band, grup autodefinit com un equip musical en llengua catalana on el compromís i la llum s’unixen, ens oferix Black Uprisin (Revolta negra).

La free&Feelin’Band la formen el percussionista Eduardo Olmedo, el baixista Carlos Maeso i el guitarra Jose García, el qual dota el disc amb una variada i rica textura sonora, tant en les guitarres acústiques com en les elèctriques.

Black Uprisin, un títol que pot dur els més despistats a pensar que som davant d’un treball cantat en anglés, o almenys en part, és una col·lecció de cançons en valencià amb lletres amb una gran càrrega poètica. Lluís Vicent Banyuls es convertix en un joglar d’aquells que, com Lou Reed, circula pel costat perillós de la ciutat, un funambulista que des de la maroma (ell, potser, diria des del raig de llum que el nodrix), on intenta mantindre l’equilibri, ens regala el món interior i l’exterior que reflectix la retina dels seus ulls sempre brillants. Un joglar que canta, que recita, que xiuxiueja les seues cançons plenes de ritme i energia.

El disc ha estat enregistrat al País Valencià entre setembre del 2020 i maig del 2021. El tècnic de so i encarregat de mescles ha sigut Natxo Mengeta (El maco produccions).

Lluís Vicent ha comptat en aquesta ocasió amb tres col·laboradors de luxe: Garri Campanillo, exmembre dels mítics Pep Laguarda i Tapineria, que ho ha fet en la seua vessant de dissenyador gràfic de la portada del disc; el cantautor Òscar Briz, que canta amb Lluís Vicent un dels temes que personalment considere més redons (Un far en alta mar); i Pau Chàfer, que ha posat els teclats a Reggae Soldier, Two Much Rock’n’roll, Fotografia, El dia que jo morga i Visc.

Black Uprisin recull catorze cançons de rock amb tot el sabor dels huitanta i noranta del segle passat, amb algunes balades i un bolero-rock amb una guitarra que ens porta ecos dels seixanta i de la banda The Shadows.

Ritme electritzant sense estridències, temes interpretats amb una veu càlida, rock allunyat de guitarres ronques i veus esgarrades.

Un treball discogràfic i un escriptor de cançons i de poesia que és mar, i que es mereix, sense cap mena de dubte que l’escoltem amb atenció, que ballem les seues cançons i, si cal, dialoguem amb ell.

XXVIII

 

Cruzabas la comarca a golpe de pedal hasta Godella,

te empujaba la solidaridad con una causa justa

y te plantaste como una columna de granito

ante un cabeza cuadrada de uniforme

a quien le habían otorgado licencia de perro de presa.

Lo miraste con tus ojos de azabache

y luego, sin levantar la voz,

lo informaste de cuál era realmente su trabajo,

servir al pueblo y no a un poder corrupto.

Asumiste el riesgo de la coherencia

y pagaste con tu dinero

la violencia avinagrada que en este país imponen las togas.

ALS PEUS DE LA LLETRA

 Des de l’aparició l’any 2013 del seu primer llibre, Dies, l’escriptor Toni Sabater (València, 1969), sense fer soroll, amb la modèstia de qui defuig la vanitat de les vedets, ha anat oferint-nos un seguit d’obres a través de les quals hem descobert un observador atent de les diverses realitats existents, un individu apassionat per la seua ciutat, un lector devot i un prosista amb un estil, amb cada lliurament, més curós i amb una veu més i millor definida.

Aquest 2021, de nou dins de la col·lecció Jàssena de l’editorial Els Llibres de la Drassana, on ja va publicar l’esmentat Dies i l’any 2018 Insistències en la llum, ha aparegut Als peus de la lletra. Notes sobre literatura.

Si en l’actualitat és complicat trobar lectors de llibres, trobar algú que s’interesse per l’articulisme sobre llibres és una empresa titànica a la qual jo personalment renuncie per manca d’energia. Així i tot, hi ha gent que no sols té el vici (des del meu punt de vista, més que vici, virtut) de llegir, sinó que li agrada reflexionar sobre el que ha llegit i escriure’n l’opinió. Són persones que porten (portem) en els gens l’ofici de lector i que tard o d’hora es veuen temptades a oferir-nos un volum amb un recull dels seus articles més interessants. Toni Sabater ha sucumbit a la temptació i en el seu Als peus de la lletra ens oferix una col·lecció d’articles que van més enllà de la ressenya literària a una novetat o a una reedició d’interés. Per a Sabater, l’aparició d’un nou títol sovint li servix per a recrear el context cultural, social, vital de l’autor i la seua obra, tot aportant dades que junt amb la seua mirada constituïxen un petit univers on tot resta interconnectat.

Els interessos del lector Toni Sabater tenen un nexe en comú, la mar Mediterrània i la passió que despertaren en alguns escriptors anglosaxons ciutats com ara Alexandria o Tànger. Sabater retrata amb coneixement les línies que conformen diverses xarxes que unixen l’obra o la vida d’escriptors diversos, assenyalant antecedents, influències o aspectes purament biogràfics.

Toni Sabater escriu amb una clara voluntat de ser llegit, però no a qualsevol preu. El seu objectiu és transmetre el gust per la literatura en general, em referisc a la bona literatura, i per un seguit d’obres i autors que al llarg de la seua vida aconseguiren emocionar-lo.

La seua mirada sobre una part de la literatura occidental de les darreres centúries inclou des de Kavafis, Marguerite Yourcenar, Albert Camus, Iris Murdoch fins a Blasco Ibáñez, Josep Pla, Joan Francesc Mira o Josep Piera, la qual cosa és un intent lloable d’acabar d’una manera contundent amb prejuís i complexos d’inferioritat que no ens porten a cap lloc, així com reconéixer el valor de la nostra tradició literària dins de l’occidental.

Als peus de la lletra és un llibre amb el qual podem dialogar i debatre si s’escau, ja que Sabater en cap moment ha pretés assentar càtedra.