PER TOT ARREU

 

El veterà cantautor valencià Garri ho ha tornat a fer. Ha seleccionat una mostra de poesia d’un únic autor i ha posat música a cadascun dels seus poemes. Si per al seu anterior disc, Saliva canalla, havia elegit els versos d’Ismael Carretero, en aquesta ocasió el poeta seleccionat ha estat Vicent Penya. Dos autors de diferents generacions i amb una manera d’entendre la vida i la poesia prou divergent, però que tenen en comú el lloc de naixement: Rafelbunyol, a la comarca de l’Horta Nord.

El disc d’ara té com a títol Per tot arreu, un treball que recull deu cançons, deu poemes dels llibres De l’efímer i l’etern, De la casa estant, Cims i abismes i Desig de terra. S’obri amb la primera part del poema Ja sé que delere i el tanca la segona part d’aquest mateix poema.

La música és autoria del mateix Garri, encara que dels arranjaments, la producció, la gravació, la mescla i la masterització s’ha encarregat Josep Vicent Tallada, que també s’ha fet càrrec de les guitarres, elèctrica, acústica i espanyola, del baix elèctric, de l’ukelele, del teclat, la flauta, el caixó i la percussió. Garri ha comptat també amb la col·laboració de Samuel Iborra, que s’ha encarregat de l’assessorament artístic i de l’harmònica i l’acordió. Tallada i Iborra són dos músics que han treballat en altres discos de Garri i tenen una sintonia remarcable amb ell.

La portada i el disseny han estat obra de Garri.

Manuel Garrido, Garri, fou un dels membres del grup Tapineria, formació amb la qual el desaparegut Pep Laguarda, en la dècada dels setanta del segle passat, va enregistrar el mític Brossa d’ahir. Durant alguns anys també va formar tàndem amb Laguarda com a dissenyador.

Garri és un músic amb una llarga trajectòria i amb un grapat d’influències musicals que ha sabut digerir amb intel·ligència.

És un músic heterogeni, capaç de dotar les seues cançons d’un estil propi marcat per la seua veu càlida. Trobem en ell influències del folk nord-americà, del blues, del rock, de la bossa nova, de la cançó d’autor...

Deu cançons marcades per una poesia en la qual la mètrica i la rima són d’una qualitat artesanal. Els accents interns de cada vers estan ben marcats, una qüestió que des del meu punt de vista ha facilitat el treball del compositor musical.

En aquest nou treball Garri es mostra divers i fins i tot en alguns moments juganer, com ara en Dormint, dormint, és quan veig més clar, on s’arrisca amb la cançó de bressol i li dona un aire de melodia de caixeta de música.

Un disc vibrant, intens, de ritmes diversos on la tendresa i la ironia característiques de la poesia de Vicent Penya es barregen amb l’ofici i la calidesa de Garri.

Per tot arreu és un disc contra la banalitat i la superficialitat dels ritmes fàcils i prefabricats, les lletres estúpides i estupiditzants. Un disc, i disculpen el joc de paraules, que hauria d’escoltar-se per tot arreu.

TOTS ELS COLORS DEL GUIX

 

L’alcoià Francesc Pou, després d’una intensa trajectòria com a dramaturg, contista i sobretot poeta, publica la seua primera novel·la, Tots els colors del guix, dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria.

El guix, el clarió, fou durant dècades una de les principals eines quotidianes dels docents d’arreu del món. Les pissarres, sovint rectangles en la paret pintats de negre, s’omplien de lletres, números i dibuixos amb els quals s’il·lustrava la lliçó que el mestre o mestra impartia. En els anys en què s’ho podien permetre, al color blanc se n’afegien d’altres.

Tots els colors del guix ens relata la vida d’una mestra d’escola filla de la derrota republicana, qui pateix per una banda la desaparició del pare, oficial de l’exèrcit de la República, i per una altra la depuració per part del nou règim de la seua mare com a mestra, la qual cosa condemna mare i filla a la pobresa.

Al llarg de la infantesa i adolescència, la protagonista té un somni: arribar a estudiar magisteri, que farà possible amb molt d’esforç i amb l’ajuda de la mare. Més tard, en la llarga agonia del règim i del dictador, s’incorporarà a la docència i començarà a donar els seus primers passos com a mestra durant l’anomenada transició democràtica, un període que en sectors com ara l’educació va ser realment convuls.

La novel·la, encara que centrada en la història de la protagonista, és un homenatge a tots aquells docents que cregueren que calia deixar de banda la vella escola franquista, doctrinària i profundament reaccionària, per aplicar les idees del moviment de renovació pedagògica.

La lluita contra l’immobilisme fou realment dura, d’alguna manera encara no ha acabat. Els entrebancs foren nombrosos, només la il·lusió, l’amor a l’educació i un gran sacrifici individual i col·lectiu van fer que s’acabara aconseguint.

Francesc Pou tria una dona, per una banda, perquè les dones són majoritàries en l’exercici de la docència a les escoles de primària, i en segon lloc perquè la seua fortalesa, convicció, dedicació i valentia feren possible que es produïren canvis substancials. Els immobilistes i els reaccionaris les pensaren febles, fàcils d’espantar, però resultaren fortes, constants, solidàries i imaginatives.

Aquesta és una novel·la que parla de tot això, però també d’amistat, de solidaritat, de vocació i de la sòlida empremta que deixen alguns mestres en els qui hem estat els seus alumnes.

Tots els colors del guix integra les diverses sensibilitats en la lluita per la renovació pedagògica de persones molt conscients que plantaven a l’escola i en la societat una llavor de futur.

Una novel·la intensa escrita amb passió.

 

 

TEMPS, ARRELS I PAISATGES

 

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez, en el seu darrer treball discogràfic, Temps, arrels i paisatges..., ens oferix una antologia de poesia de diversos poetes del País Valencià de diferents generacions, des de Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal o Marc Granell a Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà o Marisol Gonzàlez, sense oblidar Manel Garcia i Grau, Begonya Pozo, Vicent Jaume Almela, Reis Lliberós, Begonya Mezquita o aquest que signa el present article.

Són poemes triats per la seua qualitat literària, per la seua musicalitat i per la seua temàtica. Una temàtica que gira al voltant de tres eixos que l’autora ens anuncia en el títol: el temps, les arrels i el paisatge.

Després els ha convertit en cançons, dotant-los en algun cas d’una tornada, encarregant-se de la composició musical i els arranjaments. La producció l’ha feta en companyia de Laura Miñarro, amb qui les ha enregistrades a Egostudio.

Eva Gómez és una de les cantautores valencianes amb més personalitat, cosa que ja és molt dir, una dona forta, honesta, creativa i independent. El so de les seues cançons, eminentment acústic, és mediterrani i està construït amb instruments de corda com ara la guitarra, el guitarró, la bandúrria, el violí, el baix elèctric i alguns instruments de percussió com ara el pander quadrat, el caixó o el cànter, sense oblidar la viola de roda, el cavaquinho o el darbuka. Amb tots els quals genera melodies brillants i ritmes suggerents, càlids, que no tòrrids i banals.

Eva Gómez i Laura Miñarro són unes instrumentistes experimentades, artesanes del so. Eva té una gran sensibilitat com a compositora i com a intèrpret, però també i en aquest treball com en anteriors ens ho demostrà; és una lectora sensible, oberta, a la qual li agrada fer seua la poesia per tal de convertir-se ella mateixa en un vehicle de transmissió literària, alhora que en creadora musical.

Eva Gómez és una música de llarga trajectòria, una dona independent que coneix el seu ofici de trobadora moderna, d’orfebre de cançons. Posseïx una veu càlida i versàtil. Domina amb la seua presència l’escenari des d’on projecta una imatge de dona de conviccions fermes que porta amb ella un clar missatge d’estima a la llibertat, de defensa de la igualtat entre sexes, d’amor al territori i la seua gent.

Aquest és un disc fet amb una sensibilitat exquisida, amb un so genuí producte del coneixement i del domini de cadascun dels instruments, i no d’eixa tecnologia que oculta i emmascara les mancances interpretatives.

Hi ha una veritat en les composicions i la seua interpretació, una força evocativa, suggeridora. Un so amb un segell personal i una veu i un missatge que no defrauden en cap moment l’oient.

Temps, arrels, paisatges... és un disc que són cançons i que és també una petita mostra de poesia valenciana.

CIMS I ABISMES

 

En el darrer llibre de l’escriptor Vicent Penya, Cims i abismes (Voliana edicions, Argentona, 2023), hi ha entre moltes altres coses una clara voluntat de retre homenatge a un dels cantants amb més carisma que ha tingut el País Valencià, em referisc al desaparegut Pep Laguarda, i també al seu treball discogràfic Brossa d’ahir, una de les joies musicals que ha donat la música pop en valencià. El títol així ens ho anuncia, ja que està tret d’aquells versos que diuen: «pujant els cims de boira m’acompanyes / també descendint a abismes de llum» o amb el d’un poema Brossa d’ahir on Penya escriu sobre aquella colla de joves que pujaven a La Caseta del Plater a recobrar una llibertat que el món els negava.

Cims i abismes, que l’obri un esplèndid pròleg de Carles Duarte, és una col·lecció de sonets d’art major i d’art menor, en els quals, de vegades, l’autor trenca una paraula, però és un fals trencament, ja que la convertix en una baula que lliga amb força un vers amb el següent. En altres ocasions, afegix entre parèntesis nous versos que venen a subratllar o acabar de definir un missatge.

Per a escriure un llibre com Cims i abismes es necessita tindre un vast coneixement de la llengua, i ser un orfebre de la mètrica i un artesà de la rima. Vicent el té i ho és.

El poeta de Rafelbunyol és un home amb una mirada curiosa i reflexiva, res no li és alié, li agrada centrar-se en el detall. És un individu que en soledat s’ha endinsat pels escarpats camins que l’han portat als cims de les muntanyes i a les valls més fondes. Camina i es fon amb el paisatge perquè, a més de tindre una voluntat de descobrir nous racons, d’assaborir la bellesa, s’ha sabut i sentit part d’eixe territori, el territori viscut i la llengua conformen la seua identitat i són dues de les raons que li donen sentit a la seua vida.

L’autor porta en la motxilla la saviesa popular heretada dels seus ancestres i en els seus poemes la trobem com un element més que en cap moment els distorsiona. Penya és d’aquells escriptors que gaudixen jugant amb l’eco de les cançonetes i els jocs infantils, amb els refranys i les frases fetes.

A través d’aquesta col·lecció de sonets, perfectament compartimentada en quatre apartats, Vicent Penya ens posa en la complicada aventura d’explorar l’interior del cor i la ment humana, d’esbrinar com l’ésser humà es relaciona amb el seu entorn natural més pròxim. Hi ha en la poesia de Penya la recerca d’un individu natural, vull dir desconnectat de la tecnologia.

En la seua poesia hi ha una barreja de passió, d’ingenuïtat, de bonhomia, però també d’ironia, d’humor i de sarcasme que amb el pas del temps se li ha accentuat, la qual cosa dota els seus poemes d’una força, una sensibilitat i una intensitat reveladores.

TOTES LES PORTES

 

La periodista d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) Núria Garcia Berga publica la seua primera novel·la, Totes les portes, després d’haver obtingut el Premi Rafael Comenge Dalmau que convoca l’Ajuntament d’Alberic (Ribera Alta).

Totes les portes ha estat editada per la petita editorial d’Alzira Reclam editorial. Núria és una dona polièdrica, fa ràdio i televisió, dirigix una revista d’informació cultural i a més és youtuber. En la seua vessant com a escriptora, utilitza l’exòtic pseudònim de Naskunur Garberga. Fins ara sabíem que havia escrit narrativa curta i poesia, gèneres amb els quals ha obtingut guardons com ara el Premi Beatriu Civera de Narrativa que convoca l’Ajuntament de València i el I Premi de Poesia de La Nucia.

Naskunur Garberga, en la novel·la Totes les portes, ens oferix un relat complex, laberíntic, marcat per la psicologia dels personatges que interactuen entre ells. Una narració sobre les relacions humanes, les de parella, les d’amistat, les familiars, que acaben d’una manera o altra marcant les nostres vides.

Si la cosa ja és complicada de per si amb individus que tenen una bona salut mental, què passa quan algun d’ells se n’ix dels paràmetres d’allò que molt a la lleugera anomenem normalitat? Naskunur crea un personatge central una mica difícil, Marisa la Tururu. Filla d’una drogodependent que un dia desapareix sense deixar rastre, criada per una àvia amb una personalitat força peculiar que la deixarà sola ben jove. A pesar que pareix ser un tant bipolar, amb uns canvis d’humor brutals, és una persona laboriosa, seductora, capaç de triomfar en el treball i d’enamorar tant homes com dones.

Si la seua vida és complicada, quina no ho és?, més ho és la de la seua filla que intuïx que alguna cosa passa sense acabar d’entendre res.

La complicada relació entre mare i filla, entre la filla i el seu cosí del qual està enamorada, va teixint un relat on els personatges sagnen per unes ferides que no saben exactament què o qui les ha infligides. Només quan la mare és en el llit de mort es revelarà el secret, un secret que serà com la clau que obrirà el pany de totes les portes, darrere d’algunes de les quals també hi haurà altres secrets.

Històries d’amor, de desig heterosexual i lèsbic, històries de desencontres, d’odis i de l’anhel frustrat i intens per la maternitat. De tot això escriu Naskunur Garberga, abocant sobre la taula les peces d’un puzle que capítol a capítol anirà conformant aquesta novel·la sobre unes vides com n’hi ha tantes. 

FUSTER INSTANTANI

 

L’aventura literària de Joan Fuster va acompanyada amb el combat d’un intel·lectual pel redreçament d’un país derrotat, per la dignitat de la seua literatura, per la creació de ponts entre la tradició i els creadors del present, i entre els diversos territoris que parlen la mateixa llengua. Tot en uns anys complicats per a l’activisme cultural i polític, fins i tot per a l’ús social de la llengua i el conreu d’una literatura en català. Era el temps de la dictadura feixista del general Franco, i a més hi havia la dificultat afegida d’un ambient dins del valencianisme cultural caïnita.

Joan Fuster, com a creador, és polièdric. Tenim la seua vessant de poeta, la d’assagista, la d’estudiós de l’art i de la literatura, la d’agitador polític i cultural que escriu els seus pamflets, la de dibuixant, la de tertulià, la de lector que opina sobre les seues lectures...

Per a descobrir o redescobrir la seua obra, l’escriptor d’Alzira Josep Ballester ens ofereix a Fuster instantani (Edicions 3i4) la proposta d’un itinerari a seguir, un camí diàfan a través de la vida i obra de Joan Fuster, tot recolzant-se en fragments de poemes, proses i fins i tot cartes privades de l’autor i dels seus corresponsals.

La proposta de Ballester és intel·ligent i reflexiva. Ens oferix, sense embafar, les dades, les situa en un temps i en una societat, i ho fa amb cura, evitant l’hagiografia, no fer-ho seria com trair Fuster. Estructura amb capítols de diversa extensió les etapes, els interessos i les relacions que manté amb altres intel·lectuals, com ara José Albi, Josep Pla, Xavier Casp o Carles Riba.

La mirada de Josep Ballester és la d’un estudiós que coneix i ha escrit diversos volums sobre l’època, el protagonista i alguns dels personatges que apareixen en el llibre, però també és la mirada d’un escriptor que sap de les dificultats de viure, escriure i editar en llengua catalana al País Valencià, que ha conegut Joan Fuster i ha compartit amb ell, a pesar de la distància generacional, converses i inquietuds. Josep Ballester no és un guia qualsevol, és un assagista que fila prim.

Fuster instantani és a més un llibre d’una gran amenitat, Ballester es fa de llegir. Escriu amb ofici, amb una prosa bella i eficaç. Quan el lector arriba al final de l’itinerari té la sensació no sols de tindre clares les fites referencials de l’obra i la vida del pensador de Sueca, sinó també sobre el moviment cultural i literari del País Valencià d’aleshores i quina era la relació d’aquest i el nostre protagonista amb la resta dels Països Catalans i fins i tot amb els intel·lectuals de l’exili.

La lectura d’aquest assaig ens deixa una cosa molt clara: Joan Fuster no és arqueologia literària, com poden ser altres intel·lectuals de l’època, les seues reflexions i els seus plantejaments no han caducat, continuen igual de vigents que quan es van escriure.

LA CASA SOTA LA LLUNA

 

L’editorial lleidatana Pagès editors ha publicat, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Tria personal, la primera antologia de poesia de la poeta del Grau de Gandia (la Safor) Maria Josep Escrivà, La casa sota la lluna.

El llibre recull huitanta-huit poemes dels sis llibres que fins ara ha publicat Escrivà des que l’any 1993 obtinguera el Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel recull Remor Alé. Com també dos poemes inèdits.

Maria Josep Escrivà, que es va doctorar amb la tesi Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991, es declara deixebla del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però la seua obra rep moltes altres influències, que van des d’Ausiàs March fins a Alejandra Pizarnik. Escrivà és una poeta versàtil, que coneix i assumix la tradició lírica que han creat les dones al llarg de la història, no sols en llengua catalana, sinó de les diverses tradicions occidentals, des de Safo a Maria Mercè Marçal.

És una creadora exigent i continguda, en vint anys només ha publicat sis reculls, tots els quals reconeguts per la crítica amb premis com ara el Marià Manent, els Jocs Florals de Barcelona, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Miquel de Palol o el de la Crítica de Poesia en Català.

Els huitanta-huit poemes de La casa sota la lluna venen acompanyats per les il·lustracions de Marta R. Gustems, en les quals el dibuix s’ompli de colors vibrants; una introducció de l’autora, sota el títol Una casa en els nostres exilis, on, amb una prosa carregada de lirisme, diu: «Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. Epitafi»; tanca el llibre un llarg epíleg de la professora Olívia Gassol Bellet, un text on ens revela les claus de la poesia d’Escrivà: «La seua obra compensa els extrems buscant d’estabilitzar-se en el punt exacte entre el dolor i el desig, la pena i la celebració, el neguit interior i l’observació del món que queda fora».

Per a Maria Josep Escrivà, la poesia mai no ha estat un simple passatemps de cap de setmana o vacances, ni un joc per a funcionaris o burgesos desvagats. Per a ella, ser poeta és la seua manera de ser al món, té una relació íntima i apassionada amb la llengua i la creació. La poesia és el seu habitatge, i pot ser que en algun moment refugi, però mai un amagatall, una torre de vori, sinó un punt d’observació de la realitat.

La poesia és joc i és diàleg amb si mateix i amb altres poetes vius i morts. La poesia és filla de la mirada de la poeta, però també de la resta dels sentits. És recerca de la llum.

He retrobat en els poemes de Maria Josep Escrivà el pit-roig que visita el seu pati d’hivern. Ella no ho diu, no té per què fer-ho, però tinc la impressió que aquest petit ocell és el mateix que va visitar el poeta Joan Baptista Campos mentre era convalescent d’una greu malaltia i que un dia va vindre al meu terrat. Això és la poesia, un ocell humil que ens visita de tant en tant i que amb les seues potetes ens brinda un alfabet que ens veiem empesos a utilitzar.

La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022) és un llibre ideal per a descobrir o redescobrir l’obra d’una autora contemporània imparable.