ARA, MÉS QUE MAI, LA POESIA

 

Per a Manel Alonso i la seua família, de tot cor.

 

Ara, més que mai,

 els punys contra la paret,

el cap contra la paret,

el gos rabiós dins l’home

que no vol viure.

Ara, més que mai,

la porta oberta al carrer,

 als vents que han de venir demà

amb la veu distinta de la paraula.

Ara, més que mai, la poesia.

Francesc Pastor i Verdú

LLIBERTAT ERA EL COGNOM QUE VA TRIAR

 

Arnau, el fill de dos dels meus amics més estimats, Manel Alonso Català i Pilar Santos Peñalver, va morir divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor. La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors, Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent, va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat 

Silvia Tarragó

EL DOLOR S'ARREMOLINA ALS BUITS QUE NO ES VEUEN

 

A Manel, Pilar i Bernat (en una nit difícil)

 

Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.

Carles Moya 2020

EL RIU SEGUIRÀ EL SEU CURS

 

NOMÉS NUSOS I SILENCI

 

VIDES DE VIDRE

  

Conec Enric Sanç des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que s’oculta sota una màscara de tipus dur.

El mes de gener em va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per Onada edicions.

Es tracta d’un volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat entre un prefaci i un epíleg.

Els poemes naixen de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...

(No, Enric, no estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).

Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels primers apartats Terra eixuta, format per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers lliure de Vides de vidre, amb vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.

En els poemes d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de poetes com ara el menorquí Ponç Pons.

Des de l’aparició el 2013 de Les hores concèntriques que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament. He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan i alhora més poeta.

El llibre no m’ha deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans. Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.

Les reflexions de Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica, quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o d’hora, el vent.

NO SABRÀS EL TEU NOM

No tinc cap mena de dubte quan afirme que Vicent Usó (Vila-real, 1963) és el novel·lista valencià més constant i perseverant. Un narrador de raça amb una gran capacitat de fabulació, al qual cap temàtica li fa por i que, a més, és capaç de desenvolupar-la amb tacte i valentia.

L’any 2019 va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb una obra que aquest primer trimestre del 2020 ha publicat en la col·lecció Eclèctica Edicions Bromera, No sabràs el teu nom.

Un drama en diversos actes narrat per diferents veus i on Vicent Usó fa un magnífic treball lingüístic.

La història és d’allò més actual, no sols al Regne d’Espanya sinó en molts altres països com ara la República Argentina. El robatori de nadons a càrrec de xarxes vinculades a l’Església i al poder polític.

El llibre és dividit en diversos apartats en què la veu narrativa és la d’un o altre personatge protagonista, una mare, el seu fill robat i la seua filla. Hi ha uns altres apartats on prenen la veu personatges secundaris, però no per això menys importants en la història. En aquests, el mateix autor es convertix en personatge, un periodista d’investigació que va trenant la trama i dirigint el cor de veus.

Darrere de les grans tragèdies socials hi ha un o diversos intel·lectuals que han creat teories que acaben justificant els actes més cruels i absurds. En podem trobar mostres en diversos llocs del planeta al llarg de tot el segle xx. A l’Estat Espanyol, durant la dictadura, destaca el psiquiatra i militar Vallejo-Nájera. Aquestes tragèdies col·lectives tenen sobre els individus que les patixen un efecte terrible i el dolor i el patiment que els provoquen poden arribar a ser demencials.

Vicent Usó ens descriu la vilesa d’un pares més preocupats pel que diran que del benestar de la seua filla. Com, mal aconsellats, l’obliguen a parir lluny de casa. I més tard, amb la complicitat d’una part del clergat i alguns aparells del règim franquista, li roben el nadó.

Usó escriu sobre l’amor i l’esperança d’una mare que espera retrobar el seu fill. De la mesquinesa de la gent, de l’odi, del maltractament d’alguns patriarques a les dones i els fills, de la maldat d’aquells que es creuen posseïdors de l’única veritat. De com ens afecta no tindre les necessitats afectives cobertes, de no tindre una identitat clara i ben definida.

No sabràs el teu nom és una novel·la que convida a la reflexió. La seua lectura, no en tinc cap dubte, deixarà a qui s’hi acoste tocat.