IK DENK TERUG AAN HET GEZANG

Ik denk terug aan het gezang

dat de lange rijen van karavanen begeleidde

ter verovering van een lege ruimte,

en opnieuw weeg ik met zorg de intensiteit van elk woord af.

Dag en nacht loop ik door een denkbeeldig landschap

terwijl ik denk aan al die verkreukelde, in de prullenbak verdwenen uren,

en aan die anderen, die met lichaam en ziel gevormd werden

wezens met wie ik speelde om geloofwaardige verzinsels te smeden.

Ik denk terug en lik ik mijn wonden als een oude kat

die trots en arrogant weigert de nederlagen te aanvaarden.

Hieraan terugdenkendschrijf ik, door wraak gedreven,

met de klauwen van een kat.

***

Nederlandse vertaling van Clementine Sluijsmans

"PEIX CRU"

El passat mes de desembre tancava la discogràfica valenciana Mésdemil. Una dolorosa garrotada per a la cultura valenciana en general. Enrere quedava una tasca important en la difusió del treball dels músics valencians en la darrera dècada. Abans de baixar per darrera vegada les persianes, publicaven dos nous cedés, el recopilatori de noves versions de nadales Nadal del poble i el tercer treball discogràfic del grup Trineu, Peix cru.

Des de l’aparició fa quatre anys del seu darrer disc, Microones (Mésdemil, 2013), la banda de Benissanó (Camp de Túria), liderada pel guitarrista i cantant Xavier Blesa, ha incorporat un nou membre passant de trio a quartet i ha retallat el seu nom original, Trineu Tanoka.

Peix cru el conformen huit cançons més una petita introducció, Brunzits, amb un so d’arrels punks amb una base rítmica potent i unes guitarres embogides que alcen murs de so elèctric sobre els quals els membres de Trineu pinten unes melodies que tenen una propensió descarada cap al pop.

Blesa s’ha encarregat de compondre les lletres i la música de cadascuna de les cançons. En les lletres, com el seu mateix autor afirma en Fades, conta històries i jo afegiria que amb una contundent força lírica, algunes de les quals d’aparent arrel fantàstica, «Entreu a través de l’espill...» per acabar donant un fort colp de puny sobre la taula de la realitat «els que venen les seues ànimes per arribar ben alt, seran tots oblidats...».

Rock de garatge contundent amb la cruesa i el desvergonyiment del punk-rock, la força del grunge i la sensibilitat del pop amb un so hereu de bandes com ara Buzzcocks o The Oh Sees.

A l’enregistrament del disc, a més de la participació dels diversos membres del quartet, el ja anomenat Xavier Blesa, Ico de Manuel a la bateria, percussions i cors, Tubal Perales al baix, qui també s’han encarregat de la maquetació del cedé sobre un disseny i les il·lustracions de Mike Díaz, i Ciro Vico a la guitarra, se’ls ha sumat el raper Ender, qui ha fet en alguns temes programacions i efectes, i Jordi Kostra que ha posat la veu en Camps de maduixes.

Trineu, en aquest tercer treball, aconseguix consolidar el seu projecte amb solidesa i efectivitat, sense perdre la frescor dels seus treballs anterior, Recull d’andròmines (Mésdemil, 2011) i Microones (Mésdemil, 2013). La banda ara és més madura, però no per això ha perdut força i la seua rebel·lia inicial.

Peix cru és un treball discogràfic no recomanable per a individus pansits, de peus i ment feixuga i espessa.

EVOCHENDE

Evochende cantzones

chi ant acumpangiadu carovanas longas e manas

a conchistare logos arbos, a disora,

m’agato medende sa fortza de s’allenga.

Caminende a de note e a de die in logos de imbentu,

in s’interis pensednde so a rugadis de tempos fuliados

a s’àliga e a cuddas àteras oras de cando

m’afortigaia in carena e ànima pantumas

prou giogare a fagher cher veros sos bios míos.

Evochende e linghende fertas,

che gatu betzu m’apo fatu e, barrosu galu,

mi negó a sufriré de sas derrotas.

Evochende e iscriende animadu

da esa gana de mi vengare impitende ungras

che unu gatu marrudu.

***

Versió personal al sard del poeta alguerés Toni Arca amb l’ajuda de Micheli Ladu.

DONES E ALTRI

El periodista i escriptor del Cabanyal Felip Bens publica, en la col·lecció Jàssena de l’editorial Llibres de la Drassana, un recull de vint relats breus sota el suggerent títol de Dones e altri.

Bens és un autor polièdric que al llarg de la seua trajectòria s’ha interessat per qüestions diverses com ara el futbol, la gastronomia o la política. Un individu amb una gran capacitat de treball que ha estat capaç, per una banda, de convertir la ciutat de València i en especial els poblats marítims en l’escenari de les seues narracions (sense renunciar per això en un moment determinat a altres espais), un escenari que sap reproduir amb una gran versemblança, ja siga a plena llum del dia o a altes hores de la nit, recorrent alguns tuguris i barrejant-se amb gent poc recomanable. Per una altra banda, és un escriptor que ha sabut construir-se un llenguatge personal partint del model de llengua que encara perdura a la ciutat, que a pesar del que molts savis afirmen és on hi ha un major nombre de parlants, encara que a bona gran part els coste eixir de l’armari lingüístic on s’han reclòs.

El llenguatge narratiu de Bens, més que hereu d’altres autors valencians que en un moment o altre de la seua trajectòria convertiren la ciutat de València en un espai literari (estic pensant ara en Blasco Ibáñez, Joan Francesc Mira o Ferran Torrent), ho és sobretot del cinema i la literatura nord-americans, un ampli ventall de noms que aniria del cineasta Quentin Tarantino fins al novel·lista Richard Ford. Hi ha també altres influències importants provinents de les seues variades lectures, com ara els argentins Julio Cortázar i Jorge Luís Borges.

Felip Bens és un narrador que sap construir un relat amb solvència i dotar-lo d’uns personatges ben dibuixats, així com de crear una situació on l’amistat, l’amor, el desig, l’ambició, el desencontre entre homes i dones de diferent origen i estofa moral crea un conflicte que acaba resolent-se en una direcció o en una altra.

La brevetat, la contundència, el cromatisme i l’atmosfera de cada escena i escenari són alguns dels nexes que tenen en comú els vint relats. D’entre tots els quals n’hi ha un que m’ha colpit i que m’ha fet reflexionar durant unes quantes hores, potser per la meua trajectòria personal i professional vinculada a la lletra escrita, Eraverde, una vida entregada a la literatura.

Quantes obres mestres no han transcendit de cap manera i s’han perdut per una raó o una altra i resten condemnades a l’oblit? I si un espavilat fóra capaç de recuperar, desempolsegar aquests textos i oferir-los al gran públic amb èxit signant-los amb el seu nom, doncs què passaria? Segurament, res fins que algú el delatara. Al lector poc li importa i fins i tot li estarà agraït per haver fet possible la recuperació d’una obra de qualitat que li ha donat hores de gaudi. L’autor de l’original, mort des de fa unes dècades, res no pot dir, res no pot sentir al respecte. Però tot plegat acaba creant-nos una certa inquietud, un cert desassossec. I no és perquè siga el primer lladre amb qui ensopeguem, però aquest és un lladre d’una altra mena, ja que li ha robat l’ànima a un creador i ha fet negoci amb ella.

Dones e altri és un llibre àgil on l’autor s’assaja en el conflicte de les relacions personals.

EVOCO

Evoco as canções
que acompanharam as longas fileiras de caravanas
à conquista d’um espaço em alvo,
e novamente volto a sospesar a intensidade de cada palavra.

Ando noite e dia por uma paisagem inventada
enquanto penso nas horas esmagadas e lançadas à lixeira,
também nas outras onde tomavam corpo e alma
seres com os quais joguei a forjar ficções plausíveis.

Evoco e me lambo as feridas como um gato velho
que, altivo e arrogante, nega-se a assumir as derrotas.

Evoco e escrevo com ânimo de vingança com as garras d’um gato.

****

Tradução de Santi Zorio

LA PRESÓ DEL CEL

Amb la publicació de la novel·la La presó del cel (Lletra impresa, 2017), l’escriptor de Benilloba Joaquim Espinós tanca la trilogia iniciada l’any 1995 amb l’edició d’Ombres en el riu (Edicions del Bullent), un títol que vint anys després fou seguit per la novel·la amb què va obtindre el 16é Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Material fotogràfic (Onada edicions, 2012). Una trilogia amb la qual l’autor repassa una part de la història del segle xx al País Valencià.

Em sap greu confessar-los que no he llegit el primer volum, Ombres en el riu, un relat on Joaquim Espinós, amb un llenguatge poètic, ens parla de la relació d’una néta amb el seu avi, un home malalt i trist que té els fills combatent en una guerra cruenta i cruel, i com aquesta xiqueta va descobrint el món que l’envolta a través de la mirada enyoradissa del vell.

Sí que he tingut el plaer de llegir Material fotogràfic, el relat de tres amics de les comarques del sud del País Valencià que emigren als Estats Units en les primeres dècades del segle xx fugint de la gana i d’una societat plena d’abismes socials i econòmics.

També, per una d’eixes casualitats, he tingut la sort de llegir un dietari de Joaquim Espinós que a hores d’ara resta inèdit i on, entre altres qüestions, escriu sobre els moviments que va fer a la recerca d’informació sobre mossèn  José María Peris Català, la vida i l’obra del qual inspira el personatge que protagonitza La presó del cel, el pare Lluís.

Joaquim Espinós, en aquest tercer lliurament, ens situa en un poble petit i fictici de la comarca del Comtat, Loria, durant els anys quaranta del segle passat. Una dècada marcada per la fam, la delació entre veïns, la repressió i el control ferri de la societat per part dels grups que havien guanyat la guerra civil. És un temps també que alguns empren per a passar comptes personals i venjar-se d’aquells amb els quals senten que tenen algun deute de l’orde que siga. Tres dones de Loria són acusades injustament per una quarta, i encara que mesos més tard aquesta es desdiga de l’acusació, la maquinària repressora del nou estat ja s’ha posat en marxa i és quasi impossible aturar-la.

Mentrestant a Loria ha arribat un nou capellà. Un home que durant la contesa ha estat a Xile de missió pastoral entre els indígenes. Entre els més pobres i marginats de la societat, ha pres consciència de la necessitat de fomentar la justícia social i la igualtat entre les persones.

De la mà del narrador anirem descobrint el seu passat des dels temps en què era al seminari, sabrem de la seua família, de com ajuda les tres dones empresonades injustament i de la relació que manté amb elles, i també de la seua passió secreta per la poesia.

Durant el seu anar i vindre pel món l’acompanya un exemplar de La Divina Comèdia del Dant Alighieri.

Les relacions amb els feligresos, l’ajuda desinteressada als perdedors de la guerra, els seus sermons en els quals reclama el perdó i la pau, tot això li fa guanyar-se l’estima dels veïns de Loria i l’odi del poder polític i econòmic local. Un poder que mourà els fils necessaris perquè l’aparten i l’allunyen de la parròquia, assenyalant-lo com un desafecte al règim.

Joaquim Espinós, amb un relat senzill i costumista, ens parla d’aquells que suposadament estaven en el bàndol dels vencedors i que per a mantindre la seua dignitat i en aquest cas també la del ministeri que representaven, així com una certa integritat moral, acabaren patint el menyspreu i la sibil·lina repressió del règim.

Després de la batuda i la desfeta del trenta-nou, vingué un temps per a recompondre la vida, agafar energies tot adaptant-se a la nova situació i mantindre la lluita i l’esperança perquè les noves generacions tingueren una millor qualitat de vida i arribara un dia l’oportunitat de recuperar el somni de la llibertat i la pau.

J'ÉVOQUE

J'évoque les chansons
qui accompagnèrent les longues rangées de caravanes
à la conquête d'un espace vide,
et je soupèse à nouveau l'intensité de chaque mot.

Je marche jour et nuit à travers un paysage inventé
tandis que je pense aux heures froissées et jetées à la poubelle,
ainsi qu’à celles où prenaient corps et âme
des êtres avec qui je jouai à forger des fictions crédibles.

J'évoque et je lèche mes plaies comme un vieux chat
qui, arrogant et fier, refuse d'assumer les défaites.

J'évoque et j'écris, mû par un esprit de revanche, en utilisant les griffes d'un chat.

***

Traduction de Germán Vigo García