COR OBERT

A Manel Alonso i família.

 
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
 
                                                                                                              Miquel Català

“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el que ací et deixe.”  

Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.

CEL DE FANG

Marc Granell és, a hores d’ara al País Valencià, un dels poetes més coneguts i reconeguts tan per la crítica com pel públic. Un d’aquells estranys personatges valencians que concita adhesions dins i fora del gremi dels lletraferits.

La Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i d’Investigació li publicà fa un temps el volum Poesia completa (1976-2016) i aquest passat 9 d’Octubre la Generalitat li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes.

Marc és un home aparentment fràgil, però darrere d’aquesta aparença hi ha un dels dinamitzadors literaris més influents de les darreres dècades. Marc, que sovint es retrata com un pessimista, com un desencantat de la vida, ha estat un dels poetes que més han recolzat els joves valors de la poesia valenciana, fent una aposta pel futur d’una literatura amb un passat brillant i un present viu. Algunes de les veus actualment consolidades li deuen a Marc Granell els primers passos dins del complicadíssim món de l’edició.

Com a poeta, té una vessant que pocs a València practiquen amb la barreja justa de dignitat i saviesa. Vull dir la poesia destinada al públic infantil i que li ha valgut reconeixements com ara el que atorguen els bibliotecaris valencians, el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil l’any 2010.

Sobre la seua obra s’han escrit estudis i ha aparegut en desenes d’antologies, i a més se’l reconeix com un dels capdavanters d’aquella magnífica i revolucionària generació poètica que fou la dels setanta.

Ara, quan pareixia que havia arribat al final del camí, Bromera, en la seua col·lecció de poesia, li edita un nou recull de poemes, Cel de fang, escrit entre el 2017 i el 2020. Un llibre on trobem un autor amb una maduresa plena, una personalitat ferma i consistent, amb una poètica personal, filla de l’experiència i de l’ofici de viure, escriure i llegir. Marc és company d’una generació de poetes que saben de poesia perquè han estat uns lectors apassionats, exigents i oberts a tradicions pròpies i alienes.

En Cel de fang trobem l’individu que ha superat les darreres línies que demarquen les diverses edats de l’ésser humà. Un poeta que ha sigut conscient de la seua fragilitat física i de les mancances i crueltats d’una societat injusta, patriarcal, on només es valora allò que es paga amb diners i no amb tendresa, amistat o estima.

El cant de Marc sovint arranca del desencant propi o d’un diàleg que com a gran lector manté sempre obert amb altres poetes. Un desencant on, a pesar que sovint ho negue, hi ha encés el cresol de l’esperança.

Cel de fang té una escriptura diàfana, senzilla, plena de versos on prima el sentit comú i alhora plena d’imatges d’una solidesa aclaparadora.

Un llibre que es fa de llegir, que t’obliga a rellegir-lo, ja que sota una aparent espontaneïtat, una certa franquesa, Marc ha sembrat un camp de mines en forma de reflexions sobre la vida, el pas del temps, la mort, que ens sacsegen de dins cap a fora.

Un llibre que deixa una porta oberta a nous treballs que tard o d’hora ompliran un segon volum de la seua obra completa.

 

 

IV

 

He rodado por centenares de caminos

intentando conquistar la colina más alta

y he bajado hasta la puerta del Hades,

donde el can Cerbero me quiso roer un pie.

Mientras tanto, me han llamado de diferentes maneras.

Pero tú, solo tú, me llamabas pare

y al hacerlo me hacías tener los pies en la tierra

y sentir que en cualquier lugar

un hombre puede acariciar el gato amable de la felicidad.

(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

EL CEL I LES FORMES DEL VENT

 

No descobrisc res quan afirme que el vent és una granera que neteja l’atmosfera i fa possible que els relleus ocults del paisatge apareguen davant dels nostres ulls nítids i intensos.

El vent, però, també és un pinzell que ompli el cel de núvols, i amb ells crea formes que la intensitat de la llum dota de diversos colors. Formes que dibuixen un llenguatge efímer que dura el temps d’una mirada o d’una cançó.

Un llenguatge acompanyat d’esbossos d’un paisatge sobre el qual ens deixarem portar durant uns instants.

El cel és el llenç, el vent crea el llenguatge i els paisatges que només aquell que mira interpretarà d’una manera o altra des dels diferents estats d’ànim que tinga. Potser també és el pentagrama.

Les formes que crea el vent són com la vida mateixa, provisionals, efímers i que cal gaudir mentre duren.

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez acaba de publicar un nou treball discogràfic, amb el qual ens parla justament d’això, que porta com a títol El cel i les formes del vent.

Un disc de dotze cançons, la lletra i la música de les quals són de la mateixa Eva Gómez, enregistrat a Egoestudio-Grabaciones. Eva, que és una dona polifacètica, també s’ha encarregat del disseny, la maquetació i de les fotografies de la portada i contraportada. Junt amb Laura Miñarro, ha estat la responsable de la producció musical i artística.

Laura i Eva són a més dues grans multiinstrumentistes. Entre les dues han enregistrat el so ric, variat, que ens oferixen amb una llarga llista d’instruments musicals que van del bouzoqui i la guitarra a la viola de roda, al caixó o la mandolina. Uns instruments que li atorguen al disc una sonoritat personal, ja característic de les seues produccions.

El cel i les formes del vent unix el millor del folk i de la cançó d’autor amb les diverses influències musicals rebudes al llarg dels anys per Eva. Entre les dotze cançons que el conformen trobem un homenatge a una dona valenta, Marga, trobem la memòria del paisatge rural i urbà de la seua infantesa descrit amb tendresa i enyorança en Del barri de l’estació.

El conjunt és un cant a l’esperança, a la il·lusió de viure així com a gaudir de cada instant, de cada espai, de cada coneixença.

Té un to existencialista, viure és el més important per a Eva, navegar també, perquè les dues paraules són sinònimes.

Eva Gómez, amb la seua veu càlida, ens prega que convertim cada vers, cada cançó, cada forma que dibuixa el vent en el cel en una porta cap a l’alegria, cap a la felicitat. Ens informa que darrere de cada núvol aconseguirem trobar, si ens ho proposem, amagatalls i refugis on poder llepar-nos les ferides, descansar, somniar i pensar en un món diferent al que patim.

XXVI

 

Un cordón umbilical ligero, diáfano,

me une a las plazas y calles del casco viejo,

a los islotes de Akatz y de Izaro, al cabo de Matxitxako,

a las playas de Aritzatxu y Arribolas,

a la reserva de Urdaibai,

al litoral abrupto y al azul intenso del Cantábrico,

al baserri de José Ignacio y Mari Carmen

que lo acogieron a él y a sus amigos.

Como un cordón umbilical,

me nutrirá la memoria de las horas

en que sufrí miedo de sentirlo frágil

ante las tormentas del norte,

pensando lo solo que se sentiría en medio

de un parking de caravanas.

Y tú, Bermeo, pueblo euskaldun curtido

en los temporales del mar,

lo acogiste como a un hijo más

y me lo devolviste con el zurrón

lleno de experiencias, consideración y afectos.

Mila esker bermeotarrei.

(Del libro de poesia "Quadern per al meu fill Arnau" de Manel Alonso . Editorial Neopàtria, Alzira, 2020)

VALÈNCIA, ELS HABITANTS DEL RIU

 

Entre dos braços del riu Túria, els romans alçaren una ciutat a la qual li van posar per nom Valentia, que venia a dir vigoria, fortalesa, bon auguri. El riu, al llarg de dos mil anys i diverses civilitzacions, ha marcat la vida dels habitants de la ciutat, de vegades d’una manera dramàtica, com a resultat de les seues avingudes, d’altres per l’escassetat de l’aigua, que s’aprofita fins a la darrera gota en l’extensa i ubèrrima horta que l’envolta, i que hui, per desgràcia, s’ha convertit en la seua àrea metropolitana. Una àrea plena de polígons industrials i de pobles menuts i grans que han perdut la seua identitat rural i han estat colonitzats per la ciutat que els convertix en barris dormitori.

Durant el segle xx, i després del desastre produït per la famosa riuada, es va posar en marxa el Plan Sur de Valencia, per tal de crear un nou llit al riu lluny del centre de la ciutat. L’antic, les autoritats franquistes pretenien convertir-lo en una mena d’autopista urbana que la travessara d’est a oest. La vinguda de la democràcia i els canvis que propicià aparcaren el projecte d’aquesta aberració i es posà en marxa un de nou per a transformar el vell llit del Túria en un gran jardí ple d’equipaments esportius i culturals, alguns dels quals són hui la nova i moderna imatge de la ciutat.

La Institució Alfons El Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, en aquest any horrible del 2020 ha publicat en una magnífica edició el llibre València. Els habitants del riu, un volum de fotografia i prosa periodística que ha prologat l’autor de la novel·la Tramvia a la Malva-rosa, Manuel Vicent.

Els autors són el fotògraf Joan Antoni Vicent i l’escriptor Joan Garí. El llibre l’han dividit en cinc apartats, als quals se sumen el pròleg i una introducció. 1. Els habitants del riu. 2. Ciutat vella. 3 La Saïdia, Campanar, Benicalap, Rascanya i l’Olivereta. 4. L’Eixample, Extramurs, Patraix, Jesús, Quatre Carreres. 5. Pla del Real, Benimaclet, Algirós, Camins al Grau i Poblats Marítims.

Les fotografies són en blanc i negre i estan reproduïdes en una bona qualitat. Els autors ens oferixen amb elles una mirada subjectiva de diferents racons de la ciutat, espais amb els personatges que simplement la transiten o l’habiten.

Sobre Joan Garí no és la primera vegada que he escrit que, des del meu humil punt de vista, és un dels escriptors de la meua generació amb un estil literari marcat per una personalitat intensa, forta, una prosa hereua dels millors assagistes de la tradició occidental. I encara que és de Borriana (una altra ciutat amb riu, el riu Anna), ha viscut a la ciutat de València, la coneix i l’estima amb amor honest i desinteressat. Amb una prosa fluida, ens descobrix en una lenta i entranyable passejada el present i el passat del riu, de la ciutat i dels seus habitants, i destaca petits i grans detalls que fins i tot als veïns els passen desapercebuts.

El text i les fotografies els acompanyen diversos plànols que ens ajuden a veure com la ciutat ha anat consolidant-se i creixent al voltant d’un riu. Un riu que un dia tingué les aigües de color d’argent, el Guadalaviar de la Balansiya àrab.

 

CAP AL SUD

 

Paco Muñoz és d’aquelles persones entranyables que quan se’n van sempre acaben tornant, com les lleus onades de la mar calma, i ho fan entre altres coses per una necessitat vital de sentir-se part activa d’una societat, per desgràcia adotzenada, i del somni d’un país possible al qual es nega a renunciar. I per una altra banda, també,  perquè troba que se li ha quedat en el tinter algun relat, algun sentiment, alguna evocació senzilla i tendra alhora.

El cantautor valencià Paco Muñoz, algunes de les cançons del qual han calat tan a fons en l’imaginari col·lectiu valencià que fins i tot més d’una ha acabat convertida en una marxa mora; Paco Muñoz, dic, i el seu equip d’arranjadors i compositors formats pels germans Murillo i Nacho Mañó, després d’un suau adéu, han tornat a l’estudi de gravació, eixe vaixell a què un dia van arribar per a capitanejar-lo, i han posat ara rumb al migjorn cap a les terres de la Marina.

Cap al sud és el seu nou treball discogràfic, on posa veu a lletres pròpies i a altres dels seus amics els poetes Toni Prats, Lluís Guarner, Vicent Andrés Estellés i, per primera vegada, a un poema de joventut que va escriure un dia qui redacta aquest article i que Paco ha tingut la deferència de dedicar al meu fill que ha faltat recentment.

També trobem dues versions d’altres cantautors, Pare, de Joan Manuel Serrat, amb una picada d’ull als col·lectius que treballen per un Xúquer viu, i Grandola Vila Morena, del portugués Zeca Afonso. Dues versions adaptades perfectament a la seua veu i al seu estil musical.

Les cançons de Paco Muñoz són hereues del so de la cançó italiana i grega.

El disc recull onze cançons i un poema d’Estellés que Paco Muñoz recita amb una gran i sentida emoció.

En aquest treball hi ha recollida la memòria personal del temps de la seua infantesa i joventut viscudes en pobles com ara Carcaixent i Ontinyent. El paisatge rural de la Ribera i de la Marina, com en Cap al sud; el de poble, en Carrer Major. Hi trobem l’amor d’un home que ha estimat i estima intensament els regals que li ha anat oferint la vida al llarg de huit dècades. Hi trobem l’amic que ens saluda i ens oferix una abraçada amb el millor que té, les seues cançons. I hi ha la poesia, la pròpia marcada per les vivències i la dels seus amics.

Els músics que l’acompanyen són grans professionals, que el coneixen bé, que saben de les seues virtuts i de les seues limitacions: Cèsar Murillo, Enric Murillo, Nèstor Mont, José Ángel Murillo, Nacho Mañó...

I en el Romanç del Marquesat Terra Endins es fa acompanyar per veus com les d’Ina Martí, Aitana Ferrer, Melòmans, Gisela Mañó, Apa, Pep Botifarra, Xavi de Bétera, Hilari Alonso..., tota una celebració musical.

Presenta el llibret del disc un text de l’escriptor Enric Lluch en el que afirma:  “En resum, una obra coral on la figura de Paco Muñoz, sempre dempeus, sempre a peu de canó, n’és el catalitzador quasi etern”.

Cap al sud és un disc per a escoltar, per a evocar, per a sentir de prop la veu i el batec d’aquell que un dia ens va preguntar: què vos passa, valencians? I que en anar-se’n ens demanarà que quan tornem vora mar li donem records de part d’ell.