MEMÒRIES D'UN RODER

Sempre he pensat que aquella frase que Plutarc atribuïx al general Pompeu que deia: «Navegar és necessari, viure no» és una sentència a la qual, des de la meua humil modèstia (qui sóc jo per a esmenar Plutarc), no li trobe la gràcia, ja que per a mi viure és el més important, i viure no és sinó anar navegant. Viure, aprofitar el moment, i després, seguint el consell de García Marquez, «vivir para contarla», que no és una altra cosa que compartir amb els altres la nostra experiència, les nostres emocions, sensacions, sentiments, la nostra mirada.

Ernest Nabàs (la Vall d’Uixó, 1941), que fou en un temps capellà, periodista i polític, i ara un jubilat, ha sentit que li ha arribat el moment de contar-nos la seua vida i ho ha fet amb el llibre Memòries d’un roder, que ha publicat enguany Vincle editorial.

De família conservadora i catòlica, Ernest Nabàs estudià al seminari de Tortosa i després fou vicari a Vilafranca del Maestrat i rector a Xodos, on va exercir un sacerdoci obert, rebel i compromés socialment. A finals de la dècada dels seixanta del segle passat es traslladà a la ciutat de Concepción a Xile, on va estudiar ciències de la informació mentre exercia de capellà i de periodista. Allí visqué l’arribada de Salvador Allende a la presidència de la República i el colp d’estat del general Augusto Pinochet. A Xile abandonà el sacerdoci i es va casar.

Expulsat del país sud-americà, tornà al País Valencià, on exercí de periodista i s’afilià al PSPV, i amb la fusió entrà al PSPV-PSOE.

Nabàs fou un dels homes de confiança del secretari general dels socialistes valencians i president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma, el qual el va nomenar cap de premsa de la institució autonòmica. També va ser secretari de comunicació de la comissió executiva del partit i diputat a les Corts Valencianes durant tres legislatures.

Més endavant mantingué una postura molt crítica, desencantat com estava per les posicions polítiques del PSOE.

En Memòries d’un roder, Nabàs agafa la figura llegendària del roder el Gatet d’Otos per a construir el quadern de bitàcola de la seua navegació vital que l’ha fet rodar pel món amb set vides com un gat.

Les memòries d’Ernest Nabàs tenen una prosa senzilla, àgil, que fa que el volum es llija com una crònica periodística. L’únic defecte que li podria retraure és eixa necessitat que se li veu de deixar constància del nom i del cognom de la gent que en un moment o altre el va acompanyar. El que li agraïsc és la seua valentia per a contar-nos els secrets de la política i del periodisme valencians. Trobe que les memòries d’Ernest Nabàs podien haver donat per a diversos volums, de vegades l’he vist massa concís.

És un llibre interessant i amé. A través del relat accedim a un lloc privilegiat des d’on podem veure l’escenari i l’actuació dels diversos personatges que van ser protagonistes de moments històrics de Xile i del País Valencià durant una època il·lusionant en què estàvem construint el nostre autogovern. Però la mirada de l’autor va més enllà i ens oferix les bambolines de la política vistes des de dins i des de la llotja reservada als periodistes, que en un país petit com el nostre també juguen d’alguna manera a fer-ne quan no a ser meres corretges de transmissió de grups de pressió.

Ernest Nabàs, a més, ha estat llibreter, agitador cultural, fotògraf i viatger, d’aquestes experiències també ens parla, algunes de les quals són necessàries en el relat ja que conformen una baula entre un període i un altre de la seua vida, i altres podrien haver donat per a un o diversos llibres de viatges.

Un llibre necessari i interessant, que en pocs mesos ha arribat a la segona edició, i això al país i en la llengua dels valencians no passa cada dia.

EL PARADIS A LES FOSQUES

Viure en el sistema capitalista fa que, de tant en tant, es troba una mina d’or i la riquesa que abans es resistia i costava tant d’aconseguir de colp es posa a l’abast de qualsevol que siga una mica espavilat i el paradís somniat que semblava inabastable només uns anys enrere esdevé una realitat tangible. Es trenquen les cadenes que et lligaven a una classe social i es comença a grimpar cap al cim oblidant que només s’han canviat les cadenes de ferro per unes d’or.

Al País Valencià hem tingut mines d’aquesta mena, com ara el comerç de la taronja, el turisme, la bombolla immobiliària i, a la comarca de la Plana Baixa i també en bona part de l’Alcalatén, la indústria de la ceràmica.

L’escriptor Vicent Usó, en la seua darrera novel·la El paradís a les fosques (Bromera, 2018), escriu un relat intens, cru, sensual, violent i cruel que ens parla de l’èxit i de l’ambició dels nous rics de la indústria ceràmica a la capital de la Plana Baixa, Vila-real. Una classe social majoritàriament formada per nous rics on el joc de les aparences és fonamental per a mantindre l’estatus. D’això s’aprofiten artistes extravagants com ara Serpentina, darrere del qual el lector perspicaç endevinarà el nom de cert artista plàstic castellonenc, les botigues de roba i les joieries de luxe, les immobiliàries, però també la màfia de la prostitució, de la droga i d’allò que calga i que es pague a preu d’or.

Vicent Usó, un dels narradors valencians nascuts en la dècada dels seixanta del segle passat amb més ofici i amb una obra sòlida que ho ratifica, ha sabut construir un personatge protagonista, Maties Passera, versemblant i amb una vida plena de zones d’ombra. Un comercial de gran èxit, agressiu, astut, sense escrúpols al qual en alguns moments el perd la boca i que guanya diners a cabassos. Amb el compte corrent a vessar, es compra una dona guapa, sexi, capritxosa, una posició social, nous amics, casa i automòbil de luxe i prostitutes d’alt estànding.

Al seu voltant, Vicent Usó crea una llarga galeria de personatges bona part dels quals són suposats triomfadors, i una altra de fracassats i perdedors.

En esclatar la crisi econòmica del 2008, la vida se li comença a tórcer a Maties Passera. Ho fa de tal manera que en relativament poc de temps caurà des del cim del seu èxit a l’infern del fracàs.

La novel·la és la història d’un individu en el laberint tortuós del poder econòmic. Però també de la seua família marcada per un passat fosc, sinuós, una història que parla de l’origen i de la vertadera identitat de Maties i que se li ha ocultat, una història que descobrirà en el pitjor moment i que serà com una llosa que ajudarà a enfonsar-lo encara més en la misèria i l’autodestrucció.

El paradís a les fosques és el retrat d’una societat hipòcrita, superficial, que ha trobat una mina d’or la qual balafia en estupideses que alimenten només la vanitat, l’egocentrisme i els apetits més  baixos.

En les seues pàgines trobem les clavegueres del poder econòmic, on aconseguir sadollar el plaer individual està per damunt la llei. Un espai per a pederastes, drogoaddictes, sàdics que gaudixen amb l’espectacle cruel del suïcidi, depravats amb la cartera farcida de bitllets, empresaris, polítics, jutges..., individus honorables en públic i terriblement viciosos en privat.

La novel·la d’Usó fa reflexionar sobre la condició humana, el sistema, les relacions socials i el que realment passa al nostre voltant.

EL REBOST PERFECTE

Al llarg de la seua vida, ma mare ha estat una dona sense les qualitats més bàsiques per a ser una bona cuinera, el meu pare no s’acostava als fogons ni portant-lo lligat amb una corda, però sort que teníem la meua àvia. Jo, com a comensal, sóc el que es diu un perepunyetes. No saben vostés la quantitat de sopars i dinars socials en què he acabat matant la gana amb un tros de pa amb oli. Em vaig veure forçat a aprendre a cuinar per a poder menjar al meu gust. Sóc un cuiner discret i irregular a qui li agrada estar sol a la cuina i sense pressions de cap tipus.

L’escriptor de Borriana Joan Garí ha tingut més sort que no jo, la seua mare fou una magnífica cuinera que no sols el va alimentar i li va educar el gust, sinó que també va acabar inspirant-li el llibre La memòria del sabor. Joan Garí és un home a qui li agrada gaudir del millor que ens pot oferir la vida, un bon plat, un bon vi, un bon licor, un bon cigar, un bon viatge, un bon llibre...

En La memòria del sabor hi ha el capítol Menjar fora de casa, on, no sé si d’una manera conscient o inconscient, Garí ens informa que tard o d’hora escriurà un llibre com El rebost imperfecte. La cuina de Miquel Barrera (Onada edicions, 2018).

Però qui és Miquel Barrera? Barrera, junt amb Ricard Camarena i Quique Dacosta (als quals dedica un apartat del llibre), és un dels millors cuiners del País Valencià. Un home de la Vall d’Alba (Plana Alta), profundament arrelat a les comarques del nord del País Valencià i coneixedor dels productes de qualitat que oferixen el mar, el camp i el bosc de l’espai on habita i que ha acabat convertint en el rebost de la seua cuina. Una rebost per a una cuina saborosa, diversa, pròxima, saludable i amb arrels en la tradició local.

Joan Garí no ha volgut només oferir al lector un retrat del cuiner en el seu lloc de treball, ha volgut anar més enllà, situant-lo com una de les darreres baules de la llarga tradició culinària valenciana. Després el col·loca en un espai, en un temps, en una família, ens explica com s’interessa per la cuina i els productes amb els quals acabarà treballant, productes de qualitat i de proximitat, a través dels quals coneixerem el territori, un espai geogràfic amb una gran varietat d’ecosistemes on un individu sensible i creatiu, amb les idees clares com Barrera, ha treballat fins aconseguir uns plats magnífics. Del rebost passarem a la cuina per a tot seguit regalar-nos divuit receptes suculentes.

Onada edicions és una de les poques editorials valencianes que compta en el seu catàleg amb diverses col·leccions dedicades a la cuina. Es tracta de volums ben editats que recullen la varietat de la cuina de les comarques del nord del País Valencià i del sud de Catalunya. El rebost imperfecte, que obri la col·lecció La Teca Maior, està excel·lentment editat. Els textos de Joan Garí a més van acompanyats per les fotografies a color de Ramon Usó.

La prosa de Joan Garí és ací més suggerent i sensual que mai, bascula entre la crònica periodística i l’assaig. Garí no és un escriptor a qui li agrade quedar-se en la superfície, és un radical, un individu que busca l’origen de les coses, saber la seua evolució al llarg del temps, contrastar la seua visió amb la d’altres autors que l’han precedit, citar-los si cal, assaborir-ho tot, prendre’s el temps necessari per a la reflexió i després contar-ho, d’una manera intel·ligent i brillant.

Bona lectura, bona cuina.

LA DESFETA DEL SISTEMA FINANCER VALENCIÀ

«Al amigo el favor, al enemigo la ley», aquesta sentència del vell caciquisme espanyol que alguns atribuïxen al comte de Romanones descriu a la perfecció no sols els darrers cent cinquanta anys de la política espanyola, també és la base per a entendre la versió del capitalisme a l’Estat Espanyol, anomenat capitalisme castís o capitalisme d’amiguets. Un capitalisme en el qual un seguit de famílies han parasitat els pressupostos generals, convertint-se en una càrrega i un fre per al progrés social de l’Estat i la seua economia.

Famílies que controlaven el poder local, provincial i estatal en un principi, i amb la creació de l’estat autonòmic, també els pressupostos de les diverses comunitats autònomes.

Aquesta forma de capitalisme ha estat un fre per al bon desenvolupament del sistema democràtic, el qual han acabat manotejant i pervertint a favor seu.

El País Valencià, els darrers vint-i-cinc anys, ha assistit a la desfeta del seu sistema financer i a la ruïna econòmica de la seua institució autonòmica que ha estat a punt de costar-li l’autogovern. El catedràtic d’Economia de la Empresa Joan Ramon Sanchis i Palacio publica en l’editorial El Vincle el llibre La desfeta del sistema financer valencià, un volum breu, escrit amb un llenguatge que els profans en economia poden entendre sense perdre’s en un laberint de xifres i de conceptes per a especialistes.

Sanchis explica el naixement de les caixes d’estalvis, de les caixes rurals i de les línies de crèdits de les diverses cooperatives agràries, quina funció van tindre en l’economia valenciana. Escriu també de les diverses fusions que al llarg de la història es van fer, de la pujança de les grans caixes d’estalvi valencianes. De la seua politització, del seu protagonisme en el finançament a constructors i promotors immobiliaris, i dels projectes faraònics i fracassats de la Generalitat Valenciana. De la seua mala gestió, del seu declivi i posterior venda a grans bancs forans.

També ens parla del saqueig de les institucions financeres valencianes, com ara l’Institut Valencià de Finances i la Societat de Garanties Recíproques.

Tot gran fracàs té noms i cognoms al seu darrere, en aquest cas el dels presidents de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, Francisco Camps i molt especialment el de José Luis Olivas, així com els seus diversos equips, però també els d’una oposició cega que en un principi els va deixar fer a canvi d’una part del pastís.

Sanchis no es conforma d’exposar la situació en què ha quedat el sistema financer valencià, també oferix tot un seguit de mesures que des del seu punt de vista podien ajudar a la seua recuperació.

Un llibre necessari per a qui vulga entendre què va passar-li a l’economia valenciana durant els vint anys de gestió del Partit Popular.

ESCRITS CONTRA EL SILENCI

Joan Fuster ha estat, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià més rellevant del segle xx, la seua obra fou una lluita constant contra el silenci. Hi va haver, en un principi, un Fuster poeta, després un Fuster assagista hereu de Montaigne, de Diderot, més tard un Fuster cívic el pensament del qual cristal·litzà en una proposta moderna i racional per al valencianisme, davant d’un valencianisme folklòric, conservador i regionalista.

L’assagista Toni Mollà, profund coneixedor de l’obra del mestre de Sueca, un fusterià ortodox, com a ell mateix li agrada definir-se (una mena d’oxímoron, ja que Joan Fuster fou un heterodox), edita en Vincle editorial el llibre Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster). Es tracta d’un recull de textos de diferent origen: conferències, guions, articles d’opinió publicats en diversos mitjans, tots ells recollits, organitzats i enquadrats dins d’una estructura major. Un volum on el sociòleg i periodista Toni Mollà pega un colp damunt la taula, alça el mantell de pols que intencionadament uns i altres han deixat caure sobre l’obra de Fuster i assenyala amb dit acusatori aquells que, sense haver llegit un llibre de Fuster, la consideren obsoleta i superada. Mollà, tot seguit, alça la veu reivindicant i argumentant la seua vigència.

Toni Mollà sempre ha cregut que la societat necessita, per avançar, una utopia, sobre la qual reflexionar i aprofundir, una idea en construcció per a un país inexistent que hauríem de començar a construir.

Per a Mollà, Joan Fuster i un bon grapat d’intel·lectuals valencians que se’n senten hereus (Josep Vicent Marqués, Gustau Muñoz, Josep Iborra...), han posat els fonaments sobre els quals alçar el nou edifici.

Hi ha, des del seu punt de vista, qui pretén aturar l’obra, abandonar la revolució tranquil·la encetada per Fuster, tornar a la comoditat d’un valencianisme sense horitzó, que no pose en dubte res. Hi ha qui, des de la reacció, ho dinamita tot sense temor a deixar el país com un solar arrasat i en vint anys de govern quasi ho han aconseguit.

Toni Mollà és un intel·lectual amb les idees clares, un assagista valent que des de la trinxera de l’article d’opinió defén unes posicions i uns plantejaments nítids, sòlids. Un escriptor amb una prosa diàfana, directa i atractiva.

El de Toni Mollà no és només un crit contra el silenci, que ens condemna a l’ostracisme, és una reivindicació de la figura i obra de Joan Fuster. En el llibre trobem a més la crítica d’un temps i d’un país que haguérem volgut diferent.

CREUAR L'INSTANT

Mislata és una ciutat encaixonada entre el llit vell del riu Túria i l’avinguda del Cid de la ciutat de València. Un territori amb una de les majors densitats de població per quilòmetre quadrat del País Valencià. Des de fa unes dècades, l’ajuntament organitza un certamen de literatura breu en les modalitats de poesia i narrativa, les obres guardonades del qual són publicades en una cuidada col·lecció de quaderns. El certamen compta amb un cert prestigi, entre els que han rebut el guardó hi ha algunes de les millors plomes del país.

L’edició de quaderns o plaquets literàries ha tingut una certa tradició a terres valencianes, pense ara en l’extraordinària col·lecció de La Forest d’Arana, la fantàstica de la revista Tuacte a les comarques del sud o la més humil de Quaderns de Rafalell a l’Horta Nord. Actualment només Edicions 96 manté una col·lecció de plaquets de poesia.

Però tornem a Mislata. L’any passat el premi de poesia va recaure en l’obra Creuar l’instant, del poeta Josep Micó Conejero. Micó és un home que ha començat a oferir a l’escàs públic lector les seues col·leccions de poesia a una edat madura, després d’una profunda reflexió i d’haver buscat el mestratge no sols en els llibres sinó també a través dels pocs tallers de creació poètica que han oferit i oferixen les dues universitats públiques del cap i casal.

Creuar l’instant és una col·lecció de dèsset poemes, dividida en dos apartats, Frontera I, que encapçala una cita de Joan Fuster, on fa una definició sobre l’amor i una altra sobre la vida, i Frontera II, amb una cita del mallorquí Blai Bonet que ens parla sobre l’amor. No són cites elegides a la babalà, són pistes precises d’allò que ens trobarem tot seguit.

Estem davant d’un pomell de versos lliures d’extensió diversa acompanyats d’un grapat de proses poètiques.

El món és ple de fronteres, fronteres físiques i fronteres mentals. Barreres que ens impedixen avançar i també trobar-nos amb nosaltres mateixos i els altres. Davant de les quals tenim poques opcions, aturar-nos i aprendre a conviure amb elles o enfrontar-s’hi, apamar-les per a tot seguit superar-les. Creuar a l’altra banda tot destruint-les i inaugurar un nou temps per abandonar els moments terribles en què el temor ens impedia gaudir de la llibertat, de la felicitat, de l’amor i de la vida.

En Creuar l’instant he trobat un Josep Micó amb una poètica més personal que s’alça en aquesta ocasió sostinguda sobre els pilars que construïx amb un ritme intern sosegat i la imatge, una imatge concisa, continguda en uns versos allunyats d’una certa narrativitat. Una poesia amb una certa tendència al simbolisme i a l’hermetisme que l’allunya de treballs anteriors.

Un poemari breu però intens, que invita constantment a la lectura i a la reflexió. Un poemari que esperem que no passe desapercebut.

GEOGRAFIES DE L'ATZAR

La poeta d’Alzira (Ribera Alta) Alba Fluixà ha publicat aquest any 2018 el que és el seu segon llibre de poesia, Geografies de l’atzar, en l’editorial Bromera. El primer, En el camí de l’alba, aparegué fa cinc anys en l’editorial Germania. En fer un colp d’ull a la bibliografia d’Alba Fluixà, ens adonem que el seu és un cas atípic dins de la poesia valenciana, ja que fins ara i com és habitual no ha accedit a l’edició de cap dels seus llibres a través d’un certamen literari.

Alba Fluixà forma part d’un petit grup d’escriptors valencians de diverses generacions que provenen de les arts plàstiques, com ara Manuel Bellver, Anna Moner, Sebastià Carratalà, Jordi Colonques o Manuel Baixauli, autors tots ells amb un estil propi i una gran personalitat. Encara que caldria puntualitzar que en el cas d’Alba no sabem si abans va nàixer la pintora que l’escriptora, ja que des de menuda ha tingut una gran vinculació a la creació literària a través del seu pare, el també poeta Josep Antoni Fluixà. Com el seu progenitor, Alba també és una gran agitadora cultural, una tasca que ha realitzat amb èxit organitzant interessants activitats en les quals la poesia i les arts plàstiques anaven de la mà.

En Geografies de l’atzar trobem una poeta més madura i més segura que en el seu anterior llibre, una autora que comença a dominar amb certa solvència tots els recursos del llenguatge.

Alba es troba còmoda en el vers lliure. En la construcció dels seus poemes, la seua mirada és fonamental, una mirada femenina i feminista, però és a la vegada la mirada d’una pintora preocupada pels jocs de les formes i els colors. Hi ha molts dels seus poemes on el llenguatge pictòric es barreja amb el llenguatge poètic, i de vegades el poema s’ha convertit en un llenç pintat amb mots.

A més de la mirada, hi ha l’experiència íntima dels grans moments on l’amor, l’absència o la mort l’han colpejada, però també la dels petits instants, els petits i intranscendents detalls que ens oferix la vida i que ha sabut recollir i col·leccionar perquè no es perderen.

La seua és una poesia clara, la poeta ocupa el centre del poema i el batec del seu cor és el que marca el ritme del poema.

Alba sap qui és i amb quins autors té algun deute, quins són els seus objectius vitals, però també estètics. De tant en tant li agrada aturar-se, prendre aire i repensar el seu camí, l’atzar és important però sé que a Alba li agrada no dependre’n, sinó del seu treball.

La seua poesia s’emmarcaria dins del realisme intimista i està tocada per una certa narrativitat. La poeta sol situar-nos en un espai i en un moment concrets per a dotar d’una intensitat plàstica allò que diuen els versos.

Geografies de l’atzar és un llibre ben estructurat, conformat per versos oberts, plens de llum, aparentment senzills, que inviten el lector a entrar-hi amb una gran facilitat i per això mateix a retornar-hi les vegades que calga.