LA GESTA DELS ANÒNIMS

La gesta dels anònims (Bromera, 2006), amb què Rosa Castelló i Morro va obtindre el XII Premi de Narrativa Breu Vila de Teulada, recull sis relats plens de retalls de la vida quotidiana d’un poble petit.
El llibre té un ritme compassat i lent, com si l’autora tinguera la necessitat de recrear-se en els detalls, com si considerara que tot és important, que l’escenari no pot estar nu, que els personatges no han d’estar lleugerament esbossats. Constantment utilitza referències alienes al text, ja siguen de caràcter cultural, ja del costumari popular, de la història recent, del món de la publicitat o de la televisió, per tal situar el lector en una època determinada i fer-lo anar endavant i enrere en el temps. És com si, a través d’aquesta senzilla tècnica, tinguera en la seues mans una màquina d’aquelles que són capaces de fer-nos viatjar en el temps, el combustible que fa anar aquesta màquina és la complicitat del lector que, en algun moment, pot fallar si per una raó o altra desconeix les referències emprades.
El personatge de Cinta, l’àvia centenària protagonista del primer relat, La festa d’aniversari, és un element que ve a simbolitzar el segle xx, vertader fil conductor dels sis relats que conformen La gesta dels anònims. L’epidèmia de grip del 1918, coneguda popularment amb el nom de la Cucaratxa, és la fita que marca l’univers literari que ha recreat Rosa Castelló, alguns dels fets que ocorreran durant els dissortats dies de virulenta epidèmia marquen d’una manera o altra la vida dels personatges protagonistes. El lloc on transcorren els relats és un poble menut del qual mai no sabrem el nom, però sí que té un campanar amb vida pròpia: les campanes anunciaven una mort abans que aquesta es produïra.
Els personatges protagonistes de cada narració apareixen citats en altres narracions, tot creant així una xarxa que amb la complicitat del lector unix els relats i conforma una certa unitat.
Dels sis relats, el que més m’ha agradat és Tots els fantasmes, ja que és, sense cap mena de dubte, on l’autora ha aconseguit complir els objectius que tenia i que se li endevinen entre línies quan es va posar a escriure’ls. El que menys m’ha agradat és el darrer, El copista de manuscrits, considere que se n’ix en excés de la línia dels anteriors i el trobe una mica erràtic.
La narrativa curta de Rosa Castelló té l’ambició d’una narrativa més extensa, ja que convertix els seus relats en novel·les concentrades en unes poques pàgines on no renuncia a crear una atmosfera el més completa possible en cadascun d’ells. La seua prosa és cuidada, el seu lèxic dins de l’estàndard no té cap pretensió de recuperació de mots, de frases fetes, etc. El llibre té el seu encant i es fa de llegir amb una certa amenitat.
Rosa Castelló (Onda, la Plana Baixa, 1960), si no m’equivoque, és la narradora valenciana que més premis de narrativa curta té en el seu haver (prop de cinquanta), però no per això és una escriptora coneguda i reconeguda, la seua obra editada en solitari és bastant minsa, només un altre títol, La maledicció de la mel, publica l’any 2003 per Brosquil Edicions, acompanya en les llibreries La gesta dels anònims, encara que relats seus han aparegut en un munt de llibres col·lectius de poca difusió.

EL CARRER DELS BONSAIS. (Microcontes)

(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano, 1900-1973)

D'AMORS

Júlia, la petita Júlia, la veïna del vint-i-cinc, es va enamorar de Ramon pels seus silencis.
Els seus silencis la varen encisar des del moment precís que el va conèixer, però, també ho feren eixa expressió enigmàtica de fragilitat i d’enyorança que els silencis li dibuixaven en la cara, així com la lluïssor febril, romàntica que li imprimien en els seus ulls verds.
Darrere dels seus silencis imaginava ocult un home atent, seriós, culte, intel·ligent, amb una gran capacitat per a escoltar i una rica vida interior.
Sobre aquest amor Júlia va construir un palau, una llar on nodrir la passió i la felicitat dels dos. Però els fonaments eren tan fràgils com els d’un castell de cartes i amb la bufada d’una sola paraula es desféu estrepitosament.
Ramon li va jurar que no tornaria a parlar mai més, que l’estimava per damunt de totes les coses, però va ser debades, el mal ja estava fet.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

FEMENÍ SINGULAR

(Urbà Lozano)

Al llarg de la meua vida com a lector poques vegades he trobat un recull de narrativa curta tan compacte com Femení singular (Bromera, 2007), amb el qual Urbà Lozano va obtindre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu 2006. La irregularitat, no sé si per sort o per desgràcia, sol ser la norma. No em referisc només a la irregularitat pel que fa a la qualitat, sinó en extensió, en la temàtica tractada, etc.
Femení singular recull vint-i-sis narracions d’extensió breu on el seu autor, a través de les seues respectives protagonistes, retrata vint-i-sis maneres diferents de ser, tot un exercici contra la dèria humana de generalitzar comportaments.
Lozano té una gran capacitat d’observació de la realitat que l’envolta i el que és més important: sap després plasmar sobre el paper tot allò que prèviament ha merescut la seua atenció. En aquest llibre ho demostra, oferint-nos des de retrats quasi fotogràfics a vertaderes caricatures.
Lozano complix en tots els seus textos una norma que alguns lletraferits obliden: l’escriptor s’ha de fer de llegir. La lectura dels seus relats és sempre amena, de vegades també és sorprenent, crítica, mordaç i divertida. La seua narrativa fuig de la pirotècnia verbal i dels falsos recaragolaments literaris, les seues frases són curtes, el seu lèxic ric i cuidat, la seua prosa àgil, coherent, entenedora i directa.
Cal destacar, per la manera com ha construït un text amb un llenguatge col·loquial ple de frases fetes i com les introduïx en un text literari, el relat Autèntica. També, per la crítica ferotge a un cert tipus d’escriptors que fan textos buits, amb un lèxic impossible de desxifrar si no és consultant mot a mot el diccionari, el relat Incompresa. I per la seua capacitat d’esbossar en quatre línies personatges diversos la narració Calculadora.
De tota manera, ja ho deia al principi, Femení singular és un llibre compacte i ben cohesionat i cap narració no grinyola dins del volum.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

Hefaistos:

–No rigues, Afrodita, quan afirme
que només sóc un pensador.
Això no vol dir que pense bé o malament,
simplement pense i amb la matèria
que destil·le bastisc tractats
sobre tot allò que podria ocórrer
cada vegada que et veig passar,
amb els teus pits menuts i ferms

i els malucs terriblement abellidors.
Aleshores el desig s’apodera de mi
i em manipula el programa dels somnis
cercant les millors pol·lucions.

(Fotografia de Vicent Salvador i Llopis)

***

–Allí estava Lucrècia, eixarrancada
amb el regalim del desig solcant-li la tebiesa
de l’entrecuix, i uns dits destres obrint camí,
estenent plecs, mentre amb l’altra mà conduïa
el vibrador per tota l’orografia del plaer
fins a convertir-se en un estoc
endinsat fins al puny en la nafra
de les inigualables i carnals picors.
–Ja ho veus, els camins de la tecnologia són infinits.

***

I a la boca del pou
cercava Ulisses sadollar
una set infinita.
Llepava vores i parets
com un animal en zel.
Cridava ple de goig
en tastar i assaborir
cada engruna.
I en calmar-se va poder
escoltar la remor d’un eco:
la veu de Penèlope,
que contestava els seus gemecs.
Per fi, Ulisses, se sentia en casa.

(Del poemari Càntics albirant les muntanyes de Venus, publicats a la revista Tirant al Blanc, Universitat de Lleida, 1995)

LLIBRE DE NÀPOLS

(Iban L. Llop)

L’atracció que alguns escriptors valencians han sentit per Itàlia, el seu art, la seua geografia, la seua gent, ve de llarg, narradors com ara Vicent Usó o Joan Francesc Mira hi han situat alguna de les seues narracions. Dins d’aquest pol d’atracció, Nàpols té un apartat especial en el qual destaquen llibres i autors com ara Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera o Marta dibuixa ponts de Carles Cortés; des del camp de la poesia Iban L. Llop amb el Llibre de Nàpols també ha dit la seua.
Iban és un borrianenc que viu a Itàlia des de fa un grapat d’anys treballant com a professor universitari en diverses universitats i coneix la realitat italiana de primera mà. Llibre de Nàpols (Premi de Poesia Ausiàs March, 2002. Bromera, 2003) parteix d’aquest coneixement.
Quantes vegades hem llegit que una bona novel·la és entre altres coses atmosfera, Iban L. Llop aconsegueix a través dels seus versos transmetre, com si fóra una novel·la —una novel·la de sèrie negra afegiria jo—, l’atmosfera de la ciutat que l’ha inspirat i de la societat que l’habita.
El poeta ha trepitjat els carrers i les places amb l’antena posada ja que la seua intenció era capturar l’ànima de la ciutat. L’ànima de Nàpols no és una altra cosa més que la seua gent, vull dir els vius que l’habiten, però, també, els morts que els han precedit i que han marcat amb ferro roent l’espai urbà, les relacions socials i la manera d’entendre el món: “Ha mort un camorrista i les mirades t’obliguen a saludar-lo, / encara que sigues de fora, i això és la primera cosa que has d’aprendre. / L’arrossegament d’uns peus, silenci, moltes ulleres fosques i tu, / que et plantes i saludes”. El poeta ho recull i ho col·lecciona tot, olors, sensacions, imatges..., per a després en casa, amb la calma que requereix la construcció d’un vers, fer un retrat de la ciutat a través dels mots. En cap moment intenta compondre una postal amable, tot el contrari, la imatge encara que bella no oculta el drama diari i arrelat del càncer que la corromp: “En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d’alguna desgràcia.”
El lector, mentre es va endinsant en aquest Llibre de Nàpols, no tan sols sent d’una manera nítida la veu del poeta que li va fent de guia pel laberint urbà, assenyalant-li amb el dit alguns dels seus habitants, sinó també veu la seua figura uns passos per davant d’ell i sent en la seua pròpia epidermis les sensacions que el poeta li transmet.
Llibre de Nàpols, ja ho he dit amb altres paraules, no té una intencionalitat de guia turística, però tampoc no la té de pamflet, de denúncia social, Iban L. Llop ha escrit els seus versos de la manera que la seua consciència li ha dictat: “Encara una altra vegada presoner de les paraules i de sobte un tret / que retrona infinit pels carrers. / Vol creure que ha estat un coet, o el tub d’una moto, però sap que no, / tota la nit, tota la vida, el tret continuarà rebotant dins del seu cap, / com una palometa que colpeja insistent el tub de neó”. Ell no és cap periodista que s’amaga sota una suposada subjectivitat, ell és un poeta, ell és el subjecte d’aquests poemes i, per tant, el seu discurs és completament subjectiu i no per això erroni. Iban en gran part dels poemes s’assaja contraposant una realitat dolça, amable o simplement bella amb una altra agra, crua o dura i aconsegueix un efecte de gran impacte: “Ha passat la tempesta. Una parella s’amaga encara / de la pluja (han començat a besar-se quan les primeres gotes / no eren encara cap amenaça). / Demà Salvatore anirà a Aviano. Guarden silenci, potser saben que ell no tornarà, / qui sap si serà una bomba, una emboscada, un joc a altes hores de la nit.”
Hi ha una altra cosa que m’ha agradat i és la importància que li ha donat a l’individu atrapat en un sistema que el converteix en víctima o en botxí, en heroi o en malànima. En el retrat particular i en el relat de la vida de cada un d’ells hi ha un retrat general de la societat: “Ser puta i morir d’una pallisa / perquè Mazzarella entenga que ací és Raffaele qui mana” o “Morir en caure d’una bastida o esclafat per un tren / mentre reparaves les vies per vuit-centes mil lires al mes, / i sort que vas pagar a Remo els dos milions perquè t’aconseguira la feina”.
Aquest és un llibre de poesia on sovint es relaten amb una gran càrrega narrativa i una gran força visual les escenes del drama quotidià que es viu en blanc i negre en una ciutat plena de llum i de color.

DÉU TAMBÉ CULL EN PRIMAVERA

(Portal del Cor de Jesús al carrer Cavallers de Puçol)

Fa un bon grapat d’anys, quan anava a tercer o quart de la llavors anomenada Educació General Bàsica, tenia el costum d’anar a l’escola prou matiner. Arribava a la porta tancada i solitària i m’asseia al bancalet tot arrupit com un ocell. I, mentre esperava que començaren a arribar en un lent i constant degoteig els altres estudiants, em posava a parlar amb mi mateix. Parlava dels petits problemes que en un xiquet de vuit o deu anys suposaven grans terrabastalls. En altres ocasions, em dedicava a contar-me faules sobre els pins del pati de l’esplai o les aventures nocturnes d’un gat que feia més de deu minuts que no em treia l’ull de damunt, arrupit com jo però a sota d’un cotxe.
Recorde que un d’aquells matins algú em va sorprendre em ple soliloqui, preguntant-me tot d’una si parlava a soles. El vaig mirar i, amb el dubte imprés a la cara de no saber quina seria la millor resposta, sense que m’agafaren per boig o per babau, vaig optar per dir-li la veritat. Sí. Aleshores ell em va dir que també ho feia . Qui m’interpelava d’aquella manera no era un altre que la persona que fa ara uns mesos m’oferia un original per a ser considerat a l’editorial on treballe, tot demanant-me que li fera un pròleg.
D’alguna manera he volgut situar aquesta escena, que probablement ell no recorda, per a introduir una història dins d’un món narratiu de la qual haguera pogut formar part. Perquè el món que ha recreat Pep Torrembesora (pseudònim de Jordi Garcés) està directament pouat del seu propi univers personal i de l’escenari que l’ha vist créixer, un escenari que com a veïns del mateix poble i membres de la mateixa generació hem compartit i hem vist transformar-se fins i tot amb massa celeritat. Aquesta celeritat ens ha deixat un regust amarg en la boca que ens ha creat la necessitat d’atrapar els enderrocs d’aquest paradís perdut on van viure la nostra infantesa.
Quan llegia l’original confesse que vaig sentir una certa enveja. Sovint els escriptors llegim d’una altra manera els textos, com buscant les bastides sobre les quals s’ha edificat l’obra o buscant-hi retalls que ens puguen ser útils en el nostre taller literari. De vegades ens trobem amb textos els quals ens haguera agradat ser els autors. Aquesta novel·la n’és un d’ells. A través de cada línia s’entreveu un escenari que també m’és propi, on transcorre una història de tan personal resulta universal: una història familiar on la mort del pare suposa molt més que un simple comiat a una persona estimada. La figura del pare està plena de significats, uns significats que tenen unes connotacions diferents per al fill a través de les diverses faces per les quals passa: l’heroi, el dictador contra el qual revoltar-se, l’amic retrobat, el venerable ésser estimat. El pare és la persona a la qual sempre intentem demostrar alguna cosa i al qual, també, tenim la sensació que mai no hem acabat de dir-li-ho tot.
Però la novel·la Déu també cull en primavera també compta amb altres alicients: a través de les diverses generacions d’una família podem entreveure la història d’un poble, d’una comarca i d’un país que, aprofitant els canvis que marquen cada època i l’esforç personal, progressa i millora econòmicament
Pep Torrembesora, malgrat que és un home amb una curta trajectòria literària en valencià, es mostra segur i valent en els seus plantejaments literaris. Per altra banda és un home que no es mossega la llengua i diu allò que cal dir amb els adjectius justos sense concessions.
Han passat prop de vint anys des que a la porta de l’escola Jordi Garcés em féu aquella pregunta. I he de confessar que a hores d’ara encara practique l’esport solitari de conversar amb l’home que sempre va amb mi, això sí, sempre amb una ploma amb la mà. Jordi, ho sé, també ho fa, tots dos conversem, i a la nostra conversa la gent de bé l’anomena literatura. I no, no estem bojos, o potser si.

(Pròleg al llibre Déu també cull em primavera de Pep Torrembesora. Col·lecció Quaderns Literaris núm. 8. 7 i mig editorial de poesia. Alzira 1999)

INVENTARI DELS PRIMERS ANYS

(Rafael Català i Manuel Bellver a l'apartament de Català en Canet d'en Berenguer. A les mans porten un exemplar d'Inventari)

Inventari és un llibre prou atípic, més pel continent que pel contingut, ja que es tracta d’una carpeta amb poemes de Rafael Català i Moros i dibuixos de Manuel Bellver i Bayo, que consta d’una edició numerada de dos-cents exemplars. L’interior fou imprès a la centenària i exquisida Navarro Impressors de la ciutat de Sagunt i la carpeta que el recull fou dissenyada i fabricada amb paper reciclat pel tàndem Bellver-Català.
La idea dels artistes és que el continent recordara, el més fidelment possible, les velles carpetes escolars usades temps ha per diverses generacions d’estudiants, ja que el contingut, és a dir, el poemari de Rafael Català, parla dels seus anys d’infantesa quan l’escola, la família, la colla d’amics, conformaven el seu món.
Inventari consta de deu poemes de vers lliure en el qual Català, amb una poesia clara, diàfana i amb un to de vegades enyoradís, de vegades dolgut, de vegades irònic quan no sarcàstic, ens parla de les seues primeres dècades de vida des del mateix instant de nàixer: “El dolor / amb el tall / del batec / primigeni, / la sortida del claustre, / la fredor inclement / la delícia total / d’intuir que mai més / presoner et sabràs.” Fins a la trobada de l’amor: “L’amor, / que fou un temps / de tendresa / i amargura, / foc i neu / dolor intens / i benaurança”. Per acabar tancant el poemari amb uns versos on clou també el seu inventari vital: “L’inventari / és tancat / i sóc ben sabedor / que no hi ha / més valor / que el del silenci”. Entremig ens parla de la innocència de l’infant fill de la postguerra que no acaba d’entendre el món dels adults ple de retrets, de por, d’hipocresia i de grans secrets: “Les quatre / del matí, / crits esqueixats / sortint / del “cuartelillo” / pregunta sens resposta / de l’infant. / Calla i dorm, / quan sigues / “ben major” / compendràs...”; de la mort, el dolor, la memòria i un temps per a iniciar-se en la lectura de la poesia: “I allà, al fons / d’aquell bagul / els primers versos / de ma vida, / rimes de Campoamor / curosament copiades del pare, / qui sap per quin / amorós tràngol propiciades.” De la geografia o el paisatge de la infantesa: “El carrer... / No hi ha cap carrer / com el de la Moneta”. Del record en blanc i negre de l’escola: “L’escola. / La recorde / més bé com a caserna.” I de nou el paisatge i els jocs primaris de la infantesa: “Magranes i llidons / i estufadors de canya / per fotre / l’enemic”. De l’adolescència lligada a una “Absurda, malaltissa / espiritualitat hipòcrita”, les lectures d’amagat i “de sobte/ el gran miracle: / la poesia”, i per últim l’amor “Vingué per l’aire / com un sospir / i de tal sort / va penetrar / dintre de mi, / que encara em sento / d’aquelles fletxes / tot malferit.”
El balanç de l’Inventari ens parla del desencant i del dolor encara que el resultat final li serveix al poeta per a reafirmar-se en la vida: “Definitivament / el balanç / tot ho diu, / i si el dolor és molt, / més alt és el valor / d’haver decidit / viure...”
Els dibuixos de Manuel Bellver més que per a il·lustrar els poemes serveixen com a llit sobre els quals es recolzen, ja que, més que adornar o interpretar en clau plàstica la poesia de Català, Bellver intenta que el seu treball forme una unitat visual amb la composició tipogràfica del poema per a ressaltar i apuntalar el missatge que el poeta ens ha volgut transmetre.
Inventari és una petita joia que pocs hem tingut el plaer de gaudir i de posseir.

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Dibuix de Vicent Ferrer Soriano)

LA MORT DE JOAN CONFLENT

Joan Conflent, un vell mariner que vivia en el número trenta-nou del carrer dels Bonsais, estava convençut que el contrari de la mort no era la vida sinó la memòria. Sense memòria, sense l’exercici de recordar, la vida es convertia en un fet banal, intranscendent. De manera que com un gimnasta tenia cura de la seua memòria, l’alimentava amb delicadesa i l’exercitava a cada moment sense fatigar-la en excés. No vivia per a cap altra cosa. Un dia Joan es va morir com tot el món té costum de fer arribada l'hora. El metge va informar a la família que la mort li va sobrevindre com a conseqüència d’un vessament cerebral. La dona, Isabel Garí, fou més explícita:
–Ha estat un vessament de memòria. Jo ja l’havia avisa’t, però ell mai no em va voler fer cas.
Tres anys més tard, mentre Isabel escombrava sota una prestatgeria, encara va trobar el bocí d’un record del seu marit. Era com el petit fragment del vidre acolorit d’un calidoscopi.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Penya, 1989)

EL TEMPS DELS PURITANS

Com formigues fanàtiques, laborioses
han bastit la seua llar entre nosaltres,
amb els incauts conformaran una majoria
i la raó de les urnes els donarà la força i el poder,
la llicència i la immunitat per coartar la llibertat.
Aleshores posaran en ordre
el pensament, la ciència, la societat desencaminada.
Elevaran el dogma per damunt de l’individu
perquè ells tenen una veritat, la veritat!
i desfaran en la foguera del càstig i de la penitència
tot verb escèptic, crític, irònic, plural.
Serà una tasca àrdua nascuda de la paraula d’un déu
que ens va crear pulcrament vestits, asexuats com els àngels,
incapaços d’actuar en llibertat,
éssers addictes al caos i al mal.
Un temps per al govern dels puritans,
les cadenes que ens reserven ens ompliran de goig
i la felicitat tindrà la cara dels idiotes.
Germà, fuig d’aquell que diu
que ha aconseguit atrapar
amb l’obscura xarxa del seu intel·lecte
una veritat i la vol compartir.
Dubta, no et refies, ja que exigirà
que aquesta siga una nova llei
que tots hem d’assumir i acomplir.
Junt a la seua veritat pretén alçar l’edifici del seu poder
perquè tots restem immòbils sota la seua ombra.

(Publicat a la revista S'Esclop. Quadern Cultural, 41, II Època, any VII. Setembre-Octubre de 2008. Palma -Mallorca-)

EL COS DESHABITAT

(Esperança Camps. Fotografia: Prats-Camps)

La mort en un accident de moto de Joan Carles Rosselló, un escriptor de recent èxit editorial, és la fita inicial dels dos monòlegs sobre els quals Esperança Camps ha estructurat la novel·la El cos deshabitat (Proa, 2009) amb la qual el 2008 va obtindre el X Premi El Lector de l’Odissea.
Els personatges protagonistes són un matrimoni menorquí, Joan Carles i Margarida. Un matrimoni sense amor que és pura façana. Mai no s’han arribat a estimar encara que el tracte de la parella tant en públic com en privat és exquisit, no discuteixen i no s’escridassen mai. Ell, encara que no desitjava tindre fills, va acceptar ser el semental de la seua dona. Malgrat la falta d’amor, els dos han aconseguit tindre una família perfectament constituïda i estructurada.
Joan Carles Rosselló, el mort que parla des de la mort, fou el fill únic d’una família de botiguers de Ciutadella, el qual va aconseguir estudiar una carrera a Barcelona. Era un home progressista, ecologista i nacionalista. La seua gran passió era la literatura.
Margarida és una dona superficial, una mica hipòcrita, que gaudeix de les convencions socials, és cap d’un departament de l’Ajuntament de Ciutadella.
La novel·la està plena de triangles: triangles amorosos, triangles sexuals, triangles assassins, triangles lingüístics.
Joan Carles mai no va estimar la seua dona perquè, mentre vivia, va estar enamorat de la Dolors, una vella companya d’estudis. Joan Carles mai no ho va ocultar. Hi ha un altre triangle que té més importància en la seua vida que el que en un primer moment puga pensar el lector, el que conformava Joan Carles amb la seua mare vídua i sola a l’illa i la Dolors, que és a Barcelona, ell ha de triar, ella també entre un futur amb ell a Ciutadella o la seua carrera.
Margarida té un amant, José Maria. La seua és una relació desigual, ella no l’estima, encara que sí que la satisfà sexualment, i necessita els seus encontres d’una manera animal.
El matrimoni té un veí, Hans, un jubilat alemany, amb un passat nazi, el qual d’una manera involuntària li proporciona a Joan Carles l’argument de la seua exitosa novel·la. La relació que mantenen tots dos és estranya amb components d’odi, i de menyspreu. De colp i volta apareix en la vida de Joan Carles una societat jueva secreta, una entitat que d’una manera sistemàtica i resolutiva es dedica a localitzar i executar sense deixar rastre antics nazis, la qual li encarregarà que assassine el seu veí.
Joan Carles és un escriptor d’expressió catalana que opta pel castellà per tal escriure la novel·la amb la qual li atorgaran un gran premi i el convertirà en un narrador d’èxit. Margarida veu com un pas lògic, natural, el canvi de llengua, encara que intueix que el fet avergonyeix el seu marit.
Els dos monòlegs que es van alternant al llarg del llibre ens ofereixen una visió de vegades paral·lela, de vegades oposada de les vides de cadascú dels protagonistes i de la formació i desenvolupament dels triangles abans esmentats.
Els personatges, encara que estan centrats en un present immediat, també d’una manera natural fan viatges al passat on ens parlen de la seua infantesa, de la seua adolescència, del seu primer encontre, dels seus progenitors, donant així al lector més elements de judici i creant alhora un compacte univers literari.
La prosa és clara, neta, rica en menorquinismes i ratlla, en la mesura justa, en l’oralitat.
Esperança ha sabut utilitzar de manera magistral, al meu entendre, tres elements més: el primer, l’escenari general de l’illa i Ciutadella, la insularitat, el provincianisme marca la vida dels personatges i el segon l’escenari particular, la casa familiar, una casa de disseny que sembla transparent, i el tercer el temps atmosfèric: l’estat alterat anímicament i sexualment de Margarida reclosa en casa, vídua recent, amb el martelleig constant de la pluja, dota el monòleg d’una atmosfera i d’una intensitat desassossegadora.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Penya, 1989)

Un rostre, el rostre
i en ell impresos uns llavis,
i en els llavis ocult un mot,
i en el mot esculpit el desig,
un desig disfressat de silenci,
un desig del que anhele saber.
Parla’m!, encara que siga
per escopir-me una mentida.

***

Tens en el rostre
la cicatriu d’un gest:
un somriure tan immens
com l’ona que em pren,
m’arrossega i m’amara.

***

Esbosse el teu cos
i a la seua ombra m’ajec
i pense el nostre amor.
Ple el vas del desig,
omplic la vesprada d’imatges,
falòrnies d’argila i foc
que m’allunyen de tu.

***

Ara vull esculpir, sobre la roca del temps, els meus versos.
Res em deté.
Tot d’una cerque l’aiguaneix d’on ragen,
i pense en tu, en tu i en el que hem patit plegats.
El dolor més que la joia ens ha unit.
Podria tacar els mots
amb les llàgrimes que hem vessat
però no vull, no em dóna la gana.
Vull dir els meus versos amb veu clara,
balancejar-me tot d’una en el teu somriure
i llançar-me en una capbussada flagrant
en l’iris hipnòtic dels teus ulls.
Ara escric els meus versos,
versos que naixen en tu per tu,
i els guarde curosament
en el llibre sagrat del meu amor secret.

(Publicats a Escrits a Cabrera XXIV, Cabrera de Mar, 1999)

EL CARRER DELS BONSAIS (Microcontes)

(Dibuix Miquel Albarracín, 1987)

UN MÓN IMPERFECTE

A Llorenç de Villalonga

Al dement del barri l’atreia tant la novel·la i, en especial, l’obra narrativa de Llorenç de Villalonga, que a la fi va decidir convertir-se en un dels seus personatges. Amb el pas del temps confonia Pouet amb els carrers de Palma, la Calderona amb els boscos de Bearn, la veïna del dinou amb dona Obdúlia de Montcada, el propietari del Bar de la Cantonada amb don Toni de Bearn i el fuster amb el periodista Hèctor Barrera. Però alguna cosa grinyolava en el seu món, i no sabia què era, preguntava als seus veïns, uns individus amb escassa cultura literària, i ningú no sabia respondre-li.

****

EL SOLITARI

A Miquel Àngel Riera

Durant una època va viure al carrer dels Bonsais un estrany personatge. Va arribar un bon dia com un nàufrag a la platja de Pouet. Depauperat i deshidratat, l’ajuntament es féu càrrec d’ell.
Es relacionava amb molt poca gent, era solitari i taciturn. A través de l’escriptor de novel·les barates vaig saber que provenia d’un illot de la Mediterrània anomenat illa Flaubert, i que vivia amb una única obsessió, aturar el pas del temps, enganyar la vellesa i la mort.
Un bon dia va desaparéixer. Setmanes més tard algú va dir que havien trobat la seua roba en una barca a uns quilòmetres mar endins.
Potser ho haja aconseguit.

(Publicats dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

EL CANT INÚTIL DELS GRILLS

Llibre dels Grills (Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1998) d’Antoni Albalat i Salanova és un poemari que traspua ironia i tendresa pels quatre costats a un mateix temps que ens mostra la necessitat que sent el poeta de traspassar els límits de la poesia discursiva a través de jocs tipogràfics.
Antoni Albalat utilitza el grill, aquest ésser meitat músic, meitat cantor, que se sent més que no és veu, com una al·legoria, del que és el propi poeta, un grill que canta al bell mig d’una societat sorollosa que pateix una saturació excessiva de missatges i on les paraules han estat devaluades; una societat que sent el seu cant però que no l’escolta.
Al Llibre dels Grills a Antoni Albalat se li nota, més que mai, una certa influència de la poesia oriental, sobretot xinesa, de la qual assumeix el seu poder de condensació i el seu poder d’evocació; utilitzant, arribat el moment, una de les seues formes més conegudes: el haiku “Una caixa de jade/ amaga el meu grill/ negre, tot fet de plor.

El poeta Albalat, té ànima de follet entremaliat, sorneguer i irònic, un follet que diu les grans i petites veritats de la vida amb un somriure i al qual li agrada jugar mentre crea, juga amb les paraules repetint les frases d'una manera minimal, amb la tipografia, amb les imatges, amb la metàfora i sovint ho fa dins d’un vers breu que pot ser un haiku: “Heus ací un grill:/ com és de lluent/ el bes dels immortals!”, o no: "Vindran altres dies, / s'obriran uns altres ulls,/ cauran nous i vells estels./ Només la sal tindrà aquest tast/ pregon/ d'amiga perfecta." amb la prosa poètica “un eriçó de mar clava les seues punxes damunt d’aquest dolor de viure.”, o amb poemes més llargs de vers lliure però no per això menys intensos i evocadors “A l’endemà em veureu passejar amical i serè/ del bracet de la Parca,/ a la vora de la Torre de les Pedres Fogueres:/ molt lluny, allà a Gormenghast”

PASSIÓ PER LA TRACA

(Manuel Alonso Amigó, Nel·lo Pep, en plena faena)

El meu pare era pirotècnic i, encara que va arribar a l’ofici fugint dels seus fracassos en el camp del comerç agrari, puc afirmar que va acabar estimant-lo. La tasca d’un pirotècnic és dura, de vegades ingrata i sovint perillosa. Mai no hi ha prou mesures de seguretat. No té hores i quan més festa és més faena es gira. Sense l’impagable tasca dels coeters les nostres festes serien una altra cosa. Els valencians som addictes al soroll, a l’esclat de la llum i el color. No sabem gaudir d’una celebració si no ens arriba i ens pren l’olor a pólvora encesa. No hi ha cap esdeveniment festiu públic o privat al nostre calendari on no hi haja l’espectacle del foc d’artifici. En la memòria tinc impresa la imatge del meu pare tornant del treball en hivern glaçat, anava i tornava des de Puçol a Montcada amb una vespino, i la seua entrada en casa de matinada els dies de la setmana fallera brut i esgotat però amb un somriure d’orella a orella. Recorde que sempre tenia alguna cosa per a contar-nos, era un sac d’anècdotes de casal faller. Durant anys va ser el pirotècnic de la falla Sant Josep de la Muntanya-Terol de la ciutat de València, i a pesar que es passava el dia i part de la nit treballant, sempre tenia temps per a fer amistats i compartir amb els fallers anhels, mals de cap i diversions.

(Falla Hostalets de Puçol)

Per al meu pare el dia més gran de l’any era quan a la seua empresa li tocava muntar i disparar el castell de la plaça de l’Ajuntament del cap i casal. Aquell dia, per a ell, era com jugar un partit a la divisió d’honor davant del públic més entés i, per això, més exigent.
Tenia tanta afició per les falles que, amb els anys, seria un dels membres fundadors de la primera falla de Puçol.
El temps no passa debades i va deixant el seu rastre sobre el nostre cos, passada la quarantena unes cataractes li vam mínvar la visió. A així i tot, mai no va deixar el seu ofici i, quan arribaven falles, siga en la seua antiga empresa com en qualsevol altra, es tornava a llogar per aconseguir un any més jugar de nou en la primera divisió.

(Falla Palau-La Torre de Puçol)

Una tardor de fa onze anys un metge del servei valencià de salut li va diagnosticar un càncer d’esòfag. Uns mesos més tard va morir com un ocell eixalat amb l’anhel de posar-se bé per a la setmana fallera. El destí, que sempre és cruel i amarg, va voler que es morira un dia com el d’avui (escric aquest text el 28 de desembre dia dels innocents), seixanta dos anys després del seu naixement, i es va quedar amb les ganes de tornar a reviure la festa.

(Falla Molí de Vent de Puçol)

A l’any següent, just abans de botar-li foc al monument de la falla de la qual va ser un dels fundadors, la junta va demanar un minut de silenci en memòria del meu pare. Un minut de silenci per a l’home que durant anys va omplir el nostre cel amb onades de so.

(Falla Picaio de Puçol)

(Article publicat al número 8, corresponent al mes de març de 2009 de la revista Marxa Popular Fallera)

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Penya, 1989)

Erèctils minarets t’apunten amenaçadors
com els míssils d’un déu irat de l’orient.
Temerària executes la dansa del ventre
oferint a tothom la sinuositat del teu cos.
Bufa el vent càlid del desert enderrocant
el marbre diàfan i gèlid de les castedats.
Cap part meteorològic se’t resisteix.
Han caigut fulminats els mascles
al llindar de la llodriguera que es riu,
ja saps, amb un somriure vertical.

***

Descobert amb el plànol,
dibuixat a les ninetes,
de les més fruitoses contrades
i el sismograma dels teus muscles
t’he ofert una imatge en vermell-estèril
que contrasta amb la fantasia
ideada al voltant de la teua carn.

(Publicats al llibre col·lectiu Homenatge a Joan Brossa. Passat Festes I. Editorial La Forest d’Arana, València, 1993)

LES ACCIONS DE MANUEL BELLVER

(Manuel Bellver amb el professor, crític i poeta Juan Antonio Millón a la biblioteca de Sagunt)

De vegades els apassionats de la literatura no agraïm prou la valentia de les editorials petites i independents que d’una manera quasi suïcida aposten per uns gèneres i uns autors que no els seran rendibles. Per a aquestes editorials sovint la qualitat està per damunt del mercat. Això sí que és una posició revolucionaria i no d’altres carregades de les fal·làcies del màrqueting que només aspiren a buidar-nos les butxaques.
El problema és que l’esforçat lector ha de fer mans i mànigues per aconseguir un exemplar d’aquestes editorials valentes, ja que els falla la distribució i sovint també un cert ressò en la premsa.
Entre les diverses editorials que hi ha en el nostre país destaca, per la seua llarga trajectòria, L’Aljamia i la seua col·lecció Els Llibres de L’Aljamia.
L’any 2005 es van atrevir a publicar un llibre difícil de situar per la seua singularitat i la del seu mateix autor, Manuel Bellver. Es tractava d’Accions, que recull un seguit de textos i d’il·lustracions que el convertien en un llibre transversal en tots els sentits.
Ja el mateix Bellver, en una nota introductòria, ens avisava: «Aquest recull aplega els textos d’una trentena d’accions. A grans trets, una majoria poden entendre’s com l’expressió d’una idea que té com a finalitat desenvolupar en l’espai-temps l’acció que s’hi descriu. En altres, però, ha estat a l’inrevés: l’escriptura conta una acció que prèviament ja ha estat realitzada. Finalment d’altres són únicament idees que potser mai no seran acció-intervenció».
Els textos, gràcies al fet que Manuel Bellver ha prescindit d’acompanyar-los amb acotacions tècniques, oferixen una lectura lliure i imaginativa.
Aquestes accions tenen tantes lectures com lectors se’ls acosten. Hi ha acció que és un vertader poema (Bec un got d’aigua molt lentament. Al mateix temps tinc / a la ment els rius i mars que conec i no conec. / Acabe pensant que m’he begut, gairebé, tota l’aigua del / planeta.), d’altres s’emparenten amb l’aforisme (Descric una acció que finalment esdevé una no acció), d’altres a un retall narratiu (M’assec a la vora d’un petit camí de muntanya vuit hores seguides (des de les set del matí fins a les tres de la vesprada). A les nou hores i trenta minuts menge una poma. De tant en tant bec aigua i fume dues pipes. Al llarg d’aquest temps cap persona no arriba pel camí), i majoritàriament són les notes del dietari d’un artista que troba en la natura la seua matèria primera, que cerca intervenint en ella noves fórmules d’expressió, nous missatges a transmetre.
Bellver és un dels escassos escriptors valencians que tenen una mirada i una actitud radicalment transversals, les quals no sols travessen el camp creatiu de la literatura sinó que van més enllà, tot recorrent i unint els camps de la ceràmica, la fotografia, la pintura... en un espai propi on reinterpreta la bellesa.

EL LLEDONER DE L'HOME MORT

Una inesperada herència, un casalot al terme de Xàtiva, farà que Joan, el protagonista d’El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella (Bromera, 1996), es retrobe amb les seues arrels familiars i alhora amb un terrible secret.
La novel·la gira al voltant de la necessitat que un adolescent sent de recompondre el passat sense complexos. Una necessitat que l'empeny a traslladar-se des de la ciutat on viu fins a Xàtiva i investigar els fets entrevistant-se amb la gent que d'una manera o altra foren testimonis. Pel camí descobrirà que la veritat mai no és una, sinó diversa i subjectiva, i que depén de l’angle des de la qual es mire. Descobrirà les febleses d’un pare idealitzat i que la idealització dels altres confon la percepció que podem tindre de la realitat. I es trobarà de colp i volta, també, amb l’amor.
El lledoner de l’home mort és l’al·legoria de com, per una banda, una nova generació, la de Joan, pretén recuperar la memòria del passat per més dolorós que aquest haja estat, per tal d’enfrontar-s’hi, i per una altra una generació més vella, la del seu pare, que preferix ignorar-lo presonera com és de la por als espectres que es puguen desvetlar. Cucarella, a més, reivindica entre línies la memòria col·lectiva i individual, l’ésser humà és una baula que unida a altres baules conforma una cadena o una tribu. Un individu sense memòria, sense arrels, és un ésser anòmal.
El lledoner de l'home mort és un relat destinat a un públic juvenil, amb un gran nombre d’elements que caracteritzen aquesta mena de productes, però amb el segell personal de Cucarella, distingible en el llenguatge emprat i en la peculiar manera que té de tractar segons quins temes.

(Fotografia de J.M. Palop)

EL PROFESSOR D'HISTÒRIA

Un personatge, Manuel Salom, que enceta l’hivern de la seua vida amb el trist i dramàtic bagatge d’un fill que s’ha suïcidat i la càrrega d’una dona amb una malaltia degenerativa; un home intel·ligent, culte, que abandona de colp i volta la seua faena, que ven la casa familiar i es desfà dels seus llibres, que canvia d’imatge i d’hàbits, un personatge desconcertat davant del temps que li ha tocat viure... Aquest individu més la seua ciutat, València, vista a través de la seua particular mirada, són els protagonistes de la novel·la El professor d’història, amb la publicació de la qual Joan Francesc Mira tanca una trilogia que va encetar amb Els treball perduts (1989) i que va continuar amb Purgatori (2003). Tres novel·les de gran nivell en què Mira, seguint els passos d’un individu solitari i peculiar, reflexiona sobre diversos aspectes del present, passat i futur de la ciutat de València.
En El professor d’història (on l’acció és escassa i l’estructura aparentment senzilla) he trobat un narrador que amb una prosa acurada és capaç d’esbossar en quatre paraules un personatge i alhora de pintar-nos un gran mural, ple de llums i d’ombres (a destacar la que fa des de dalt del Micalet).
Mentre llegia aquesta novel·la he tingut la sensació d’assistir a la fusió perfecta del Mira assagista i articulista amb el Mira narrador. Una fusió esplèndida que dóna fruits en passatges de gran profunditat i bellesa. La novel·la està plena de petits i grans artefactes d’opinió, de reflexió sobre temes transcendents i intranscendents que la convertixen en un gaudi per a lectors exigents que busquen sota les llambordes dels mots l’arena del pensament.
Hi ha una primera part del llibre on la ciutat protagonista és aquella que gira al voltant dels cèntrics carrers de sant Vicent, Guillem de Castro, Pelaio, Matemàtic Marzal, la ciutat que ha vist veure nàixer i morir unes quantes generacions de la seua família, una ciutat que perd dia a dia la seua singular fisonomia i el seu veïnat tradicional. En la segona part prenen protagonisme les barriades de recent construcció al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències, unes barriades fruit de les polítiques expansionistes, depredadores, dels darrers trenta anys.
En un cert moment Mira ens diu: «... i si un home és la seua professió, la cara pròpia exhibint la seua història pròpia acumulada, i és les coses que ha fet, les seues possessions, la casa on ha viscut, els seus actes i els seus objectes i pensaments passats i acumulats també, i els seus amics i, col·legues i ciutat, llavors potser ell haguera gastat ja més de mig any a no ser res...».
Doncs d’això es tracta, tant la ciutat com el personatge han abandonat tot allò que els ha dotat d’una personalitat pròpia per a convertir-se en un espantall sense ànima, ja que d’alguna manera l’han venuda com un nou Faust.

QUADERN DE RAFALELL (Antologia)

(Dibuix de Vicent Penya, 1989)

CERQUE I NO TROBE

He cercat un tractat de vida
en el més pregon del teu sexe
i només he trobat un poltre embogit
cavalcant fins l’esclat dels orgasmes,
la pau insubornable del clímax.

En despertar he descobert una frase feta
dipositada, com una rosa, sobre el teu ventre
i la cara m’ha caigut de vergonya.


***

EL MAR

El mar és una deu inesgotable de lirisme.
Les seues platges són plenes de poetes
cercant una musa sota cada petxina;
quan no la troben miren el cel,
un núvol, un ruixim per adornar
la capçalera immòbil d’un vers.
El mar està ple de turistes de la paraula
amb un posat en la ploma
de transcendències prosaiques.

(Publicat a l‘antologia 20 anys de poesia a la Universitat, Edicions 96, Carcaixent, 2001)

EL PAISATGE DE LA MALENCONIA O EL POEMA

En aquest temps que ens ha pertocat viure on tot es fabrica per a ser usat i llançat de vegades oblidem que un poemari no és llig com un periòdic, un vers necessita un pas més assossegat que una notícia. Amb el poema no ens podem quedar amb els titulars i els peus de foto, cal que hi aprofundim, que el llegim del principi al final i a l’inrevés. Cal que quan ens acostem a la poesia, a la bona poesia, ho fem sense condicions i amb l’ànim d’abastar el màxim de la seua sonoritat, del seu sentit i de la seua bellesa. La vida fosca (Premi Maria Mercè Marçal 1999. Biblioteca de la Suda. Pagés Editors, Lleida, 1999) de Xulio Ricardo Trigo és un llibre que m’ha obligat a fer-li més d’una lectura, això només sol passar quan el poemari té un fons de bellesa i l’interès que ens desperta se suma al plaer que obtenim.
A La vida fosca el lector és conduït a través d’un paisatge nocturn, una vall que sembla molt concreta, per on el poeta passeja el seu esguard darrere del qual s’endevina la tristesa que li fa veure entre les ombres absències notòries, buits dolorosos. Amb aquest paisatge –que és present al llarg de tot el poemari, malgrat que «cada poema és una història diferent»– el poeta inicia un diàleg que ell mateix defineix com a impossible.
La vida fosca es divideix en tres parts, cada una de les quals la inicia un poema escrit en cursiva, que ens situa a la contrada d’on brollen els versos.
La primera part, El llarg viatge, ens parla del buit, de l’absència provocada per un ésser estimat que ens ha deixat: una dona «que habita el país dels àngels» i que fou un dia «la pàtria del seu temps».
En la segona part, El contingut del cel, el poeta reflexiona sobre la tornada a l’inici, l’origen, el paisatge com a bàlsam, el fet poètic, la lectura: «que el contingut del cel s’assembla al límit d’una tarda adreçada a la lectura». I finalment, La vida fosca, que dóna nom al poemari, on després del llarg passeig per la vall nocturna, entre les penombres de la qual transcorre la vida, el poeta es reclou davant del full en blanc i, com un artesà dels mots, es prepara per a donar forma al bonsai, que no oblidem és una recreació de la natura a escala, igual com el poema és una recreació de la natura de l’home i de les coses a escala sota la mirada del poeta.
Un llibre que ens obliga a caminar atents, no oblidem que és de nit, que la vida és fosca i que podem ensopegar o, pitjor encara, passar per alt una imatge, el so llunyà d’alguna melodia, potser «algun senyal ens sortirà al camí / i podrem reconèixer el silenci del vers».

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(A les marjals de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

LAMENTO

El vacío absoluto levantando
el polvo de los desiertos.
La albura de las sábanas
manchada por el rastro obtuso
de mudas serpientes.
El dolor que me provoca
en los tímpanos el eco del silencio.
La cruz de mi tormento.

(Lament
El buit absolut alçant/ la pols dels deserts./ El blanc dels llençols/ maculat pel rastre obtús/ de serpents mudes./ El dolor que em provoca/ en els timpans l’eco dels silencis./ La creu del meu turment.)

***

JUSTIFICACION DEL SATIRO

Mi lujuria es tan solo
Un inocente divertimento literario,
el esbozo de un deseo palpitando en la lengua,
la riada de un verso sin medida,
un pellizco de sal, un pellizco de pimienta,
un estado contemplativo.

Por favor, no me ocultes la belleza.
Que no te asuste mi mirada de sátiro.

(Justificació del sàtir
La meva luxúria no és més/ que un innocent divertiment literari,/ l’esbós d’un desig bategant en la llengua,/ el cabdal d’un vers sense metre ni rima,/ un pessic de sal i un altre de pebre,/ un estat de contemplació./ Si us plau, no m’ocultis la bellesa./ Que no t’espanti el meu esguard de sàtir.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de l'artista i poeta Manuel Bellver).

POEMES AMB OLOR D'ORDI MADUR

Manuel Bellver, un individu polièdric provinent de les arts plàstiques, l’any 1997 ens va oferir una nova vessant de la seua fecunda creativitat en editar sota el títol Dies després (Ardeas Poesia. Fundació Bancaixa. Sagunt) els millors poemes que havia escrit fins aleshores en diferents èpoques de la seua vida i que havien estat sotmesos a una constant reescriptura.
La poesia de l’artista Manuel Bellver, com ell mateix ens diu en un poema dels seus mots, té olor d’ordi madur i de sol i de capells i de dalla i de muntanya i de núvol. És una poesia escrita des d’un jo interior que combrega amb la natura i la dibuixa i la pinta i la transmet mitjançant les sensacions que aquesta en viure-la li produeix. El poeta busca complicitats en un altre que de vegades és el singular tu, en altres és el plural vosaltres i quan no decideix eixamplar el cercle i s’inclou reconvertint el pronom de la segona persona en un nosaltres.

(Manuel Bellver. Fotografia. Vicent Salvador)

El llibre es divideix en tres parts: Ombra, Una pedra per capçal i Dies després. En la primera, la més extensa amb dinou poemes, sembla reunir-ne els més antics. Es tracta d’un grup heterogeni, on podem trobar des de petits homenatges a amics finats (Tenies Durruti per company i una sola/ camisa i unes mans grans/ que s’allargaven cap al nou dia./Per bandera la llibertat.), autoretrats (Segrestat pel somni de la llum,/ Captaire de boscos sóc), la comunió del poeta amb la natura (De la perxa estant el mussol cridola./ Porte l’ombra de l’alzina entenallada,/ Les aranyes, al rerefons de les hores,/ paren taula. Lliguen passadissos./ Brillem estrelles, amic. Estrelles! On va aquest camí de cendra i pluja?/ És en aquest dubte, mirall o miratge,/ quan encenc la nit.), l’inventari d’uns mots (Acant, malva, timó, te de roca,/Saüc, valeriana, galer, llengua de bou,), o podem veure difús Estellés (Roda del temps mai no s’atura./ A trenc d’alba dues monges, requerien,/urgent, un remei per al vertigen.), com també en altres versos Salvador Espriu (Quan òbric les portelles l’aigua salta,/ neta i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç.), encara que aquests no són els poetes que més l’han influenciat, la seua veu poètica és més aviat deutora de JV Foix o Joan Brossa.

De les tres parts la segona, Una pedra per capçal, em sembla la més sòlida, la més madura. Els tretze poemes que la conformen tenen una estètica comuna, són poemes tots ells de sis versos, amb frases breus, sovint d’una paraula només, contundents (Refila un rossinyol. Cremen setials./ Dins el mapa el fum assenyala. Ets./ Si aigua vols, ensorra’l. Vés amb compte:/ la nit ens passa pels seus plecs./ Ferrenya pell. L’herbam porta per barret/ el naixement del dia. Clama justícia).
La tercera, que dóna nom al poemari, la conformen dos poemes llargs, segurament els més recents del llibre, i en els quals l’autor ha volgut fer un joc, perquè l’art entre altres coses és un joc de nens grans, per a resumir i unir, així com el misteri de la santíssima trinitat, les tres parts en un sol vers que clou el llibre (Sense espills m’encontre/ dies després, una pedra per capçal, ombra).

COM UN FADO EL DESTÍ

Quan va caure en les meues mans un exemplar de Fado (Premi Joanot Martorell –Ajuntament de Gandia–, 1997. Bromera, 1998) de Xulio Ricardo Trigo, vaig pensar, que aquesta novel·la tenia una de les portades més atractives que mai no havia dissenyat fins aleshores cap editorial valenciana. Amb només un colp d’ull podia situar la narració en un context cultural i geogràfic. Després, fixant-me amb deteniment en la figura que ressalta a tot color al bell mig d’una fotografia en blau i carmesí, descobria en l’esguard d’una jove i bella model la saudade: eixa mescla intraduible de nostàlgia i melangia que forma part de l’esperit dels lusitans.
Fado, la cançó popular portuguesa per excel·lència, és una paraula que deriva de la llatina factum: destí. De destins hi ha a l’universal, també hi ha de casolans, de mediocres, de joiosos, de tràgics. El destí ens recull del ventre de la nostra mare, ens embolcalla i ens du allà on ell vol.
Potser que com el protagonista de la història, Albert, un home criat al camp, un dia decideixes estudiar i després treballar en una universitat alemanya, i et dediques a conrear una imatge d’home culte, una mica neuròtic i amant dels viatges. I potser que, amb el pas del temps, arribes a pensar que el destí se’l llaura un mateix. Però, un bon dia, en una revolta del camí, sents que el destí et pren, et sacseja i et trau del fons de l’ànima sentiments oblidats i ocults i et fa dansar al seu ritme, un ritme lent i melangiós, i aquell que vas ser es converteix en un personatge fosc i torturat al bell mig d’una petita ciutat d’una nació que es desperta del malson d’una llarga dictadura i que encara fantasieja amb el somni de ser una gran metròpoli colonial.
L’home culte, madur i una mica neuròtic es converteix de sobte en un home enamorat que s’adreça cap a una espiral que se l’engolirà malgrat el darrer intent de fugida.
Però ací, com en qualsevol lloc, no res ni ningú és allò que sembla. Ja en La mort salobre, el seu anterior treball, Xulio Ricardo Trigo ens advertia que en el fons és un transgressor i una història que en un principi semblava enquadrada en un gènere, el negre en aquest cas, podia acabar dintre d’un altre: el fantàstic. Així a Fado la veu que ens narrava en primera persona els fets en realitat és la veu disfressada d’un ventríloc, una titella dirigida pel destí. Un ventríloc com un intèrpret de fados que busca a través de la melodia l’estima d’un sol membre de l’auditori que sap de segur que el rebujara malgrat l’èmfasi que haja posat en cantar.
A Fado la narració sembla emmarcada en un viatge on el personatge protagonista, i a la vegada veu narradora, trenca completament amb el seu passat buscant nous horitzons, però, és mentida, aquesta, en realitat, és la història d’un tràgic triangle amorós que ratlla en l’incest, una història d’enganys –el primer enganyat el lector–, de passió, de sensualitat, d’amistat, on el món amable i quotidià en el que el protagonista s’endinsa als primers capítols de la novel·la no és més que una tapadora que amaga al seu darrera una xarxa de corrupteles en la qual tothom està implicat.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Part del darrera del desaparegut Molí d'Arrós de Puçol. Fotografia Pep Cristal, 1985)

NO HAY DOS IGUALES

Así como decían de San Vicente Ferrer
que fue un valenciano de catalana nación
amante del verbo exaltado y vehemente prédica,
así soy yo. Lástima que él fuera
ángel del apocalipsis y martillo de herejes
y yo un clavo cabezón de punta roma,
sin apenas creencias
y un poco hedonista.

(No hi ha dos iguals
Així com deien de sant Vicent Ferrer/ que fou un valencià de nació catalana/
amant del verb exaltat i la prèdica vehement,/ així en sóc jo, llàstima que ell fos/ àngel de l'apocalipsi i martell d'heretges/ i jo un clau capçot, descregut/ i una mica hedonista.)

***

DEL AMIGO AL AMADO

El Amigo pregunta al Amado:
—¿Porquè sobre el papel en blanco,
de la sábana húmeda, vas dejando
pequeñas huellas de pájaro?

—Amigo, como Cirano, me escondo
entre la hojarasca de las palabras
y comienzo, en cada frase,
un acto de seducción.

(De l’Amic a l’Amat
L’Amic preguntà a l’Amat:/ –Per què sobre el blanc del paper,/ del llençol humit, vas deixant/ petites petjades d’ocell?/ –Amic, com Cirà, m’amago/
sota el fullatge dels mots/ i amb cada frase enceto/ un acte de seducció.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de l'artista i poeta Manuel Bellver).

LA MORT SALOBRE

Xulio Ricardo Trigo és un personatge singular dins de la literatura feta al País Valencià. I dic singular perquè d’alguna manera s’està erigint com un pont entre la cultura gallega i la cultura catalana, qüestió aquesta que no va en detriment de l’obra ni de l’autor, és més, hauria de comptar com un valor afegit.
El lector, quan agafa una novel·la de Xulio Ricardo Trigo, es veu immers en un viatge intel·lectual que el durà a descobrir una Galícia –la seua Ligácia– diferent als estereotips que ens han intentat vendre.
A La Mort Salobre (Premi de Narrativa Antoni Bru 1996. Editorial Tres i Quatre. València 1997) ens trobem amb una novel·la negra. Una novel·la en la qual veiem reflectits en un principi les línies clàssiques del gènere: un protagonista solitari que no acaba de trobar el seu lloc en el nou ordre establert, un seguit d’assassinats sense resoldre amb un únic punt en comú, una policia desconcertada. La nit amb tota una ampla i variada fauna de personatges, la pluja, l’alcohol…
Però el que aviat ens crida l’atenció és el context geogràfic, social i històric en el qual Xulio Ricardo Trigo ha situat l’acció: d’una banda en una Ligácia que acaba d’estrenar la seua independència, i d’altra el món universitari i l’univers nocturn d’una ciutat molt concreta, Compostel·la.
La mort salobre està escrita amb una prosa acurada en la qual l’autor va creant els seus personatges i recreant diversos ambients d’una ciutat bella i hipòcrita que s’amaga sota el seu propi tòpic. Darrere de la majoria dels personatges hi ha un passat tèrbol, que els converteix en individus singulars i solitaris.
L’acció transcorre seguint els cànons del gènere –un gènere que ha sabut fer seues diverses tradicions literàries– però de colp i volta Xulio trenca el realisme de la narració i l’obri cap al fantàstic (que a mi personalment m’ha recordat alguns treballs de R. Louis Stevenson com ara El diablo de la botella) com una metàfora del passat que constantment retorna, com les ones de la mar, per a desfer-se del present, la mort d'un personatge que es nega a morir i que dibuixa amb la seua ràbia el desenllaç de la ficció.

MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)

(Dibuix de Gabi Castelló, 1987)

EN SOLITUD

Plovia a Paris, mentre, als provadors d’unes grans magatzems, un músic nordamericà sodomitzava a una periodista anglesa que li acabava de fer una entrevista per a la prestigiosa revista Rolling Stone.
La pluja queia a bots i a barrals sobre les teulades de la ciutat de les llums creant petits llacs al bell mig dels bulevards.
Sota els ponts del Sena es refugiaven entre cartrons els desheretats de la nova Europa.
El vent en bufar emetia un estrany so, com un crit profund, tan profund com el que l’anglesa emetia en sentir com la verga del músic la penetrava sense compassió.
De sobte va deixar de ploure sobre París i els grans magatzems van quedar a fosques. El solitari que vivia al carrer dels Bonsais havia desconnectat l’aparell de vídeo. S’havia corregut i va decidir estalviar escenes per tal d’aprofitar-les en un altre moment en el que necessitara alleugerir-se. La parella angloamericana quedà nua, encesa i paralitzada en DVD.

LLET AGRA

(Membres del Jurat dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2001, Manel Alonso, Antoni Gómez, Toni Cucarella, Teresa Pascual i Albert Forment. Fotografia: arxiu de Manel Alonso)

Considere Toni Cucarella un dels escriptors valencians que més clar té el paper que li pertoca com a intel·lectual compromés i progressista en una societat complexada i una cultura minoritzada i atacada des de diversos fronts per tal d’anihilar-la. Toni Cucarella és un individu diàfan, directe, valent, combatiu, amb una trajectòria com a narrador i com a articulista sòlida i sobretot coherent. Les seues eines de treball són la informació desintoxicada, la memòria històrica i una posició política davant dels conflictes socials ferma i ancorada cap a l’esquerra nacional. Com a narrador, és un home tan preocupat per l’arquitectura del relat com per la matèria primera: la llengua. El llenguatge que Toni Cucarella oferix en els seus textos és un dels més rics de la narrativa que es fa en llengua catalana al País Valencià. El lèxic, la fraseologia, els girs, els modismes, els refranys, les contalles amb què juga convertixen les seues novel·les, els seus contes i els seus articles en una font de saviesa l’aigua de la qual assacia qualsevol lector que en beu.
Conec Toni Cucarella des dels darrers anys de la dècada dels vuitanta del segle passat i des de feia temps tenia ganes d’editar-li algun original. Després d’unes quantes converses vam decidir, de mutu acord, que recolliria en un volum diverses narracions publicades de manera dispersa. Aquestes narracions tenien en comú l’anomenada història sagrada. Eren textos escrits des de l’humor i inspirats en les històries bíbliques, Caín i Abel, Judith, Llàtzer, Joan Baptista, etc., a les quals els donava la volta sota una òptica crítica. El llibre porta com a títol Llet agra i altres històries comsagrades (Brosquil Edicions, 2002) i conté alguns dels relats breus més brillants, perfectes i intel·ligents que ha escrit Cucarella. Per raons que no acabe d’entendre, aquest és un dels seus llibres menys coneguts.

UN TEMPS PER ALS PERDEDORS

(A la porta d'un restaurant de Xàtiva. D'esquerra a dreta Manel Alonso, Xulio Ricardo Trigo, Isabel Clara-Simó, Francesc J. Bodi, Toni Cucarella, Josep Ballester, Manuel Garcia i Grau, el marit d'Isabel Clara-Simó, Ramon Guillem, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles i la dona de Bodí, a més dels xiquets Bernat i Arnau Alonso. Fotografia. Arxiu personal de Manel Alonso)

Què hi ha després de l’oblit? Aquesta, sens dubte, és una pregunta estranya i difícil. Algú la podria contestar dient que no hi ha més que una porta que es tanca i potser una altra que s’obri, i no li faltarà raó, però també caldria afegir que tot depén del punt de vista amb el qual es mire. Ara, la meua resposta és una altra: després de l’oblit, amb els escassos i petits bocins de memòria que l’escombra del temps no ha pogut recollir per llançar-los fora de la nostra vida, hi ha la reconstrucció, amb més o menys perícia, del passat i això no és una altra cosa sinó literatura.
Aquesta reflexió ve al cas de la lectura que he fet de la novel·la Després de l’oblit (Edicions Proa. Barcelona, 2005) de Xulio Ricardo Trigo, una narració que té la memòria i l’oblit com a eix i com a protagonista.
A través de l’exercici de la memòria Xulio Ricardo ens anirà descobrint, en diversos plans temporals i amb diferents tècniques narratives, la vida dels seus personatges, uns individus de diferents generacions marcats pel franquisme (la seua aparició i la seua imposició en una societat que acaba sent impregnada pels seus vicis, per la seua hipocresia), però també per la lluita clandestina per les llibertats polítiques i socials.
Compostel·la, Galícia una vegada més, ha estat l’escenari triat per aquest gallec de la Mediterrània. Un escenari que comparteix amb Buenos Aires, la ciutat des d’on Carme Leira, la protagonista, refà el seu passat, però també el d’Helena Ducros, amb la vida de la qual la seua manté certs paral·lelismes, el de Darío Castro i el del professor Fontela, amb què basteix un peculiar triangle amorós.
Uns opten per fugir i altres ho fan per enfrontar-se al sistema, però tots acaben fracassant. La novel·la és la història d’uns perdedors i d’una societat vençuda i conformada pel seu destí, és la història d’una persona, Carmen Leira, que fuig d’un món familiar marcat per l’autoritarisme patern, i una societat reprimida i repressora, i que acaba atrapada en una altra dictadura, l’argentina, i en una vida anodina lluny de la seua terra. Només després d’haver fet recompte del passat Carmen podrà oblidar, però no n’hi ha prou amb l’oblit, li fan falta també, però, raons per a iniciar un nou projecte vital.
Cal destacar, entre les diverses qualitats del llibre, el joc dual de personalitats que creen les cartes inserides en la narració; la reconstrucció (no sé si verídica o inventada, disculpen la meua ignorància) de la política clandestina gallega dels anys seixanta i del món universitari de la mateixa etapa; la reivindicació de la tradició literària i fins i tot de la tradició política galleguista; la duresa de l’exili i la lluita per sobreviure; la descripció que ens fa de la ciutat, del seu traçat, de la seua arquitectura, del seu clima, per la qual transiten els personatges i amb ells el lector que va sentint a mesura que avança la humitat de les pedres vetustes i el ritme quasi bé musical de la pluja en caure.

L'ESTEL FUGAÇ

(Sopar del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, 2001. En primer terme Josep Antoni Fluixà acompanyat de la seua dona, Josep Ballester i la seua dona, Isabel Marín, Joan Garí, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Manel Alonso, Lola Torres, Pasqual Mas, Vicent Pallarés i la seua dona. Foto: Arxiu Manel Alonso)

En L’estel fugaç (Bromera, 1999) el poeta d’Alzira Josep Antoni Fluixà planteja la revolta d’un home corrent insignificant que es deixa arrossegar per la vida i decidix alçar-se contra la seua pròpia passivitat, el seu conformisme i la societat que l’encadena.
El poemari està dividit en quatre parts: La gènesi de la revolta, La saviesa del bufó, Grafits i L’estel fugaç.
En La gènesi de la revolta Josep Antoni Fluixà s’adreça a un tu que no és sinó el seu propi jo: un individu gris al bell mig de la ciutat, el qual es desperta cada dia per a ser un engranatge més de la cadena, una figura transparent en el paisatge urbà: «Silenciós, menut i sol passeges / carrers i places. Et guaiten coloms, / la blanca escuma que surt de les fonts. / Ningú, però, no et mira, ignot com ets. / La ciutat fa créixer fantasmes muts, / fent i desfent el seu passeig diürn».
En La saviesa del bufó el poeta amplia el nombre d’interlocutors i s’adreça a un tu plural que no és més que un nosaltres, i trau la pedra d’esmolar els mots i afila els seus versos amb ironia per atacar i denunciar les manilles amb què ens immobilitza la societat, un societat que mitjançant l’educació i els convencionalismes ompli l’ésser humà de tabús, els quals són cordes per a lligar la nostra voluntat i reduir la nostra llibertat. «Tot, innocentment, ens ho vam creure / ja des d’antic. I els déus del foc, / del vent i de l’amor –o el mar / esquitxant tothora de blanca escuma / els cossos i la terra–, / a poc a poc, canviaren de rostre / aconsellats, hàbilment, pel patricis / i els sacerdots elegits de la tribu».
En Grafits l’extensió del poema s’acurta i es convertix en un flaix, en un missatge líric escrit en les parets de la ciutat, els versos són crits de llibertat de l’home gris, de l’home esclau del sistema que encara sent bullir en un racó recòndit del seu cor l’esperit de la llibertat. «I no oblides mai / que tu també ets / carn de la mateixa / carn dels mots que escrius, / lent i perseveres».
En el darrer apartat el llarg i sinuós camí de la vida ha mostrat al poeta que la il·lusió, l’esperança, les petites i grans passions ens són necessàries per a sobreviure. «I, vençut ja el vell orgull infantil / de creure’ns déu, fera o heroi cortés, / ens hem acostumat a no ser res: / unes mans que dibuixen castells, un estel fugaç, el vol lleu d’un insecte. / Hem inventat, però, per sobreviure, / la queixa i el desig, el cant i la ràbia, / l’orgull i la modèstia, el riure i la ironia... / No callaran, així, les nostres veus, / sovint insolents, per guanyar-nos l’esperança / sabent-nos cos, gest viu, en cada instant». Com també que la vida, i el sentir-se viu cada dia, és important. «Sentir la vida, de colp, com un foc, inextingible i ardent, al tic-tac del cor» i que no hem de renunciar mai a gaudir de tots els fruits dolços o amargs que ens oferix.
L’estel fugaç és un llibre aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia hermètica i que es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb ofici i honestedat, diàfan i bell com la llum d’una estrella.