VIII

 

Vivo en el barrio viejo

donde la memoria es un espectro

que me ofrece en cada esquina

rancias postales con escenas,

escenarios y personajes del pasado.

En los tejados anidan mirlos, gorriones.

Cada año, a las puertas del verano,

los pollitos se sienten con fuerzas

para abandonar de un salto el nido.

Hay quien consigue volar.

Otros caen en la calle

y aunque la madre está a su lado,

vigilándolos y protegiéndolos de los depredadores,

las fuerzas los abandonan y se rinden.

Al día siguiente aparecen muertos.

Son días que siempre he temido

y a menudo me encierro en casa

para evitar asistir a la tragedia.

 

Yo tenía un hijo fuerte y inteligente

que al saltar del nido no pudo alzar el vuelo.

LA IDENTITAT NARRATIVA VALENCIANA EN EL SEGLE XX

 

 

Sense cap mena de dubte, Adolf Piquer (Vila-real, la Plana Baixa, 1962) és un dels millors especialistes en narrativa valenciana de tot el món. Ha publicat una llarga llista de llibres i articles tant en català com en anglés sobre la qüestió, en què ha analitzat en profunditat el discurs literari i la sociologia de la literatura.

Fa uns mesos, la col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i Investigació va publicar el seu darrer llibre, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Una obra ben estructurada, amb una introducció, una bibliografia crítica i teòrica i un apèndix d’obres i d’autors, a més de cinc apartats en què analitza cronològicament el primer terç de segle, l’aturada que provoca la guerra civil i la postguerra i la lenta represa fins a la dècada dels setanta, una visió de conjunt, un aprofundiment a quatre dels principals narradors del darrer terç de segle, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, així com un balanç provisional on Piquer es fa dues preguntes fonamentals: On érem? On som?

Adolf Piquer, com a estudiós, a banda del rigor i del sentit crític, té una altra qualitat que és d’agrair quan un s’enfronta al seu treball, sap ser àgil i amé, per atrapar l’atenció d’un lector no especialista. L’agafa de la mà, el situa en un segle convuls, de grans canvis i revolucions, el XX, en una narrativa determinada, la que es fa en llengua catalana al País Valencià, i com des de quasi el no-res, —un grapat d’autors la majoria influenciats pel costumisme i el romanticisme del segle XIX, o simples epígons del modernisme o el noucentisme que es fa a Catalunya—, aquesta narrativa, a pesar dels esculls que la història social i política posa al seu davant, aconseguix evolucionar i posar-se al nivell d’altres narratives. No tan sols de les que es fan en altres territoris amb la mateixa llengua, sinó d’altres cultures del món.

Al llarg de les deu dècades que conformen el segle XX, trobem narradors amb una obra escassa, altres, com ara Blasco Ibáñez, que escriuen en castellà però que van fer incursions primeres en el valencià amb algunes narracions breus, i altres que en els darrers anys de la seua vida, aprofitant temps més propicis, ens han oferit el gruix més interessant de la seua obra, com ara Enric Valor.

Després assistim a l’esclat que va significar els anys setanta amb algunes propostes estètiques arriscades, i més tard sospesem el que va suposar l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una llei que va propiciar l’aparició d’especialistes en i obres destinades als més joves de la casa.

En cent anys, els autors i autores valencians aconseguixen amb un gran esforç situar-se durant les dues primeres dècades del segle XXI en una bona posició, a pesar del canvis tecnològics i d’algunes assignatures que resten pendents, com ara la necessitat de més lectors amb els quals mantindre l’engranatge de la indústria editorial valenciana.

M’ha agradat i fins i tot commogut que un home seriós com Adolf Piquer haja escrit també sobre quines són les motivacions que porten les valencianes i els valencians a treballar en favor de la narrativa valenciana, construint una obra individual ressenyable, i la seua resposta la subscric, no ha estat per diners, sinó per estima i el compromís amb una llengua (i açò que ve és meu), ja que sense amor no es pot alçar, edificar res.

La identitat narrativa valenciana en el segle XX és un llibre de lectura recomanable, amb el qual en alguns moments pots estar en desacord per una tria o altra que ha fet l’autor (ell ho assumix amb claredat), però que és el millor retrat que he vist (llegit) sobre el tema. I que, a més, té la virtut de posar-nos davant de la cruïlla que representa el futur.

 

 

VII

Nómadas, como el viento,

ningún desierto, ningún oasis nos era extraño.

Y al encontrarnos pisando los adoquines

de cualquier plaza o calle

siempre me preguntabas:

—¿Dónde vas, pare?

Aún por las calles, donde baila hip-hop la suciedad,

lo sigo escuchando, no es un espejismo del dolor.

—¿Dónde vas, pare?

—Al cementerio, hijo. Se me murió la alegría.

¡Madre mía, frente a la ausencia qué solos nos quedamos los vivos!

PAC QUI DEU

 

El mallorquí Antoni Rodríguez Mir torna a la creació literària, si és que alguna vegada la va deixar del tot, amb l’aparició del seu tercer llibre. Pac qui deu (Lleonart Muntaner editor, Palma, 2020). Fa dues dècades, en la desapareguda editorial valenciana 7 i mig, publicà el llibre de poesia Cub de silencis i el recull de relats Nòmades, des d’aleshores ha participat en diverses antologies i en una carpeta d’art de la qual és coautor junt amb el pintor Pep Alaminos. La gestió política i el compromís amb el benestar del seu poble, Inca, i de les Illes Balears a nivell autonòmic li ha absorbit bona part del seu temps i de les seues energies.

Pac qui deu és una novel·la històrica, escrita des de la maduresa amb mestria i ofici. Un text ben documentat sobre el Regne de Mallorca en la segona dècada del segle xvi que ens descriu amb precisió de cirurgià les diverses raons de l’esclat de la revolta agermanada a l’illa de Mallorca, i que es venen a resumir en una mala administració, en la fallida econòmica, la fam de les classes més humils i el malestar social. Però Rodríguez Mir no ho tracta com un fet aïllat, sinó com una més de les revoltes que tingueren lloc durant el regnat de l’emperador Carles I en els diversos regnes hispànics, en especial a Castella, amb els comuners de Padilla, Bravo i els Maldonado, i el Regne de València, amb la Germania de Vicent Peris i l’Encobert.

El relat, un tant coral, té a través dels diversos protagonistes un component de narració d’aventures. Els personatges estan ben dibuixats, no sols amb els seus traços físics, sinó amb el seu caràcter i personalitat. Les escenes i els escenaris prenen els colors escaients i creen una atmosfera de vegades opressiva. Fins i tot no s’estalvia les tonalitats més vermelloses i crues provocades per una crueltat venjativa i psicopàtica, producte de l’ambició personal o de la defensa d’un poder absolut que se sent ferit.

Pac qui deu té diverses trames, la història de cadascun dels protagonistes, que transcorren paral·leles les unes a les altres i que de vegades arriben a confluir i d’altres a xocar d’una manera brutal. Cap cap de fil deixa penjat l’autor, i al final ens oferix un brillant tapís d’un temps i d’un país, la Mallorca del temps de la Germania.

Un relat intens i amé, que no patix com altres del mateix gènere d’un excés d’informació, que conté les dosis imprescindibles d’aventura, d’amor i tendresa, de complicitats, de misèries humanes i, sobretot, amb una tensió narrativa que atrapa el lector des de la primera a l’última pàgina.

La seua lectura m’ha fet pensar en l’obra de l’escriptor valencià Josep Lozano i el seu El mut de la campana, que com molt bé apunta el professor castellonenc Adolf Piquer «en les seues obres històriques recupera un model de llengua que s’emmiralla en el segle xvi». Rodríguez Mir ho fa també, sobretot a través dels diàlegs.

En el relat hi ha una gran versemblança, però també un intent gens ocult d’explicar a través d’uns fets del passat els vicis dels diversos poders hispans a través del temps fins al present.

VI

 

La timidez es una cadena

que me ató corto a una argolla

de silencios que intoxicó las complicidades.

Nunca tuve que pedirte un solo abrazo,

ni siquiera cuando todavía tenías la altura de un duendecillo.

Los abrazos me los obsequiabas tu.

Ahora los evoco, mientras surcan

mis curtidas mejillas

los ríos caudalosos de Babilonia

y se me abre la carne y la herida se llena de sal

al ser consciente de que no me concederás

nunca más ni una brizna de caricia.

TOTA FLOR SENSE COSSIOL

 

En tindre entre les mans el llibre de poesia Tota flor sense cossiol, amb el qual Joaquim Cano ha obtingut el V Premi Francesc Garriga, el primer que m’ha cridat l’atenció és que ha sigut editat per quatre editorials (quasi res porta el diari!): AdiA Edicions, Cafè Central, La Breu edicions i Edicions del Buc, quatre segells independents de diversos punts geogràfics dels PPCC.

Tota flor sense cossiol apareix en el número 5 de la col·lecció de poesia que porta el nom del desaparegut poeta de Sabadell autor de títols com ara La nit dels peixos o Tornar lluny. És el primer llibre de Joaquim Cano, un autor de la Nucia (Marina Baixa) nascut l’any 1995, un recull de trenta-sis poemes dividit en quatre apartats.

El primer, Llavors, el conformen deu poemes breus de cinc versos cadascun, on Joaquim Cano amb una imagineria rica, sintètica i contundent va preparant les sements que han d’iniciar el procés de germinació i creixement difícil, si no impossible, de cancel·lar quan arribe la nova primavera.

El segon, Flors, el formen tretze poemes de més llarga extensió, més diàfans però no per això menys intensos, on barreja d’una manera desimbolta el vers lliure amb els poemes en prosa. I on ens diu quin és el seu parer sobre la funció del poeta dins del poema, la de destructor del silenci per a encabir-lo com siga en una partitura en la qual, junt amb el so de les paraules, acabarà conformant-se una melodia? O de jardiner més que de músic que farà possible que germine el vers i aparega la flor o les flors de la bellesa?

El tercer apartat, Cossiols, amb deu poemes de vers lliure, en els quals des d’una necessitat de llibertat creativa reivindica els mots com a eines de creació però també d’expressió del dolor, de la paüra al buit que al cap i a la fi no és més que la mort. El desig d’escriure per a sentir-se rescatat de la foscor i del silenci.

I tanca el llibre l’apartat que titulat Tota flor sense cossiol, amb només tres poemes, on la creació poètica es vista com un esquarterament dels mots, en les vísceres dels quals el poeta busca respostes a tantes preguntes que la nit embolcalla.

Cap flor necessita un test per que la continga, només una terra ben adobada on germine la seua llavor.

Un llibre que, a més d’oferir-nos una veu i una mirada personal, sorprenentment madura i amb moments que m’han paregut brillants, és al mateix temps una magnífica presentació per a un autor que de segur no serà flor d’un dia.

ADONISÍADA I DESPRÉS

 

Els he de confessar que, abans d’haver tingut en les mans un llibre de poesia de l’actor, rapsode i poeta de Rafelbunyol (Horta Nord) Ismael Carretero, ja coneixia part de la seua producció poètica a través de les composicions musicals del cantautor Garri Campanillo. Garri (Manuel Garrido), un dels membres de Tapineria, la banda que acompanyà en el seu moment Pep Laguarda, fa alguns anys publicà el disc Saliva canalla, sobre poemes d’Ismael Carretero. Uns anys abans havia tingut l’oportunitat de veure’l dalt d’un escenari com un dels rapsodes del grup poètic musical Oh Foll Amor! Ja aleshores em va captivar per la naturalitat i desimboltura amb què es movia en un escenari.

Ara, i després d’haver obtingut el Premi València de Poesia 2020 que atorga la Diputació Provincial de València, ens oferix el que és el seu primer llibre, Adonisíada i després, editat per Bromera. Encara que ens assegura que en el calaix té altres dos llibres inèdits.

La seua poètica és marcada per una personalitat histriònica, vital, bohèmia, desenfadada i múrria. Uns versos que naixen des del batec d’un cor amb una sang calenta de pura passió, d’una navegació vital activa i rica en experiències. Perquè Ismael ha vingut a emportar-se la vida per davant ( i que em perdone Jaime Gil de Biedma), conscient de l’escenari o dels diversos escenaris que xafa, les ciutats de València i Sevilla, alguns pobles de l’Horta Nord, els camps, els rius, una barra d’un bar, uns carrers solitaris, la nit o una séquia sobre el llit de la qual fer l’amor.

Tinc la sensació que Ismael Carretero es mou amb la mateixa alegria i desimboltura en el poema que sobre l’escenari, domina el ritme intern dels versos, sap dirigir els focus de llum, crear espais d’ombra així com un atmosfera propicia als seus interessos creatius. Ens brinda poemes en els quals la sensualitat i l’erotisme formen part d’un cant a la bellesa a la qual sempre acabem sucumbint, però és un cant amb un punt d’ironia, de sarcasme, un tant divertit a la seua manera, el cant interpretat per un pallasso que oculta sota el maquillatge un ésser sensible, potser ferit, que no vençut, que patix. Un individu que se’ns oferix en carn viva en un combat contra el pas del temps darrere del qual fugen la joventut i la bellesa.

Adonisíada i després és un llibre que m’ha fet gaudir de les diverses lectures que li he fet. Unes lectures en què el seu autor, amb una aparent  bona barra, es pren llicències que només un poeta amb una gran estima per la poesia seria capaç de prendre’s amb tanta soltesa i alegria creativa.