diumenge, 6 de juny de 2021

UNA NIT SENSE VENT

 


L’any 2018 una poeta quasi inèdita va obtindre, per a sorpresa d’uns quants, el Premi de la Crítica dels Escriptors i les Escriptores Valencians. El llibre, Insomne vida sonora, havia sigut publicat en una editorial petita i sense l’aval d’un premi literari, una aposta arriscada que va tindre la seua merescuda recompensa.

Aquest primer llibre reflectia la maduresa creativa d’una autora que es va agafar un temps, des del meu punt de vista excessivament llarg, per a oferir-nos la seua primera col·lecció de poemes. Insomne vida sonora és una obra amb una gran preocupació per la forma que d’alguna manera contenia la força creativa de la seua autora, Mercè Claramunt.

Dos anys més tard, la poeta de Puçol ens torna a sorprendre en guanyar el Premi de Poesia Maria Beneyto dels 38 Premis Ciutat de València, amb el llibre Una nit sense vent (Bromera, Alzira, 2021). Un fet remarcable perquè ens confirma que Insomne vida sonora no fou cap xamba i que l’obra de Mercè Claramunt té continuïtat i una evolució positiva.

Una nit sense vent és un llibre on trobem més clara i definida la veu poètica de la seua autora, que ha assumit l’ofici amb seguretat i fa nàixer el versos amb fluïdesa i amb una marcada musicalitat. La seua veu és més càlida, menys artificiosa. La seua mirada denota sensibilitat, passió i experiència. Té un desig brutal d’atrapar l’instant.

Una de les diverses i grans virtuts d’aquest llibre és que ens parla del potencial que com a escriptora té Mercè Claramunt. La seua notable capacitat per a la descripció, per a la creació d’atmosferes, el to de complicitat i confidencialitat que apareixen en alguns poemes ens anuncien per al futur una novel·lista o una dietarista a tindre molt en compte.

Una nit sense vent és un llibre ben estructurat, amb un proemi i huit parts que ella anomena causes cadascuna de les quals porta un títol. Hi abunden el vers lliure i els poemes en prosa. Hi ha referències musicals, cinematogràfiques, fotogràfiques, de fet alguns versos són un seguit d’instantànies, un conjunt de plànols generals, de picats i contrapicats, de primers plànols: una poètica on es combina la narrativa de la imatge i del so.

És un llibre on la protagonista és la poeta, però la coprotagonista és la ciutat, la ciutat per on passeja, on recorda, on estima, una ciutat viscuda. Mercè Claramunt es vol una ciutadana anònima, independent, lliure. Té una set de vida incommensurable.



Una nit sense vent és aparentment més senzill que l’anterior, i dic aparentment perquè això no és cert, té un gran treball darrere. La seua claredat expositiva va acompanyada d’imatges bellíssimes que cal assaborir amb un ritme de lectura pausat. Fer-ho d’una manera ràpida o superficial seria des del meu punt de vista un sacrilegi.

En les prestatgeries de les biblioteques hi ha llibres de poesia escrits amb una gran tècnica que fan bavejar alguns, però aquest llibre té cor, un cor que batega amb força i convertix cada vers en una línia del pentagrama de la vida.