dijous, 9 de juliol del 2015

CANVI DELS ÀNGELS



El poeta de Silla Ivan Brull, autor dels magnífics poemaris Cantaments, amb el qual va obtindre el XIII Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt, i Guia de perduts, acaba de donar un arriscadíssim triple salt (no sé si) mortal en la seua carrera com a creador i li ha afegit a la seua tasca de poeta la de modern joglar amb la publicació d’un primer treball discogràfic, Canvi dels àngels. Un treball en què ha tingut com a referents cantautors com ara el canadenc Leonard Cohen, de qui pren la manera vellutada i càlida de cantar, amb una veu greu que ens mussita seductora a cau d’orella uns versos carregats de lirisme.
Ivan Brull és un home intel·ligent, amb una gran sensibilitat, un seductor que t’atrapa des de la seua aparent humilitat. En aquesta nova aventura creativa s’ha fet acompanyar per músics experimentats com ara Bernat Pellicer, Àlvar Carpi, Toni Torregrossa (Urbàlia Rurana), Carlos Carrasco i molts més, que han sabut acotxar-lo correctament dotant les cançons d’una sonoritat rica en matisos.
Canvi dels àngels el conformen catorze temes, la música i la lletra de les quals són del mateix Ivan Brull. Les seues no són simples lletres de cançons, realment són poemes amb tota la càrrega i intensitat que atorguen les metàfores i la riquesa lèxica que només un bon poeta sap emprar amb contenció en els seus versos sense semblar un ajuntaparaules pretensiós.


Música d’autor, amb clares influències del pop-rock i del folk-rock, també amb algun toc de jazz, hem parlat abans de Leonard Cohen, però també apareixen ecos de Bob Dylan i de Tom Waits entre altres. Un disc amb un so amable, acollidor, cuidat, capaç de crear una atmosfera íntima, propícia per a les confessions i les complicitats, en aquest sentit arriba a la quota més alta amb la cançó Tot s’ha acabat. Un disc on el joglar ens parla d’allò que sempre ens han parlat els poetes: de l’amor, del desamor, de les coses grans i petites que fan que valga la pena sobreviure a la desfeta quotidiana, de la vida...
Les guitarres elèctriques es barregen amb les acústiques amb els instruments de corda i els teclats, tot creant peces delicioses com ara Cançó per a Raquel, amb un ritme tan personal que ens transporta a l’altra banda de la Mediterrània. O Darrer home del planeta, amb eixe color musical que ens fa viatjar fins les planures del Mig Oest americà i on el cantant inquirix una vegada i una altra el darrer home del planeta sobre els seus vertaders sentiments. O Mortals, on fa un duet molt ben aconseguit amb Ana Gómez, en el qual es contraposen la veu masculina i la femenina dialogant al llarg de la cançó fins que arriba la tornada i compartixen l’espai sonor, una tornada apegalosa amb suggerències oníriques.
En aquesta nova aventura creativa, l’aparentment home tranquil Ivan Brull, s’ha jugat, com es diu d’una manera col·loquial, el bigot. Només la seua determinació, el seu talent i el fet de saber gestionar correctament les seues qualitats vocals i la seua capacitat creativa per a jugar amb el llenguatge l’han fet eixir-ne guanyador, i és una sort que compartim amb ell.